El que no pot ser és això

Setmana a Canàries (3a part)

2005-04-27T14:42:00.000+02:00

Amb una forta ressaca em vaig dirigir cap al meu hotel, on vaig arribar-hi a les 3 de la tarda. Només arribar em van comentar que haviem quedat amb uns argentins per jugar una patxanga.

El cas és que després del partidet, ja no hi havia ganes de res més que no fos banyar-se a la piscina i anar al llit fins que arribés l'hora d'anar a sopar i sortir de festa en la que seria l'última nit a Tenerife. El plan va ser anar a La Laguna (zona universitària), on vam sopar en un restaurant típic de la illa, per després comprovar l'ambient nocturn dels universitaris canaris.

Els pubs estaven plens de gom a gom, amb un ambient molt interessant, però la discoteca on vam anar posteriorment, no era res de l'altre món. Al final de la nit, ja només desitjava trobar-me amb el llit per refer-me del cansament acumulat.

L'endemà al matí haviem de preparar les coses per agafar l'avió al migdia, però la sorpresa va ser que la grua s'havia emportat un dels nostres cotxes (amb vòmits d'un dels nostres a dins), i em va tocar acompanyar al responsable del cotxe fins al dipòsit.

Tot i això, vam arribar a l'aeroport amb temps, per donar finalitzada la nostra aventura.

contrastos amb olor a kebab

2005-04-26T18:24:00.000+02:00

Tenia moltes ganes d'anar-hi; de fet, Istanbul era la meva prioritat com a viatje de final de carrera. Tenia ganes d'apropar-me a la porta d'Àsia i empapar-me de lleus espurnes d'una cultura tan diferent a la nostra. En realitat, a Istanbul vaig poder-hi apreciar innumerables contrastos; es tracta d'una ciutat que reuneix l'essència, en declivi, de la cultura musulmana, intentada aniquilar pel creador de la pàtria -un Kemal Atatürk omnipresent- amb una brutal allau occidentalitzadora. Pels carrers caminen de costat la senyora encoberta de negre que només se li pot veure el nas amb la noia amb piercing i vestida a l'estil més modern dels carrers de la vell Europa.

Diuen que Turquia és com l'Estat espanyol, que tothom és catòlic però ningú va a missa. Doncs allà es veu que passa igual amb l'Islam. Ara bé, això no deixa que hi hagi unes mesquites precioses. A banda dels grans monuments arquitectònics i dels impressionants palaus dels sultans, la màgia d'Istanbul es troba en els seus aspectes culturals intrínsecs. Els kebabs, les pastetes dolces, els banys turcs, el nargile -la catximba d'aquí- i l'encidador Basar, d'on és impossible sortir-ne amb les mans buides. Llestos com ningú, els comerciants tenen apreses quatre paraules en català i parlen meravelles dels catalans, excepte quan veuen que no se'ns pren el pel que diuen que el català és "duro". Sempre t'intenten enradar i és pertinent l'art del regateig, perquè allò que comença valen 65 lires t'ho pots acabar quedant per 20 tranquil·lament.

Istanbul, l'antiga Constantinobla, és una ciutat que viu del petit comerç; tot són botiguetes i tothom té alguna cosa per vendre, i els carrers resten segrestats pels venedors ambulants i els cartells comercials omplen totes les façanes. A l'estanger sempre l'intenten prendre el pèl però val a dir que mai vam passar moments d'angoixa. I això que vam fer intents de sobres perquè ens passes quelcom...

Vam anar a veure la universitat d'Istanbul i em va donar força bona impressió. Salvant les diferències, tenia una retirada amb l'Autònoma. Em va agradar.

La influència d'Occident és immensa. Pels vestirs, per la música, pels hobbies importats; però en anar a un barri residencial religiós veiem l'altre Istanbul, el que a les 5 de la tarda, hora d'oracions, no hi ha ningú als carrers i només se senten els crits de les pregàries. Allí, malgrat mantenir la pervivència del petit comerç, els grans cartells comercials han deixat pas a l'austeritat i els carrers hi trobem moltes més senyores vestides de negre.

La nit abans de tornar, la ciutat vivia emocionada pel derbi entre el Fenerbaçhe -equip de la part asiàtica- i el Besiktas -d'un barri de classe mitja de la part europea moderna-; la victòria a domicili per 3-4 per l'equip blanc-i-negre. Per cert, vam poder comprovar la universalitat del Barça i en un bar prop de Taksim vam presenciar la segona part del Barça-Getafe. Aquesta Lliga no se'ns escapa!

Setmana a Canàries (2a part)

2005-04-19T23:40:00.000+02:00

L'endemà ens vam aixecar, no sense cert cansament, disposats a donar la sorpresa davant la universidad de La Laguna. El partit va ser molt igualat, però un escàndol arbitral ens va privar de la victòria. Després de passar aquest mal tràngol, vam dinar i vam poder gaudir d'una tarda lliure, on mentre uns jugaven a la play (sense comentaris), altres vam preferir anar a voltar i fer la compra per l'apartament hotel.

A la nit, novament ambient discret, però ens ho vam passar molt bé amb alguns cubates de més. El dimecres jugavem davant la Universidad Complutense de Madrid, però necessitàvem un miracle per arribar a Màlaga. Tot i això, partit bonic i victòria per 4-1 que ens permetia somiar amb una classificació que no es produiria. Vam dinar com al dia anterior en un "comedor universitario", i posteriorment anavem a la platja de las Teresinas, una de les poques visites turístiques del viatge. També vam passar per Santa Cruz de Tenerife, de camí a la platja. Allà vam prendre una mica el sol (No gaire degut als núvols), i fins i tot vaig poder gaudir del primer bany de l'any!!

A la nit festa de la grossa, amb gran borratxera, que em faria arribar a les tres de la tarda de dijous al nostre aparthotel.

(Continuarà)

Setmana a Canàries (1a part)

2005-04-18T21:05:00.000+02:00

El dilluns passat vaig emprendre la meva aventura en el món dels viatges pagats. El destí era Puerto la Cruz (Tenerife), i el motiu els campionats d'Espanya universitaris.

L'aventura va començar el diumenge, quan vaig anar a Barcelona a "no veure" el Madrid-Barça, perquè al bar on érem no els funcionava el digital. Després de la desfeta moral i sense temps a pensar-hi, vaig ficar-me al llit on passaria les últimes hores abans del vol a Tenerife.

El dilluns a la tarda, ben equipat, vaig arribar-me fins a l'aeroport, on ja esperava algun membre de l'equip amb visible nerviosisme. El vol es va fer etern, i les 3 hores enlairat van passar factura. Un cop a terres canàries, vam agafar els cotxes de lloguer i ens vam dirigir a Puerto La Cruz (Haviem aterrat a l'aeroport del Sud, on tot és més àrid.)

El trajecte va durar una mica més d'una hora, però com em va tocar anar el la furgoneta de 9 places vaig tenir temps a contrastar opinions amb els companys. Finalment vam arribar a l'hotel (apartament-hotel), on deixariem les coses per dirigir-nos a un bar a fer la primera cerveseta de la setmana. Vam sopar en una pizzeria, i vam sortir una estoneta pels pubs de Puerto de la cruz.

Em vaig adonar de vàries coses. La primera, que era dilluns a la nit i no hi havia excessiu ambient. La segona, que seria millor fer botellon, ja que els cubates que servien eren una barreja de garrafa i aigua. I la tercera, que les noies anaven sense complexes amb els nois.

La nit no va ser molt llarga, ja que a l'endemà teniem partit, i per tant, aquestes observacions van ser positives de cares a futures sortides nocturnes. Però era tot just la primera nit...

(Continuarà...)

"4 funerales i 1 boda"

2005-04-08T13:25:00.000+02:00

Va acabar la setmana santa, i en comptes de ressurrecció, estem veient una desfilada de mítics personatges difunts.

El primer va ser Juaquín Luqui, aquell entranyable personatge radiofònic que s'encarregava de dur-nos la millor música a les oïdes, altament conegut per la seva frase "besitos para ellas y abrazos para ellos".

Acte seguit el Papa, donant pas a una febre mediàtica incessant, fins al punt que vaig rebre el

següent SMS: "Esta noche concentración a las 12 delante de la catedral para pedir que resuciten al Papa y podamos ver algo en la tele. PÁSALO." Un SMS que em va semblar genial, perquè duu entre línies varis missatges molt interessants i divertits.

Seguidament, va morir en Rainiero, que la veritat que voleu que us digui. Ser el màxim mandatari d'un "país" de poc més d'un quilòmetre i mig de llargada, no és la meva il·lusió.

Ja tenim 3 funerals, i per fer la fàcil broma cinèfila, manca un funeral per completar la frase "4 funerales y una boda", ja que en Carlos i la Camilla es casen. La veritat és que podriem anomenar-ho "5 funerales" directament... Això sí, desitjo ferventment que no es decideixin a tenir un fill, ja que pobret ho tindria magre (La meva imaginació arriba a uns límits, i aquests no comprenen una barreja Carlos-Camilla.)

Però parlàvem de funerals, i el quart funeral esperem que sigui el diumenge al Bernabéu, quan el barça guanyi al prepotent conjunt blanc. De fet, Florentino Pérez, amic de la faràndula mediàtica podria haver exigit avançar el partit per avui, i d'aquesta manera enterrar a tots els de blanc junts. És la borma fàcil, però com el Madrid perdi, el retruc dels diaris de Madrid, serà similar (almenys en titulars) a la mort del Papa.

I ja per acabar amb aquest incisiu escrit, demanar a l'església catòlica que canvii l'anomenació de Papa. Perquè l'home que triaran no és ni el meu pare ni el de ningú. Així que la denominació és absurda.

s'apropa el Clàssic

2005-04-07T21:54:00.000+02:00

En tinc unes ganes... com m'agradaria guanyar al Madrid al Bernabéu, amb un gol d'Eto'o a l'últim minut! Potser és cert que el fútbol és l'opi del poble els nostres temps perquè quan rodi la pilota a partir de les 7 el diumenge tot es paralitzarà i l'endemà les portades de tots els diaris, sigui el resultat que sigui, dominaran els colors blanc, blau i grana. Oblidar els problemes quotidians i introduir-se en un món de passió i nervis, i amb aquest Barça, comença a ser habitual l'alegria i la diversió.

A vegades no sé què guanya, si l'amor pel Barça o les ganes que el Madrid fracassés. O potser sí que ho sé; abans, el Barça dels últims temps -el dels Gaspart, Van Gaal, Kluivert, Overmars i companyia- generava poca confiança en les possibilitats de l'equip i havíem de consolar-nos sempre amb les penes del Madrid, perquè els nostres no ens podien donar alegries. Masses vegades m'havia hagut de sentir de la Juventus, del Deportivo, del Mónaco... Però ara això ha canviat. Torna a haver-hi il·lusió i molta confiança en aquest equip. Podem tornar a saber una alineació de memòria, vibrar amb els jugadors, confiar en remuntar i sobretot saber que el Barça pot guanyar a qualsevol i que aquesta vegada serem nosaltres qui derroti a l'equip de Florentino. En definitiva, hem recuperat l'orgull amb l'equip, perquè l'amor pels colors sempre el portarem al cor. (buff, m'estic posant tonto)

De cara al clàssic de diumenge, preocupa la baixa de Deco -jugador imprescindible- però sort de recuperar el kàiser de Mitxuacán, que està realitzant una temporada increïble. Confio també que jugui Puyol i Ronaldinho que es posi Dodotis si cal però ha d'estar al camp, fent companyia a Xavi i un Eto'o que ha de silenciar el Bernabéu i fer pujar els colors a Florentino. Sense oblidar-nos de Valdés, us n'adoneu que avui d'aquest Barça podem destacar-ne un munt de jugadors, mentre que anys enrere tan sols podíem presumir de Rivaldo?

Ja parlaré dels fitxatges de cara a la propera temporada un altre dia. Només comentar la notícia del pressumpte interès del Reial Madrid per Mourinho. Us asseguro que abans que sortís a la premsa ja ho havia comentat; la mescla de l'entrenador portuguès i el club blanc no se'm fa gens difícil d'imaginar. És l'entrenador més odiós per l'aficionat blaugrana, seria un revulsiu per començar una nova etapa i té cert glamour, com agrada al president blanc. Aquest tiu encaixa a la banqueta del Bernabéu i, a més, és mediàtic. Si no aquest any, més endavant; però deixem-li temps al temps i veurem el portuguès al capdavant del Madrid.

Abans d'acomiadar-me una proposta esportiva per aquest cap de setmana, i per anar fent boca pel derbi. El dissabte a la tarda el Barça d'handbol juga al Palau la tornada de les semifinals de la Copa d'Europa contra el Celje eslovè. Partidàs assegurat. Seguiu el duel entre aquests dos homes: Iker Romero pel Barça -Laporta, pel que més vulguis, que no marxi al Ciudad Real l'any vinent!- i Rutenka per l'equip eslovè. L'anada va ser un partit preciós. I la tornada ho serà de ben segur. Hem de remunar tres gols de desavantatge. Difícil, però possible.
Els partits del Barça d'handbol els dissabte a la tarda pel 33 és una de les propostes esportives que més m'atrauen. És un espectacle i un gust veure aquest esport: ràpid, vibrant, estratègic, tècnic... no us ho perdeu, creieu-me!

empapats

2005-04-06T17:39:00.000+02:00

Poc a poc el condol mediàtic va deixant pas a l'expectaciò pel conclave. Admeto que és fascinant el misteri que envolta aquesta cerimònia per escollir el cap espiritual de l'Església catòlica i el cap d'Estat del Vaticà. Un país d'allò més particular: molt petit (es troba dins d'una ciutat) i molt ric, tot ell és un museu d'art i un centre de poder immens. El seu sistema d'elecció, proper al d'una aristocràcia o una plutocràcia, amb la fumata negra i la fumata blanca, s'havia popularitzat amb la novel·la del pagà Dan Brown Àngels i Dimonis, així com la figura del camarlenc, que vés per on és un espanyol.

Molt s'ha parlat aquests dies sobre la figura del Papa Joan Pau II, que ja l'han començat a anomenar "El Gran". A mi particularment m'agrada més el qualificatiu de Joan XXIII, "El Bo". Malgrat tot, del polonès Karol Woyjtila n'és innegable la seva dimensió, encara que no crec que arribi a poder ser considerat el personatge més important del segle XX. Però això és tan subjectiu... Tan se val, el fet és que s'ha parlat molt d'ell aquests dies. N'he llegit moltes opinions. Els devots n'estan molt d'ell, només s'ha de veure les multituds de gent concentrades a la Plaça de Sant Pere d'aquests darrers dies. En destaquen, a banda de la seva doctrina moral, els seus esforços per fomentar el diàleg interreligiós i el seu bagatge viatjer -quina enveja...- arribant a tots els fidels d'arreu del planeta.
També s'ha destacat la seva oposició frontal al comunisme i el seu paper en la seva caiguda. Per cert, del tot desproporcionades les paraules d'Angelo Sodano l'endemà de la mort del Papa igualant el comunisme amb el nazisme; en tot cas hauria d'haver dit estalinisme. Igualment, s'ha fet ressò la premsa aquests darrers dies de les moderades crítiques del Papa al sistema capitalista.

Però aquests dies s'ha trobat a faltar potser un major pluralisme quant a les opinions al voltant de la figura del Papa. O no han parlat, o les veus crítiques s'han silenciat. En aquest sentit, cal destacar l'oposició del Pontífex a la Teologia de l'Alliberament i els impediments des de la Cúria vaticana al desenvolupament a Amèrica Llatina d'aquesta manera d'entendre el cristianisme. Tampoc en aspectes socials el Pontificat de Joan Pau II ha fet grans esforços per actualitzar als temps i les necessitats d'avui els postulats catòlics.

En definitiva, molta feina per al nou Papa. El meu pronòstic sobre qui sortirà elegit, d'entre tots els noms que han sortit a la llum pública darrerament, és el Cardenal de Sao Paulo Claudio Hummes. Ja veurem...

A tall d'humor, i per acabar, va fer-me gràcia un sms de l'estil Pásalo, que tant agrada a Rajoy i companyia, que em va ensenyar un amic i que deia "Concentració a la Catedral de BCN per exigir a Déu que ressuciti al Papa i puguem veure algo per la TV".

D'exàmens i xancletes

2005-03-29T13:10:00.000+02:00

Un cop passada la Setmana Santa, torna la santa normalitat. Per a mi, no és tan normal com podria perquè entro de plè en època d'exàmens. Avui he fet el primer, que confio s'haurà superat. He fet un exàmen d'aquells que deixen triar una pregunta d'entre dues opcions. Quan això em passa, i s'hi suma que de les dues sé pràcticament el mateix, em poso molt nerviós i perdo molt de temps valorant quina opció escollir.

Sempre trigo molt a començar a respondre, i quan tothom ja porta mitja pàgina, jo tot just començo a escriure les paraules clau que no vull oblidar-me de posar. Penso en trivialitats diverses, observo la gent del voltant i llavors, quan me n'adono, ja ha passat mitja hora. Per això dec ser sempre dels últims a sortir.

A banda, les preguntes d'avui són d'aquelles que requereixen estar inspirat per omplir dues cares amb un parell de conceptes bàsics. Això, que se'm sol donar bé, m'esgota moltíssim psíquicament. Acabo els exàmens fet pols. I m'és impossible el mateix dia posar-me seriosament a estudiar el pròxim.

Per cert, avui ha arribat l'estiu a la Pompeu. "Que taxatiu!", pensareu. Ja sol ser tradició que comenci en acabar la Setmana Santa -aquí ens mengem la primavera- però veig que aquest any va de debò. Les erasmus han inaugurat l'estiu; han recuperat de l'armari aquelles xancletes que se subjecten tan sols pel dit gros i llueixen uns tops que maregen el personal.
I així, ja hem donat la benvinguda a l'estiu, quan si no m'equivoco tot just fa escasses setmanes que hem acomiadat l'hivern.

I quin paper jugo jo en aquesta onada de calor repentina? Doncs avui, tot atabalat per l'examen, no se m'acut res més que estrenar un jersei que em va comprar una meva tia. Un jersei que, tard, m'he adonat que és gruixudíssim! Quina calor! Ara, és clar, ja està fent companyia als apunts a la motxilla, i ajudant a preprarar futurs problemes d'esquena.

Abans d'acabar, que parlava de les Erasmus, a la Pompeu n'està ple! La majoria segueixen un mateix patró: estudiants nord-americanes, la majoria rosses, morenes de pell, que vesteixen i parlen igualíssim totes. Aviat la Pompeu semblarà l'Universitat de Stanford en petit o, això sí que no, la de Georgetown.

Timofònica

2005-03-28T10:14:00.000+02:00

No soporto a la companyia de telèfon espanyola per excel·lència, la Timofònica. Ja em queia malament abans, amb el seu monopoli i tarifes elevades, o posteriorment amb l'amic Villalonga, que va pujar les tarifes abans de la privatització per fer-nos creure que els seus preus baixaven després.

Però no vull parlar de corrupció empresarial. Més aviat m'agradaria deixar anar unes preguntes a l'aire, que no espero que siguin respostes, però sí rumiades.

