Amb una forta ressaca em vaig dirigir cap al meu hotel, on vaig arribar-hi a les 3 de la tarda. Només arribar em van comentar que haviem quedat amb uns argentins per jugar una patxanga.
El cas és que després del partidet, ja no hi havia ganes de res més que no fos banyar-se a la piscina i anar al llit fins que arribés l'hora d'anar a sopar i sortir de festa en la que seria l'última nit a Tenerife. El plan va ser anar a La Laguna (zona universitària), on vam sopar en un restaurant típic de la illa, per després comprovar l'ambient nocturn dels universitaris canaris.
Els pubs estaven plens de gom a gom, amb un ambient molt interessant, però la discoteca on vam anar posteriorment, no era res de l'altre món. Al final de la nit, ja només desitjava trobar-me amb el llit per refer-me del cansament acumulat.
L'endemà al matí haviem de preparar les coses per agafar l'avió al migdia, però la sorpresa va ser que la grua s'havia emportat un dels nostres cotxes (amb vòmits d'un dels nostres a dins), i em va tocar acompanyar al responsable del cotxe fins al dipòsit.
Tot i això, vam arribar a l'aeroport amb temps, per donar finalitzada la nostra aventura.
dimecres, d’abril 27, 2005
dimarts, d’abril 19, 2005
Setmana a Canàries (2a part)
L'endemà ens vam aixecar, no sense cert cansament, disposats a donar la sorpresa davant la universidad de La Laguna. El partit va ser molt igualat, però un escàndol arbitral ens va privar de la victòria. Després de passar aquest mal tràngol, vam dinar i vam poder gaudir d'una tarda lliure, on mentre uns jugaven a la play (sense comentaris), altres vam preferir anar a voltar i fer la compra per l'apartament hotel.
A la nit, novament ambient discret, però ens ho vam passar molt bé amb alguns cubates de més. El dimecres jugavem davant la Universidad Complutense de Madrid, però necessitàvem un miracle per arribar a Màlaga. Tot i això, partit bonic i victòria per 4-1 que ens permetia somiar amb una classificació que no es produiria. Vam dinar com al dia anterior en un "comedor universitario", i posteriorment anavem a la platja de las Teresinas, una de les poques visites turístiques del viatge. També vam passar per Santa Cruz de Tenerife, de camí a la platja. Allà vam prendre una mica el sol (No gaire degut als núvols), i fins i tot vaig poder gaudir del primer bany de l'any!!
A la nit festa de la grossa, amb gran borratxera, que em faria arribar a les tres de la tarda de dijous al nostre aparthotel.
(Continuarà)
A la nit, novament ambient discret, però ens ho vam passar molt bé amb alguns cubates de més. El dimecres jugavem davant la Universidad Complutense de Madrid, però necessitàvem un miracle per arribar a Màlaga. Tot i això, partit bonic i victòria per 4-1 que ens permetia somiar amb una classificació que no es produiria. Vam dinar com al dia anterior en un "comedor universitario", i posteriorment anavem a la platja de las Teresinas, una de les poques visites turístiques del viatge. També vam passar per Santa Cruz de Tenerife, de camí a la platja. Allà vam prendre una mica el sol (No gaire degut als núvols), i fins i tot vaig poder gaudir del primer bany de l'any!!
A la nit festa de la grossa, amb gran borratxera, que em faria arribar a les tres de la tarda de dijous al nostre aparthotel.
(Continuarà)
dilluns, d’abril 18, 2005
Setmana a Canàries (1a part)
El dilluns passat vaig emprendre la meva aventura en el món dels viatges pagats. El destí era Puerto la Cruz (Tenerife), i el motiu els campionats d'Espanya universitaris.
L'aventura va començar el diumenge, quan vaig anar a Barcelona a "no veure" el Madrid-Barça, perquè al bar on érem no els funcionava el digital. Després de la desfeta moral i sense temps a pensar-hi, vaig ficar-me al llit on passaria les últimes hores abans del vol a Tenerife.
El dilluns a la tarda, ben equipat, vaig arribar-me fins a l'aeroport, on ja esperava algun membre de l'equip amb visible nerviosisme. El vol es va fer etern, i les 3 hores enlairat van passar factura. Un cop a terres canàries, vam agafar els cotxes de lloguer i ens vam dirigir a Puerto La Cruz (Haviem aterrat a l'aeroport del Sud, on tot és més àrid.)
El trajecte va durar una mica més d'una hora, però com em va tocar anar el la furgoneta de 9 places vaig tenir temps a contrastar opinions amb els companys. Finalment vam arribar a l'hotel (apartament-hotel), on deixariem les coses per dirigir-nos a un bar a fer la primera cerveseta de la setmana. Vam sopar en una pizzeria, i vam sortir una estoneta pels pubs de Puerto de la cruz.
Em vaig adonar de vàries coses. La primera, que era dilluns a la nit i no hi havia excessiu ambient. La segona, que seria millor fer botellon, ja que els cubates que servien eren una barreja de garrafa i aigua. I la tercera, que les noies anaven sense complexes amb els nois.
La nit no va ser molt llarga, ja que a l'endemà teniem partit, i per tant, aquestes observacions van ser positives de cares a futures sortides nocturnes. Però era tot just la primera nit...
(Continuarà...)
L'aventura va començar el diumenge, quan vaig anar a Barcelona a "no veure" el Madrid-Barça, perquè al bar on érem no els funcionava el digital. Després de la desfeta moral i sense temps a pensar-hi, vaig ficar-me al llit on passaria les últimes hores abans del vol a Tenerife.
El dilluns a la tarda, ben equipat, vaig arribar-me fins a l'aeroport, on ja esperava algun membre de l'equip amb visible nerviosisme. El vol es va fer etern, i les 3 hores enlairat van passar factura. Un cop a terres canàries, vam agafar els cotxes de lloguer i ens vam dirigir a Puerto La Cruz (Haviem aterrat a l'aeroport del Sud, on tot és més àrid.)
El trajecte va durar una mica més d'una hora, però com em va tocar anar el la furgoneta de 9 places vaig tenir temps a contrastar opinions amb els companys. Finalment vam arribar a l'hotel (apartament-hotel), on deixariem les coses per dirigir-nos a un bar a fer la primera cerveseta de la setmana. Vam sopar en una pizzeria, i vam sortir una estoneta pels pubs de Puerto de la cruz.
Em vaig adonar de vàries coses. La primera, que era dilluns a la nit i no hi havia excessiu ambient. La segona, que seria millor fer botellon, ja que els cubates que servien eren una barreja de garrafa i aigua. I la tercera, que les noies anaven sense complexes amb els nois.
La nit no va ser molt llarga, ja que a l'endemà teniem partit, i per tant, aquestes observacions van ser positives de cares a futures sortides nocturnes. Però era tot just la primera nit...
