Amb una forta ressaca em vaig dirigir cap al meu hotel, on vaig arribar-hi a les 3 de la tarda. Només arribar em van comentar que haviem quedat amb uns argentins per jugar una patxanga.
El cas és que després del partidet, ja no hi havia ganes de res més que no fos banyar-se a la piscina i anar al llit fins que arribés l'hora d'anar a sopar i sortir de festa en la que seria l'última nit a Tenerife. El plan va ser anar a La Laguna (zona universitària), on vam sopar en un restaurant típic de la illa, per després comprovar l'ambient nocturn dels universitaris canaris.
Els pubs estaven plens de gom a gom, amb un ambient molt interessant, però la discoteca on vam anar posteriorment, no era res de l'altre món. Al final de la nit, ja només desitjava trobar-me amb el llit per refer-me del cansament acumulat.
L'endemà al matí haviem de preparar les coses per agafar l'avió al migdia, però la sorpresa va ser que la grua s'havia emportat un dels nostres cotxes (amb vòmits d'un dels nostres a dins), i em va tocar acompanyar al responsable del cotxe fins al dipòsit.
Tot i això, vam arribar a l'aeroport amb temps, per donar finalitzada la nostra aventura.
dimecres, d’abril 27, 2005
dimarts, d’abril 19, 2005
Setmana a Canàries (2a part)
L'endemà ens vam aixecar, no sense cert cansament, disposats a donar la sorpresa davant la universidad de La Laguna. El partit va ser molt igualat, però un escàndol arbitral ens va privar de la victòria. Després de passar aquest mal tràngol, vam dinar i vam poder gaudir d'una tarda lliure, on mentre uns jugaven a la play (sense comentaris), altres vam preferir anar a voltar i fer la compra per l'apartament hotel.
A la nit, novament ambient discret, però ens ho vam passar molt bé amb alguns cubates de més. El dimecres jugavem davant la Universidad Complutense de Madrid, però necessitàvem un miracle per arribar a Màlaga. Tot i això, partit bonic i victòria per 4-1 que ens permetia somiar amb una classificació que no es produiria. Vam dinar com al dia anterior en un "comedor universitario", i posteriorment anavem a la platja de las Teresinas, una de les poques visites turístiques del viatge. També vam passar per Santa Cruz de Tenerife, de camí a la platja. Allà vam prendre una mica el sol (No gaire degut als núvols), i fins i tot vaig poder gaudir del primer bany de l'any!!
A la nit festa de la grossa, amb gran borratxera, que em faria arribar a les tres de la tarda de dijous al nostre aparthotel.
(Continuarà)
A la nit, novament ambient discret, però ens ho vam passar molt bé amb alguns cubates de més. El dimecres jugavem davant la Universidad Complutense de Madrid, però necessitàvem un miracle per arribar a Màlaga. Tot i això, partit bonic i victòria per 4-1 que ens permetia somiar amb una classificació que no es produiria. Vam dinar com al dia anterior en un "comedor universitario", i posteriorment anavem a la platja de las Teresinas, una de les poques visites turístiques del viatge. També vam passar per Santa Cruz de Tenerife, de camí a la platja. Allà vam prendre una mica el sol (No gaire degut als núvols), i fins i tot vaig poder gaudir del primer bany de l'any!!
A la nit festa de la grossa, amb gran borratxera, que em faria arribar a les tres de la tarda de dijous al nostre aparthotel.
(Continuarà)
dilluns, d’abril 18, 2005
Setmana a Canàries (1a part)
El dilluns passat vaig emprendre la meva aventura en el món dels viatges pagats. El destí era Puerto la Cruz (Tenerife), i el motiu els campionats d'Espanya universitaris.
L'aventura va començar el diumenge, quan vaig anar a Barcelona a "no veure" el Madrid-Barça, perquè al bar on érem no els funcionava el digital. Després de la desfeta moral i sense temps a pensar-hi, vaig ficar-me al llit on passaria les últimes hores abans del vol a Tenerife.
El dilluns a la tarda, ben equipat, vaig arribar-me fins a l'aeroport, on ja esperava algun membre de l'equip amb visible nerviosisme. El vol es va fer etern, i les 3 hores enlairat van passar factura. Un cop a terres canàries, vam agafar els cotxes de lloguer i ens vam dirigir a Puerto La Cruz (Haviem aterrat a l'aeroport del Sud, on tot és més àrid.)