Resulta que a Movistar ens cobren per tots els serveis que fem servir, com el de consultar el saldo (2 cops al dia és gratuït). Em sembla bé, fins a cert punt. Però el que trobo il·lògic és el cobrament de serveis que no fem servir. Si jo truco a una persona i la trucada es creua per un problema a la centraleta (Que deu ser una centralassa, perquè no m'imagino jo una pobra dona donant connexió a totes les trucades que es realitzen a través de la companyia), és totalment injust el cobrament de la trucada, ja que es deu a un error d'ells. Així com quan es perd la cobertura (que asseguren que n'hi ha en un 99% del territori, i és mentida), que no et permet parlar amb qui truques, però res impedeix a la companyia seguir cobrant...

Em sembla indignant, això si no tant com els bancs, que ahir vaig mirar els moviments a la meva llibreta i vaig veure que em van treure 3,50 Euros de comissió cadascuna de les dues vegades que vaig retirar efectiu a una Caixa (de l'estrella) a Andorra! Quins lladregots.

Andorra, la vella?

2005-03-26T11:09:00.000+01:00

Porto moltes hores sense poder asseure ni un sol moment per escriure el que he anat fent. Comencem pel principi. Abans d'ahir vaig anar a Andorra amb l'Anna, una petita escapadeta per desconnectar de l'estressant vida d'estudiant.

Moltes hores de cotxe, fins que vam arribar a Andorra. Encara que sembli mentida, mai havia anat a Andorra, i em va sorprendre molt l'estructura d'aquest peculiar país pirinenc. Només entrar-hi, vam haver de fer una cua quilomètrica fins arribar a Andorra la Vella. La missió era trobar l'hotel, i no semblava que seria gaire difícil donat el tamany de la ciutat. Vam anar baixant per un carrer, fins que em vaig decidir entrar pels petits carrers buscant l'hotel. Evidentment, com no el trobava, vaig decidir preguntar on estava l'hotel. Un senyora em va comentar que m'havia passat de poble, que allò era Escaldes. Jo no podia sortir de la meva sorpresa, ja que només havia recorregut 2 minuts per Andorra La Vella i ja l'havia passat de llarg!

Finalment va resultar que Escaldes i Andorra La Vella estan enganxats, (Menys mal, perquè si no serien 4 pisos cada un...) i l'hotel no va ser difícil de trobar. Ara només mancava aparcar, i just davant de l'hotel vam veure un pàrquing, on vam entrar. Però un cop dins vaig poder observar els preus (6 euros les 2 primeres hores!!!), i vaig decidir-me pel pàrquing municipal que hi havia a 500 metres de l'hotel, que va acabar costant un total de 8,50 Euros tota l'estància. Va ser la primera sorpresa, no hi ha llocs d'aparcament gratuit a Andorra. Amb la qual cosa es fan un munt de calers gràcies als pàrquings, que fa por.

Un cop a l'hotel vam anar a dinar, a deixar les coses i vam descansar una estona fins que vam decidir anar a Caldea per relaxar-nos una mica. Vam dirigir-nos a peu (Una de les avantatges del país.) fins a Caldea, mentre ja m'anava adonant de quanta raó tenia l'Anna quan em va dir que allò és com Platja d'Aro però en muntanya, ja que no hi havia cap part baixa de cap edifici sense cap negoci instal·lat. Com no feia dia d'esquí, tothom es va decidir per passejar i anar a Caldea (Les dues úniques coses que es pot fer.), amb la qual cosa no vam poder comprar entrada per aquella mateixa tarda, sinó que vam comprar pel dia següent al matí.

Per aprofitar el temps vam anar a mirar botigues, que són igual que les de Platja d'aro però un pèl més barates (No gaire més). Allà envoltats de gent pija de totes les procedències vam fer les úniques compres, una miqueta de xocolata i cartrons de tabac. Vam anar a prendre un cafè, i vam anar a l'hotel. Allà vam decidir on aniriem a sopar, i seguidament ens hi vam dirigir. Vam baixar el carrer (un dels pocs) principal fins un restaurant pizzeria que estava molt bé en relació qualitat-preu, i després de sopar vam fer un passeig fins a l'hotel.

Al matí següent, esmorzar a l'hotel i caminada fins a Caldea (5 minuts), on vam gaudir de 2 hores i escaitx del relax que proporcionen els hidromassatges. Va ser la única cosa que em va agradar d'una sobreexplotada Andorra. Allà al bany exterior vaig poder observar com Andorra la Vella podia tenir la possibilitat de ser un país meravellós, si no fos per aquest excés de botigues i turisme, ja que en essència és un petit poblat envoltat d'altísimes muntanyes, i travessat per un riu cabdalós. Un paissatge de somni espatllat fins a límits insospitats. el curiós del cas és que es diu Andorra la Vella, quan de vella no en té res.

Després de dinar vam agafar el cotxe i vam tornar a Girona, on vam fer una deliciosa mariscada, i un cop sopats vam anar a fer el toc. Fent el toc em vaig trobar a Kapi i a Bicho, i vam sortir junts a L-Suit que tot i no agradar-me, és de les poques opcions que presenta la nit gironina. Allà em van presentar a Miss Espanya, que resulta que és gironina. És maca, però tampoc per llançar cohets. No sé, deu ser que els meus gustos són extranys, però no m'agrada ni Andorra la Vella ni la nova Miss Espanya.

Va de cine I

2005-03-23T00:54:00.000+01:00

Que quedi clar que em cauen bé tant en Bardem com l'Aménabar, però això no significa que no cregui que se n'ha fet un grà massa amb Mar Adentro. És una bona pel·lícula, ben feta, però ja està. Passa amb els elogis a Mar adentro com amb les crítiques a la teledeixalla. Tothom en parla però pocs ho pensen. Personalment, de pel·lícula estrangera em va agradar més Los chicos del coro.

Però tot això no treu que em sembli magnífic que amb el cinema s'aprofiti per tractar temes socials com ha fet el recentment oscaritzat director.

El fet és que avui he vist Milion dolar baby. Molt bona, i a falta de veure El aviador i Entre Copas, encertada l'elecció de l'Oscar d'enguany; una història d'entrega cega per assolir més que un somni, l'únic alicient a la vida de la protagonista -Hilary Swank-, més un parell d'actorassos -Clint Eastwood i Morgan Freeman- que regenten un gimnàs i viuen de la seva passió per la boxa.
El més rellevant és que m'ha semblat que tractava el tema de l'eutanàsia molt millor que Mar Adentro. Planteja més bé el dilema moral els darrers trenta minuts de la pel·lícula, que Mar adentro amb dues hores. Els sentiments pels quals passa l'entrenador al final del film i la manera d'expressar la voluntat del malalt, i fins i tot l'opinió de l'Església, em sembla més encertat en la pel·lícula d'Eastwood que en la d'Amenábar. Per cert, un tema aquest de l'eutanàsia, que darrerament està de màxima actualitat, tant pel tracte en les dues pel·lícules premiades als Oscar, com pel cas de Terri Schiavo.

Avui però, he vist una altra pel·lícula: Descubriendo el Nunca Jamás. Preciosa! Un film fantàstic amb una interpretació boníssima de Johny Deep i Kate Winslet. Una oda als somnis i a la imaginació. Un crit a l'optimisme i a l'alegria. Imprescindible, i més havent vist també Milion Dolar Baby.

Dies de descans

2005-03-21T17:34:00.000+01:00

Per fi he trobat de nou una estoneta per escriure. En tenia ganes. Gràcies al sistema intensiu per trimestres de la Pompeu, aquest curs m'han fet la broma de posar-me exàmens després de les vacances de Setmana Santa, amb la qual cosa això de les vacances m'ho han aigualit de mala manera. Per aquestes alçades del curs, sempre anava bé una escapada per alliberar tensions i conèixer una mica de món. Però aquest any m'haig de satisfer mirant l'Atlas de la Vanguardia i fent les meves cabòries sobre què fer aquest estiu.

Per abans de Setmana Santa tenia les entregues i presentacions dels nombrosos treballs que ens fan fer a la carrera de Polítiques. Han estat dies intensos, amb força feina i un nivell considerable d'agobiament. La sensació de que s'apropa el dia d'entrega i no s'enllesteix la feina és una tortura!

Per això, un cop enllestida la part de treballs, m'he agafat uns dies de repòs a Girona. L'afecte dels pares, la comoditat de casa, el caliu familiar, els bons àpats... A banda, una estona per poder quedar amb amistats amb qui tens ganes de quedar-hi; moments per a la lectura la música i per fer una mica de sofà amb televisió.
També he aprofitat per anar a la piscina i per fer un partidet de bàsquet (que vam jugar contra dos pares i els seus respectius fills, dignes d'un estudi psicològic!).
I gaudir una mica de la meva petita Girona, i de les coses que només poden passar-me aquí. Avui he trobat la mare d'un amic de la infància, amb qui he perdut una mica el contacte. En preguntar-li per ell, la mare tot decepcionada m'ha dit que no en sabia gaire res perquè havia marxat de casa. Total, una petita relliscada -de les quals en sóc un especialista- que només em poden passar a Girona.
I per petiteses immenses, quan vaig anar a buscar el tortell -preciosa tradició- a casa d'una meva tia, una de les meves àvies, tot innocència, em va etzibar un "encara estàs solter?". Entre rialles vaig encaixar aquesta onada de sinceritat.

Però aquests dies de distracció i d'absència de maldecaps aviat s'acaben. Dimecres cap a Barcelona per anar prenent contacte amb la matèria. brrrrr

Bones Notícies

2005-03-21T12:31:00.000+01:00

Sembla mentida com passa el temps de ràpid, porto practicament 3 setmanes sense escriure res, i no per manca d'anècdotes, sinó per vagueria pura.

La veritat és que la notícia més ressenyable és que amb l'UdG som campions de Catalunya, i que gràcies a això marxem a Tenerife a disputar la primera fase dels campionats d'Espanya (tot pagat evidentment). A més, estem en plena setmana santa, la qual cosa maximitza el meu benestar fins a límits que no podia ni imaginar. Tot són flors i violes, gràcies a l'arribada de la primavera.

Per a total gaudiment, van retirar l'estàtua de Franco (Davant la ràbia dels franquistes, que segueixen encaparrats en que Espanya va viure una època daurada amb la dictadura), el Barça té mitja lliga a la butxaca (El trauma d'Stamford Bridge està oblidat).

Es nota que arriba el bon temps, i les ganes d'estar de bon humor es disparen!

Silenci

2005-03-14T18:14:00.000+01:00

Quan preguntes per injustícies passades, sobre corrupcions, sobre negligències, sobre errors... sempre et trobes el silenci com a resposta. El silenci és un flagell a la veritat. Diuen que la ignoràcia fa la felicitat; si més no, la ignorància del poble permet la felicitat dels poderosos i la ignorància del poble l'aïlla de la dura realitat.

Quan es beneficien de la mateixa malifeta, dos es posen d'acord, callen i continuen aprofitant-se de la situació. Si s'investiga i es dóna llum a la veritat, tothom en sortiria escaldat, per tant, millor silenciar-ho tot. El problema és quan en Maragall patina i se li escapa, després es genera un enrenou que convé amainar quan més aviat millor. Ràpidament es posa l'estractor per absorvir tota la fumarel·la, i aquí no ha passat res.

Això del silenci no és cap broma. Allunyant el ciutadà de la veritat, simplement no dient-li allò que mereix saber, se l'aïlla en un món irreal, treient-li tota capacitat crítica i reduint-lo tant sols a la funció de consumidor. Propaganda enlloc d'informació, publicitat enlloc de comunicació, eslògans enlloc de notícies, manipulació enlloc de transparència, silenci enlloc de reconeixement, de justícia, de veritat.

Poder significa impunitat. Els anys posteriors a les dictadures, tant a Amèrica Llatina com en l'Estat espanyol, ha dominat la Llei del Silenci, l'oblit de les atrocitats. En nom de la por, s'ha optat per l'estratègia de fer veure que no ha passat res i passar pàgina. Enterrar les injustícies i els assassinats.

Qüestió de justícia històrica és reconèixer les víctimes i condemnar els botxins. Però la justícia topa amb el silenci. I llavors, el silenci esdevé injustícia.

Diu Eduardo Galeano que el poder té arrels més profundes i estructures més duraderes que els governs que entren i surten al ritme de les eleccions. Té raó. Es canvien les cares però els privilegis i els vicis del poder es mantenen. I mentrestant, els ciutadans no tenen res a dir-hi. A callar. Tampoc poden queixar-se, perquè no se'ls explica de la missa la meitat.

En temps de dictadures, es produïa la humiliació civil enfront del poder militar; avui, la força de les armes ja no governa però la humiliació civil continua. Es prohibia i es prohibeix recordar, s'impedia i s'impedeix investigar.
Per molt que vulguin destruir la memòria i la veritat, la història és tossuda i amb el temps, deixa cadascú allí on li pertoca.

Enlloc del silenci, memòria i veritat. Qüestió de justícia.

24 Hores

2005-03-05T12:44:00.000+01:00

El dijous, coincidint amb el partit que havia de jugar amb la UdG a Barcelona, vam decidir fer-hi una llarga estada fins l'endemà a la tarda. Un total de 24 hores a Barcelona en les quals van passar moltes coses.

En primer lloc, partidet a futbol, més aviat una costellada. I cap a les 5 de la tarda dinar, amb un litre de cervesa per les meves venes. Encara hi era tot, però ja començava a sortir alguna tonteria de les meves paraules.

Posteriorment vaig anar amb un amic a Plaça Catalunya, que romania plena de gom a gom, esperant la nostra arribada, que tenia com a objectiu fer temps fins l'hora de sopar. Vam entrar en un supermercat a comprar unes pizzes, whisky, Ron Brugal, refrescs i també una Xibeca que ens permetès aguantar el tipus mentre passejavem.
Amb tot això ja eren les 9 del vespre, hora d'anar a casa d'en Narcís a sopar les pizzes.

Un cop al seu pis, vem conèixer a en Felipe, un dels dos companys de pis d'en Narcís, un andalús amb salero. Vam sopar mirant el Barça - Madrid (gran victòria blaugrana.), i bevent ron. Posteriorment vam baixar fent l'animal cap al centre en cotxe, cantant "soldadito marinero" a grans decibelis.

La nit acabava ràpid per en Narcís, a qui no li va entrar gaire bé el ron, però la nit era llarga, fins i tot més que la meva memòria, ja que només recordo entrar a una discoteca amb dues companyes de pis de la meva xicota i uns amics, i estar per allà fins les 6 del matí.

L'endemà, tren cap a Girona havent dinat i a entrenar. La veritat és que quan vaig agafar el llit, vaig quedar dormit a l'instant.

Enyorament Bachatil del tonto

2005-03-02T21:32:00.000+01:00

Avui estic de bon humor, porto una setmaneta molt relaxada, i això es nota en la disminució de freqüència en els meus escrits. La veritat és que no em puc queixar.

Ara mateix davant de l'ordinador, sense cap preocupació estic escoltant de la millor música que tinc al disc dur. De tant en tant, sona alguna bachata que em desperta la nostalgia i les ganes de viatjar, en especial de tornar a la Dominicana. Haig de reconèixer que aquest setembre no creia que les ganes de retornar esdevinguéssin tant intenses, però m'acabo de sorprendre buscant vols d'anada i tornada a Santo Domingo per aquest agost.

Alguna màgia envolta a aquest país, que tothom en queda enamorat. Jo penso que la gent hi fa molt, però el clima i el colorit són factors molt importants. Però en aquesta ocasió són les ganes de retrobar-me amb amics que vam deixar allà. Oh! i ara sona una bachata a l'ordinador...ja em veig a la plaza prenent un jugo i tararejant les músiques que envolten la terrasseta. M'anyoro massa, algú s'apunta a fer una escapada?

El segon esvoranc

2005-02-25T18:57:00.000+01:00

Amb la tragèdia del Carmel com a escenari de fons, ahir es va escenificar el que els articulistes s'han afanyat a titular com la fi de l'oasi català. El que ahir va succeir al Parlament constitueix un cataclisme de grans dimensions en la vida política catalana. El greuge de les acusacions, certes o no, de Maragall a CiU és immens. L'expressió del "3%" ha generat un esvoranc menys tràgic que el del Carmel però d'una magnitud semblant. Però en aquest cas el forat està pel camí de generar unes ferides molt difícils de cicatritzar.

La fiscalia ja ha anunciat que investigarà l'afer. En cas de ser cert, suposaria un flagell tant als govern de CiU com a la democràcia en general, deteriorant encara més l'opinió de la ciutadania devers la política i posant a l'ull de l'huracà la federació nacionalista. Si en canvi no són certes les acusacions de malversació de fons públics, el President hauria comès un error imperdonable.

Les declaracions de Maragall insinuant el cobrament de comissions dels governs de CiU per l'adjudicació d'obres públiques són una temeritat. En cas de ser certes, l'obligació del President seria denunciar-ho a la Justícia i no pas utilitzar-ho com un argument partidista en el debat sobre l'enfondrament del Carmel. A més, se'l podria acusar d'ocultar aquesta informació, constitutiva de delicte, en haver retirat posteriorment l'acusació. I si no són certes, Maragall hauria comès una injúria en majúscules, una "maragallada" de les que ens té acostumats, però que aquest cop n'hauria fet un gra massa.

Per la seva banda, Convergència i Unió tampoc pot estar orgullosa. Se l'acusat de corrupció, un rumor extès en l'oasi però que mai s'havia expressat en públic. Si és certa l'acusació, el fet seria molt greu i suposaria una ombra molt grossa per la gestió dels 23 anys de CiU. En tot cas, la reacció de Mas ahir va ser vergonyosa. Va amenaçar el consens per l'Estatut i va fer un xantatge a Maragall, prioritzant els interessos del partit als del país.

Aquesta legislatura no estarà marcada pel cas Carod, com en un principi va semblar. El cas del Carmel i les seves conseqüències polítiques -els "danys col·laterals" que es diria en llenguatge bèlic nord-americà- marcaran el que resta de legislatura, si és que aquesta arriba al seu final.

L'oasi català trontolla. Sembla que penja d'un fil la política catalana. La manera de fer política, els seus protagonistes, la relació de forces, els temes de debat, els secrets a veus i els repartiments de poder.

Sabrem alguna vegada la veritat? Els ciutadans ens la mereixem, com ens mereixem uns millors polítics. I els veïns del Carmel es mereixen saber la veritat del primer esvoranc i, sobretot, es mereixen respecte i no passar aviat a l'oblit i ni al silenci.

Enlloc, arreu

2005-02-23T19:53:00.000+01:00

Creuar fronteres, conèixer cultures. Descobrir indrets desconeguts. Passejar per un lloc nou, infiltrar-te en la rutina dels altres sense haver de demanar permís.
Deixar enrere els maldecaps del dia a dia. Deixar preocupacions, dedicar-te a aprendre, conèixer. Conèixer tradicions, llengües, somriures, històries... persones. Particularitats alienes que esdevenen temporalment costum.
Carrers amb anys d'història. Pedres escenaris de mil i una cançons. Per un instant, protagonista d'una crònica llunyana, avui propera.
Un tren, un destí.