(Continuarà...)
divendres, d’abril 08, 2005
"4 funerales i 1 boda"
Va acabar la setmana santa, i en comptes de ressurrecció, estem veient una desfilada de mítics personatges difunts.
El primer va ser Juaquín Luqui, aquell entranyable personatge radiofònic que s'encarregava de dur-nos la millor música a les oïdes, altament conegut per la seva frase "besitos para ellas y abrazos para ellos".
Acte seguit el Papa, donant pas a una febre mediàtica incessant, fins al punt que vaig rebre el
següent SMS: "Esta noche concentración a las 12 delante de la catedral para pedir que resuciten al Papa y podamos ver algo en la tele. PÁSALO." Un SMS que em va semblar genial, perquè duu entre línies varis missatges molt interessants i divertits.
Seguidament, va morir en Rainiero, que la veritat que voleu que us digui. Ser el màxim mandatari d'un "país" de poc més d'un quilòmetre i mig de llargada, no és la meva il·lusió.
Ja tenim 3 funerals, i per fer la fàcil broma cinèfila, manca un funeral per completar la frase "4 funerales y una boda", ja que en Carlos i la Camilla es casen. La veritat és que podriem anomenar-ho "5 funerales" directament... Això sí, desitjo ferventment que no es decideixin a tenir un fill, ja que pobret ho tindria magre (La meva imaginació arriba a uns límits, i aquests no comprenen una barreja Carlos-Camilla.)
Però parlàvem de funerals, i el quart funeral esperem que sigui el diumenge al Bernabéu, quan el barça guanyi al prepotent conjunt blanc. De fet, Florentino Pérez, amic de la faràndula mediàtica podria haver exigit avançar el partit per avui, i d'aquesta manera enterrar a tots els de blanc junts. És la borma fàcil, però com el Madrid perdi, el retruc dels diaris de Madrid, serà similar (almenys en titulars) a la mort del Papa.
I ja per acabar amb aquest incisiu escrit, demanar a l'església catòlica que canvii l'anomenació de Papa. Perquè l'home que triaran no és ni el meu pare ni el de ningú. Així que la denominació és absurda.
dilluns, de març 28, 2005
Timofònica
No soporto a la companyia de telèfon espanyola per excel·lència, la Timofònica. Ja em queia malament abans, amb el seu monopoli i tarifes elevades, o posteriorment amb l'amic Villalonga, que va pujar les tarifes abans de la privatització per fer-nos creure que els seus preus baixaven després.
Però no vull parlar de corrupció empresarial. Més aviat m'agradaria deixar anar unes preguntes a l'aire, que no espero que siguin respostes, però sí rumiades.
Resulta que a Movistar ens cobren per tots els serveis que fem servir, com el de consultar el saldo (2 cops al dia és gratuït). Em sembla bé, fins a cert punt. Però el que trobo il·lògic és el cobrament de serveis que no fem servir. Si jo truco a una persona i la trucada es creua per un problema a la centraleta (Que deu ser una centralassa, perquè no m'imagino jo una pobra dona donant connexió a totes les trucades que es realitzen a través de la companyia), és totalment injust el cobrament de la trucada, ja que es deu a un error d'ells. Així com quan es perd la cobertura (que asseguren que n'hi ha en un 99% del territori, i és mentida), que no et permet parlar amb qui truques, però res impedeix a la companyia seguir cobrant...
Em sembla indignant, això si no tant com els bancs, que ahir vaig mirar els moviments a la meva llibreta i vaig veure que em van treure 3,50 Euros de comissió cadascuna de les dues vegades que vaig retirar efectiu a una Caixa (de l'estrella) a Andorra! Quins lladregots.
Però no vull parlar de corrupció empresarial. Més aviat m'agradaria deixar anar unes preguntes a l'aire, que no espero que siguin respostes, però sí rumiades.
Resulta que a Movistar ens cobren per tots els serveis que fem servir, com el de consultar el saldo (2 cops al dia és gratuït). Em sembla bé, fins a cert punt. Però el que trobo il·lògic és el cobrament de serveis que no fem servir. Si jo truco a una persona i la trucada es creua per un problema a la centraleta (Que deu ser una centralassa, perquè no m'imagino jo una pobra dona donant connexió a totes les trucades que es realitzen a través de la companyia), és totalment injust el cobrament de la trucada, ja que es deu a un error d'ells. Així com quan es perd la cobertura (que asseguren que n'hi ha en un 99% del territori, i és mentida), que no et permet parlar amb qui truques, però res impedeix a la companyia seguir cobrant...
Em sembla indignant, això si no tant com els bancs, que ahir vaig mirar els moviments a la meva llibreta i vaig veure que em van treure 3,50 Euros de comissió cadascuna de les dues vegades que vaig retirar efectiu a una Caixa (de l'estrella) a Andorra! Quins lladregots.
dissabte, de març 26, 2005
Andorra, la vella?
Porto moltes hores sense poder asseure ni un sol moment per escriure el que he anat fent. Comencem pel principi. Abans d'ahir vaig anar a Andorra amb l'Anna, una petita escapadeta per desconnectar de l'estressant vida d'estudiant.
Moltes hores de cotxe, fins que vam arribar a Andorra. Encara que sembli mentida, mai havia anat a Andorra, i em va sorprendre molt l'estructura d'aquest peculiar país pirinenc. Només entrar-hi, vam haver de fer una cua quilomètrica fins arribar a Andorra la Vella. La missió era trobar l'hotel, i no semblava que seria gaire difícil donat el tamany de la ciutat. Vam anar baixant per un carrer, fins que em vaig decidir entrar pels petits carrers buscant l'hotel. Evidentment, com no el trobava, vaig decidir preguntar on estava l'hotel. Un senyora em va comentar que m'havia passat de poble, que allò era Escaldes. Jo no podia sortir de la meva sorpresa, ja que només havia recorregut 2 minuts per Andorra La Vella i ja l'havia passat de llarg!
Finalment va resultar que Escaldes i Andorra La Vella estan enganxats, (Menys mal, perquè si no serien 4 pisos cada un...) i l'hotel no va ser difícil de trobar. Ara només mancava aparcar, i just davant de l'hotel vam veure un pàrquing, on vam entrar. Però un cop dins vaig poder observar els preus (6 euros les 2 primeres hores!!!), i vaig decidir-me pel pàrquing municipal que hi havia a 500 metres de l'hotel, que va acabar costant un total de 8,50 Euros tota l'estància. Va ser la primera sorpresa, no hi ha llocs d'aparcament gratuit a Andorra. Amb la qual cosa es fan un munt de calers gràcies als pàrquings, que fa por.