El trajecte va durar una mica més d'una hora, però com em va tocar anar el la furgoneta de 9 places vaig tenir temps a contrastar opinions amb els companys. Finalment vam arribar a l'hotel (apartament-hotel), on deixariem les coses per dirigir-nos a un bar a fer la primera cerveseta de la setmana. Vam sopar en una pizzeria, i vam sortir una estoneta pels pubs de Puerto de la cruz.
Em vaig adonar de vàries coses. La primera, que era dilluns a la nit i no hi havia excessiu ambient. La segona, que seria millor fer botellon, ja que els cubates que servien eren una barreja de garrafa i aigua. I la tercera, que les noies anaven sense complexes amb els nois.
La nit no va ser molt llarga, ja que a l'endemà teniem partit, i per tant, aquestes observacions van ser positives de cares a futures sortides nocturnes. Però era tot just la primera nit...
(Continuarà...)
L'aventura va començar el diumenge, quan vaig anar a Barcelona a "no veure" el Madrid-Barça, perquè al bar on érem no els funcionava el digital. Després de la desfeta moral i sense temps a pensar-hi, vaig ficar-me al llit on passaria les últimes hores abans del vol a Tenerife.
El dilluns a la tarda, ben equipat, vaig arribar-me fins a l'aeroport, on ja esperava algun membre de l'equip amb visible nerviosisme. El vol es va fer etern, i les 3 hores enlairat van passar factura. Un cop a terres canàries, vam agafar els cotxes de lloguer i ens vam dirigir a Puerto La Cruz (Haviem aterrat a l'aeroport del Sud, on tot és més àrid.)
El trajecte va durar una mica més d'una hora, però com em va tocar anar el la furgoneta de 9 places vaig tenir temps a contrastar opinions amb els companys. Finalment vam arribar a l'hotel (apartament-hotel), on deixariem les coses per dirigir-nos a un bar a fer la primera cerveseta de la setmana. Vam sopar en una pizzeria, i vam sortir una estoneta pels pubs de Puerto de la cruz.
Em vaig adonar de vàries coses. La primera, que era dilluns a la nit i no hi havia excessiu ambient. La segona, que seria millor fer botellon, ja que els cubates que servien eren una barreja de garrafa i aigua. I la tercera, que les noies anaven sense complexes amb els nois.
La nit no va ser molt llarga, ja que a l'endemà teniem partit, i per tant, aquestes observacions van ser positives de cares a futures sortides nocturnes. Però era tot just la primera nit...
(Continuarà...)
divendres, d’abril 08, 2005
"4 funerales i 1 boda"
Va acabar la setmana santa, i en comptes de ressurrecció, estem veient una desfilada de mítics personatges difunts.
El primer va ser Juaquín Luqui, aquell entranyable personatge radiofònic que s'encarregava de dur-nos la millor música a les oïdes, altament conegut per la seva frase "besitos para ellas y abrazos para ellos".
Acte seguit el Papa, donant pas a una febre mediàtica incessant, fins al punt que vaig rebre el
següent SMS: "Esta noche concentración a las 12 delante de la catedral para pedir que resuciten al Papa y podamos ver algo en la tele. PÁSALO." Un SMS que em va semblar genial, perquè duu entre línies varis missatges molt interessants i divertits.
Seguidament, va morir en Rainiero, que la veritat que voleu que us digui. Ser el màxim mandatari d'un "país" de poc més d'un quilòmetre i mig de llargada, no és la meva il·lusió.
Ja tenim 3 funerals, i per fer la fàcil broma cinèfila, manca un funeral per completar la frase "4 funerales y una boda", ja que en Carlos i la Camilla es casen. La veritat és que podriem anomenar-ho "5 funerales" directament... Això sí, desitjo ferventment que no es decideixin a tenir un fill, ja que pobret ho tindria magre (La meva imaginació arriba a uns límits, i aquests no comprenen una barreja Carlos-Camilla.)
Però parlàvem de funerals, i el quart funeral esperem que sigui el diumenge al Bernabéu, quan el barça guanyi al prepotent conjunt blanc. De fet, Florentino Pérez, amic de la faràndula mediàtica podria haver exigit avançar el partit per avui, i d'aquesta manera enterrar a tots els de blanc junts. És la borma fàcil, però com el Madrid perdi, el retruc dels diaris de Madrid, serà similar (almenys en titulars) a la mort del Papa.