No m'agrada gens

2005-02-19T14:44:00.000+01:00

- no m'agrada com s'ha fet. A partir d'una Convenció d'escàs valor democràtic, no sorgida d'un procés constituent per part de la ciutadania europea. En la seva redacció, el Parlament hi ha pintat ben poc.

- no m'agrada que, per aprovar-se, no sigui preceptiu convocar referèndum als diversos països i siguin els estats qui decideixin si ratificar el Tractat constitutiu o no, sense haver de tenir en compte al ciutadà.

- no m'agrada gens la campanya de propaganda i desinformació del govern estatal. El govern ha evitat un debat seriós sobre aquest Tractat i ha optat per enradar al ciutadà amb cares mediàtiques que citaven articles que no són més que pura literatura.

- no m'agrada el repartiment de poder a la Unió. Les cireres es remenen al Consell Europeu, als Consells de Ministres i, sobretot, a la Comissió. El Parlament, únic organ d'arrel democràtica, té reservat un paper secundari i no hi pinta res.

- no m'agrada, i em fa por, el paper que tindrà el Banc Central Europeu. Els Estats de la zona euro han cedit plenament la sobirania en política monetària a una institució completament al marge de qualsevol control democràtic. Ni els seus membres tenen procedència democràtica, ni han de justificar les seves decisions davant ningú. El BCE està al servei del poder financer. I el pitjor, el text constitucional defineix com al seu objectiu únic objectiu la contenció de la inflació, i no la creació d'ocupació ni el creixement econòmic. Molt menys, la justícia social.

- no m'agrada perquè allò que distingia Europa i que la feia el mirall de referència, l'Estat del Benestar i les seves polítiques socials, es posen molt en perill. Aquest Tractat no tan sols no assegura el manteniment de l'Estat del Benestar, sinoó que deixa via lliure a la liberalització dels serveis socials.

- no m'agrada que aquesta "Constitució" té una clara orientació ideològica, la neoliberal. Aquest Tractat obre la porta a la flexibilització al mercat laboral i posa tots els instruments al servei de les grans corporacions i del poder financer. L'Europa dels drets socials passa a ser una economia "social" de mercat altament competitiva.

- en relació a això que s'omplen la boca a tothora dels Drets Fonamentals, no m'agrada el perillós llenguatge que practica la Unió de promoure i reconèixer drets, però no d'assegurar-los. Em ve al cap la Carta de DDHH de les Nacions Unides que tots els Estats subscriuen i que parla, per exemple, del dret a l'autodeterminació; i jo, no veig per enlloc que es compleixi. No és més que pura literatura que sol quedar en paper mullat.
I continuant sobre drets, enlloc fan referència als drets dels immigrants, evidenciant que els consideren ciutadans de segona. I un altre aspecte que no m'agrada, és que en la "Constitució" no prohibeix del tot la pena de mort.

- no m'agrada perquè demana un augment encara major de la despesa militar, fet que evidencia que s'aposta pel model dels EUA de resolució de conflictes. La UE no aposta per la pau i el diàleg. A més, admet l'ús de la força militar en casos preventius (sona això de guerra preventiva?) i se sotmet en política militar als dictats de l'OTAN, per extensió, dels EUA.

- no m'agrada gens perquè no em reconeix com el que sóc, com a català. És una Europa dels i pels Estats, i no reconeix Catalunya, no ja com a nació sinó ni tan sols com a poble. I amb aquest Tractat és encara més difícil el dia de demà la possibilitat legítima de la independència d'alguna de les nacions sense estat que la conformen.

- no m'agrada perquè no em puc identificar amb una entitat que no permet que la meva llengua, i l'oficial d'entre 7 i 10 milions de persones més, tingui caracter oficial. Suposa la negació de la meva llengua i, per extensió, de la meva cultura i la meva personalitat nacional.

- no m'agrada que un cop aprovat, sigui gairebé impossible tocar ni una coma del que allà hi ha escrit, i que per tant consagra tot allò del que ja m'he queixat: una Europa dels Estats, militarista, insolidària, neoliberal i, sobretot, poc democràtica.

Per tot això, ho tinc clar, NO a aquesta Constitució. I em considero tan europeista o més que tots aquells que votaran que sí. Perquè jo, a banda de voler una Europa unida, vull una Europa per les persones, democràtica i social. És una constitució que deixaria Europa lluny dels meus somnis i ideals; i és que aquí en sabem massa d'acceptar constitucions que no ens reconeixen o que no ens satisfan del tot. I no s'ha de tornar a cometre el mateix error.

M'imagino que d'entre els motius que he exposat, no n'hi ha cap que coincideixi amb les raons del NO de la néta de Mussolini o Le Pen; en canvi, precisament els motius del meu NO segurament deuen coincidir amb les raons del SÍ d'Aznar o Berlusconi. Què li sembla senyor Montilla?

I per acabar, també agrair els moviments i associacions que s'han mobilitzat per informar del que debò representa aquesta Constitució. Gràcies a ells, i no a Butragueño o el Loquillo, anirem a votar sabent el què se'ns demana votar.

Broques boges

2005-02-16T18:48:00.000+01:00

El temps no para, no perdona ni un minut. He mirat la darrera vegada que vaig escriure i d'això ja fa dues setmanes!

Com tot trimestre estic en aquells dies d'impàs en què m'atabalo. Tinc un munt de feina al tinter per fer, i em marejo en pensar-hi. I dit sigui de passada, estic fent poquet perquè es rebaixi la pila. Treballs, treballs en grup -encara pitjor, coincidir per quedar, posar-se d'acord...quin horror!-, pràctiques periòdiques, apunts que falten, matèries que no me n'entero i sóc incapaç de posar-hi fil a l'agulla...

A més, el dubte permanent al voltant del meu futur. A més, s'ha posat de moda i és el tema recurrent a 4t. Tothom en parla, tothom et pregunta... el pitjor és veure algú que ho té clar i penses Què pagaria jo per tenir-ho així de clar! No sé què fer!!!! No en tinc ni idea i ara mateix el meu futur és d'allò més incert.

I també hi ha l'estiu. M'agradaria fer moltes coses però els diners i el temps són limitats. Vull fer calaix, vull -o haig- aprendre anglès, vull conèixer món, vull desconnectar, vull passar-m'ho bé, vull conèixer gent... Algú m'ho sap ajuntar tot en una fórmula màgica?

Després també tenim l'estrès. Dinar en 20 minuts perquè haig d'acabar una pràctica, anar al metro sabent que arribaré com a mínim 10 minuts tard al meu destí, quedar amb tal i veure que ja havies quedat amb qual, haver d'anar a comprar faltant 5 minuts perquè tanqui el supermercat i l'estrella, el mòbil. Que si haig de trucar a "x", que si haig de respondre a "y"...

Tinc ganes de llegir tranquil a l'aire lliure; tinc ganes de veure una bona pel·lícula.

Amb tot, en aquesta espiral frenètica s'agraeix infinitament un somriure, un "bon dia", un "perdó", una història divertida, una entremaliadura d'un infant, una mirada d'una noia... sort dels petits detalls, la salsa del dia a dia.

PD: buff, al costat meu, a l'aula d'ordinadors de la universitat, hi ha un noi que des que ha arribat em té mig marejat. AXE tiu, que no costa res!!! (o el Nivea for men, que jo utilitzo i va de meravella!)

El meu dia (Inici d'una nova etapa)

2005-02-15T14:06:00.001+01:00

Aquest segon semestre tinc nous propòsits, entre els quals està com a número u, estudiar una mica cada dia. Serà complicat, donda la meva escassa voluntat, però jo crec que ho haig d'intentar.

En primer lloc he deixat la feina, que no em permetia anar al matí a la universitat, i he dissenyat un pla d'estudi per poder recuperar les hores de classe a les quals no puc assistir a la tarda. Per ser el primer dia, ha anat tot rodat. M'he llevat a les 8.30 i a les 9 ja estava a la universitat (On per cert, ja no hi ha ni la meitat de coneguts que hi havien altres anys.) per estudiar i passar apunts durant una horeta i mitja, que es el que marquen els cànons del bon estudiant. Per tant a les 10.30 ja havia finalitzat els meus objectius del dia, i a partir de llavors he pogut gaudir d'un matí universitari fins que a les 13.45 he arribat a casa.

Ara, havent dinat aprofito per fer aquest repàs al dia, perquè a les 15.00 haig de començar la classe d'àrab, fins les 17.00. Però com a les 17.00 començo classe a la universitat, marxaré un xic abans per tal de no fallar. Si tot va segons el previst, acabaré a les 21.00 (Normalment ho faig una hora abans per no saltar-me entreno, però al professor li ha donat per fer una classe presencial obligatòria). Sortiré pitant cap a Salt, per poder arribar a entreno. Un dia llarg, però ben aprofitat...

La constitució Europea

2005-02-10T16:41:00.000+01:00

S'acosta el dia del referèndum de la constitució europea, i cada vegada em dóna l'extranya sensació de que no volen que en assebentem de què va. Surten famosos a la tele que llegeixen articles, com els il·lustres pensadors moderns Emilio Butragueño i Johan Cruyff, reconeguts per la seva gran trajectoria en el món de la política, i especialistes en dret constitucional. Però més enllà de les paraules buides i les afirmacions de "Sí, perquè hem d'entrar a Europa.", ningú raona en quins aspectes ens pot beneficiar o perjudicar aquesta constitució europea. Només si ens busquem la vida i ens interessem pel tema, podrem veure les "trampes" que pot amagar aquest text. Però la majoria de gent no es prèn tanta molèstia. I els governants no semblen estar interessats en el coneixement per part del poble d'aquesta nova constitució.

Ja em perdonaran, però tanta culpa tenen els governants, com la gent que votarà amb desconeixença, moguts per la patètica propaganda política engegada per certs partits, que aspiren a aconseguir vots mitjançants cartells amb la foto del número 1 de cada partit al costat d'un monosíl·lab afirmatiu o negatiu. Em sorprèn que molta gent sàpiga de memòria tots els arbres genealògics dels famosos de la premsa rosa, que no pas els avantatges o inconvenients de la constitució europea.

Fins que no vingui un governant i ens prengui el pèl no aprendrem novament que el nostre vot és important, i que encara ho és més posseïr conscipencia política. Però com la nostra memòria històrica pateix d'Alzheimer, bombardejada massivament amb dades irrellevants, provinents dels mitjans de comunicació, sembla que no serveixi de res la lluita dels nostres avantpassats per assolir la democràcia.

Herois do mar

2005-02-09T09:10:00.000+01:00

Heróis do mar, nobre povo,
Nação valente, imortal,
Levantai hoje de novo
O esplendor de Portugal!
Entre as brumas da memória,
Ó Pátria sente-se a voz
Dos teus egrégios avós,
Que há-de guiar-te à vitória!

Às armas, às armas!
Sobre a terra, sobre o mar,
Às armas, às armas!
Pela Pátria lutar
Contra os canhões marchar, marchar!

Desfralda a invicta Bandeira,
À luz viva do teu céu!
Brade a Europa à terra inteira:
Portugal não pereceu
Beija o solo teu jucundo
O Oceano, a rugir d'amor,
E teu braço vencedor
Deu mundos novos ao Mundo!

Às armas, às armas!
Sobre a terra, sobre o mar,
Às armas, às armas!
Pela Pátria lutar
Contra os canhões marchar, marchar!

Saudai o Sol que desponta
Sobre um ridente porvir;
Seja o eco de uma afronta
O sinal do ressurgir.
Raios dessa aurora forte
São como beijos de mãe,
Que nos guardam, nos sustêm,
Contra as injúrias da sorte.

Às armas, às armas!
Sobre a terra, sobre o mar,
Às armas, às armas!
Pela Pátria lutar
Contra os canhões marchar, marchar!

Acaben Exàmens

2005-02-08T10:48:00.000+01:00

Han acabat els exàmens, han estat unes setmanes eternes, i tot i els mals resultats, estic content d'haver finalitzat el martiri mental que suposa haver d'estudiar amb el neguit de fer un examen.

Això sí, mentre altres universitats catalanes fan almenys una setmana de vacances, nosaltres ja hem començat el segon quadrimestre. Sembla mentida, però no tenen pietat. A més porta dos dies sense parar de ploure, i comença a ser avorrit. Almenys la pluja ha servit per permetre'm uns minuts per poder seure davant l'ordinador, i escriure unes quantes línies.

Vergonyós

2005-02-02T18:20:00.000+01:00

La imatge era deporable. Després es queixen del desencant i la llunyania de la població en relació a la política, el que els experts en diuen desafecció, però em sembla el més normal després de veure ahir la retransmissió de TVE (per cert, pèssima a nivell de so) sobre el debat entorn al Pla Ibarretxe.
Eren al voltant de les deu del vespre, a partir de quan va tocar el torn a Duran i Lleida, i a continuació els portaveus d'ERC, PNB, IU, ICV, etc. Les imatges que reflectien la petita pantalla parlaven per sí soles: un immens nombre de seients buits. Sí, la majoria de diputats havien deixat el seus respectius escons, principalment de les files del PP i del PSOE.
D'aquest fet se'n poden extreure dues lectures: d'una banda, una falta de respecte cap als ponents que es dirigien a l'hemicicle i, per extensió, als votants dels seus respectius partits. Es va produir la paradoxa que els diversos portaveus, i en especial Erkoreka, del PNB, es dirigien a Rajoy sense ell ser present als seients del Congrés, malgrat ser el cap de files del principal partit de l'oposició.
D'altra banda, és immoral que els representants polítics de la societat, que cobren importants quantitats de diners públics, no compleixin amb la feina per la qual els ciutadans van dipositar la seva confiança en ells. El debat sobre el Pla Ibarretxe va començar a les 16h i a les 22h el parlament espanyol estava més que mig buit. Si se sumen són menys de les vuit hores reglementàries. Aquests senyors no poden passar ni vuit hores asseguts en un seient còmode fent veure que escolten mentre hi ha personal mèdic que passa 24 hores seguides a la feina o personal de la constucció que es deixa la pell en la seva feina cada dia? Siusplau, és qüestió de tenir una mínima decència!
Però encara procupa més el tema si tenim en compte que això passava en un debat sobre un tema tan important a nivell mediàtic com el de reforma de l'Estatut basc. Això porta a pensar quin deu ser el grau d'absentisme quan es debaten qüestions com les prestacions socials als minusvàlids, per exemple, de gran importància pel benestar de les persones però de molta menys trascendència pública.
Les xifres d'absentisme són espantoses. És d'una falta de moral immensa. És deporable que aquells amb qui la ciutadania ha confiat perquè els representin i decideixin per ells en els afers d'importància general tinguin l'absència del seu escó com a norma general.
Últimament presenciem masses casos en què es posa en dubte la dignitat de la classe política. Em venen a la memòria les paraules de la portaveu de l'Associació de víctimes de l'11-M, Pilar Manjón, criticant els polítics per utilitzar amb fins electorals el terrorisme i fer d'una comissió d'investigació sobre una barbàrie com l'atemptat de Madrid un circ on els representants polítics es tiraven els plats pel cap sense respecte cap als grans dagnificats, les víctimes.
És urgent i necessari que canviï la situació, fer de la política allò que exclusivament ha de ser, la gestió del poder públic al servei de la ciutadania.

Dibuixos animats

2005-01-29T10:26:00.000+01:00

Estic nostàlgic, i és que avui m’adono que ens fem grans sense remei, i el temps ens envelleix inexorablement. Però com al mal temps s’ha de fer bona cara, reviurem una mica de dibuixos animats de la meva època. Alguns no us sonarà de res, no patiu, senyal que sou més joves o molt més grans que jo...

En primer lloc, em ve al cap “Los Trotamúsicos”, una mítica sèrie de TVE dels dissabtes a la tarda, on narraven les peripècies de Coki, Lupo, Burlón i Tonto, un gall, gos, gat i burro respectivament, que es dedicaven al món de la música. NOTA: 7

Repassant dibuixos de TVE, és impossible oblidar les aventures de Willy Fog a “La Vuelta al Mundo en 80 días”, amb en Rigodón, Tiko i Romi. Per mi el millor de la sèrie eren les seves cançons. NOTA: 8’5

Uf!! Acabo de recordar “David, el Gnomo”, que tot i que no m’acabava de fer el pes, la recordo amb força claredat, amb els horribles Trolls, que després es van posar de moda en clauers, i deien que portaven sort. NOTA: 6

Si alguna cançó recordo especialment, és la d’ ”Isidoro el gato”, un peculiar gat taronja que patia d’hiperactivitat, una mena d’antònim d’en Garfield. Jo disfrutava de sobremanera cada capítol d’aquest gat amb nom de president del Corte Inglés. NOTA: 7

Seguint en la línea de dibuixos animats que van marcar la meva infància, podria parlar d’Oliver y Benji, una exageració a la japonesa del món del futbol. Sí, si, ara tots critiquem la sèrie, que si estaven dos capítols per travessar el camp, que si eren uns flipats, però tots ens l’empassàvem, i la majoria encara recordem la cançó! NOTA: 9

“Érase una vez...” era el típic intent de programa educatiu de TVE pels dissabtes a la tarda, que et feia creure que les gotes de sang del teu cos caminaven i parlaven, però la veritat és que era bastant entretingut. NOTA: 7’5

Oooohh!!! Los Diminutos, uns petits éssers que m’ho feien passar realment malament, perquè jo patia esperant la seva victòria. Els hi tenia un gran apreci i no volia que els dolents els enxampéssin. Encara recordo la cançó... NOTA: 8

I parlant d’exclamacions, inevitable paralar de dues sèries que jo tenia idealitzades. En primer lloc “Mazinger Z” que no entenc com em podia agradar tant, perquè la considero avorridíssima, i en segon lloc “Heman”, de qui no em perdia ni un sol capítol. NOTA : 5 i NOTA: 8

Evidentment van anar passant els anys i em vaig passar a les animacions en català de TV3, amb les quals vaig tenir el plaer de disfrutar de debò.

Abans de cap, penso que hauria d’anar la interminable “Bola de Drac” i les seves continuacions i repeticions. Val a dir que en la seva època daurada va ser la sèrie que més em va fer disfrutar. Li poso un 10 perquè és la sèrie que vaig viure més intensament.

Darrere del gegant de Bola de Drac, qui no recorda Arare, Musculman, El petit xef (Quina gana em feia venir), Fly, Tritó del Mar i d’altres que no recordo i de ben segur em van marcar també la infància.
I ja per acabar una llista d’altres sèries que també mereixen ésser anomenades: Los Frutis, Silvan, Vicky el Vikingo, Heidi, Marco, Dragones y Mazmorras, Abeja Maya, Chicho Terremoto, D’Artagnan y los Mosqueperros, Inspector Gadget, Mafalda, Supercampeones, Historia dels mundials, Snorkels, els barrufets, Lucky Lucke, Mofly (Em feia molta pena), els picapedra, Mundos de Yupi, Barri sèsam, Aurones, Fragel Rock, Calimero, autos Locos, comando G, caballeros del zodiaco, i molts més que la memòria no em permet recuperar...