Un cop a l'hotel vam anar a dinar, a deixar les coses i vam descansar una estona fins que vam decidir anar a Caldea per relaxar-nos una mica. Vam dirigir-nos a peu (Una de les avantatges del país.) fins a Caldea, mentre ja m'anava adonant de quanta raó tenia l'Anna quan em va dir que allò és com Platja d'Aro però en muntanya, ja que no hi havia cap part baixa de cap edifici sense cap negoci instal·lat. Com no feia dia d'esquí, tothom es va decidir per passejar i anar a Caldea (Les dues úniques coses que es pot fer.), amb la qual cosa no vam poder comprar entrada per aquella mateixa tarda, sinó que vam comprar pel dia següent al matí.
Per aprofitar el temps vam anar a mirar botigues, que són igual que les de Platja d'aro però un pèl més barates (No gaire més). Allà envoltats de gent pija de totes les procedències vam fer les úniques compres, una miqueta de xocolata i cartrons de tabac. Vam anar a prendre un cafè, i vam anar a l'hotel. Allà vam decidir on aniriem a sopar, i seguidament ens hi vam dirigir. Vam baixar el carrer (un dels pocs) principal fins un restaurant pizzeria que estava molt bé en relació qualitat-preu, i després de sopar vam fer un passeig fins a l'hotel.
Al matí següent, esmorzar a l'hotel i caminada fins a Caldea (5 minuts), on vam gaudir de 2 hores i escaitx del relax que proporcionen els hidromassatges. Va ser la única cosa que em va agradar d'una sobreexplotada Andorra. Allà al bany exterior vaig poder observar com Andorra la Vella podia tenir la possibilitat de ser un país meravellós, si no fos per aquest excés de botigues i turisme, ja que en essència és un petit poblat envoltat d'altísimes muntanyes, i travessat per un riu cabdalós. Un paissatge de somni espatllat fins a límits insospitats. el curiós del cas és que es diu Andorra la Vella, quan de vella no en té res.
Després de dinar vam agafar el cotxe i vam tornar a Girona, on vam fer una deliciosa mariscada, i un cop sopats vam anar a fer el toc. Fent el toc em vaig trobar a Kapi i a Bicho, i vam sortir junts a L-Suit que tot i no agradar-me, és de les poques opcions que presenta la nit gironina. Allà em van presentar a Miss Espanya, que resulta que és gironina. És maca, però tampoc per llançar cohets. No sé, deu ser que els meus gustos són extranys, però no m'agrada ni Andorra la Vella ni la nova Miss Espanya.
Moltes hores de cotxe, fins que vam arribar a Andorra. Encara que sembli mentida, mai havia anat a Andorra, i em va sorprendre molt l'estructura d'aquest peculiar país pirinenc. Només entrar-hi, vam haver de fer una cua quilomètrica fins arribar a Andorra la Vella. La missió era trobar l'hotel, i no semblava que seria gaire difícil donat el tamany de la ciutat. Vam anar baixant per un carrer, fins que em vaig decidir entrar pels petits carrers buscant l'hotel. Evidentment, com no el trobava, vaig decidir preguntar on estava l'hotel. Un senyora em va comentar que m'havia passat de poble, que allò era Escaldes. Jo no podia sortir de la meva sorpresa, ja que només havia recorregut 2 minuts per Andorra La Vella i ja l'havia passat de llarg!
Finalment va resultar que Escaldes i Andorra La Vella estan enganxats, (Menys mal, perquè si no serien 4 pisos cada un...) i l'hotel no va ser difícil de trobar. Ara només mancava aparcar, i just davant de l'hotel vam veure un pàrquing, on vam entrar. Però un cop dins vaig poder observar els preus (6 euros les 2 primeres hores!!!), i vaig decidir-me pel pàrquing municipal que hi havia a 500 metres de l'hotel, que va acabar costant un total de 8,50 Euros tota l'estància. Va ser la primera sorpresa, no hi ha llocs d'aparcament gratuit a Andorra. Amb la qual cosa es fan un munt de calers gràcies als pàrquings, que fa por.
Un cop a l'hotel vam anar a dinar, a deixar les coses i vam descansar una estona fins que vam decidir anar a Caldea per relaxar-nos una mica. Vam dirigir-nos a peu (Una de les avantatges del país.) fins a Caldea, mentre ja m'anava adonant de quanta raó tenia l'Anna quan em va dir que allò és com Platja d'Aro però en muntanya, ja que no hi havia cap part baixa de cap edifici sense cap negoci instal·lat. Com no feia dia d'esquí, tothom es va decidir per passejar i anar a Caldea (Les dues úniques coses que es pot fer.), amb la qual cosa no vam poder comprar entrada per aquella mateixa tarda, sinó que vam comprar pel dia següent al matí.
Per aprofitar el temps vam anar a mirar botigues, que són igual que les de Platja d'aro però un pèl més barates (No gaire més). Allà envoltats de gent pija de totes les procedències vam fer les úniques compres, una miqueta de xocolata i cartrons de tabac. Vam anar a prendre un cafè, i vam anar a l'hotel. Allà vam decidir on aniriem a sopar, i seguidament ens hi vam dirigir. Vam baixar el carrer (un dels pocs) principal fins un restaurant pizzeria que estava molt bé en relació qualitat-preu, i després de sopar vam fer un passeig fins a l'hotel.
Al matí següent, esmorzar a l'hotel i caminada fins a Caldea (5 minuts), on vam gaudir de 2 hores i escaitx del relax que proporcionen els hidromassatges. Va ser la única cosa que em va agradar d'una sobreexplotada Andorra. Allà al bany exterior vaig poder observar com Andorra la Vella podia tenir la possibilitat de ser un país meravellós, si no fos per aquest excés de botigues i turisme, ja que en essència és un petit poblat envoltat d'altísimes muntanyes, i travessat per un riu cabdalós. Un paissatge de somni espatllat fins a límits insospitats. el curiós del cas és que es diu Andorra la Vella, quan de vella no en té res.
Després de dinar vam agafar el cotxe i vam tornar a Girona, on vam fer una deliciosa mariscada, i un cop sopats vam anar a fer el toc. Fent el toc em vaig trobar a Kapi i a Bicho, i vam sortir junts a L-Suit que tot i no agradar-me, és de les poques opcions que presenta la nit gironina. Allà em van presentar a Miss Espanya, que resulta que és gironina. És maca, però tampoc per llançar cohets. No sé, deu ser que els meus gustos són extranys, però no m'agrada ni Andorra la Vella ni la nova Miss Espanya.
dilluns, de març 21, 2005
Bones Notícies
Sembla mentida com passa el temps de ràpid, porto practicament 3 setmanes sense escriure res, i no per manca d'anècdotes, sinó per vagueria pura.
La veritat és que la notícia més ressenyable és que amb l'UdG som campions de Catalunya, i que gràcies a això marxem a Tenerife a disputar la primera fase dels campionats d'Espanya (tot pagat evidentment). A més, estem en plena setmana santa, la qual cosa maximitza el meu benestar fins a límits que no podia ni imaginar. Tot són flors i violes, gràcies a l'arribada de la primavera.