I ja per acabar amb aquest incisiu escrit, demanar a l'església catòlica que canvii l'anomenació de Papa. Perquè l'home que triaran no és ni el meu pare ni el de ningú. Així que la denominació és absurda.
dilluns, de març 28, 2005
Timofònica
No soporto a la companyia de telèfon espanyola per excel·lència, la Timofònica. Ja em queia malament abans, amb el seu monopoli i tarifes elevades, o posteriorment amb l'amic Villalonga, que va pujar les tarifes abans de la privatització per fer-nos creure que els seus preus baixaven després.
Però no vull parlar de corrupció empresarial. Més aviat m'agradaria deixar anar unes preguntes a l'aire, que no espero que siguin respostes, però sí rumiades.
Resulta que a Movistar ens cobren per tots els serveis que fem servir, com el de consultar el saldo (2 cops al dia és gratuït). Em sembla bé, fins a cert punt. Però el que trobo il·lògic és el cobrament de serveis que no fem servir. Si jo truco a una persona i la trucada es creua per un problema a la centraleta (Que deu ser una centralassa, perquè no m'imagino jo una pobra dona donant connexió a totes les trucades que es realitzen a través de la companyia), és totalment injust el cobrament de la trucada, ja que es deu a un error d'ells. Així com quan es perd la cobertura (que asseguren que n'hi ha en un 99% del territori, i és mentida), que no et permet parlar amb qui truques, però res impedeix a la companyia seguir cobrant...
Em sembla indignant, això si no tant com els bancs, que ahir vaig mirar els moviments a la meva llibreta i vaig veure que em van treure 3,50 Euros de comissió cadascuna de les dues vegades que vaig retirar efectiu a una Caixa (de l'estrella) a Andorra! Quins lladregots.
Però no vull parlar de corrupció empresarial. Més aviat m'agradaria deixar anar unes preguntes a l'aire, que no espero que siguin respostes, però sí rumiades.
Resulta que a Movistar ens cobren per tots els serveis que fem servir, com el de consultar el saldo (2 cops al dia és gratuït). Em sembla bé, fins a cert punt. Però el que trobo il·lògic és el cobrament de serveis que no fem servir. Si jo truco a una persona i la trucada es creua per un problema a la centraleta (Que deu ser una centralassa, perquè no m'imagino jo una pobra dona donant connexió a totes les trucades que es realitzen a través de la companyia), és totalment injust el cobrament de la trucada, ja que es deu a un error d'ells. Així com quan es perd la cobertura (que asseguren que n'hi ha en un 99% del territori, i és mentida), que no et permet parlar amb qui truques, però res impedeix a la companyia seguir cobrant...
Em sembla indignant, això si no tant com els bancs, que ahir vaig mirar els moviments a la meva llibreta i vaig veure que em van treure 3,50 Euros de comissió cadascuna de les dues vegades que vaig retirar efectiu a una Caixa (de l'estrella) a Andorra! Quins lladregots.
dissabte, de març 26, 2005
Andorra, la vella?
Porto moltes hores sense poder asseure ni un sol moment per escriure el que he anat fent. Comencem pel principi. Abans d'ahir vaig anar a Andorra amb l'Anna, una petita escapadeta per desconnectar de l'estressant vida d'estudiant.
Moltes hores de cotxe, fins que vam arribar a Andorra. Encara que sembli mentida, mai havia anat a Andorra, i em va sorprendre molt l'estructura d'aquest peculiar país pirinenc. Només entrar-hi, vam haver de fer una cua quilomètrica fins arribar a Andorra la Vella. La missió era trobar l'hotel, i no semblava que seria gaire difícil donat el tamany de la ciutat. Vam anar baixant per un carrer, fins que em vaig decidir entrar pels petits carrers buscant l'hotel. Evidentment, com no el trobava, vaig decidir preguntar on estava l'hotel. Un senyora em va comentar que m'havia passat de poble, que allò era Escaldes. Jo no podia sortir de la meva sorpresa, ja que només havia recorregut 2 minuts per Andorra La Vella i ja l'havia passat de llarg!