El meu rànking: 1.- Bola de Drac, 2.- Oliver y Benji, 3.- Musculman, 4.- La vuelta al mundo en 80 días i 5.- HeMan

OVNI 2005

2005-01-28T15:04:00.000+01:00

Només ens arriba allò que des de dalt volen que ens arribi. I és una pena, perquè la desinformació és una arma molt valuosa per controlar les masses. Mitges veritats, o directament mentides, tant se val, tot serveix per mantenir la població aïllada de la veritat. La ignorància i el desconeixement, són els principals aliats dels qui tenen el poder per mantenir les injustícies i els abusos de poder.

En aquest context de desinformació, se celebra a Barcelona la mostra de documentals sobre resistències anomenada OVNI. Dimecres vaig poder-hi anar. L'objectiu d'aquesta trobada és projectar vídeos que no tenen sortida en els mass media i que expliquen les realitats de països en els quals la població pateix injustícies. Arreu sorgeixen moviments de resistència que lluiten contra aitals injustícies, però aquests són silenciats i a Occident amb prou feines ens arriben ni els seus patiments ni la seva lluita diària per oposar-s'hi.

En l'actual societat de la informació, els mitjans de comunicació tenen un gran poder. Tenen a les seves mans la decisió de fer-se ressò dels esdeveniments que vulguin, i amb això, poden manipular les opinions de la gent.
A l'Estat espanyol ja es va veure en el tractament informatiu de l'11-M per part de TVE, o amb l'intent d'Aznar de fer creure als directors dels diversos diaris majoritaris de l'autoria d'ETA sobre l'atemptat de Madrid.
Igualment, un documental emès en l'OVNI sobre Veneçuela explicava el paper actiu i decisiu de les televisions privades en el cop d'estat de Pedro Carmona -auspiciat pels EUA- contra el govern legítim d'Hugo Chávez. Un vídeo imprescindible per conèixer la realitat de Veneçuela i de la revolució bolivariana de Chávez.

Des d'aquí permeteu-me recomanar-vos d'anar a passar una estona al CCCB abans de diumenge; l'OVNI projecta diversos documentals que fan arribar al públic injustícies silenciades i resistències contra l'ordre mundial sense ressò a Occident. Un diari visual, real i sincer. I sinó podeu anar-hi, properament seran consultables per internet els documents a la web http://www.desorg.org/

En definitiva, una necessària eina per lluitar contra el pensament únic; perquè el món no és d'un sol color, la realitat és una àmplia gamma formada de diversos matisos. I la nostra obligació és conèixer el que és i no el que volen que creguem que és.

Quins pebrots

2005-01-26T16:05:00.000+01:00

Ja només faltava això. En plena campanya de desinformació i propaganda a favor del "Tractat pel qual s'establix una Constitució per a Europa", surt el superministre català i hi posa cullerada. Desafortunat és poc, Montilla va comparar el vot que faran els seus companys en el Govern de Catalunya, amb el vot d'idèntic signe que emetran Haider, Le Pen o la filla de Mussolini. I es queda tan ample.
S'ha servit de la mateixa demagògia que en el seu moment el PP i la "Brunete" mediàtica van aplicar contra el seu partit pel cas Carod, relacionant Zapatero i ETA per mitjà de Maragall i Carod. Li sona la relació de que com que el PSC/PSOE pacta amb ERC, llavors el PSOE afavoreix el trencament d'Espanya... i hi està d'acord amb això Montilla?
Siguem seriosos. Però el preocupant del fet és que Montilla va haver de recórrer a un recurs demagògic perquè no disposa d'altres arguments que puguin convèncer a l'electorat. I menys al votant progressista. És com si per demanar el vot contrari es digués que amb el seu vot favorable, Montilla votarà el mateix que Zaplana o Berlusconi.
El govern estatal s'ha dedicat a vendre la constitució europea com si es tractés d'una tarifa de telefonia. S'ha servit de cares famoses en el marc d'una campanya de màrqueting. Anuncis en els quals es llegeixen els articles de decoració. I no s'ha propiciat un debat seriós i amb profunditat.
Ens trobem immersos en una allau de missatges que aquesta Constitució significa més democràcia. I això és faltar a la veritat. El poder estarà en mans de la Comissió i el BCE, que no són escollits per la ciutadania europea. Es dóna el poder al poder econòmic. I a més pretenen establir el lligam entre ser europeista i el "SÍ" a la Constitució, quan un "NO" també s'ha d'interpretar com un "NO a aquesta Constitució" però "SÍ a Europa".
I comentaris com el de Montilla només serveixen per enganyar el poble.. perdó! l'estat, que de pobles aquesta Constitució no en parla.
Malament anem, i poca raó es té, quan no queda més remei que recórrer a la demagògia.

L'Eix s'amplia

2005-01-24T19:46:00.000+01:00

Com aquell qui anuncia els finalistes a la gala dels Oscar, des del Departament d'Estat dels EUA han anunciat que la llista dels estats malvats que posen en perill la llibertat -ara que Bush no es treu aquesta paraula de la boca- al món han augmentat.
Ara, dels 3 integrants de l'antic Eix del Mal -Iraq, Iran i Corea del Nord- s'ha passat a sis estats. Hi ha sorpreses: Zimbabwe, Myanmar, Bielorrússia... i els ja coneguts enemics nord-americans Cuba, Corea del Nord i Iran.
No deixen de sorprendre'ns. Pocs comentaris respecte les novetats, simplement sorpresa. A banda, han inclòs els de sempre. Corea del Nord toca d'amenaçar-la, però dubto que hi vagin mai. No tenen petroli i en aquella zona, de moment no els interessa. Cuba representen molts interessos comercials i electorals, i és com un grà pels republicans que els encantaria d'esclafar. I Iran.. quina por que vulguin atacar-lo. Seria com fer foc al costat d'una benzinera, i mai millor dit. Iran no és Iraq, en cap sentit. Tenen uns mínims de democràcia, i un president reformista, Khatami. Però alhora la seva població és obertament anti-americana i molt religiosa, i davant un hipotètic atac no vull imaginar què passaria. Siusplau que se'n desdiguin, però comencen ja a avisar, com en el seu moment van començar amb l'Iraq.
Però sobretot destaquen les absències. Malgrat les immenses mancances en DDHH dels estats que surten al llista de la Condoleezza, sorprèn que no hi surtin, per exemple, Aràbia Saudita, Pakistan, Líbia o la Xina. Anem a passos. Aquests estats tenen tots presidències dictatorials. A més, Pakistan a l'igual que suposadament l'Iran té armament nuclear -amb el perill que Pakistan està enfrontat obertament amb la Índia pel Caixmir-. Potser també els altres en tenen. En cap d'aquests estats no-inclosos en la selecta llista els ciutadans poden triar el seu President, ni poden gaudir dels mínims drets fonamentals.
La hipocresia amb què elaboren aquests llistats és penosa. Perquè la Xina no hi surt? Que potser és un gegant comercial amb qui convé estar de bones, i més ara que han apostat pel capitalisme més ferotge. I Pakistan? Malgrat ser Musharraf un perill per la seguretat mundial i un dèspota amb la seva població, els deu anar bé de tenir-lo d'aliat estratègic en una zona tan conflictiva. I els terribles règims de Líbia i Aràbia Saudita? Serà que aquests tenen petroli, però són dels bons, amics del papa, oi G. W. Bush?
I segurament l'aspecte que més hauria d'alertar-nos és l'experiència de com l'Administració nord-americana entén que ha d'actuar en aquests països. L'experiència, bona consellera, ens remet als casos d'Afganistan i l'Iraq; i crec que hi haurà unanimitat en considerar que la situació amb l'arribada de l'oncle Sam no ha millorat, ans el contrari.
A més, el peculiar sistema d'actuació nord-americà, la invasió unilateral i la posterior ocupació, no és el més convenient per portar -si és que es pot "portar", com aquell qui porta tres quilos d'arròs- la llibertat, democràcia i prosperitat a aitals països. Deixa destrucció, morts, recels i odis. La llibertat no arriba. En tot cas arriben els tancs i les empreses nord-americanes a reconstruir el que prèviament s'han encarregat de deixar ben destruït. La democràcia, menys. O és que la pantomina prevista pel proper 30 de gener a l'"alliberat" Iraq algú s'atrevirà de qualificar-ho d'eleccions lliures? I de prosperitat.. bé, em penso que la vida a Kabul, Bagdad o Mossul no és precisament pròspera.
Quina por que fan els Rumsfeld, Cheeney, Wolfowitz, Rice i companyia.

l'Arcadi

2005-01-21T23:29:00.000+01:00

Ahir vaig tornar a tenir el plaer d'escoltar a l'Arcadi Oliveres, en la xerrada que va fer a Ninetes. La veritat és que em va ajudar a desconnectar de tot el que envolta els exàmens, i tot i que els exemples i bromes que fa sempre solen ser els mateixos, no deixa de sorprendre'ns amb noves revel·lacions i pensaments.

El premi va ser anar a sopar amb ell, juntament amb els organitzadors de la xerrada i alguns amics. Per mi, va ser més important que anar a sopar amb en Ronaldinho, i tot i que no vaig poder intercanviar gaires paraules amb ell (per no dir practicament cap), degut a la meva mala situació a la taula, vaig quedar satisfet.

Un dia intens, però interessant. Des d'aquí recomano la lectura del seu llibre "Contra la guerra i la fam".

Els exàmens

2005-01-19T21:44:00.000+01:00

Avui he començat oficialment els exàmens. Si no fos per aquesta època, la vida d'estudiant fregaria els límits del paradís (sempre i quan l'economia ho permetés). Però gràcies als exàmens, he recordat unes quantes cosetes que no suporto relacionades amb aquestes dates:

1.- Em supera la gent que es posa a repassar com boja, tres minuts abans de l'examen. Sé que molts ho heu fet, i no cal dir que no ho suporto. Si no ho heu après en quatre mesos, no ho aprendreu en tres minuts!!

2.- No m'agrada la poca predisposició a "ajudar" que tenen els alumnes més brillants. Sembla que tenen la percepció de que com més diferència de nota hi hagi entre la seva i la de la resta, serà millor per ells.

3.- Em posa molt nerviós sortir d'un examen i que em preguntin que he posat a tal pregunta o a aquella altra. Si ho tens malament, ja te n'adonaràs!!!

4.- D'altra banda, i potser situats al cim de la meva piràmide d'insoportabilitat, situaria a aquells que surten amb cara de pomes agres dien "M'ha anat fatal", quan dies després veig que han tret un 8'5.

5.- Els profes no es salven, i no m'agraden els profes amb complexe de policies que et miren amb cara d'estar observant un possible terrorista. Sense anar més lluny, avui la professora m'ha fet canviar de lloc per una altra noia...

6.- No suporto acabar el primer l'examen i estar esperant interminables minuts per sortir i no donar la nota, havent acabat el primer. Desgraciadament, donada la meva rapidesa fent exàmens, em passa tot sovint.

7.- Tampoc m'agrada que quan no sé una pregunta, el del meu costat me la pregunti constantment, pequè al final entren ganes d'aixecar-se i dir-li en veu alta que no la sé.

8.- No m'agrada veure que la gent sembla satisfeta quan veu les preguntes de l'examen, mentre jo intento desxifrar si l'examen està en xinès, perquè no entenc ni una paraula.

9.- Odio els riures provocats pels nervis, que emet la gent abans de l'examen. Em posen més nerviós.

Si tu vas al cel...

2005-01-18T17:32:00.000+01:00

Estava trist, l’expressió dels seus ulls el delatava. Darrere aquells ulls sincers li resultava impossible d’amagar el seu sentiment de tristesa. Ell passejava pels amples i nets carrers celestials amb el seu Ferrari, que li van regalar només entrar al cel, ja que segons li va donar a entendre Déu, es lliurava vehicle segons el grau de fidelitat que havia mantingut durant el seu matrimoni.

El seu cas era exemplar, ell sempre havia fet costat a la seva dona i mai, absolutament mai l’havia mentit, i molt menys enganyar-la amb una altra persona. Quan Déu li va regalar el Ferrari, era dels homes més feliços que habitaven el cel, i no per el cotxe, sinó pel reconeixement de la seva fidelitat.

Però feia unes setmanes que el seu rostre, erosionat per les llàgrimes, donava un aire penòs, i era una ombra del seu rostre de felicitat anterior. La gent més propera a ell no es podia avenir, però ningú gosava a preguntar-li, per vergonya a pixar fora de test.
Van passar els dies, i la seva tristesa no minvava, més aviat ben al contrari, creixia i creixia davant l’astorament dels seus familiars i amics íntims, que no havien reunit el valor per preguntar el motiu de tan sobtat canvi d’ànims.

Es van reunir tots els seus coneguts per tractar d’ajuntar informacions, i treure’n l’aigua clara. Van discutir durant hores, sense arribar a cap conclusió, i van decidir que li preguntarien. Però no va ser necessari, perquè van poder comprovar amb els seus propis ulls els motius d’aquella immensa tristesa. En aquell moment, pel carrer on s’havien reunit, van veure la seva dona, que amb gran esforç pedalava amb un rovellat tricicle...

El metro

2005-01-16T01:16:00.000+01:00

Tinc ganes de parlar del metro. Tot i que avui estic a Girona i no l'he hagut d'agafar. Aquí no el necessitem perquè podem anar arreu a peu. De fet és un dels grans avantatges de la ciutat dels quatre rius, que podem arribar caminant al centre, al cinema o a comprar a les grans superfícies. Malgrat tot, ja va essent hora que em tregui el carnet de conduir, és ben vergonyós perquè amb els meus 21 anys ja en quedem pocs sense carnet. Però això són figues d'un altre paner i ara no toca parlar-ne.
M'agrada anar amb metro. El subterrani de les grans ciutats s'omple de vida cada dia. Un món apart esdevé entre parada i parada. Gent de tots colors. Gent de tota edat i condició. Milers d'històries que es creuen diàriament; il·lusions, patiments i sempre un destí que espera.
La parella que es mengen a petons sense tenir més ulls que l'un per l'altre; la senyora que porta una bossa de verdura fresca acabada de comprar al mercat; el noi connectat als auriculars escoltant música electrònica, jugant amb el mòbil i guardant entre les cames la maleta amb el portàtil; el senyor gran que llegeix el "20 Minutos" mentre no perd la vista de la finestra perquè no li passi de llarg la seva parada...
I més enllà dels seients propers a mi puc veure-hi altres clàssics: el jove executiu amb el maletí; les dues amigues equatorianes que conversen cridant de manera que les sent tot el vagó; el noi marroquí ben engalanat, amb roba de marca i el cabell engominat; la dona que no para de cruspir-se les pàgines de la darrera novel·la de Ferran Torrent; la mainada que torna d'escola i aprofita per berenar i... la noia de rostre bonic vestida amb gust que aguanta una atapeïda carpeta plena d'apunts amb l'esforç de les seves dues mans.
Desconec les històries que s'amaguen darrere cadascun d'ells. Però m'agrada imaginar-me-les. Observo, els escolto... el metro em permet per un moment presenciar en directe minuts d'una pel·lícula basada en fets reals.
Encara que sempre acaba guanyant la noia. Embadal·lit, la miro amb precaució de no ser enxampat, amb curiositat per allò desconegut. A vegades es creuen les mirades. Ràpidament, però, miro cap a un altre costat per por de la vermellor als pòmuls. A mesura que el comboi afluixa el ritme, sense saber-ho també significa el meu comiat silenciós de la noia. Els camins es desfan; baixa del vagó, jo hi continuo.
Això és el metro.

El cine i les pel·lis d'acció

2005-01-14T14:08:00.000+01:00

Avui em vindria de gust anar al cinema, i degut a això, no he pogut evitar reflexionar sobre les pel·lícules. Aquests pensaments m’han portat a la conclusió que la majoria de projeccions d’acció utilitzen recursos arxiconeguts, i desenllaços molt repetitius.

En primer lloc estan les pelis d’acció, on els recursos arriba un punt que fan gràcia. Només entrar a la sala, ja sabem que el bo sobreviurà, i tot i que els guionistes redacten cada vegada situacions més difícils per l’heroi, aquest sempre se’n surt (A vegades per negligència del típic dolent menys dolent, o el dolent tonto). Si hi ha intercanvi de trets, no patiu que de 10.000 bales disparades pels “dolents”, cap l’atravessarà. I si cau en la desgràcia que el toquen, no patiu que serà al braç, i es recuperarà ràpidament. Això sí, si ell té 6 bales, matarà als sis dolents que li planten cara. (Com ningú l’acusarà d’homicidi, pot anar assassinant a tort i a dret)

En moltes ocasions, el nostre heroi agafarà un vehicle, amb el qual recorrerà carrers atapeïts de cotxes, a una velocitat digna d’un gran premi de fórmula 1, sense mai patir un accident. En canvi, els seus perseguidors solen caure en desgràcia col·lisionant amb cotxes de persones innocents que van cometre el pecat de passar per allà. (Com ningú l’acusarà de conducció temerària ni de les morts dels inocents que passaven per allà, ell segueix fent.)

Al final de la pel·lícula, si hi ha noia, l’heroi se la lliga, si s’ha de salvar el món, l’heroi el salva. Sigui quin sigui l’objectiu en el que es centra la pel·lícula, no patiu que l’heroi l’aconsegueix.

He arribat a la conclusió que veure pel·lícules d’acció, resulta soberanament avorrit, perquè vas al cinema assabentat de tot el que passarà, fet que provoca una pèrdua d’encant important.

Una espurna d'esperança a la televisió

2005-01-12T14:38:00.000+01:00

Ahir, en contra de la meva tradició d'anar al llit a llegir un llibre, abans de caure en els més profunds somnis, vaig decidir mirar la televisió, després de molt de temps.

El motiu era l'estrena del show de l'Andreu Buenafuente a Antena 3, que em picava la curiositat. El primer inconvenient és l'hora intempestiva d'inici del programa, ja que el feien a quarts d'una, un cop acabat un prorama d'aquests de convivència amb camères (o reality show com en diuen en catalanglish) de l'Àfrica, on vaig poder veure un dels pitjor programes que mai havia vist.

Disposaven d'una gravació de uns cinc minuts que posaven i posaven una i una altra vegada, sense preocupar-se de caure en l'avorriment. A més resultava que hi anaven uns que no eren famosos, i un dia d'aquests s'incorporen uns "famosos", i poso famosos entre cometes perquè només coneixia a la María Jimenez, perquè els altres no em sonaven de res. Patètic.

Quan ja semblava que el programa no acabava mai, i ja em maleïa per haver-me quedat despert davant de la televisió tanta estona, va aparèixer l'Andreu, i realment vaig notar una ràfega d'aire fresc que envoltava a la televisió. Per fi més enllà de Catalunya podran disfrutar d'un programa de televisió nocturn sense taules rodones del cor, gent que es tira les vaixelles per sobre, ni avorrides tertulies sobre vides personals. La veritat és que pels que portem seguint a l'Andreu durant tots aquests anys, el programa no va ser una gran novetat, però va ser la confirmació de que a la televisió encara li queda una petita esperança de vida. Ara restarà per veure si la gent s'atura en l'oasis que en Buenafuente ha instal·lat enmig del desert televisiu actual, o si l'ignoren per complet.

Confiem en el triomf de l'humor intel·ligent!