Per a total gaudiment, van retirar l'estàtua de Franco (Davant la ràbia dels franquistes, que segueixen encaparrats en que Espanya va viure una època daurada amb la dictadura), el Barça té mitja lliga a la butxaca (El trauma d'Stamford Bridge està oblidat).
Es nota que arriba el bon temps, i les ganes d'estar de bon humor es disparen!
La veritat és que la notícia més ressenyable és que amb l'UdG som campions de Catalunya, i que gràcies a això marxem a Tenerife a disputar la primera fase dels campionats d'Espanya (tot pagat evidentment). A més, estem en plena setmana santa, la qual cosa maximitza el meu benestar fins a límits que no podia ni imaginar. Tot són flors i violes, gràcies a l'arribada de la primavera.
Per a total gaudiment, van retirar l'estàtua de Franco (Davant la ràbia dels franquistes, que segueixen encaparrats en que Espanya va viure una època daurada amb la dictadura), el Barça té mitja lliga a la butxaca (El trauma d'Stamford Bridge està oblidat).
Es nota que arriba el bon temps, i les ganes d'estar de bon humor es disparen!
dissabte, de març 05, 2005
24 Hores
El dijous, coincidint amb el partit que havia de jugar amb la UdG a Barcelona, vam decidir fer-hi una llarga estada fins l'endemà a la tarda. Un total de 24 hores a Barcelona en les quals van passar moltes coses.
En primer lloc, partidet a futbol, més aviat una costellada. I cap a les 5 de la tarda dinar, amb un litre de cervesa per les meves venes. Encara hi era tot, però ja començava a sortir alguna tonteria de les meves paraules.
Posteriorment vaig anar amb un amic a Plaça Catalunya, que romania plena de gom a gom, esperant la nostra arribada, que tenia com a objectiu fer temps fins l'hora de sopar. Vam entrar en un supermercat a comprar unes pizzes, whisky, Ron Brugal, refrescs i també una Xibeca que ens permetès aguantar el tipus mentre passejavem.
Amb tot això ja eren les 9 del vespre, hora d'anar a casa d'en Narcís a sopar les pizzes.
Un cop al seu pis, vem conèixer a en Felipe, un dels dos companys de pis d'en Narcís, un andalús amb salero. Vam sopar mirant el Barça - Madrid (gran victòria blaugrana.), i bevent ron. Posteriorment vam baixar fent l'animal cap al centre en cotxe, cantant "soldadito marinero" a grans decibelis.
La nit acabava ràpid per en Narcís, a qui no li va entrar gaire bé el ron, però la nit era llarga, fins i tot més que la meva memòria, ja que només recordo entrar a una discoteca amb dues companyes de pis de la meva xicota i uns amics, i estar per allà fins les 6 del matí.
L'endemà, tren cap a Girona havent dinat i a entrenar. La veritat és que quan vaig agafar el llit, vaig quedar dormit a l'instant.
En primer lloc, partidet a futbol, més aviat una costellada. I cap a les 5 de la tarda dinar, amb un litre de cervesa per les meves venes. Encara hi era tot, però ja començava a sortir alguna tonteria de les meves paraules.
Posteriorment vaig anar amb un amic a Plaça Catalunya, que romania plena de gom a gom, esperant la nostra arribada, que tenia com a objectiu fer temps fins l'hora de sopar. Vam entrar en un supermercat a comprar unes pizzes, whisky, Ron Brugal, refrescs i també una Xibeca que ens permetès aguantar el tipus mentre passejavem.
Amb tot això ja eren les 9 del vespre, hora d'anar a casa d'en Narcís a sopar les pizzes.
Un cop al seu pis, vem conèixer a en Felipe, un dels dos companys de pis d'en Narcís, un andalús amb salero. Vam sopar mirant el Barça - Madrid (gran victòria blaugrana.), i bevent ron. Posteriorment vam baixar fent l'animal cap al centre en cotxe, cantant "soldadito marinero" a grans decibelis.
La nit acabava ràpid per en Narcís, a qui no li va entrar gaire bé el ron, però la nit era llarga, fins i tot més que la meva memòria, ja que només recordo entrar a una discoteca amb dues companyes de pis de la meva xicota i uns amics, i estar per allà fins les 6 del matí.
L'endemà, tren cap a Girona havent dinat i a entrenar. La veritat és que quan vaig agafar el llit, vaig quedar dormit a l'instant.
dimecres, de març 02, 2005
Enyorament Bachatil del tonto
Avui estic de bon humor, porto una setmaneta molt relaxada, i això es nota en la disminució de freqüència en els meus escrits. La veritat és que no em puc queixar.
Ara mateix davant de l'ordinador, sense cap preocupació estic escoltant de la millor música que tinc al disc dur. De tant en tant, sona alguna bachata que em desperta la nostalgia i les ganes de viatjar, en especial de tornar a la Dominicana. Haig de reconèixer que aquest setembre no creia que les ganes de retornar esdevinguéssin tant intenses, però m'acabo de sorprendre buscant vols d'anada i tornada a Santo Domingo per aquest agost.
Alguna màgia envolta a aquest país, que tothom en queda enamorat. Jo penso que la gent hi fa molt, però el clima i el colorit són factors molt importants. Però en aquesta ocasió són les ganes de retrobar-me amb amics que vam deixar allà. Oh! i ara sona una bachata a l'ordinador...ja em veig a la plaza prenent un jugo i tararejant les músiques que envolten la terrasseta. M'anyoro massa, algú s'apunta a fer una escapada?
Ara mateix davant de l'ordinador, sense cap preocupació estic escoltant de la millor música que tinc al disc dur. De tant en tant, sona alguna bachata que em desperta la nostalgia i les ganes de viatjar, en especial de tornar a la Dominicana. Haig de reconèixer que aquest setembre no creia que les ganes de retornar esdevinguéssin tant intenses, però m'acabo de sorprendre buscant vols d'anada i tornada a Santo Domingo per aquest agost.
Alguna màgia envolta a aquest país, que tothom en queda enamorat. Jo penso que la gent hi fa molt, però el clima i el colorit són factors molt importants. Però en aquesta ocasió són les ganes de retrobar-me amb amics que vam deixar allà. Oh! i ara sona una bachata a l'ordinador...ja em veig a la plaza prenent un jugo i tararejant les músiques que envolten la terrasseta. M'anyoro massa, algú s'apunta a fer una escapada?
dimarts, de febrer 15, 2005
El meu dia (Inici d'una nova etapa)
Aquest segon semestre tinc nous propòsits, entre els quals està com a número u, estudiar una mica cada dia. Serà complicat, donda la meva escassa voluntat, però jo crec que ho haig d'intentar.