Finalment va resultar que Escaldes i Andorra La Vella estan enganxats, (Menys mal, perquè si no serien 4 pisos cada un...) i l'hotel no va ser difícil de trobar. Ara només mancava aparcar, i just davant de l'hotel vam veure un pàrquing, on vam entrar. Però un cop dins vaig poder observar els preus (6 euros les 2 primeres hores!!!), i vaig decidir-me pel pàrquing municipal que hi havia a 500 metres de l'hotel, que va acabar costant un total de 8,50 Euros tota l'estància. Va ser la primera sorpresa, no hi ha llocs d'aparcament gratuit a Andorra. Amb la qual cosa es fan un munt de calers gràcies als pàrquings, que fa por.
Un cop a l'hotel vam anar a dinar, a deixar les coses i vam descansar una estona fins que vam decidir anar a Caldea per relaxar-nos una mica. Vam dirigir-nos a peu (Una de les avantatges del país.) fins a Caldea, mentre ja m'anava adonant de quanta raó tenia l'Anna quan em va dir que allò és com Platja d'Aro però en muntanya, ja que no hi havia cap part baixa de cap edifici sense cap negoci instal·lat. Com no feia dia d'esquí, tothom es va decidir per passejar i anar a Caldea (Les dues úniques coses que es pot fer.), amb la qual cosa no vam poder comprar entrada per aquella mateixa tarda, sinó que vam comprar pel dia següent al matí.
Per aprofitar el temps vam anar a mirar botigues, que són igual que les de Platja d'aro però un pèl més barates (No gaire més). Allà envoltats de gent pija de totes les procedències vam fer les úniques compres, una miqueta de xocolata i cartrons de tabac. Vam anar a prendre un cafè, i vam anar a l'hotel. Allà vam decidir on aniriem a sopar, i seguidament ens hi vam dirigir. Vam baixar el carrer (un dels pocs) principal fins un restaurant pizzeria que estava molt bé en relació qualitat-preu, i després de sopar vam fer un passeig fins a l'hotel.
Al matí següent, esmorzar a l'hotel i caminada fins a Caldea (5 minuts), on vam gaudir de 2 hores i escaitx del relax que proporcionen els hidromassatges. Va ser la única cosa que em va agradar d'una sobreexplotada Andorra. Allà al bany exterior vaig poder observar com Andorra la Vella podia tenir la possibilitat de ser un país meravellós, si no fos per aquest excés de botigues i turisme, ja que en essència és un petit poblat envoltat d'altísimes muntanyes, i travessat per un riu cabdalós. Un paissatge de somni espatllat fins a límits insospitats. el curiós del cas és que es diu Andorra la Vella, quan de vella no en té res.
Després de dinar vam agafar el cotxe i vam tornar a Girona, on vam fer una deliciosa mariscada, i un cop sopats vam anar a fer el toc. Fent el toc em vaig trobar a Kapi i a Bicho, i vam sortir junts a L-Suit que tot i no agradar-me, és de les poques opcions que presenta la nit gironina. Allà em van presentar a Miss Espanya, que resulta que és gironina. És maca, però tampoc per llançar cohets. No sé, deu ser que els meus gustos són extranys, però no m'agrada ni Andorra la Vella ni la nova Miss Espanya.
Moltes hores de cotxe, fins que vam arribar a Andorra. Encara que sembli mentida, mai havia anat a Andorra, i em va sorprendre molt l'estructura d'aquest peculiar país pirinenc. Només entrar-hi, vam haver de fer una cua quilomètrica fins arribar a Andorra la Vella. La missió era trobar l'hotel, i no semblava que seria gaire difícil donat el tamany de la ciutat. Vam anar baixant per un carrer, fins que em vaig decidir entrar pels petits carrers buscant l'hotel. Evidentment, com no el trobava, vaig decidir preguntar on estava l'hotel. Un senyora em va comentar que m'havia passat de poble, que allò era Escaldes. Jo no podia sortir de la meva sorpresa, ja que només havia recorregut 2 minuts per Andorra La Vella i ja l'havia passat de llarg!
Finalment va resultar que Escaldes i Andorra La Vella estan enganxats, (Menys mal, perquè si no serien 4 pisos cada un...) i l'hotel no va ser difícil de trobar. Ara només mancava aparcar, i just davant de l'hotel vam veure un pàrquing, on vam entrar. Però un cop dins vaig poder observar els preus (6 euros les 2 primeres hores!!!), i vaig decidir-me pel pàrquing municipal que hi havia a 500 metres de l'hotel, que va acabar costant un total de 8,50 Euros tota l'estància. Va ser la primera sorpresa, no hi ha llocs d'aparcament gratuit a Andorra. Amb la qual cosa es fan un munt de calers gràcies als pàrquings, que fa por.