Apocalipse Now

2005-01-10T22:36:00.000+01:00

Comença la temuda època d’exàmens, i un any més se’m presenta amb la incògnita de saber si aprovaré o no. És curiós, ja que aprovar o no un examen depèn bàsicament de la meva inspiració i voluntat els tres dies abans. Per més que m’esforci, mai puc portar res al dia, quin desastre. Ara encara tinc 10 dies per engegar la maquinària, però el meu cervell té problemes per arrancar, com un cotxe antic que després d’uns mesos en desús, sembla impossible de posar en marxa.
Així sembla presentar-se el meu futur immediat, i espero pel meu bé que no es confirmi la catàstrofe personal que suposaria suspendre més de dos exàmens. Pròximament en tindreu més noticies.

Per cert, i canviant radicalment de tema, si algú de Girona s'anima, el dia 13 hi ha una interessant conferencia sobre finances ètiques al Cedre, a la plaça Josep Pla (Al costat del Punt Jove). Hi esteu convidats!!!

Onades de destrucció

2005-01-08T21:27:00.000+01:00

Res tan horrible com allò que precedeix
als ulls d'aquell infant plorós de Phuket
podria romandre ni rere el pitjor malson.

En les més temudes pors nocturnes
armes, fam, foc, tempestes... però tu no!
aigua, símbol de vida, avui escenari de mort.

Violents corrents que arrosseguen il·lusions
deixant misèria en pobles borrats dels mapes,
paradisos que esdevenen inferns.

La seva mirada trista només contempla runes
testimonis del pas d'una envestida dessoladora,
el seu somriure s'ha esvaït, orfe de cap motiu.

"Per què jo que sempre t'he cuidat
amb tot el què ens hem divertit junts!
que no t'en recordes? per què t'enfades amb mi, mar?"

La injustícia neda ara en aigües torbolentes
les llàgrimes s'evaporen davant les amenaces
d'un demà incert, amb el temor que sigui encara pitjor.

Rius de sang plens de cossos sense vida
existències que penjen tan sols d'un fil d'amor,
només resta l'anhel d'un món més just.

"Caixa" Madrid

2005-01-06T13:04:00.000+01:00

Ahir vaig anar a Caja Madrid a fer efectiu un xec, com cada mes faig després que me'l donguin, com a gratificació de les meves tasques d'entrenador. Normalment entro amb un "Bon dia" i pregunto si em poden fer efectiu el xec. Fins ara, un home gran d'aspcte bondadós, sempre em contestava en un català impecable (fet sorprenent tractant-se de Caja Madrid), i sense cap problema em feia efectiu el xec.

Però ahir era diferent. Vaig aparcar malament, confiat que la transacció no trigaria més dedos minuts. Em vaig dirigir a la sucursal, i pam! primer obstacle. Van trigar uns deu segons a obrir la porta. No li vaig donar importància i em vaig posar a la cua (Bé, si una fila de dos persones es pot anomenar cua.), que era atesa per una dona d'uns cinquanta anys, prima i de faccions marcades, amb cara de pomes agres. No hi havia aquell home que havia despertat en mi certa simpatia, fins i tot el trencament dels prejudicis que tenia envers Caja Madrid.

Al cap d'uns interminables dos minuts, vaig ésser atès per aquella senyora que semblava qualsevol dolenta de pel·lícula de dibuixos animats. Educadament li vaig dir "Voldria fer efectiu aquest xec"; i segons després de la meva demanda, es van realitzar les meves sospites. Em va contestar "¿Es tuya la cuenta corriente?".

"No, mire señora, es un cheque al portador, y por tanto sólo lo quiero cobrar." La senyora em va fulminar amb una mirada de superioritat, i em va etzibar un "Espera un minuto...", com si jo disposés de tot el matí per perdre. Es va aixecar amb parsimònia i amb un caminar xulesc va dirigir-se a una impresora que estava a la taula d'un cap seu, per imprimir la signatura digital o quelcom semblant per comprovar l'autenticitat del xec, mentre no deixava d'observar-me amb recel. Li va preguntar al seu cap si era correcte l'origen del xec, i em va preguntar si l'origen era el club on entreno. Evidentment vaig respondre que si.

Aquella senyora veient que les proves a favor meu eren concluents va retornar al seu lloc, amb un mig somriure d'aquells que es fa quan et fa mal haver perdut una batalla, però volguent fer veure que li restes importància. Va donar-me els diners, i amb un somriure als llavis li vaig deixar anar un "Adéu siau" que se li va clavar a les entranyes.

Vaig sortir i el cotxe seguia en el seu lloc. Dues victòries en un matí. Jo, 2 - Senyora de Caja Madrid, 0. Resultat just.

La memòria

2005-01-04T15:55:00.000+01:00

Un passeig per l’oblit sovint fa reviure moments que enceten segons de nostàlgia. Això és el que m’acaba de passar ara, tot mirant les fotografies del viatge d’aquest estiu. Tot sembla tan proper i alhora tan llunyà, que la contradicció entre l’aflicció i els bons records lluiten per fer-se un lloc en el meu pensament. Finalment no s’ha imposat cap dels dos, amb la qual cosa he continuat observant les moltes fotografies que anaven apareixent per la pantalla del meu ordinador, sense poder evitar un somriure o alguna cara de pena només de pensar que són moments que dificilment reviuré.

Però un raig de llum ha entrat per les finestres de la meva ment, potser adonant-se de certa tristesa habitant en el meu interior, fent que pensés que ara no tindria aquests bons records si no existís el passat, i que el seu encant és el de romandre intocable i immutable en una vitrina de vidre dins la nostra memòria. Per això si algun dia s’inventa la màquina del temps no penso fer-la servir, ja que trencariem els vidres que cobreixen els nostres records, enlletgint-los i fent que desapareixessin de la nostra memòria.

Estimats reis mags

2005-01-03T18:36:00.000+01:00

Estimats reis,

Enguany he intentat ser bo, no sé si ho he aconseguit, però com vosaltres ho veieu tot, no tindreu cap problema per jutjar-ho. Sé que normalment escrivia tot el bo i el dolent que havia fet durant l’any, però he arribat a la conclusió que ja que treballeu només un dia a l’any, podrieu fer quelcom més. Sobretot sabent que el tió i el pare Noel us han robat tot el protagonisme. Però potser així tindreu encara menys feina i podreu jutjar realment el que es mereix cada nen.

De fet, estic bastant en desacord amb el vostre modus operandi, ja que després d’una observació dels regals dels nens que conec, he arribat a la conclusió que doneu més i millors regals a aquells nens més rics, i que menys s’ho mereixen, o menys ho necessiten. M’agradaria recordar-vos que porteu molts anys passant de llarg els països de l’hemisferi Sud, on viuen nens que realment necessiten regals que els dibuixin somriures. Quan hi penso em poso de mal humor amb vosaltres. Ja sé que ara a l’hemisferi sud és estiu i fa calor, però penso que valdrien la pena unes gotes de suor per fer feliços a nens que realment ho necessiten, no creieu?

Una altra cosa que em sorprendrà és que no passeu per Iraq, Sudan, Txad, i països que us queden relativament més a prop que Estats Units, Regne Unit, Espanya o qualsevol altre país d’occident, quan els primers us venen de pas, i a més són ideals per arribar-hi en el vostre transport, el camell. I si em contesteu que no us dóna temps a arribar a tot arreu, us proposo associar-vos amb el tió i el pare Noel per tal de poder arribar a tot el món. Més fàcil impossible.

També m’agradaria saber com poden els nens analfabets escriure-us si no saben escriure, i el Corte Inglés més proper per poder parlar amb algun patge està a més de 10.000 quilòmetres de distància de casa seva? Novament poseu moltes facilitats als nens rics del nord. Sense oblidar que el vostre millor regal a un nen pobre ha estat incens, mirra i or, a un nen recén nascut fa més de dos mil anys. Que volieu que fes el nen? Menjar-ho? Us demanaria que tinguéssiu una mica més de tacte amb els regals, que al cap i a la fi, només passeu un cop l’any, i tot i això seguiu vivint com reis, i teniu a la vostra disposició més empleats que la Coca Cola. I parlant de la Coca Cola, digueu-li al Pare Noel de part meva que deixi de ser tan influenciable pel capitalisme i que retorni al seu típic vestit blanc, i que deixi el vermell (promogut per Coca Cola).
Com veieu, no demano res per mi, sinó que demano que mireu al vostre interior, i reflexioneu si la vostra feina la porteu a terme correctament.

Moltes Gràcies.

La doble condició

2005-01-03T01:54:00.000+01:00

És igual d'on vingui. Podria ser del Marroc, de la Xina o d'Equador. Deixa enrere casa seva, la seva vida, la seva gent, la seva familia. Aquest any la dona d'en Mohammed tindria el tercer fill. O aquest any la nena de la Marisa aniria a la capital per estudiar a l'escola. Vides intenses, plenes de sentiments, de persones, de vincles afectius.
Però han de marxar. En recerca d'un millor esdevenir. D'uns ingressos inaccessibles al seu país d'origen que necessiten per la seva familia i que aniran a buscar on calgui.
Una gran ciutat de la rica Espanya serà el destí. Allà segur que troben allò que tant necessiten i que no poden aconseguir a casa seva. Serà dur separar-se, però aviat podran tornar amb "plata" o reunir la seva família allí on vagin.
No saben què trobaran. Els entristeix deixar-ho tot. Però confien que aviat podran fruir d'allò que els arriba per la televisió. Els luxes d'Occident al seu abast.
Arriben amb avió, o amb pastera. La terminal de l'aeroport, o l'estret, els transforma a l'instant d'emigrants en recerca d'una millor sort en immigrants. Ara són immigrants, ara són un número més. Abans eren persones amb noms i cognoms i una història darrera. Ara són cabrons que venen a treure'ns la feina o, simplement, quotes per omplir els llocs de treball que ningú vol i per assegurar la viabilitat de la Seguretat Social.
No s'imaginaven un infern així. Hores de cua per demanar uns papers que mai arriben. Una misèria de contractes per una infinitat d'hores de feina. I el pitjor, la mirada recelosa i amb despreci dels autòctons.
Les persones qui més estimen les tenen a milers de quilòmetres. Viuen en barris degradats de les grans ciutats, però el pensament, el cor, s'ha quedat allà.
L'emigrant torna, només queda l'immigrant.

Repàs de l'any

2005-01-03T01:15:00.000+01:00

Deixem enrere l'any 2004. Tant de bo s'hagués acabat una setmana abans i haguéssim pogut evitar la tragèdia del tsunami. Perquè el 2004 ens ha reservat el pitjor malson pel final. Ha estat una catàstrofe natural sense precedents, la magnitud de la qual és incalculable. Morts, misèria, destrucció i epidèmies són el llegat del pas del tsunami per les costes del sud-est asiàtic.

Però malauradament, de desgràcies no només en tenim de naturals. L'home hi ajuda, i massa. La postguerra a l'Iraq -amb segrestos de civils innocents i tortures per part dels ocupants incloses-, la violència al Pròxim Orient, l'horror a l'escola de Beslan -amb culpa tant de la guerrilla txetxena com del govern de Putin- o la crisi de Darfur al Sudan, en són alguns exemples.

Un 2004 políticament intens a nivell internacional. La incomprensible reelecció de Bush no podia ser pitjor notícia per encarar els reptes de futur. El seu nou govern, a més, suposa un gir encara més a la dreta.

També un nou escenari per una UE sense rumb: l'ampliació a 25, l'inici de negociacions amb Turquia, la signatura d'un tractat constitucional i l'elecció de Durao Barroso al capdavant de la Comissió.

I més incògnites a nivell internacional: la revolució taronja de Iusxenko, l'esdevenir a Palestina sense Arafat o l'evolució d'una Amèrica Llatina dirigida majoritàriament per governs teòricament d'esquerres.

Anant reduint el cercle d'influència ens trobem l'àmbit estatal. Un dia, un fet, ha marcat l'any. Els atemptats del terrorisme integrista islàmic de l'11-M a Madrid. Una barbàrie que va conmocionar tot l'Estat espanyol. Davant aquesta tragèdia, el govern d'Aznar va mentir la població, que després de protagonitzar les manifestacions de condemna i rebuig més nombroses de la història va decidir dir prou i va exigir la veritat el dia de reflexió en unes reivindicacions espontànies davant les seus del Partit Popular d'arreu. L'endemà, el 14-M, Zapatero surt elegit president.

L'inici de legislatura comença amb la promesa d'un nou tarannà i la formació d'un govern paritari. Des de llavors, l'Estat espanyol manté un nivell de tensió alt, amb el PP de Rajoy radicalitzat amb Zaplana i Acebes d'estandards, problemes interns -Madrid, Galícia i País valencià- i la demagògia com a arma política, i un PSOE amb les eternes contradiccions internes, i la responsabilitat de governar un estat amb territoris que no encaixen i baralles entre sectors socials.

Mentrestant, retorn de les tropes d'Iraq, el testimoni impecable de la representant de les víctimes de l'11-M a la Comissió d'investigació, la detenció de la cúpula d'ETA i l'aprovació del Pla Ibarretxe al Parlament basc.

El casament del Príncep, la polèmica pel retorn dels Papers, el joc brut amb les seleccions, boicots rancis o la rebel·lió de l'Església més conservadora, demostren que encara avui veiem massa sovint tics de la vella Espanya.

En l'escenari català, el primer any de tripartit. De moment, ni prou catalanista ni prou d'esquerres. Han mostrat però, símptomes de millora i, diuen, s'ha reforçat en superar la crisi pel cas Carod. Gran polseguerra la que ha aixecat, un Carod avui desubicat, per la reunió amb ETA a Perpinyà. I Convergència i Unió, sense rumb. Un any en què s'ha parlat molt de l'Estatut, que sabrem com acaba l'any vinent. Això sí que promet espectacle. I l'any del Fòrum que acaba amb fracàs, deixant tocat un Clos que té tan d'esquerres com Dalí de realista.

Només em queda confiar que el 2005 serà, segur, millor.

Any nou, vida nova

2005-01-01T21:40:00.000+01:00

Després d’una interminable nit de cap d’any a Barcelona, reprenc el fil de la meva vida, amb els examens molt propers i un munt de feina per fer.
Segurament pensareu que m’he proposat organitzar-me millor, estudiar una mica cada dia, o qualsevol dels típics propòsits que es fan en aquestes dates. Però res més lluny de la realitat, ja que no soc propens a fer aquest tipus de coses, ja que només s’acaven complint en un percentatge molt baix dels casos.

Deixant de banda tot aquest seguit de novetats envers la meva vida, dono el tret de sortida a uns instants de reflexió, per tal que tots parem durant uns minuts de fer el que estem fent , i posem en funcionament la nostra memòria que ens transporti al passat any, amb la finalitat de valorar el 2004.

Imagino que han passat almenys deu minuts des de la lectura de les anteriors línies, i us disposeu a llegir la meva valoració de l’any. Us vull dir que la tinc escrita, a bolígraf, però per motius de ganes ( i no personals, com algunes ments morboses hauran pensat), no l’escric a continuació. Només dir que el 2004 no ha estat globalment parlant un any perfecte. S’han millorat alguns aspectes, però altres han empitjorat. A mode de resum:

Vida personal: En aquest aspecte és impossible ser objectiu, i donat el meu tarannà positivista, penso que ha estat un any millor que l’anterior, he conegut gent nova que valia la pena conèixer, i he fet coses que volia fer. En l’aspecte negatiu recordo molt pocs fets dignes de comentari, potser perquè oblido amb facilitat tot allò que no m’agrada recordar.
Vida del meu voltant: Penso que a la majoria de gent que m’envolta, el 2004 ha estat un any equilibrat, ja que per uns ha estat molt fluix i per d’altres ha estat un bon any, però en aquest aspecte no hi entro amb profunditat, ja que no conec el cent per cent dels casos.
Vida regional i nacional: Com cada any ha seguit morint gent innocent, i l’odi i la por són sentiments que estan a l’ordre del dia. D’altra banda, com aspecte positiu esmentaria el més important que s’ha donat al nostre territori, com és l’ascens dels partits d’esquerres, i la marxa del PP del govern.
Vida internacional: Desastrós. Cada vegada que mirava les noticies internacionals, apareixien males notícies. Tsunami, Haití, Iraq, Sierra Leona, huracans, sequeres, contaminació, reelecció de Bush, fam, morts, i un llarg eccètera que han fet que l’any 2004 hagi estat un any de despropòsits. Tant de bo que serveixi de lliçò perquè el 2005 pugui significar un punt d’inflecció cap al progrés global. Per desgràcia mentre dic això penso en la utopia que significa que les meves paraules esdevinguin una realitat.

Tsunami

2004-12-29T13:25:00.000+01:00

Bonica paraula que amaga un concepte devastador. Millor no haver-la conegut mai. És com paraules com "titadine" o "sunnita i xiïta" que només salten a la llum pública si van acompanyades de desgràcies o conflictes.
Però això del tsunami em penso que passa els límits de l'imaginable. Malauradament ens hem tornat quasi immunes a les notícies que ens arriben de la petita pentalla o dels diaris. Tot es redueix a una expressió de pena i condol automatitzada en escoltar les xifres de damnificats, acompanyada d'un "no hi ha dret". Es veu llunyà.
Però el que va passar fa uns dies al Sud-est asiàtic és molt greu; m'atreviria a dir que el més greu que he vist mai. Ara diuen que la catàstrofe ja s'ha cobrat prop de 65.000 víctimes, però aquesta xifra augmenta sense aturador. I potser mai s'acabarà de comptar del tot, deixant de banda que saber-ho del cert tampoc se sabrà. Encara ara hi ha unes xifres de desapareguts esfaraïdores, que em temo aniran passant a ser víctimes.
Però a més de tot això, l'amenaça d'epidèmies assola la zona i les pèrdues materials posen en perill la vida dels supervivents. Un panorama dessolador que necessita i exigeix d'una ajuda generosa de la comunitat internacional. Espero que les administracions que m'afecten, l'ajuntament, la Generalitat, el govern estatal i la UE no esmatimin esforços; ara és un oportunitat de posar en pràctica la "solidaritat" de la que sempre se n'omplen la boca.
I dels EUA, doncs m'imagino que seguint el seu esperit "salvador", que els portà a implicar-se en una guerra per fer fora a un dictador que exercia de tirà envers una població indefensa -amb unes despeses multimilionàries-, doncs ara veient que les xifres de víctimes reals i potencials del tsunami són immenses, espero que no escatimi recursos i dediqui tot el que tingui a l'abast per continuar amb aquest esperit "salvador" del qual va fer gala per treure Hussein i "portar la democràcia" a l'Iraq. O potser no els interessa res de Sri Lanka?
Siusplau, que les autoritats internacionals no s'estinguin amb tonteries i que ajudin de debò!

Després de la tempesta...

2004-12-27T21:52:00.000+01:00

Després de la tempesta, arriba la calma, una calma passatjera, que s’esvaïrà tan rapidament com ha arribat. Per ser més concrets estic justament endinsat dins l’ull de l’huracà, on es respira una calma tensa.

Ha passat el temut 25 i 26 de desembre, dos dies en els que no he obert un llibre amb finalitat d’estudi, i es compleix una setmana de l’última vegada que em vaig sentir inspirat per escriure, i la veritat és que aquests dies no ajuden a la inspiració. Només he tingut temps per llegir “1984” de George Orwel i “Relato de un náufrago” de Gabriel Garcia Márquez. Però d’altra banda em considero afortunat per haver pogut llegir dos llibres, que almenys m’han permès evadir-me per un moment de la bogeria nadalenca que s’havia format al meu voltant.