En primer lloc he deixat la feina, que no em permetia anar al matí a la universitat, i he dissenyat un pla d'estudi per poder recuperar les hores de classe a les quals no puc assistir a la tarda. Per ser el primer dia, ha anat tot rodat. M'he llevat a les 8.30 i a les 9 ja estava a la universitat (On per cert, ja no hi ha ni la meitat de coneguts que hi havien altres anys.) per estudiar i passar apunts durant una horeta i mitja, que es el que marquen els cànons del bon estudiant. Per tant a les 10.30 ja havia finalitzat els meus objectius del dia, i a partir de llavors he pogut gaudir d'un matí universitari fins que a les 13.45 he arribat a casa.
Ara, havent dinat aprofito per fer aquest repàs al dia, perquè a les 15.00 haig de començar la classe d'àrab, fins les 17.00. Però com a les 17.00 començo classe a la universitat, marxaré un xic abans per tal de no fallar. Si tot va segons el previst, acabaré a les 21.00 (Normalment ho faig una hora abans per no saltar-me entreno, però al professor li ha donat per fer una classe presencial obligatòria). Sortiré pitant cap a Salt, per poder arribar a entreno. Un dia llarg, però ben aprofitat...
dijous, de febrer 10, 2005
La constitució Europea
S'acosta el dia del referèndum de la constitució europea, i cada vegada em dóna l'extranya sensació de que no volen que en assebentem de què va. Surten famosos a la tele que llegeixen articles, com els il·lustres pensadors moderns Emilio Butragueño i Johan Cruyff, reconeguts per la seva gran trajectoria en el món de la política, i especialistes en dret constitucional. Però més enllà de les paraules buides i les afirmacions de "Sí, perquè hem d'entrar a Europa.", ningú raona en quins aspectes ens pot beneficiar o perjudicar aquesta constitució europea. Només si ens busquem la vida i ens interessem pel tema, podrem veure les "trampes" que pot amagar aquest text. Però la majoria de gent no es prèn tanta molèstia. I els governants no semblen estar interessats en el coneixement per part del poble d'aquesta nova constitució.
Ja em perdonaran, però tanta culpa tenen els governants, com la gent que votarà amb desconeixença, moguts per la patètica propaganda política engegada per certs partits, que aspiren a aconseguir vots mitjançants cartells amb la foto del número 1 de cada partit al costat d'un monosíl·lab afirmatiu o negatiu. Em sorprèn que molta gent sàpiga de memòria tots els arbres genealògics dels famosos de la premsa rosa, que no pas els avantatges o inconvenients de la constitució europea.
Fins que no vingui un governant i ens prengui el pèl no aprendrem novament que el nostre vot és important, i que encara ho és més posseïr conscipencia política. Però com la nostra memòria històrica pateix d'Alzheimer, bombardejada massivament amb dades irrellevants, provinents dels mitjans de comunicació, sembla que no serveixi de res la lluita dels nostres avantpassats per assolir la democràcia.
dimecres, de febrer 09, 2005
Herois do mar
Heróis do mar, nobre povo,
Nação valente, imortal,
Levantai hoje de novo
O esplendor de Portugal!
Entre as brumas da memória,
Ó Pátria sente-se a voz
Dos teus egrégios avós,
Que há-de guiar-te à vitória!
Às armas, às armas!
Sobre a terra, sobre o mar,
Às armas, às armas!
Pela Pátria lutar
Contra os canhões marchar, marchar!
Desfralda a invicta Bandeira,
À luz viva do teu céu!
Brade a Europa à terra inteira:
Portugal não pereceu
Beija o solo teu jucundo
O Oceano, a rugir d'amor,
E teu braço vencedor
Deu mundos novos ao Mundo!
Às armas, às armas!
Sobre a terra, sobre o mar,
Às armas, às armas!
Pela Pátria lutar
Contra os canhões marchar, marchar!
Saudai o Sol que desponta
Sobre um ridente porvir;
Seja o eco de uma afronta
O sinal do ressurgir.
Raios dessa aurora forte
São como beijos de mãe,
Que nos guardam, nos sustêm,
Contra as injúrias da sorte.
Às armas, às armas!
Sobre a terra, sobre o mar,
Às armas, às armas!
Pela Pátria lutar
Contra os canhões marchar, marchar!
Nação valente, imortal,
Levantai hoje de novo
O esplendor de Portugal!
Entre as brumas da memória,
Ó Pátria sente-se a voz
Dos teus egrégios avós,
Que há-de guiar-te à vitória!
Às armas, às armas!
Sobre a terra, sobre o mar,
Às armas, às armas!
Pela Pátria lutar
Contra os canhões marchar, marchar!
Desfralda a invicta Bandeira,
À luz viva do teu céu!
Brade a Europa à terra inteira:
Portugal não pereceu
Beija o solo teu jucundo
O Oceano, a rugir d'amor,
E teu braço vencedor
Deu mundos novos ao Mundo!
Às armas, às armas!
Sobre a terra, sobre o mar,
Às armas, às armas!
Pela Pátria lutar
Contra os canhões marchar, marchar!
Saudai o Sol que desponta
Sobre um ridente porvir;
Seja o eco de uma afronta
O sinal do ressurgir.
Raios dessa aurora forte
São como beijos de mãe,
Que nos guardam, nos sustêm,
Contra as injúrias da sorte.
Às armas, às armas!
Sobre a terra, sobre o mar,
Às armas, às armas!
Pela Pátria lutar
Contra os canhões marchar, marchar!
dimarts, de febrer 08, 2005
Acaben Exàmens
Han acabat els exàmens, han estat unes setmanes eternes, i tot i els mals resultats, estic content d'haver finalitzat el martiri mental que suposa haver d'estudiar amb el neguit de fer un examen.
Això sí, mentre altres universitats catalanes fan almenys una setmana de vacances, nosaltres ja hem començat el segon quadrimestre. Sembla mentida, però no tenen pietat. A més porta dos dies sense parar de ploure, i comença a ser avorrit. Almenys la pluja ha servit per permetre'm uns minuts per poder seure davant l'ordinador, i escriure unes quantes línies.
Això sí, mentre altres universitats catalanes fan almenys una setmana de vacances, nosaltres ja hem començat el segon quadrimestre. Sembla mentida, però no tenen pietat. A més porta dos dies sense parar de ploure, i comença a ser avorrit. Almenys la pluja ha servit per permetre'm uns minuts per poder seure davant l'ordinador, i escriure unes quantes línies.
dissabte, de gener 29, 2005
Dibuixos animats
Estic nostàlgic, i és que avui m’adono que ens fem grans sense remei, i el temps ens envelleix inexorablement. Però com al mal temps s’ha de fer bona cara, reviurem una mica de dibuixos animats de la meva època. Alguns no us sonarà de res, no patiu, senyal que sou més joves o molt més grans que jo...
