dilluns, de gener 03, 2005

Repàs de l'any

Deixem enrere l'any 2004. Tant de bo s'hagués acabat una setmana abans i haguéssim pogut evitar la tragèdia del tsunami. Perquè el 2004 ens ha reservat el pitjor malson pel final. Ha estat una catàstrofe natural sense precedents, la magnitud de la qual és incalculable. Morts, misèria, destrucció i epidèmies són el llegat del pas del tsunami per les costes del sud-est asiàtic.

Però malauradament, de desgràcies no només en tenim de naturals. L'home hi ajuda, i massa. La postguerra a l'Iraq -amb segrestos de civils innocents i tortures per part dels ocupants incloses-, la violència al Pròxim Orient, l'horror a l'escola de Beslan -amb culpa tant de la guerrilla txetxena com del govern de Putin- o la crisi de Darfur al Sudan, en són alguns exemples.

Un 2004 políticament intens a nivell internacional. La incomprensible reelecció de Bush no podia ser pitjor notícia per encarar els reptes de futur. El seu nou govern, a més, suposa un gir encara més a la dreta.

També un nou escenari per una UE sense rumb: l'ampliació a 25, l'inici de negociacions amb Turquia, la signatura d'un tractat constitucional i l'elecció de Durao Barroso al capdavant de la Comissió.

I més incògnites a nivell internacional: la revolució taronja de Iusxenko, l'esdevenir a Palestina sense Arafat o l'evolució d'una Amèrica Llatina dirigida majoritàriament per governs teòricament d'esquerres.

Anant reduint el cercle d'influència ens trobem l'àmbit estatal. Un dia, un fet, ha marcat l'any. Els atemptats del terrorisme integrista islàmic de l'11-M a Madrid. Una barbàrie que va conmocionar tot l'Estat espanyol. Davant aquesta tragèdia, el govern d'Aznar va mentir la població, que després de protagonitzar les manifestacions de condemna i rebuig més nombroses de la història va decidir dir prou i va exigir la veritat el dia de reflexió en unes reivindicacions espontànies davant les seus del Partit Popular d'arreu. L'endemà, el 14-M, Zapatero surt elegit president.

L'inici de legislatura comença amb la promesa d'un nou tarannà i la formació d'un govern paritari. Des de llavors, l'Estat espanyol manté un nivell de tensió alt, amb el PP de Rajoy radicalitzat amb Zaplana i Acebes d'estandards, problemes interns -Madrid, Galícia i País valencià- i la demagògia com a arma política, i un PSOE amb les eternes contradiccions internes, i la responsabilitat de governar un estat amb territoris que no encaixen i baralles entre sectors socials.

Mentrestant, retorn de les tropes d'Iraq, el testimoni impecable de la representant de les víctimes de l'11-M a la Comissió d'investigació, la detenció de la cúpula d'ETA i l'aprovació del Pla Ibarretxe al Parlament basc.

El casament del Príncep, la polèmica pel retorn dels Papers, el joc brut amb les seleccions, boicots rancis o la rebel·lió de l'Església més conservadora, demostren que encara avui veiem massa sovint tics de la vella Espanya.

En l'escenari català, el primer any de tripartit. De moment, ni prou catalanista ni prou d'esquerres. Han mostrat però, símptomes de millora i, diuen, s'ha reforçat en superar la crisi pel cas Carod. Gran polseguerra la que ha aixecat, un Carod avui desubicat, per la reunió amb ETA a Perpinyà. I Convergència i Unió, sense rumb. Un any en què s'ha parlat molt de l'Estatut, que sabrem com acaba l'any vinent. Això sí que promet espectacle. I l'any del Fòrum que acaba amb fracàs, deixant tocat un Clos que té tan d'esquerres com Dalí de realista.


Només em queda confiar que el 2005 serà, segur, millor.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Ostres, digne de figurar en una columna de "El País", "La Vanguardia", o altres que segur que t'agraden com "La Razón", "Libertad Dijijital", o "ABECES".

Ara que hi penso si els ajuntes queda "La Razón ABC (A veces), y libertad, Digital." :o