També val la pena mencionar que aquest any després que els meus pares em formulessin la pregunta de rigor anual “Nen, que vols per Nadal?”, em va esgarrifar pensar que realment no necessito res, i d’altra banda em va alegrar sentir-me independent de la necessitat de posseïr qualsevol tipus d’objecte material comprable. Si ho pensem fredament no ens fa falta res, i tot i que al final em van comprar un mòbil (La veritat és que el que tenia s’apagava sovint, però continuava fent el seu servei...), sento que no em manca res.

Qualsevol persona pensarà que el fet que no manqui res, pot ser entès com l’assoliment de la felicitat completa, però només serveix per fer-nos adonar que per culpa del consumisme que ens envolta, com més tenim menys feliços som, perquè donem menys importància a tot allò que s’ho mereix.

Per això el meu propòsit pel 2005 (Dels propòsits em proposo fer un capítol a part demà), és el de valorar allò que tinc, i no pas les coses materials, sinó les persones, els gestos, els sentiments.

A comprar regals?

2004-12-20T14:10:00.000+01:00

Ja fa molts dies que no podia escriure per manca de temps material, i no és quelcom que m’agradi gaire. Però ara s’acosta el pitjor, el Nadal. Corre cap a qui volta per allà i pensa en comprar regals a la família. És com un malson. Pensar en un regal per a algú altre, és una bogeria. De fet, per més voltes que li dones al cap mai trobes el regal definitiu.

Però un cop et decideixes per un regal, encara et queda el pitjor, entregar-lo a la persona i veure la reacció en la seva cara. Hi ha gent que fingeix molt bé la cara de sorpresa i felicitat, però d’altra sembla no esforçar-se el més mínim per demostrar cap alegria. Són moments realment tensos.

Personalment, a mi el que més m’emprenya és ser jo el qui rep el regal, perquè encara que m’agradi molt, no transmeto mai la sensació d’estar satisfet amb el regal. Aquesta incapacitat, fa que la persona que m’ha comprat el regal no es senti feliç per la seva bona elecció.

Finalment, arribes a la conclusió que s’hauria de prohibir fer regals, perquè la única cosa que aporten són males estrugances.

S'apropa Nadal

2004-12-19T17:45:00.000+01:00

Enguany es repeteix la història de cada any per aquestes dates. Els carrers s'engalanen, les televisions es mantenen fidels a les tradicions (entranyables repeticions, pel·lícules històriques, reculls de l'any que s'acaba, força música, algunes bones pel·lícules i molts anuncis), ens ve la dèria pel bon tiberi (quins àpats!) i la febre per la compra compulsiva, tenim estones de compartir amb la familia, ens venen els records de l'any que deixem enrere i els propòsits per l'any que ens dóna la benvinguda... potser és que em coincideixen aquestes dates per vacances però haig de dir que les espero amb il·lusió i, en acabar-se, les acomiado amb enyor.
Em representa un punt d'inflexió en l'estrès. Sembla que per fi en faci prou amb dies de 24 hores i ja no en necessiti trenta per poder fer tot el que vull i haig de fer. Acabo exàmens i deixo enrere la pressió. Puc estirar-me al sofà, sota la manta, ben calentó i acabar de mirar el Temps o començar a mirar una pel·lícula típica de tarda mentre primer un ull i després l'altre cauen rendits al plaer impagable d'una migdiada d'hivern.
A mi m'agrada el caliu familiar que es crea, estar de prop amb la teva gent i disposar d'estones lluires per dedicar a aquelles persones que surten de la teva rutina i només sigui possible coincidir al costat d'una tassa de cafè amb elles en aquestes dates excepcionals.
S'apropa Nadal i, a banda de les crítiques consumistes, que comparteixo, és una època que m'agrada...

Competitius

2004-12-15T14:12:00.000+01:00

Ultimament m'adono de la competitivitat existent entre els participants de la meva carrera. Ho trobo patètic, ja que per sobre de tot hauriem de ser companys i ajudar-nos. Però lluny d'això sembla que això sigui una cursa en la qual no importa trepitjar o empentar a algú per arribar més lluny. És la llei de la selva, en la qual no em trobo gens confortable. Tothom a la seva, jo he fet allò, jo faig allò altre, no et deixo això, no miris el que porto, etc.

Em arribat al punt de preferir veure com es fot el veí que no pas ajudar-lo per satisfacció personal. Estic molt desencisat amb la forma de ser de la gent, i això em desmotiva molt. Som egoistes per natura? No ho sé, però començo a creure que la societat ens incita a ser-ho.

Si algú em demana algun treball o apunts per comprarar-los o fins i tot per plagiar-los amb certa cura, jo estic disposat a compartir. Així que ja sabeu on sóc!

El negoci del segle

2004-12-12T19:27:00.000+01:00

Avui, he anat a un caixer automàtic, i després de posar saldo al mòbil, m'ha picat la curiositat de mirar les dades del meu compte corrent, a través de la pantalla. No estava en la meva sucursal, sinó en una de "La Caixa", i abans de sortir les dades, ha aparegut una pantalla on posava "Aquesta operació té un recàrrec de 0,45 Euros, vol continuar?".

Evidentment he pres la decisió racional, la del NO, un NO rotund, i que m'ha indignat. Com poden cobrar 0'45 Euros per posar a la pantalla unes xifres? No ho entenc. De fet, abans ja ho feien però sense avisar-te. Llavors a la fi de cada any observem els monstruosos beneficis que tenen aquestes institucions, i lliguem caps. És un negoci increïble. Tu els prestes diners, i ells fan el que volen amb ells a canvi d'una irrisòria quantitat d'interès. Per si no n'hi hagués prou, guanyen milers de milions a través d'operacions especulatives en borsa, ja que tenen l'avantatge de disposar de tals quantitas de capital que fan que el mercat vagi en la direcció que volen. Per tant juguen sobre segur. Amb els préstecs es dóna el mateix cas, ja que tot i que existeixi morositat, aquesta es veu compensada pels alts beneficis que aquestes operacions dóna a la institució. I si no com expliqueu l'anunci d'hipoteques del Banco de Santader, que es repeteix cada 2 minuts?

Per si no hi hagués prou, hi han les comissions. Si ens cobren 0'45 Euros per mirar els moviments dels nostres comptes corrents fora de la nostra entitat, hem de pagar i callar? Doncs no hi ha dret. I encara sort que no visc en una ciutat on no hi hagi cap sucursal de la meva caixa, perquè sinó ja hauria begut oli.

Per tant, si encara no us ha quedat prou clar, el negoci del segle és: El banc.

Això sí, espero que algun dia proliferin al nostre país entitats que es dediquin a promoure les finànces ètiques, perquè això no pot continuar així...

Estudiant

2004-12-11T23:24:00.000+01:00

Fa uns dies que no escric. M'apena molt tenir descuidat el meu compromís d'escriure, i encara més, perquè cada dia passen moltes coses que m'agradaria comentar. Però no patiu que vaig apuntant-me-ho tot i aquest Nadal, que tindré temps, ja ho aniré exposant tot. I és que el dia a dia dóna per molt.. no us imagineu la de perles que, per exemple, es veuen diàriament al metro.
Però la crua realitat és que darrerament estic absorvit pels estudis. Passo molta estona davant apunts i fotocòpies. És com una lluita contra rellotge per acabar temaris, un trencaclosques per distribuir el temps que és finit amb les matèries que semblen infinites. Una cosa curiosa és que estudiant me n'adono de lo interessant que arriba a ser la carrera, i de que és una llàstima no haver-m'hi posat amb més temps d'antelació. Però això de deixar-ho pel final és un llast que afecta a tothom, exceptuant comptades excepcions, i que malgrat trimestre rere trimestre hi ha el propòsit que no passi, sempre acabes igual.
No m'extenc més perquè abans d'anar a fer nones vull acabar uns temes per poder-me dedicar demà a l'assignatura que en tinc el primer examen dilluns.
Sort del Barça! Aquest any guanyem aquells partits que em pensava que per llei estava fixat que només podia guanyar-los el Madrid. Per sort, als últims minuts, jugant malament.. Oh! i menció especial pel Barça d'handbol, que sí que he vist una estona. És una cosa que m'encanta, la Champions d'handbol. Les tardes dels dissabtes, al sofà de casona... i amb en Barrufet i companyia de protagonistes.
Apa, desitjeu sort pels exàmens..

Pont passat per aigua

2004-12-09T14:06:00.000+01:00

S’ha acabat el pont (més aviat aqueducte) de la purísima. Ha estat un pont atípic, plujós, fred, però ha servit per desconnectar del ritme infernal que havia agafat la meva vida darrerament.
Aquest petit parèntesi, m’ha permès agafar aire per tal d’enfrontar tot el que m’espera, ja que al gener ja tenim els exàmens, i està prohibit fallar. Jo crec que tinc més pressió que el Van Gaal la segona vegada que va tornar al Barça, perquè com suspengui alguna semestral, el món se’m pot caure a sobre.
Aquest panorama, unit a la meva qualitat de dropo, es presenta desalentador. És per això que haig de posar-me al cap que s’ha d’estudiar, perquè no vull clatellades inesperades.

Avui començo a posar-me les piles, tot escrivint aquí, després del pont, que tot i ésser tan llarg, se m’ha fet excessivament curt. Veurem com evolucionen els esdeveniments...

Romandreu informats.

Don Bush Quijote

2004-12-03T20:37:00.000+01:00

“En un lugar de Texas, de cuyo nombre no quiero acordarme, no ha mucho tiempo que vivía un presidente de los de lanza en astillero, adarga antigua, rocín flaco y galgo corredor.”

Amb aquestes paraules començaria Miguel de Cervantes la seva gran obra si l’escrivís avui en dia. Parlaria sobre Don Bush Quijote, un president que va enfollir (tot i que no degut a la lectura com l’entranyable Don Quijote de la Mancha) i veia enemics on no n’hi havia, per tal de demostrar al món que ell era un salvador, un home de llegenda.
Acompanyat pel seu escuder Sancho Panza Cheney, que tot i saber de la follia del seu caballer, la ignorava per tal d’aconseguir un gran tresor.

Potser els primers capítols ens parlarien d’un atac a un poble (Nova York), i la consegüent aventura que el porta a terres Afganeses a la recerca i captura del seu gran enemic, Bin Laden. No sabem si aquest enemic és real, o fruit de la imaginació de Don Bush Quijote, però el cas és que el nostre caballer acaba de destrossar un país que ja estava pel camí de la desgràcia.

No content amb la seva primera aventura, Don Bush Quijote, segueix la seva particular creuada, aquesta vegada per les terres d’Iraq, un regne governat pel cruel Saddam Hussein, que poc o res té a veure amb el seu objectiu Bin Laden. Però Don Bush Quijote tenia al cap que aquell regne havia de ser destruit, i dit i fet, en una gran batalla, va capturar al malvat Saddam Hussein, i va sumir aquest regne en el més profund caos.

El malvat Bin Laden seguia viu, i Don Bush Quijote era reelegit pel seu poble, que semblava haver enfollit juntament amb el seu valerós president, perquè si no, no hi havia altra explicació.

El més graciós de tot és que la història és verídica, i afortunadament no estic en la llista negra de Don Bush Quijote... I que almenys jo i en Narcís hem trobat on viu el seu enemic Bin Laden, però mantindrem el secret perquè Cervantes pugui completar la seva novel·la... (Pròximament la prova gràfica!!)

Actes reflexes

2004-12-02T18:28:00.000+01:00

Mentre caminava sense direcció concreta aquesta tarda per la universitat, he trobat a un company que feia temps que no veia. Concretant més, podria dir que no el veig des de juny, quan vam acabar exàmens. S'han produit les salutacions de rigor, amb la corresponent cara de felicitat (jo crec que la seva era fingida), i la consegüent pregunta que feia un mes que no sentia i que m'ha fet recordar moltes coses.

"Aquest estiu vas marxar a Dominicana amb una ONG no? Explica'm que tal!!"

A veure, ens hem trobat per un passadís de la facultat, imagino que tu tens coses a fer, i no crec que en dos minuts pugui resumir-te amb èxit el que han estat setmanes d'estada en un altre país. Si vols t'ho explico mentre ens prenem un cafè, però si m'acabes de dir que tens classe d'aquí cinc minuts, pots imaginar que la meva explicació no pot donar per a molt.

La veritat és que no ha estat la primera vegada que em passa, i són preguntes que fem sense pensar. Jo crec que són preguntes reflexes, que no passen pel cervell abans de ser formulades, perquè si hi passessin, de ben segur no es produirien.

És com quan hom et pregunta "Ja has arribat?", que penses, NO, sóc un hol·lograma, jo estic en camí.

També m'he trobat al terra després d'una patada monumental en el camp de futbol, fent crits de dolor, i que s'acosti algú per preguntar-me "Estàs bé?". Jo penso per a mi mateix "Si, el que passa és que m'agrada revolcar-me per terra mentre crido, sóc un depravat."

Una altra situació graciosa és quan algú comet una errada d'èpiques dimensions, es sol animar-lo amb un "NO passa res". A veure, com que no passa res?? Però si aquest tio acaba de trencar qualsevol perspectiva d'èxit!!!

Desenganyem-nos, som éssers que encara actuem per instint, m'atreviria a dir que sobretot els homes. Tot i que les dones no us salveu, ja que alguna vegada he escoltat a dir d'alguna noia "Quiero un hijo tuyo!!!" (i no us alarmeu, que no era a mi). Està clar que aquesta noia no ha pensat realment el que significa tenir un fill en aquell moment, perquè sinó segurament no el voldria tenir amb l'individu a qui va adreçat el crit. Però al cap i a la fi, són només suposicions.

1 de Desembre

2004-12-01T15:36:00.000+01:00

Avui comença el desembre, un mes que particularment no m'agrada gaire. De fet quan m'he llevat aquest matí, he pogut comprovar com els núvols tapaven bona part del cel que amenaçava de ploure. L'amenaça s'ha convertit en un fet, i per tant ara ja puc dir que comencem el desembre amb fred, pluja i un cel gris.

Però no és només el clima hivernal l'únic fet que no m'agrada del desembre, sinó més especialment el Nadal. Ho sento, ho confesso, NO m'agrada el Nadal. L'única cosa positiva és tenir dies de festa.

Durant el Nadal hem d'aguantar inacabables dinars familiars, amb familia a qui t'estimes, però també amb aquella tieta falsa que notes que no et té un gran apreci, a qui li has de donar un regal fent cara de bon nen, aguantant comentaris com "sembles un pobre amb aquesta barba" o perles per l'estil. Demano novament disculpes, però el Nadal m'avorreix. És més, ara escriure nadal en minúscules perquè a mi no m'ha demostrat res com per donar-li més importància que a d'altres paraules: nadal, nadal, nadal. Trobo que el nadal promou la hipocresia, i no crec que m'apareguin els esperits del conte de Dickens per demostrar-me el contrari.

Per si fos poc l'ombra dels exàmens comença a planejar pel meu cap, i fa que la barreja sigui explosiva. Però paciència que això acaba de començar!!

Una setmaneta que necessito

2004-12-01T13:46:00.000+01:00

Estic immers en la tremenda espiral d'estrès característica de la societat occidental. Tinc una agenda plena (no vull semblar pedant, que quedi clar que plena no significa interessant), se m'acaben deu mil terminis (que si haig d tornar un llibre, que si vull participar a un sorteig, que si s'acaba un termini d'inscripció, que si s'apropa el final d'una activitat que hauré acabat sense poder fer...), que si em coincideixen cites i acitvitats diverses, que si m'oblido d'això o arribo tard a allò... a part de tot això, estic en una societat que m'exigeix que em justifiqui per tot... que m'expliqui i doni els perquès a tot... que genera malentesos i segones intencions... una societat plena de tabús, complexes i estereotips que m'engoleixen com un peix gros es menja un peix petit.
I davant tot això recordo amb enyor i un sentiment de relativa enveja, l'experiència d'aquest darrer més d'agost. No sabeu lo bé que m'aniria passar una setmana a Padre las Casas o a las Cañitas. Per qui no sabeu de què us parlo es tracta de dos dels llocs que vaig anar aquest estiu, al centre rural de la República Dominicana. Aquell mes vaig saber el què significava realment desconnectar, i precisament ara això és el que més desitjo. Una setmaneta sense mòbil, sense notícies ni TV, sense burocràcia, sense haver de justificar-me, sense horaris, sense metro ni semàfors, sense bitllets ni targetes de crèdit, sense envejes ni recels ni odis ni impotències... una setmaneta sense privilegis, rentant-me amb una galleda i menjant arròs i un mango que hem trobat per terra de postres, parlant abans d'anar a dormir i no mirant la TV ni descansant pel cansament arrastrat al llarg del dia, saludant a tota la gent a qui em trobi, essent convidat a prendre un cafè a tot arreu on passi, contemplant les "lomas" (muntanyes) i no les carreteres i aprenent a ser hospitalari i a no preocupar-me per res més que allò estrictament necessari.
Però la pregunta és: ho canviaria? El pitjor és que, malgrat tot, em temo que només hi passaria una setmana.

Viatjar a Mónaco....o a Dominicana

2004-11-30T17:24:00.000+01:00

Avui he recordat que abans d'ahir mentre mirava la televisió, vaig veure un anunci de República Dominicana, on s'anunciaven unes vacances a través de nosequina agència (Després consideren útil la publicitat...).

Potser no vaig recordar-ho degut a l'emprenyada que portava a sobre, però mentre encenia l'ordinador ( o el que és el mateix prement l'ON), m'ha vingut aquell moment al cap. Es tractava d'un anunci amb paisatges fantàstics, gent amb americanes i corbates, cotxes genials, camps de golf i fins i tot Casinos. Quan acabava l'anunci deia alguna cosa com "República Dominicana, conoce el verdadero Caribe."

Sort en vaig tenir que va especificar que es tractava de la República Dominicana i no de Mónaco, perquè m'ho hagués cregut. De fet, jo aquest estiu, juntament amb en Narcís i nou grans amics i amigues més, vam visitar la Dominicana a través de la ONG Setem. Gràcies al viatge vaig poder comprovar com la visió que ens donen els mitjans de comunicació sobre les diferents realitats, pot esdevenir molt esbiaixada.

Per a mi la Dominicana és un país verd, amb muntanyes, platges, i sobretot molta vida. La seva gent no és rica, ni condueix cotxes de luxe, ni juga al golf, però comparteixen tot allò que tenen. L'error més gran que hom pot cometre és de viatjar a aquest país per anar a un resort, on l'única cosa que coneixes és la piscina de l'hotel, i com a molt algun cambrer o cambrera.

Si em podeu imaginar enfadat per l'enorme dosis de publicitat al sofà, ara ja podeu imaginar-me amb una ràbia incontrolable, pensant en les mentides que ens fan empassar.

La mort de la televisió

2004-11-29T15:10:00.000+01:00

Ahir com cada diumenge al vespre, em vaig acomodar al sofà de casa, tapat amb una manta, disposat a posar el pilot automàtic a les meves neurones, mentre mirava la televisió.