En primer lloc, em ve al cap “Los Trotamúsicos”, una mítica sèrie de TVE dels dissabtes a la tarda, on narraven les peripècies de Coki, Lupo, Burlón i Tonto, un gall, gos, gat i burro respectivament, que es dedicaven al món de la música. NOTA: 7
Repassant dibuixos de TVE, és impossible oblidar les aventures de Willy Fog a “La Vuelta al Mundo en 80 días”, amb en Rigodón, Tiko i Romi. Per mi el millor de la sèrie eren les seves cançons. NOTA: 8’5
Uf!! Acabo de recordar “David, el Gnomo”, que tot i que no m’acabava de fer el pes, la recordo amb força claredat, amb els horribles Trolls, que després es van posar de moda en clauers, i deien que portaven sort. NOTA: 6
Si alguna cançó recordo especialment, és la d’ ”Isidoro el gato”, un peculiar gat taronja que patia d’hiperactivitat, una mena d’antònim d’en Garfield. Jo disfrutava de sobremanera cada capítol d’aquest gat amb nom de president del Corte Inglés. NOTA: 7
Seguint en la línea de dibuixos animats que van marcar la meva infància, podria parlar d’Oliver y Benji, una exageració a la japonesa del món del futbol. Sí, si, ara tots critiquem la sèrie, que si estaven dos capítols per travessar el camp, que si eren uns flipats, però tots ens l’empassàvem, i la majoria encara recordem la cançó! NOTA: 9
“Érase una vez...” era el típic intent de programa educatiu de TVE pels dissabtes a la tarda, que et feia creure que les gotes de sang del teu cos caminaven i parlaven, però la veritat és que era bastant entretingut. NOTA: 7’5
Oooohh!!! Los Diminutos, uns petits éssers que m’ho feien passar realment malament, perquè jo patia esperant la seva victòria. Els hi tenia un gran apreci i no volia que els dolents els enxampéssin. Encara recordo la cançó... NOTA: 8
I parlant d’exclamacions, inevitable paralar de dues sèries que jo tenia idealitzades. En primer lloc “Mazinger Z” que no entenc com em podia agradar tant, perquè la considero avorridíssima, i en segon lloc “Heman”, de qui no em perdia ni un sol capítol. NOTA : 5 i NOTA: 8
Evidentment van anar passant els anys i em vaig passar a les animacions en català de TV3, amb les quals vaig tenir el plaer de disfrutar de debò.
Abans de cap, penso que hauria d’anar la interminable “Bola de Drac” i les seves continuacions i repeticions. Val a dir que en la seva època daurada va ser la sèrie que més em va fer disfrutar. Li poso un 10 perquè és la sèrie que vaig viure més intensament.
Darrere del gegant de Bola de Drac, qui no recorda Arare, Musculman, El petit xef (Quina gana em feia venir), Fly, Tritó del Mar i d’altres que no recordo i de ben segur em van marcar també la infància.
I ja per acabar una llista d’altres sèries que també mereixen ésser anomenades: Los Frutis, Silvan, Vicky el Vikingo, Heidi, Marco, Dragones y Mazmorras, Abeja Maya, Chicho Terremoto, D’Artagnan y los Mosqueperros, Inspector Gadget, Mafalda, Supercampeones, Historia dels mundials, Snorkels, els barrufets, Lucky Lucke, Mofly (Em feia molta pena), els picapedra, Mundos de Yupi, Barri sèsam, Aurones, Fragel Rock, Calimero, autos Locos, comando G, caballeros del zodiaco, i molts més que la memòria no em permet recuperar...
El meu rànking: 1.- Bola de Drac, 2.- Oliver y Benji, 3.- Musculman, 4.- La vuelta al mundo en 80 días i 5.- HeMan
En primer lloc, em ve al cap “Los Trotamúsicos”, una mítica sèrie de TVE dels dissabtes a la tarda, on narraven les peripècies de Coki, Lupo, Burlón i Tonto, un gall, gos, gat i burro respectivament, que es dedicaven al món de la música. NOTA: 7
Repassant dibuixos de TVE, és impossible oblidar les aventures de Willy Fog a “La Vuelta al Mundo en 80 días”, amb en Rigodón, Tiko i Romi. Per mi el millor de la sèrie eren les seves cançons. NOTA: 8’5
Uf!! Acabo de recordar “David, el Gnomo”, que tot i que no m’acabava de fer el pes, la recordo amb força claredat, amb els horribles Trolls, que després es van posar de moda en clauers, i deien que portaven sort. NOTA: 6
Si alguna cançó recordo especialment, és la d’ ”Isidoro el gato”, un peculiar gat taronja que patia d’hiperactivitat, una mena d’antònim d’en Garfield. Jo disfrutava de sobremanera cada capítol d’aquest gat amb nom de president del Corte Inglés. NOTA: 7
Seguint en la línea de dibuixos animats que van marcar la meva infància, podria parlar d’Oliver y Benji, una exageració a la japonesa del món del futbol. Sí, si, ara tots critiquem la sèrie, que si estaven dos capítols per travessar el camp, que si eren uns flipats, però tots ens l’empassàvem, i la majoria encara recordem la cançó! NOTA: 9
“Érase una vez...” era el típic intent de programa educatiu de TVE pels dissabtes a la tarda, que et feia creure que les gotes de sang del teu cos caminaven i parlaven, però la veritat és que era bastant entretingut. NOTA: 7’5
Oooohh!!! Los Diminutos, uns petits éssers que m’ho feien passar realment malament, perquè jo patia esperant la seva victòria. Els hi tenia un gran apreci i no volia que els dolents els enxampéssin. Encara recordo la cançó... NOTA: 8
I parlant d’exclamacions, inevitable paralar de dues sèries que jo tenia idealitzades. En primer lloc “Mazinger Z” que no entenc com em podia agradar tant, perquè la considero avorridíssima, i en segon lloc “Heman”, de qui no em perdia ni un sol capítol. NOTA : 5 i NOTA: 8
Evidentment van anar passant els anys i em vaig passar a les animacions en català de TV3, amb les quals vaig tenir el plaer de disfrutar de debò.
Abans de cap, penso que hauria d’anar la interminable “Bola de Drac” i les seves continuacions i repeticions. Val a dir que en la seva època daurada va ser la sèrie que més em va fer disfrutar. Li poso un 10 perquè és la sèrie que vaig viure més intensament.
Darrere del gegant de Bola de Drac, qui no recorda Arare, Musculman, El petit xef (Quina gana em feia venir), Fly, Tritó del Mar i d’altres que no recordo i de ben segur em van marcar també la infància.
I ja per acabar una llista d’altres sèries que també mereixen ésser anomenades: Los Frutis, Silvan, Vicky el Vikingo, Heidi, Marco, Dragones y Mazmorras, Abeja Maya, Chicho Terremoto, D’Artagnan y los Mosqueperros, Inspector Gadget, Mafalda, Supercampeones, Historia dels mundials, Snorkels, els barrufets, Lucky Lucke, Mofly (Em feia molta pena), els picapedra, Mundos de Yupi, Barri sèsam, Aurones, Fragel Rock, Calimero, autos Locos, comando G, caballeros del zodiaco, i molts més que la memòria no em permet recuperar...
