dilluns, de gener 24, 2005

L'Eix s'amplia

Com aquell qui anuncia els finalistes a la gala dels Oscar, des del Departament d'Estat dels EUA han anunciat que la llista dels estats malvats que posen en perill la llibertat -ara que Bush no es treu aquesta paraula de la boca- al món han augmentat.
Ara, dels 3 integrants de l'antic Eix del Mal -Iraq, Iran i Corea del Nord- s'ha passat a sis estats. Hi ha sorpreses: Zimbabwe, Myanmar, Bielorrússia... i els ja coneguts enemics nord-americans Cuba, Corea del Nord i Iran.
No deixen de sorprendre'ns. Pocs comentaris respecte les novetats, simplement sorpresa. A banda, han inclòs els de sempre. Corea del Nord toca d'amenaçar-la, però dubto que hi vagin mai. No tenen petroli i en aquella zona, de moment no els interessa. Cuba representen molts interessos comercials i electorals, i és com un grà pels republicans que els encantaria d'esclafar. I Iran.. quina por que vulguin atacar-lo. Seria com fer foc al costat d'una benzinera, i mai millor dit. Iran no és Iraq, en cap sentit. Tenen uns mínims de democràcia, i un president reformista, Khatami. Però alhora la seva població és obertament anti-americana i molt religiosa, i davant un hipotètic atac no vull imaginar què passaria. Siusplau que se'n desdiguin, però comencen ja a avisar, com en el seu moment van començar amb l'Iraq.
Però sobretot destaquen les absències. Malgrat les immenses mancances en DDHH dels estats que surten al llista de la Condoleezza, sorprèn que no hi surtin, per exemple, Aràbia Saudita, Pakistan, Líbia o la Xina. Anem a passos. Aquests estats tenen tots presidències dictatorials. A més, Pakistan a l'igual que suposadament l'Iran té armament nuclear -amb el perill que Pakistan està enfrontat obertament amb la Índia pel Caixmir-. Potser també els altres en tenen. En cap d'aquests estats no-inclosos en la selecta llista els ciutadans poden triar el seu President, ni poden gaudir dels mínims drets fonamentals.
La hipocresia amb què elaboren aquests llistats és penosa. Perquè la Xina no hi surt? Que potser és un gegant comercial amb qui convé estar de bones, i més ara que han apostat pel capitalisme més ferotge. I Pakistan? Malgrat ser Musharraf un perill per la seguretat mundial i un dèspota amb la seva població, els deu anar bé de tenir-lo d'aliat estratègic en una zona tan conflictiva. I els terribles règims de Líbia i Aràbia Saudita? Serà que aquests tenen petroli, però són dels bons, amics del papa, oi G. W. Bush?
I segurament l'aspecte que més hauria d'alertar-nos és l'experiència de com l'Administració nord-americana entén que ha d'actuar en aquests països. L'experiència, bona consellera, ens remet als casos d'Afganistan i l'Iraq; i crec que hi haurà unanimitat en considerar que la situació amb l'arribada de l'oncle Sam no ha millorat, ans el contrari.
A més, el peculiar sistema d'actuació nord-americà, la invasió unilateral i la posterior ocupació, no és el més convenient per portar -si és que es pot "portar", com aquell qui porta tres quilos d'arròs- la llibertat, democràcia i prosperitat a aitals països. Deixa destrucció, morts, recels i odis. La llibertat no arriba. En tot cas arriben els tancs i les empreses nord-americanes a reconstruir el que prèviament s'han encarregat de deixar ben destruït. La democràcia, menys. O és que la pantomina prevista pel proper 30 de gener a l'"alliberat" Iraq algú s'atrevirà de qualificar-ho d'eleccions lliures? I de prosperitat.. bé, em penso que la vida a Kabul, Bagdad o Mossul no és precisament pròspera.
Quina por que fan els Rumsfeld, Cheeney, Wolfowitz, Rice i companyia.