Però aquests possibles moments de calma i tranquil·litat, es van convertir en angoixa quan a la petita pantalla es projectava anunci rere anunci. La primera reacció va ser la de canviar de canal, però ara resulta que es posen tots d'acord per fer publicitat en el mateix moment!! La meva indignació anava en augment, em sentia fora de lloc, mentre em rondava la idea de fer una llista negra amb els anunciants, per tal de boicotejar els seus productes i no comprar-ne mai més(1).

Veient el meu enuig, la meva mare, va aprofitar per comentar-me que en certs programes, fins i tot posen la part més interessant per al públic seguidor del mateix, entre anuncis, per obligar a mirar-los tots. Davant la meva cara d'astorament, la meva mare va fer cara de parlar seriosament, fet que em va permetre comprovar que no es tractava d'una broma.

Així doncs, la televisió ha arribat al punt en el que els programes es fan entre anuncis, i no al revés. Jo personalment, creia que aquest moment mai arribaria, i que era més un recurs fàcil pels integrants del club de la comèdia, amants de l'exageració en els seus monòlegs, que no pas un fet realitzable.

Finalment, veient el panorama, vaig decidir apagar la televisió (descansi en pau), per posar-me al llit i llegir un llibre. Almenys en el llibre no hi ha pauses publicitàries...

---------------------------------------------------------------------------------------------
(1) Objectiu del tot impossible, per desgràcia

Sóc un tiu habitual

2004-11-27T21:44:00.000+01:00

La confirmació definitiva d'una qüestió que no em fa la mínima gràcia va ser dijous passat a la classe d'àrab, quan el professor em va preguntar si l'any anterior ja havia fet classe amb ell, i en dir-li que no, va insistir preguntant-me si ens podíem haver vist abans pel seu barri. En resum, em tenia vist.
Això no seria de preocupar si no fos perquè una noia d'àrab em va dir dies abans que m'assemblava molt a un amic seu d'Andorra.
I la història es va repetint, sóc un tio habitual. Ja se m'està fent la familiar això de que t'"assembles molt a un amic meu" o "la teva cara em sona".
A veure, siguem sincers. A tothom agrada ser particular i diferent. Tenir trets distintius, vaja. I això que et vagi diguent que t'assembles a tot quisqui doncs desanima. Un fa esforços per distingir-se de la resta i que li diguin això.. doncs mira, no agrada!
Perquè el pitjor de tot és que després quan vaig a una discoteca qualsevol veig que tots els tios semblen fotocòpies i, en certa manera, ho critico. El mateix estil. I penso, si a mi ja m'ho diuen, aquests nois deuen estar tot el dia negant ser aquell a qui tant deuen assemblar-se.
Amb aquest tema tinc un parell d'anècdotes. Una vegada una amiga de classe em va dir una frase d'aquelles que es recorden durant temps. "un amic meu s'assembla molt a tu.. és molt guapo.. us assembleu en tot menys en el físic.." Una galleda d'aigua freda, sí.
I una altra anècdota, aquesta no tant divertida per a mi. Una vegada, a la Rambla de Girona, de nit, un grup de "quillos" em van aturar i se'm van dirigir a mi amb totes les ganes del món de fotre'm una bona pallissa. Jo no entenia d'on em queia la bronca. Llavors vaig entendre que van confondre'm amb un noi que dies enrere s'havien discutit i ara volien pegar-lo. Vaig aconseguir fer-los entendre, després de molt insistir, que jo no era aquell individu a qui volien fer-li una cara nova. Ja veieu que la broma ser un tio habitual també porta problemes.
I és que ser un tio habitual no m'agrada..

Pensant

2004-11-26T17:07:00.000+01:00

................processing............

La història es repeteix

2004-11-26T14:22:00.000+01:00

Un altre dia sense poder reposar ni un moment. Ahir va tornar a ser un dia esgarrifós, d’aquells que no disposes de 10 minuts per asseure’t i assimilar tot allà que et passa. Em vaig llevar a les 8 del matí, una bona hora si no fos pel meu costum d’aixecar-me a les nou. Després d’endreçar i fer la higiene personal, em vaig dirigir al banc a cobrar un xec. Va ser la primera vegada que trepitjava Caja Madrid, i tenia curiositat per saber si aquella gent parlava català. Per la meva sorpresa, parlaven un català correctíssim (és ben bé que per calers aquesta gent aprèn fins i tot xinès). Després em vaig dirigir a la delegació d’hisenda a buscar un document sobre l’IVA, i acte seguit vaig posar-me en direcció al registre mercantil per buscar unes dades d’una empresa per fer un treball. Em sentia com un executiu important i tot. Però quan vaig sortir del registre, em va tocar anar a la universitat a començar una pràctica, i sense aturar-me a descansar, vaig marxar cap al col·legi on dono classes. A la una tornada cap a Girona, i dinar, però sense oblidar de fer la bossa d’entreno. A les tres començava la classe d’àrab, que va esdevenir força intensa, i degut a que vaig sortir amb retard vaig decidir que no em donava temps a arribar a classe. Aquesta hora de descans la vaig aprofitar per comprar un llibre, però va passar volant, perquè ja eren dos quarts de set, i em vaig dirigir cap a una conferència obligatòria sobre riscos laborals, organitzada per l’empresa que em té contractat per fer classes. En acabat, hi havia una taula plena de deliciosos tastets, que no vaig poder gaudir, ja que havia d’arribar a entreno. Total, que a les onze de la nit vaig arribar a casa, content perquè havia aconseguit passar un dia molt atapeït.

Inevitable sensació

2004-11-24T18:00:00.000+01:00

Suposo que és la trempera habitual en tot nou projecte però el cert és que acabo d'escriure i tinc moltes ganes de continuar escrivint.
tinc un munt de feina i no trobo enlloc l'energia per posar-me a fer quelcom de profit. El bagatge de quatre anys de carrera passa factura. No és perquè no m'agradi el què faig -tot el contrari!-però noto una sensació de rutina i desencant en el meu dia a dia. El ritme de la Pompeu per trimestres és esgotador, les classes se'm fan més llargues que de costum, la universitat ja me la conec massa.. tot plegat em genera certa desmotivació. Arriben exàmens, una vegada més.
Però paradoxalment no vull que s'acabi. Aquí he creat un microcosmos que me l'aprecio massa. Suposo que es tracta de la gent. I d'un ritme de vida, que encara que pesi com una llosa sé que quan no el tingui el trobaré a faltar. Que no hi ha qui m'entengui? Això ho vaig descobrir ja fa temps.
S'apropa el final de carrera. I el percebo amb temor. Pànic al canvi, tristesa prematura per la imminent separació de camins amb la gent que m'he fet meva a la uni i, sobretot, una por immensa a haver-me de decidir! me n'adono que odio prendre decisions, per petites que siguin... imagineu-vos doncs la muntanya que se m'aixeca en haver de decidir què fer quan acabi la carrera.. què ser de gran!!
Ai ai!! estic perdent molt de temps. Ara hauria d'anar a la biblioteca a buscar un llibre que haig de resumir-ne un senyor capítol, després haig de llegir-me un text d'un tal Bernstein i fer-ne un resum -per un grup de resums comunitaris- per demà, després vull anar a veure una amiga a la residència, després veure el Barça.. ai quin horror! ja us explicaré què acabo fent. Porto un dia.. intens, estressant i amb força temps malgastat.
buff.. inevitable sensació de no aprofitar el temps

Conspiració

2004-11-24T17:18:00.000+01:00

Ja portaven anys organitzant aquesta reunió, i semblava que finalment seria un èxit. Van aparèixer representants de tot tipus de material escolar i d’oficina.

En primer lloc van arribar els bolígrafs, amb la seva mirada prepotent, i és que són dels que es creuen que mai s’equivoquen. Seguidament van arribar els llapissos, acompanyats per les seves amigues les gomes, sempre disposades a esmenar els errors dels seus despistats i somiadors amics.

La sala començava a emplenar-se dels participants covidats a la reunió. Més encara quan van arribar amb l’alegria de costum els llapissos de colors, cantant i ballant mentre agafaven lloc per seure. Darrere d’ells arribaven els regles, amb gran parsimònia i serietat, formant una perfecta filera.

Ja només quedaven uns minuts per donar inici a tan esperada reunió, i per la porta apareixien altres grups de material de pintura com els rotuladors, els dacs, plastidecors, i fins i tot pinzells acompanyats per pots de pintura.

El bullici es va apoderar d’una sala que començava a estar plena de gom a gom, mentre arribaven altres grups més minoritaris com la cola, sempre disposada a conciliar dues parts enfrontades, o altres com els clips i les grapadores.

Un cop semblava que no hi faltava ningú, la vella maquineta va pujar a l’estrada, visiblement emocionada per haver aconseguit reunir a tota la seva família, i després d’un petit instant de silenci, en el qual segurament va contindre un suspir de felicitat, va iniciar el seu discurs:

- Benvinguts i benvingudes, em sento molt feliç de poder-vos veure novament a tots després de tant de temps, i em plau veure noves cares conegudes com els retuladors d’allà al fons. Com tots sabeu, jo sóc el rellotge de la majoria de vosaltres. Els llapissos us aneu consumint a mida que us torno a fer punta, igual que als llapissos de colors, dacs i plastidecors. Les gomes us aneu consumint mentre esmeneu els errors dels vostres amics. En canvi vosaltres retuladors, bolígrafs i pintures heu sortit a la meva dona, la tinta, doncs ella forma part de vosaltres. Sou una minoria els que no heu heredat res de nosaltres, però no per això sou menys importants – La maquineta va dubtar un segon, ja que la porta de la gran sala es va obrir, i van aparèixer els retuladors fluorescents.- Ara em sembla que ja hi som tots!

El retulador negre, sempre seriós, va xiuxiuejar a cau d’orella del retulador gris:

- Aquests fluorescents sempre volen copçar el protagonisme...

Un cop els nouvinguts van trobar seients lliures, la maquineta va prosseguir amb el seu discurs:

- Bé, com anava dient, gràcies a tots per haver vingut. Com tots sabeu a la reunió d’avui tractarem d’escoltar les opinions de tots vosaltres, per tal de compartir experiències i buscar solució als possibles problemes que es plantegin. Dono la paraula al representant dels bolígrafs.

El representant dels bolígrafs va aixecar-se del seu seient, i va dirigir-se lentament a l’estrada, que la maquineta havia deixat lliure. Un cop va situar-se en el seu lloc, el bolígraf es va presentar a la sala i tot seguit va continuar el seu discurs:

- Com tots sabeu, els bolígrafs no tenim la sort dels llapissos, que tenen en les gomes unes grans aliades, nosaltres hem de mirar de no equivocar-nos mai. Però no és això el que ens preocupa, sinó que està creixent el nostre ús en qüestions que no ens agraden gens. Els humans ens fan servir per firmar declaracions de guerra, per firmar contractes que afecten al medi ambient, per despatxar treballadors, i un munt d’usos que ens fan sentir molt malament, sobretot als que estem en mans de persones poderoses. M’agradaria poder dir que tots pertanyem a persones que escriuen sobre sentiments bonics, sobre la pau, persones que ajuden a millorar el món, però no és així.

Entre els presents va formar-se una mica de rebonbori, i un mà es va aixecar més alt que qualsevol altra, la del llapis de color blau, que demanava la paraula. La maquineta li va concedir.

- Amic bolígraf, no serà que vosaltres heu col•laborat a acabar en aquestes mans contaminades pel poder, degut al vostre tarannà prepotent i al vostre orgull de rebutjar qualsevol estri que us pogués ajudar, com el Tipp-Ex? – El llapis de color blau no era el típic que es mossega la llengua – Mira’ns a nosaltres, els llapissos de color blau, majoritariament en mans de nens que ens usen per pintar cels de color blau, o mars en calma per on naveguen gengantins velers.

El llapis, que feia estona que escoltava atentament, va donar la seva opinió:

- És molt fàcil criticar al bolígraf des de la nostra posició, però com ens sentiriem el llapissos si no dispossessim de la nostra amiga goma? – El llapis va mirar de reüll a la goma, que somreia – Pensa que no és senzill viure en mans d’un dictador, o d’un empresari sense cor.

Un regle es va incorporar, per interrompre al llapis:

- Si és clar, vosaltres almenys sou molt independents, però nosaltres sempre necessitem a algú de vosaltres per poder ser útils, i com ja sabeu la nostra existència és molt monòtona, i jo ho considero pitjor que el problema del bolígraf.

Davant de la pujada de to de la reunió, la cola va tranquilitzar als assistents.

- Esteu tranquils, pel que veiga tots us agradaria caure en mans d’un poeta que fes sortir de vosaltes bonics versos, d’un pintor que permetés que la vostra pintura es distribuís de forma bella, o d’un nen que compartís amb vosaltres els seus somnis.
Jo proposo que inventem quelcom que augmentés les nostres possibilitats de caure en mans de pintors, poetes, nens o persones de bé.

Un silenci es va produir en la sala, un silenci d’aquells que va permetre a tots els presents poder comprovar la brillantesa de la idea proposada per la cola. Ràpidament, la maquineta va proposar posar-se a inventar quelcom que permetés que els bolígrafs, llapissos, retuladors, gomes, regles, acabessin en mans de poetes, pintors, nens, o almenys persones de bé.

La reunió es va llargar durant dies, fins que finalment van haver acabat. Amb aquest invent les persones poderoses, la gent que feia un ús pervers i avorrit de tot el material escolar o d’oficina, deixaria progressivament el seu ús, en favor de poetes, pintors, nens o persones de bé. Anomenarien a aquest invent l’ORDINADOR.

la meva estrena al "blog"

2004-11-24T16:47:00.000+01:00

Com sempre amb retard, preocupantment habitual en mi, començo això d'escriure en un "blog", que m'havia proposat en Marcos, una autèntica mina en descobrir perles d'aquestes per internet.
Aquest nou projecte m'il·lusiona especialment; el fet de deixar pal·leses les meves impressions, sentiments i opinions per escrit, l'oportunitat de desconnectar un moment per estar sol amb la pantalla de l'ordinador i sincerar-me una mica amb mi mateix, la troballa d'un espai dedicat només a pensar i explorar per la meva ment i la possibilitat de que ho llegeixi gent amb poca feina, coneguda o desconeguda... tot això, m'agrada.
Ara em venen al cap molts temes a comentar, però avui em limitaré a presentar-me una mica. També aprofito per excusar-me abans d'hora per si deixo una mica abandonat el projecte del "blog" aquests primers dies. El que passa és que d'aquí poc més de dues setmanes començo exàmens i la feina se m'està acumulant sense pietat.
I també òbviament agrair a en Marcos que hagi pensat en mi per escriure junts el "blog". En Marcos el vaig conèixer a 3r d'ESO, vam anar quatre anys junts a classe -on ens divertíem molt, amb les nostres lligues "freaks"- i més recentment vam anar amb un grup de gent fantàstic a la República Dominicana, en una experiència senzillament maquíssima. Estic segur, de totes maneres, que ens esperen nous projectes en el futur!
ho deixo aquí de moment.. fins ben aviat

Esclaus del temps

2004-11-23T19:11:00.000+01:00

Si us plau que algú premi el botó d'aturar el temps!!!!

Porto dos dies d'aquells en els quals no tens temps per aturar-te a reposar ni un sol instant. Desperta't, ves aquí, fes això, no t'oblidis de passar per aquí a fer allò altre, afanya't que sinó no sortiràs a temps per arribar a classe d'àrab, però no se t'acudeixi sortir impuntual, que sinó no arribes a temps a la classe de la universitat, marxa ràpid que tens entreno, dutxa't a cent per hora que no hi ha temps per perdre....PAREU!!!!

Uff! Quin descans, ara estic molt millor. Són els primers minuts en els quals puc estar assentat, en aquest cas davant la pantalla de l'ordinador, però sense cap pressió de cap mena. Ara hi penso, i les últimes 48 hores (potser menys, però m'agrada exagerar...) han estat d'un ritme massa atrafegat.

Són d'aquells moments en els quals desitges aturar el temps per prendre un repòs d'uns quants minuts, o fins i tot per marxar de vacances. I quan un pensa en vacances recorda les seves últimes vacances. I en el meu cas, en tinc massa bon record, i massa diferent del que em resulta la vida al món occidental. Per desgràcia em sembla molt més agradable la vida al món no-occidental, i això em provoca un neguit constant cada vegada que penso en on m'agradaria estar en aquests moments.

Ara, després d'aquests breus minuts de descans em disposo a posar en marxa novament el rellotge, que el podria considerar la meva presó, o potser la meva condemna, per tornar a dependre d'ell després d'aquests minuts d'evasió...

Poder, podria

2004-11-21T20:21:00.000+01:00

S'acaven els recursos. Ara estic assentat davant l'ordinador, pensant en quelcom per escriure, però l'ambient no acompanya. I no és pel fet que no hi hagin coses per escriure, sinó més aviat al contrari.

Podria parlar de que el Barça va guanyar al Madrid, de "l'eix del mal d'en Bush", podria comentar alguna anècdota viscuda en el dia d'avui, o en el dia d'ahir mentre estava celebrant la victòria del Barça a Plaça Catalunya. (Els que vau llegir ahir heu de saber que hi ha coses del futbol que no m'agradan, però que guanyi el barça evidentment m'alegra. Ho sento, però és inevitable.)

També podria parlar una mica d'en Narcís que pròximament s'incorporarà com a redactor d'aquesta web, podria parlar sobre algun fet que em fa gràcia, podria fer publicitat "enganyosa", podria fer la descripció d'un indret a on m'agradaria estar ara mateix, podria explicar que penso de moltes coses.

Però no trobo el fil conductor que em permeti explicar alguna cosa. Suposo que sabeu de que parlo, ja que en moltes ocasions se'ns fa difícil escriure, per més que exprimim els nostres cervells.

Poder, podria, però no sé perquè no ho faig.

Barça - Madrid, ja sabem el resultat

2004-11-20T11:35:00.000+01:00

Avui se'm fa difícil no parlar d'un aconteixement que aturarà durant dues hores, el transcórrer de la nostra vida quotidiana. Es tracta com no del partit per excelència, un Barça - Madrid.

I sabeu? Jo ja sé qui guanyarà i qui perdrà. En primer lloc, guanyaran els que el juguin, ja que sigui quin sigui el resultat, ells s'enduran un feix de bitllets que a nosaltres ens costaria mitja vida reunir. En segon lloc, guanyaran tots els xupòpters que giren al voltant dels jugadors (directius, entrenadors, mitjans de comunicació, etc.)

I per variar, perdran els de sempre. Els treballadors humils que es deixen una part important del sou per veure el partit en directe, la gent que no acabarà contenta amb el resultat o amb el mateix partit.

M'agrada molt el futbol, però estic desencisat amb el circ que hi ha al voltant, perquè sempre perdem els mateixos. Això sí, posats a demanar, almenys que guanyi el barça...

Tardes de ressaca al sofa

2004-11-19T15:31:00.000+01:00

Normalment, els divendres, després d'una intensa festa universitària la nit anterior, ens hem d'aixecar relativament aviat per complir amb les nostres obligacions. Això provoca un cansament acumulat com el que porto avui.