El meu rànking: 1.- Bola de Drac, 2.- Oliver y Benji, 3.- Musculman, 4.- La vuelta al mundo en 80 días i 5.- HeMan
divendres, de gener 21, 2005
l'Arcadi
Ahir vaig tornar a tenir el plaer d'escoltar a l'Arcadi Oliveres, en la xerrada que va fer a Ninetes. La veritat és que em va ajudar a desconnectar de tot el que envolta els exàmens, i tot i que els exemples i bromes que fa sempre solen ser els mateixos, no deixa de sorprendre'ns amb noves revel·lacions i pensaments.
El premi va ser anar a sopar amb ell, juntament amb els organitzadors de la xerrada i alguns amics. Per mi, va ser més important que anar a sopar amb en Ronaldinho, i tot i que no vaig poder intercanviar gaires paraules amb ell (per no dir practicament cap), degut a la meva mala situació a la taula, vaig quedar satisfet.
Un dia intens, però interessant. Des d'aquí recomano la lectura del seu llibre "Contra la guerra i la fam".
El premi va ser anar a sopar amb ell, juntament amb els organitzadors de la xerrada i alguns amics. Per mi, va ser més important que anar a sopar amb en Ronaldinho, i tot i que no vaig poder intercanviar gaires paraules amb ell (per no dir practicament cap), degut a la meva mala situació a la taula, vaig quedar satisfet.
Un dia intens, però interessant. Des d'aquí recomano la lectura del seu llibre "Contra la guerra i la fam".
dimecres, de gener 19, 2005
Els exàmens
Avui he començat oficialment els exàmens. Si no fos per aquesta època, la vida d'estudiant fregaria els límits del paradís (sempre i quan l'economia ho permetés). Però gràcies als exàmens, he recordat unes quantes cosetes que no suporto relacionades amb aquestes dates:
1.- Em supera la gent que es posa a repassar com boja, tres minuts abans de l'examen. Sé que molts ho heu fet, i no cal dir que no ho suporto. Si no ho heu après en quatre mesos, no ho aprendreu en tres minuts!!
2.- No m'agrada la poca predisposició a "ajudar" que tenen els alumnes més brillants. Sembla que tenen la percepció de que com més diferència de nota hi hagi entre la seva i la de la resta, serà millor per ells.
3.- Em posa molt nerviós sortir d'un examen i que em preguntin que he posat a tal pregunta o a aquella altra. Si ho tens malament, ja te n'adonaràs!!!
4.- D'altra banda, i potser situats al cim de la meva piràmide d'insoportabilitat, situaria a aquells que surten amb cara de pomes agres dien "M'ha anat fatal", quan dies després veig que han tret un 8'5.
5.- Els profes no es salven, i no m'agraden els profes amb complexe de policies que et miren amb cara d'estar observant un possible terrorista. Sense anar més lluny, avui la professora m'ha fet canviar de lloc per una altra noia...
6.- No suporto acabar el primer l'examen i estar esperant interminables minuts per sortir i no donar la nota, havent acabat el primer. Desgraciadament, donada la meva rapidesa fent exàmens, em passa tot sovint.
7.- Tampoc m'agrada que quan no sé una pregunta, el del meu costat me la pregunti constantment, pequè al final entren ganes d'aixecar-se i dir-li en veu alta que no la sé.
8.- No m'agrada veure que la gent sembla satisfeta quan veu les preguntes de l'examen, mentre jo intento desxifrar si l'examen està en xinès, perquè no entenc ni una paraula.
9.- Odio els riures provocats pels nervis, que emet la gent abans de l'examen. Em posen més nerviós.
1.- Em supera la gent que es posa a repassar com boja, tres minuts abans de l'examen. Sé que molts ho heu fet, i no cal dir que no ho suporto. Si no ho heu après en quatre mesos, no ho aprendreu en tres minuts!!
2.- No m'agrada la poca predisposició a "ajudar" que tenen els alumnes més brillants. Sembla que tenen la percepció de que com més diferència de nota hi hagi entre la seva i la de la resta, serà millor per ells.
3.- Em posa molt nerviós sortir d'un examen i que em preguntin que he posat a tal pregunta o a aquella altra. Si ho tens malament, ja te n'adonaràs!!!
4.- D'altra banda, i potser situats al cim de la meva piràmide d'insoportabilitat, situaria a aquells que surten amb cara de pomes agres dien "M'ha anat fatal", quan dies després veig que han tret un 8'5.
5.- Els profes no es salven, i no m'agraden els profes amb complexe de policies que et miren amb cara d'estar observant un possible terrorista. Sense anar més lluny, avui la professora m'ha fet canviar de lloc per una altra noia...
6.- No suporto acabar el primer l'examen i estar esperant interminables minuts per sortir i no donar la nota, havent acabat el primer. Desgraciadament, donada la meva rapidesa fent exàmens, em passa tot sovint.
7.- Tampoc m'agrada que quan no sé una pregunta, el del meu costat me la pregunti constantment, pequè al final entren ganes d'aixecar-se i dir-li en veu alta que no la sé.
8.- No m'agrada veure que la gent sembla satisfeta quan veu les preguntes de l'examen, mentre jo intento desxifrar si l'examen està en xinès, perquè no entenc ni una paraula.
9.- Odio els riures provocats pels nervis, que emet la gent abans de l'examen. Em posen més nerviós.
dimarts, de gener 18, 2005
Si tu vas al cel...
Estava trist, l’expressió dels seus ulls el delatava. Darrere aquells ulls sincers li resultava impossible d’amagar el seu sentiment de tristesa. Ell passejava pels amples i nets carrers celestials amb el seu Ferrari, que li van regalar només entrar al cel, ja que segons li va donar a entendre Déu, es lliurava vehicle segons el grau de fidelitat que havia mantingut durant el seu matrimoni.
El seu cas era exemplar, ell sempre havia fet costat a la seva dona i mai, absolutament mai l’havia mentit, i molt menys enganyar-la amb una altra persona. Quan Déu li va regalar el Ferrari, era dels homes més feliços que habitaven el cel, i no per el cotxe, sinó pel reconeixement de la seva fidelitat.
Però feia unes setmanes que el seu rostre, erosionat per les llàgrimes, donava un aire penòs, i era una ombra del seu rostre de felicitat anterior. La gent més propera a ell no es podia avenir, però ningú gosava a preguntar-li, per vergonya a pixar fora de test.
Van passar els dies, i la seva tristesa no minvava, més aviat ben al contrari, creixia i creixia davant l’astorament dels seus familiars i amics íntims, que no havien reunit el valor per preguntar el motiu de tan sobtat canvi d’ànims.
