diumenge, de gener 16, 2005

El metro

Tinc ganes de parlar del metro. Tot i que avui estic a Girona i no l'he hagut d'agafar. Aquí no el necessitem perquè podem anar arreu a peu. De fet és un dels grans avantatges de la ciutat dels quatre rius, que podem arribar caminant al centre, al cinema o a comprar a les grans superfícies. Malgrat tot, ja va essent hora que em tregui el carnet de conduir, és ben vergonyós perquè amb els meus 21 anys ja en quedem pocs sense carnet. Però això són figues d'un altre paner i ara no toca parlar-ne.
M'agrada anar amb metro. El subterrani de les grans ciutats s'omple de vida cada dia. Un món apart esdevé entre parada i parada. Gent de tots colors. Gent de tota edat i condició. Milers d'històries que es creuen diàriament; il·lusions, patiments i sempre un destí que espera.
La parella que es mengen a petons sense tenir més ulls que l'un per l'altre; la senyora que porta una bossa de verdura fresca acabada de comprar al mercat; el noi connectat als auriculars escoltant música electrònica, jugant amb el mòbil i guardant entre les cames la maleta amb el portàtil; el senyor gran que llegeix el "20 Minutos" mentre no perd la vista de la finestra perquè no li passi de llarg la seva parada...
I més enllà dels seients propers a mi puc veure-hi altres clàssics: el jove executiu amb el maletí; les dues amigues equatorianes que conversen cridant de manera que les sent tot el vagó; el noi marroquí ben engalanat, amb roba de marca i el cabell engominat; la dona que no para de cruspir-se les pàgines de la darrera novel·la de Ferran Torrent; la mainada que torna d'escola i aprofita per berenar i... la noia de rostre bonic vestida amb gust que aguanta una atapeïda carpeta plena d'apunts amb l'esforç de les seves dues mans.
Desconec les històries que s'amaguen darrere cadascun d'ells. Però m'agrada imaginar-me-les. Observo, els escolto... el metro em permet per un moment presenciar en directe minuts d'una pel·lícula basada en fets reals.
Encara que sempre acaba guanyant la noia. Embadal·lit, la miro amb precaució de no ser enxampat, amb curiositat per allò desconegut. A vegades es creuen les mirades. Ràpidament, però, miro cap a un altre costat per por de la vermellor als pòmuls. A mesura que el comboi afluixa el ritme, sense saber-ho també significa el meu comiat silenciós de la noia. Els camins es desfan; baixa del vagó, jo hi continuo.
Això és el metro.