Un cop a l'hotel vam anar a dinar, a deixar les coses i vam descansar una estona fins que vam decidir anar a Caldea per relaxar-nos una mica. Vam dirigir-nos a peu (Una de les avantatges del país.) fins a Caldea, mentre ja m'anava adonant de quanta raó tenia l'Anna quan em va dir que allò és com Platja d'Aro però en muntanya, ja que no hi havia cap part baixa de cap edifici sense cap negoci instal·lat. Com no feia dia d'esquí, tothom es va decidir per passejar i anar a Caldea (Les dues úniques coses que es pot fer.), amb la qual cosa no vam poder comprar entrada per aquella mateixa tarda, sinó que vam comprar pel dia següent al matí.
Per aprofitar el temps vam anar a mirar botigues, que són igual que les de Platja d'aro però un pèl més barates (No gaire més). Allà envoltats de gent pija de totes les procedències vam fer les úniques compres, una miqueta de xocolata i cartrons de tabac. Vam anar a prendre un cafè, i vam anar a l'hotel. Allà vam decidir on aniriem a sopar, i seguidament ens hi vam dirigir. Vam baixar el carrer (un dels pocs) principal fins un restaurant pizzeria que estava molt bé en relació qualitat-preu, i després de sopar vam fer un passeig fins a l'hotel.
Al matí següent, esmorzar a l'hotel i caminada fins a Caldea (5 minuts), on vam gaudir de 2 hores i escaitx del relax que proporcionen els hidromassatges. Va ser la única cosa que em va agradar d'una sobreexplotada Andorra. Allà al bany exterior vaig poder observar com Andorra la Vella podia tenir la possibilitat de ser un país meravellós, si no fos per aquest excés de botigues i turisme, ja que en essència és un petit poblat envoltat d'altísimes muntanyes, i travessat per un riu cabdalós. Un paissatge de somni espatllat fins a límits insospitats. el curiós del cas és que es diu Andorra la Vella, quan de vella no en té res.
Després de dinar vam agafar el cotxe i vam tornar a Girona, on vam fer una deliciosa mariscada, i un cop sopats vam anar a fer el toc. Fent el toc em vaig trobar a Kapi i a Bicho, i vam sortir junts a L-Suit que tot i no agradar-me, és de les poques opcions que presenta la nit gironina. Allà em van presentar a Miss Espanya, que resulta que és gironina. És maca, però tampoc per llançar cohets. No sé, deu ser que els meus gustos són extranys, però no m'agrada ni Andorra la Vella ni la nova Miss Espanya.
dilluns, de març 21, 2005
Bones Notícies
Sembla mentida com passa el temps de ràpid, porto practicament 3 setmanes sense escriure res, i no per manca d'anècdotes, sinó per vagueria pura.
La veritat és que la notícia més ressenyable és que amb l'UdG som campions de Catalunya, i que gràcies a això marxem a Tenerife a disputar la primera fase dels campionats d'Espanya (tot pagat evidentment). A més, estem en plena setmana santa, la qual cosa maximitza el meu benestar fins a límits que no podia ni imaginar. Tot són flors i violes, gràcies a l'arribada de la primavera.
Per a total gaudiment, van retirar l'estàtua de Franco (Davant la ràbia dels franquistes, que segueixen encaparrats en que Espanya va viure una època daurada amb la dictadura), el Barça té mitja lliga a la butxaca (El trauma d'Stamford Bridge està oblidat).
Es nota que arriba el bon temps, i les ganes d'estar de bon humor es disparen!
La veritat és que la notícia més ressenyable és que amb l'UdG som campions de Catalunya, i que gràcies a això marxem a Tenerife a disputar la primera fase dels campionats d'Espanya (tot pagat evidentment). A més, estem en plena setmana santa, la qual cosa maximitza el meu benestar fins a límits que no podia ni imaginar. Tot són flors i violes, gràcies a l'arribada de la primavera.
Per a total gaudiment, van retirar l'estàtua de Franco (Davant la ràbia dels franquistes, que segueixen encaparrats en que Espanya va viure una època daurada amb la dictadura), el Barça té mitja lliga a la butxaca (El trauma d'Stamford Bridge està oblidat).
Es nota que arriba el bon temps, i les ganes d'estar de bon humor es disparen!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)