dimecres, de desembre 01, 2004

Una setmaneta que necessito

Estic immers en la tremenda espiral d'estrès característica de la societat occidental. Tinc una agenda plena (no vull semblar pedant, que quedi clar que plena no significa interessant), se m'acaben deu mil terminis (que si haig d tornar un llibre, que si vull participar a un sorteig, que si s'acaba un termini d'inscripció, que si s'apropa el final d'una activitat que hauré acabat sense poder fer...), que si em coincideixen cites i acitvitats diverses, que si m'oblido d'això o arribo tard a allò... a part de tot això, estic en una societat que m'exigeix que em justifiqui per tot... que m'expliqui i doni els perquès a tot... que genera malentesos i segones intencions... una societat plena de tabús, complexes i estereotips que m'engoleixen com un peix gros es menja un peix petit.
I davant tot això recordo amb enyor i un sentiment de relativa enveja, l'experiència d'aquest darrer més d'agost. No sabeu lo bé que m'aniria passar una setmana a Padre las Casas o a las Cañitas. Per qui no sabeu de què us parlo es tracta de dos dels llocs que vaig anar aquest estiu, al centre rural de la República Dominicana. Aquell mes vaig saber el què significava realment desconnectar, i precisament ara això és el que més desitjo. Una setmaneta sense mòbil, sense notícies ni TV, sense burocràcia, sense haver de justificar-me, sense horaris, sense metro ni semàfors, sense bitllets ni targetes de crèdit, sense envejes ni recels ni odis ni impotències... una setmaneta sense privilegis, rentant-me amb una galleda i menjant arròs i un mango que hem trobat per terra de postres, parlant abans d'anar a dormir i no mirant la TV ni descansant pel cansament arrastrat al llarg del dia, saludant a tota la gent a qui em trobi, essent convidat a prendre un cafè a tot arreu on passi, contemplant les "lomas" (muntanyes) i no les carreteres i aprenent a ser hospitalari i a no preocupar-me per res més que allò estrictament necessari.
Però la pregunta és: ho canviaria? El pitjor és que, malgrat tot, em temo que només hi passaria una setmana.

1 comentari:

Marcos ha dit...

Molt bo Narcís!! Jo la veritat és que també trobo a faltar tot plegat una miqueta!! Era genial anar a dormir amb un somriure a la boca, i sense tenir cap mena de preocupació!!! I no pateixis que segur que aguantaries més d'una setmana! jeje