dilluns, de gener 03, 2005

La doble condició

És igual d'on vingui. Podria ser del Marroc, de la Xina o d'Equador. Deixa enrere casa seva, la seva vida, la seva gent, la seva familia. Aquest any la dona d'en Mohammed tindria el tercer fill. O aquest any la nena de la Marisa aniria a la capital per estudiar a l'escola. Vides intenses, plenes de sentiments, de persones, de vincles afectius.
Però han de marxar. En recerca d'un millor esdevenir. D'uns ingressos inaccessibles al seu país d'origen que necessiten per la seva familia i que aniran a buscar on calgui.
Una gran ciutat de la rica Espanya serà el destí. Allà segur que troben allò que tant necessiten i que no poden aconseguir a casa seva. Serà dur separar-se, però aviat podran tornar amb "plata" o reunir la seva família allí on vagin.
No saben què trobaran. Els entristeix deixar-ho tot. Però confien que aviat podran fruir d'allò que els arriba per la televisió. Els luxes d'Occident al seu abast.
Arriben amb avió, o amb pastera. La terminal de l'aeroport, o l'estret, els transforma a l'instant d'emigrants en recerca d'una millor sort en immigrants. Ara són immigrants, ara són un número més. Abans eren persones amb noms i cognoms i una història darrera. Ara són cabrons que venen a treure'ns la feina o, simplement, quotes per omplir els llocs de treball que ningú vol i per assegurar la viabilitat de la Seguretat Social.
No s'imaginaven un infern així. Hores de cua per demanar uns papers que mai arriben. Una misèria de contractes per una infinitat d'hores de feina. I el pitjor, la mirada recelosa i amb despreci dels autòctons.
Les persones qui més estimen les tenen a milers de quilòmetres. Viuen en barris degradats de les grans ciutats, però el pensament, el cor, s'ha quedat allà.
L'emigrant torna, només queda l'immigrant.