Es van reunir tots els seus coneguts per tractar d’ajuntar informacions, i treure’n l’aigua clara. Van discutir durant hores, sense arribar a cap conclusió, i van decidir que li preguntarien. Però no va ser necessari, perquè van poder comprovar amb els seus propis ulls els motius d’aquella immensa tristesa. En aquell moment, pel carrer on s’havien reunit, van veure la seva dona, que amb gran esforç pedalava amb un rovellat tricicle...
divendres, de gener 14, 2005
El cine i les pel·lis d'acció
Avui em vindria de gust anar al cinema, i degut a això, no he pogut evitar reflexionar sobre les pel·lícules. Aquests pensaments m’han portat a la conclusió que la majoria de projeccions d’acció utilitzen recursos arxiconeguts, i desenllaços molt repetitius.
En primer lloc estan les pelis d’acció, on els recursos arriba un punt que fan gràcia. Només entrar a la sala, ja sabem que el bo sobreviurà, i tot i que els guionistes redacten cada vegada situacions més difícils per l’heroi, aquest sempre se’n surt (A vegades per negligència del típic dolent menys dolent, o el dolent tonto). Si hi ha intercanvi de trets, no patiu que de 10.000 bales disparades pels “dolents”, cap l’atravessarà. I si cau en la desgràcia que el toquen, no patiu que serà al braç, i es recuperarà ràpidament. Això sí, si ell té 6 bales, matarà als sis dolents que li planten cara. (Com ningú l’acusarà d’homicidi, pot anar assassinant a tort i a dret)
En moltes ocasions, el nostre heroi agafarà un vehicle, amb el qual recorrerà carrers atapeïts de cotxes, a una velocitat digna d’un gran premi de fórmula 1, sense mai patir un accident. En canvi, els seus perseguidors solen caure en desgràcia col·lisionant amb cotxes de persones innocents que van cometre el pecat de passar per allà. (Com ningú l’acusarà de conducció temerària ni de les morts dels inocents que passaven per allà, ell segueix fent.)
Al final de la pel·lícula, si hi ha noia, l’heroi se la lliga, si s’ha de salvar el món, l’heroi el salva. Sigui quin sigui l’objectiu en el que es centra la pel·lícula, no patiu que l’heroi l’aconsegueix.
He arribat a la conclusió que veure pel·lícules d’acció, resulta soberanament avorrit, perquè vas al cinema assabentat de tot el que passarà, fet que provoca una pèrdua d’encant important.
En primer lloc estan les pelis d’acció, on els recursos arriba un punt que fan gràcia. Només entrar a la sala, ja sabem que el bo sobreviurà, i tot i que els guionistes redacten cada vegada situacions més difícils per l’heroi, aquest sempre se’n surt (A vegades per negligència del típic dolent menys dolent, o el dolent tonto). Si hi ha intercanvi de trets, no patiu que de 10.000 bales disparades pels “dolents”, cap l’atravessarà. I si cau en la desgràcia que el toquen, no patiu que serà al braç, i es recuperarà ràpidament. Això sí, si ell té 6 bales, matarà als sis dolents que li planten cara. (Com ningú l’acusarà d’homicidi, pot anar assassinant a tort i a dret)
En moltes ocasions, el nostre heroi agafarà un vehicle, amb el qual recorrerà carrers atapeïts de cotxes, a una velocitat digna d’un gran premi de fórmula 1, sense mai patir un accident. En canvi, els seus perseguidors solen caure en desgràcia col·lisionant amb cotxes de persones innocents que van cometre el pecat de passar per allà. (Com ningú l’acusarà de conducció temerària ni de les morts dels inocents que passaven per allà, ell segueix fent.)
Al final de la pel·lícula, si hi ha noia, l’heroi se la lliga, si s’ha de salvar el món, l’heroi el salva. Sigui quin sigui l’objectiu en el que es centra la pel·lícula, no patiu que l’heroi l’aconsegueix.
He arribat a la conclusió que veure pel·lícules d’acció, resulta soberanament avorrit, perquè vas al cinema assabentat de tot el que passarà, fet que provoca una pèrdua d’encant important.
dimecres, de gener 12, 2005
Una espurna d'esperança a la televisió
Ahir, en contra de la meva tradició d'anar al llit a llegir un llibre, abans de caure en els més profunds somnis, vaig decidir mirar la televisió, després de molt de temps.
El motiu era l'estrena del show de l'Andreu Buenafuente a Antena 3, que em picava la curiositat. El primer inconvenient és l'hora intempestiva d'inici del programa, ja que el feien a quarts d'una, un cop acabat un prorama d'aquests de convivència amb camères (o reality show com en diuen en catalanglish) de l'Àfrica, on vaig poder veure un dels pitjor programes que mai havia vist.
Disposaven d'una gravació de uns cinc minuts que posaven i posaven una i una altra vegada, sense preocupar-se de caure en l'avorriment. A més resultava que hi anaven uns que no eren famosos, i un dia d'aquests s'incorporen uns "famosos", i poso famosos entre cometes perquè només coneixia a la María Jimenez, perquè els altres no em sonaven de res. Patètic.
Quan ja semblava que el programa no acabava mai, i ja em maleïa per haver-me quedat despert davant de la televisió tanta estona, va aparèixer l'Andreu, i realment vaig notar una ràfega d'aire fresc que envoltava a la televisió. Per fi més enllà de Catalunya podran disfrutar d'un programa de televisió nocturn sense taules rodones del cor, gent que es tira les vaixelles per sobre, ni avorrides tertulies sobre vides personals. La veritat és que pels que portem seguint a l'Andreu durant tots aquests anys, el programa no va ser una gran novetat, però va ser la confirmació de que a la televisió encara li queda una petita esperança de vida. Ara restarà per veure si la gent s'atura en l'oasis que en Buenafuente ha instal·lat enmig del desert televisiu actual, o si l'ignoren per complet.
Confiem en el triomf de l'humor intel·ligent!
dilluns, de gener 10, 2005
Apocalipse Now
Comença la temuda època d’exàmens, i un any més se’m presenta amb la incògnita de saber si aprovaré o no. És curiós, ja que aprovar o no un examen depèn bàsicament de la meva inspiració i voluntat els tres dies abans. Per més que m’esforci, mai puc portar res al dia, quin desastre. Ara encara tinc 10 dies per engegar la maquinària, però el meu cervell té problemes per arrancar, com un cotxe antic que després d’uns mesos en desús, sembla impossible de posar en marxa.
Així sembla presentar-se el meu futur immediat, i espero pel meu bé que no es confirmi la catàstrofe personal que suposaria suspendre més de dos exàmens. Pròximament en tindreu més noticies.
Així sembla presentar-se el meu futur immediat, i espero pel meu bé que no es confirmi la catàstrofe personal que suposaria suspendre més de dos exàmens. Pròximament en tindreu més noticies.
Per cert, i canviant radicalment de tema, si algú de Girona s'anima, el dia 13 hi ha una interessant conferencia sobre finances ètiques al Cedre, a la plaça Josep Pla (Al costat del Punt Jove). Hi esteu convidats!!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)