Però us juro que no hi ha res més reconfortant que en acabar de dinar estirar-se al sofà, tapat fins la barbeta amb una manta i la tele encesa per fer companyia mentre les teves parpelles cauen fins tancar els ulls.

Cal dir que aquestes migdiades són les millors que he gaudit mai, així que per avui ja n'hi ha prou, ja que necessito estirar-me al sofà...

L'Home Invisible

2004-11-17T20:53:00.000+01:00

Avui és un dia d'aquells en els que et planteges el sentit de la teva existència. De fet, m'he aixecat una mica amb el peu esquerre (Bé, per ser més exactes vaig anar a dormir amb el peu esquerre).

A les 10 del matí tenia una tutoria amb una professora conjuntament amb el meu company de pràctica. Fins aquí tot molt bé, si no fos pel petit detall que la professora en qüestió, abans de dedicar-se a professora d'universitat li va donar per estar fent classes a l'institut del meu company. I a conseqüència del fet que el meu company és el tipic ensabonador, la professora li deu haver agafat molt d'apreci.

Estavem allà comentant la pràctica, i m'he sentit com l'home invisible. Era acollonant, i perdoneu l'expressió, però la professora m'ignorava en la seva cara. De fet, la tutoria semblava individual pel meu company, fins i tot se li escapaven algunes expressions en singular com "Aquí havies de posar això, Has de fer allò...". Jo estava aguantant estoicament, però em sentia com l'home invisible. Més concretament em sentia com quan vas al cine amb un amic i la seva xicota que no coneixes de res, una situació que és molt irritant. Però allà estava jo, assentint amb el cap els pocs segons que la professora em dirigia la mirada, acció que potser em feia sentir més estúpid encara.
La veritat és que tenia ganes de dir-li "Escolta, que la pràctica sense mi encara l'hauries d'anar a buscar", però el meu sentit comú evitava que ho fes.

El meu inacabable infern ha acabat, però al cap de dos minuts de marxar del despatx li he dit al meu company que aquesta era la meva última tutoria...
Per ser més exactes la meva primera i última tutoria.

Guerra preventiva

2004-11-16T14:01:00.000+01:00

Imagino que ara no està de moda parlar sobre la guerra preventiva, però paradoxalment, jo m’he aixecat amb ganes d’escriure sobre ella.

En primer lloc, he buscat al diccionari Guerra, i m’he trobat que és una lluita armada entre països o grups de persones. Posteriorment m’he llançat a la recerca de la paraula preventiva, o més aviat prevenció, que segons el meu senzillet diccionari és allò que es fa per evitar que es pugi produir un mal.

Per tant ara ja sabem que el senyor Bush, per atacar a l’Iraq i l’Afghanistan, ha dut a terme una lluita armada entre països o grups de persones per tal d’evitar que es pugui produir un mal.

He llegit les anteriors tres línies prop d’una desena de vegades, i encara no hi trobo el sentit de l’expressió “guerra preventiva”. Sóc jo que perdo el sentit comú, o aquesta expressió no es sostè per enlloc?
Ara resultarà que una guerra evita que es pugui produir un mal. De fet si comptem el nombre de persones mortes a causa d’aquesta “guerra preventiva”, observarem que no hi ha hagut cap atac terrorista capaç de treure la vida a tanta gent.

Retorno sense voler a la crítica del modus operandi nordamericà, però si el que volen és un món en pau, haurien d’oblidar-se de la pràctica habitual de “primer disparo i després pregunto”. Però es clar, què podem esperar d’un país on els seus governants gaudeixen de tant elevat nivell d’incultura?

Retorn a la cosmòpoli

2004-11-15T23:30:00.000+01:00

Avui he fet una escapadeta a Barcelona, degut a una reunió que havia de fer sobre OIKOCREDIT .

Allà havia quedat amb la Meritxell, a dos quarts de sis al Zurich (Un lloc força emblemàtic per quedar-hi). I com el temps em sobrava he decidit fer una volta per el Triangle, on es troba l'Fnac. Tenia pensat quedar-me una bona estona observant els milers de llibres que el componen, però he decidit que seria molt més interessant voltar i observar a la gent.

Veritablement, ha estat profitosa la decisió d'observar, ja que m'he donat compte que Barcelona, o més aviat la seva gent, van un pas per davant del gironins. Només veient la seva forma de vestir o pentinar-se denota una àmplia diferència amb la gent d'aquí. M'ha semblat veure gent amb els típics barrets russos, noies amb pantalons militars i botes, cabells de tots colors i complements de tota mena. Amb tot aquest colorit i personatges, els aparadors de les botigues han de fer un veritable sobreesforç per no veure's en un segon pla.

Precissament ha estat en un aparador, on de reüll he vist un noi amb rastes, que en primera instància no m'ha cridat l'atenció, però després m'he adonat que era el "torito" o "torete", aquell noi amb accent de ses illes i rastes de tots colors, observant mobles en una botiga força cara.

He seguit voltant, i davant meu ha aparegut un noi que conec de vista de Girona, i que m'ha saludat força efusivament. Evidentment he complert expedient, i seguidament m'he situat a la boca del metro amb la mirada perduda en direcció al Zurich. Davant meu un noi amb faccions sudamericanes també esperava a algú, i com m'avorria m'he entretingut imaginant qui hauria quedat amb ell. Per la meva sorpresa se li ha apropat un jove amb el cabell engominat i ulleres de sol, amb jaqueta de motorista, que li ha clavat un petó a la boca just davant meu. No cal dir, que m'ha trencat totes les suposicions prèvies.

Després d'això ja m'he dirigit a la reunió, que s'ha dil·latat fins l'hora de marxar de Barcelona, amb la tensió d'haver d'agafar l'últim tren. Un cop al tren he reflexionat sobre tot allò que he observat i m'he donat compte de dues coses, la primera, que a Barcelona em sento com un ésser prehistòric, un graó per sota que la resta de barcelonins, i la segona que tampoc vull pujar aquest graó. De fet, he trobat sentit a l'expressió "Que pare el mundo que yo me bajo".

Finalment, quan ja semblava que el trajecte del tren no acabava, hem arribat a Girona. M'he aixecat del seient, i m'he posat darrere les set o vuit persones que formaven cua a la porta. Però vés per on, veia que la gent dels altres vagons marxava per la porta esquerra, i les set o vuit persones de davant meu entestades en obrir la porta de la dreta (On no hi havia andana). Finalment he gosat dir "I si proveu per l'altra porta?", per sort m'han escoltat i hem pogut baixar del tren. Ha estat l'únic moment que no m'he sentit un "bitxo raro".

Jo vull ser...

2004-11-12T14:03:00.000+01:00

Tots els nens es trobaven escoltant a la professora, com els explicava amb una delicada veu, les diferents característiques dels animals.
Ells ja eren prou grans, de fet molts d'ells ja passaven dels tretze anys, i trobaven una mica absurda la pregunta que havia formulat la professora, sobre triar un animal amb el que els agradaria que els comparéssin, per després explicar les característiques de l'animal.

Cap dels preadolescents va voler manifestar el seu entusiasme, però tots ells es van posar a rumiar en un animal que els identifiqués. La majoria de nois s'imaginaven lleons i tigres de grans dimensions i d'una força envejable. Alguns de més somiadors imaginaven que eren ocells i volaven lliurement pel cel blau. Altres s'imaginaven essent dofins fent cabrioles enmig de l'oceà.
Semblava que el temps s'hagués aturat en aquella classe de biologia, en la que el silenci s'havia fet amo absolut de la situació.

Finalment, la professora va trencar el silenci, però sense desfer la màgia del moment, tot fent sortir a davant de la classe a en Pere, un noi tímid, a qui li costava molt establir noves amistats. Un cop en Pere va arribar al davant de la classe, la professora va formular la pregunta de quin animal voldria ser, i quines eren les raons que li empenyien a voler ser aquell animal.

En Pere va vacil·lar un instant, víctima de la vergonya d'haver de parlar en públic davant de tots els seus companys i companyes de classe. Però després d'uns segons d'incertesa, va deixar anar "Si fós animal m'agradaria ésser un salmó." i tot seguit va abaixar el cap.
Es va produir un curt instant de dubte, fins que un dels nois de l'última fila va deixar anar una sonora riallada, que va ser seguida per la majoria de la classe, i que es va clavar com un punyal al cor d'en Pere. La professora per evitar problemes, no va gosar a preguntar-li a en Pere perquè havia triat el salmó, i el va fer seure mentre cridava a un altre alumne.

És possible que a la gent li sonés absurd triar el salmó, però en aquella classe es va demostrar que no savien que el salmó és un animal que tot i nèixer en les confortables aigües dolces de riu, neda fins arribar a les salades aigües del mar, llar de milers de perills, fins que emprèn el viatge de tornada, nedant a CONTRACORRENT, fins a tornar a les aigües que el van veure nèixer, que el veuran descansar en pau.

Pocs exemples tenim més clars de valor, força i sacrifici en el món animal. En Pere va arribar a casa trist, però el seu avi el va consolar mentre li explicava totes aquestes característiques del salmó. Llavors, enmig de les llàgrimes, va aparèixer una guspira de llum, que va provocar l'inici d'un somriure a la cara d'en Pere.

Distribució normal

2004-11-11T18:49:00.000+01:00

En la societat actual, dóna la sensació que vivim en un món totalment dominat per una màquina de crear fotocòpies. Aquesta màquina s'anomena Estats Units d'Amèrica. ( o USA com a ells els agradaria que tothom els anomenés.)

En aquest punt, molts de vosaltres probablement penseu (pufff! Un altre escrit antinordamericà...), però m'agradaria puntualitzar que no vull fer una crítica negativa als Estats Units d'Amèrica (Tot i que podria fer-ho.), sinó que desitjo mostrar un fet que em sembla d'una importància relativament gran dins la nostra societat.

El cas és que fa uns anys (diga-li anys, diga-li dècades), dóna la sensació que tots els trets socioculturals que importem, els importem provinents de la mateixa direcció. Parlo evidentment de la innecessària necessitat que ens han creat des de l'altra banda de l'Atlàntic, de ser una còpia seva.
Avui en dia sembla que tothom ha d'anar vestit amb texans, portar la camisa amb el coll aixecat de l'estil Elvis Presley, o els pantalons caiguts, amb un jersei d'una marca esportiva, emulant al conegut Eminem. A més a més de la tendència en el vestir, s'imposa la cultura del "Fast Food", una bonica manera d'espatllar la nostra equilibrada alimentació mediterrània.
Per si fos poc, les pel·lícules provinents de Hollywood, siguin com siguin, romandran molt més temps en cartellera que qualsevol producció estrangera. Aquesta llista la podriem completar amb qualsevol altra faceta de les nostres vides.

Evidentment, al final, tots semblarem fotocòpies, perquè a més d'aprendre anglès, estudiar empresarials i consumir tot tipus de productes o tradicions importades dels nordamericans, oblidarem els nostres orígens, facilitant molt les coses als que duen la paella pel mànec, ja que un ramat dòcil i homogeni és molt fàcil de portar.

Està clar que finalment buscar dobles no resultarà tan complicat com ara...

Retrobaments (in)desitjats i/o forçats

2004-11-10T20:24:00.000+01:00

Durant aquestes dues últimes setmanes eren les festes de Girona. Molta gent de fora de ben segur les coneix, i els que hi han anat alguna vegada probablement esbossi una ganyota com de fàstic o indiferència seguida de la frase "Doncs, jo hi he anat i no n'hi ha per tant". Ho comprenc, però en cap cas ho comparteixo.

Certament, les festes de Girona tenen com a punt concèntric les "Barraques" que formen un llarg collar blanc, rematat per la gegant estructura que constitueix l'escenari, seu de múltiples concerts diaris durant les festes. Potser és poc impressionant, i la gent que ve s'espera un xic més després de tant rebonbori, però la veritable essència de les barraques rau en el fet de poder retrobar-te amb aquelles persones que sempre penses "M'agradaria veure a aquell amic que fa tant que no veig" " Aquell/a noi/a tan especial, etc". De fet, això es produeix força sovint, perquè no conec cap persona de Girona que es perdi les barraques. Tot és molt bonic i alegre, però anem a parlar una mica de la vessant negativa (diga'm NEGATIU!).

Moltes vegades entre el bullici de gent que et rodeja, i els litres de cubates que resideixen en el teu ventre i afecten al teu sistema nerviós, apareix la figura d'una persona amb la qual no tens ganes de parlar o simplement no hi ha conversa possible. Que fas?? En primer lloc, si tens la sort de veure'l arribar de reüll, pots fer servir la tàctica de marxar del lloc on feia dues hores que no et movies, com si algú et reclamés a l'altra punta de l'espai geogràfic. Si ets d'aquells que saben fer les coses subtilment, quan estiguis a una distància prudencial pots girar el cap, com mogut per una força superior i fixar la mirada en l'individu que venia a saludar-te, i llavors fer un somriure i alçar la mà efusivament en senyal de "et saludo, em caus molt bé, però no puc venir a parlar amb tu." Si la jugada surt bé quedes com un senyor.

Una segona opció, menys fàcil d'eludir, és quan el subjecte en qüestió està situat tan a prop teu, que la opció primera és inútil, i lletja d'aplicar. En aquesta opció s'obren dues vies. La primera, si ambdós us esteu movent, o amb algun destí concret, sol anar molt bé un "Hola Que tal??" força efusiu, seguit d'un "Me'n vaig que sinó perdo els amics amb els que estic." seguit d'una cara de "M'agradaria aturar-me però no puc". Novament si surt bé pots quedar satisfet. D'altra banda si tu estàs aturat sense rumb concret, ja pots preparar-te per la típica conversa forçada amb silencis llargs i inacabables, molt difícils de trencar.
Però com les barraques són les barraques, sempre pots tallar ràpid la conversa amb el pretext que la teva embriaguesa t'impedeix parlar coherentment.

I és que per barraques tot s'hi val!!!

Tota la vida buscant dobles....

2004-11-09T19:25:00.000+01:00

Després d'uns quants anys de vida universitària, l'esport més practicat per jo i els meus companys, ha estat la recerca de dobles. Ja sabeu, persones que resulten fisicament similars a d'altres.

El fet és que no vull fer un recull, sinó una observació induïda per un amic meu fa escassos dies, mentre l'alcohol corria lliurement per les nostres venes com en qualsevol nit universitària apreciable. La observació té origen en la arxiconegut serial televisiu "Lois y Clark", i rau en el fet de la inaptitut per part de la Lois (o la tia era la Clark??) per distingir al Superman de torn, tot i que l'únic canvi apreciable eren unes ulleres i una americana i corbata.

Aquell Superman només s'havia de posar roba normal i ulleres per ser un total desconegut...Llavors penso que porto mitja vida buscant dobles i resulta que tota la ciutat de Nova york era incapaç de veure la similitut entre un tio amb ulleres i el mateix tio sense ulleres, amb vestit de dubtós gust. Potser resulta que tothom es quedava embadalit mirant aquells calçotets llampants que sobresortien per sobre dels leotards de color blau...

El cas és que davant de la situació, s'obren dos camins a la meva vida. O desmitifico la sèrie i la llenço al bagul de l'oblit, o em replantejo tota una institució dins la meva vida universitària, com és la recerca de dobles. No cal ésser un geni per saber la resposta...
Per cert, no trobeu que Koffi Annan és clavat a Morgan Freeman??

Sessió Doble (El Convidat Solitari)

2004-11-09T08:36:00.000+01:00

Bé, com resulta que és el primer dia del blog, podriem fer la típica sessió doble, que demostra l'entusiasme que posem la majoria d'humans en el moment que iniciem algun projecte. Desitjo que aquest entusiasme no es dil·lueixi i perduri en el temps.

Com he començat el meu primer missatge posant com a exemple una festa, m'agradaria que els lectors observéssiu un cas concret en el qual segurament us he trobat alguna vegada en les vostres vides. I si negueu haver-vos trobat en una situació semblant, no patiu, us hi trobareu.

El cas és que tothom ha convidat o estat convidat en una festa en la qual la persona convidada no coneix a ningú (Com en el primer missatge). Em centraré en la visió de l'amfitrió de la festa, ja que és la situació que em queda més propera.

Pot semblar que la desgràcia sigui pel convidat, però voldria dir-vos que no és així. Quan convideu a algú que no coneix a la resta d'integrants de la festa, es produeix l'enutjosa situació en la qual l'amfitrió (tu) has de fer costat al convidat, per fer-li digerir el mal moment que pot estar passant.

Podriem dir que has de tenir un ull sempre fixat en ell, per evitar el seu més que probable avorriment i aclaparament. Això provoca que la teva pròpia festa, esdevingui en un segon pla, i no puguis gaudir al 100% de la mateixa.

Potser algú no està d'acord amb les meves paraules, i té tota la raó. Hi ha una cosa pitjor que ser el convidat solitari o el seu anfitrió en una festa. Pots ser el típic convidat que coneix al convidat solitari. En aquest cas et pots posar a tremolar, ja que en l'anterior cas, essent l'anfitrió, gaudeixes del comodí d'haver d'estar per masses afers alhora, i el convidat solitari no t'ho tindrà tant en compte si el deixes una mica abandonat.

Però ai de tu que essent l'únic convidat que coneix al nostre convidat solitari no està suficientment per ell!!! Els remordiments poden ser de dimensions èpiques.

La veritat és que és molt dur hipotecar les esperances de qualsevol esdeveniment positiu (diversió, festeig, etc.) degut a un conegut al qual no tens un especial apreci, en una festa que portaves setmanes esperant.

Si us trobeu en una situació semblant, busqueu sempre presentar-li al convidat solitari la vostre amic que s'enrotlla com una persiana, que de ben segur que us treu un problema de sobre. Si no, sempre us queda el consol que potser algun dia sereu el convidat solitari i algú es solidaritzarà amb vosaltres...

El que no pot ser és això

2004-11-09T07:37:00.000+01:00

Hi ha moments en els quals un no sap com presentar-se, i per posar-vos un exemple, menys quan es tracta de la típica situació d'una festa en la que no coneixem a ningú, i tractem de construir la millor estratègia per tal d'apropar-nos a algú amb l'excusa pertinent, amb la única finalitat de causar una bona impresió, i de passada establir el primer contacte, que podria servir per crear un llaç afectiu, o almenys un recolzament, per evitar sentir-nos uns marginats enmig de la festivitat que ens envolta.

Salvant totes les diferències, un sentiment semblant és el que sento mentre escric aquestes paraules. La finalitat, causar bona impresió i no semblar el típic "friki" incapaç de transmetre qualsevol altre tipus de sentiment no relacionat amb la indiferència i l'avorriment. La veritat és que resulta força difícil, ja que com tots sabem el que més costós és expressar les pròpies opinions. Per contra, llegir-les és molt més senzill, i fins i tot pot resultar interessant, i perquè no dir-ho, morbós.

Amb aquesta estrena, espero que els milers de persones que llegireu les meves línies (Anireu coneixent la meva ironia), podeu trobar-hi tot allò que busqueu, tant si és felicitat, diversió, odi, ràbia, comprensió, curiositat, morbo, avorriment, entreteniment com si busqueu desconnectar una miqueta de tot allò que ens envolta.