dissabte, de gener 29, 2005

Dibuixos animats

Estic nostàlgic, i és que avui m’adono que ens fem grans sense remei, i el temps ens envelleix inexorablement. Però com al mal temps s’ha de fer bona cara, reviurem una mica de dibuixos animats de la meva època. Alguns no us sonarà de res, no patiu, senyal que sou més joves o molt més grans que jo...

En primer lloc, em ve al cap “Los Trotamúsicos”, una mítica sèrie de TVE dels dissabtes a la tarda, on narraven les peripècies de Coki, Lupo, Burlón i Tonto, un gall, gos, gat i burro respectivament, que es dedicaven al món de la música. NOTA: 7

Repassant dibuixos de TVE, és impossible oblidar les aventures de Willy Fog a “La Vuelta al Mundo en 80 días”, amb en Rigodón, Tiko i Romi. Per mi el millor de la sèrie eren les seves cançons. NOTA: 8’5

Uf!! Acabo de recordar “David, el Gnomo”, que tot i que no m’acabava de fer el pes, la recordo amb força claredat, amb els horribles Trolls, que després es van posar de moda en clauers, i deien que portaven sort. NOTA: 6

Si alguna cançó recordo especialment, és la d’ ”Isidoro el gato”, un peculiar gat taronja que patia d’hiperactivitat, una mena d’antònim d’en Garfield. Jo disfrutava de sobremanera cada capítol d’aquest gat amb nom de president del Corte Inglés. NOTA: 7

Seguint en la línea de dibuixos animats que van marcar la meva infància, podria parlar d’Oliver y Benji, una exageració a la japonesa del món del futbol. Sí, si, ara tots critiquem la sèrie, que si estaven dos capítols per travessar el camp, que si eren uns flipats, però tots ens l’empassàvem, i la majoria encara recordem la cançó! NOTA: 9

“Érase una vez...” era el típic intent de programa educatiu de TVE pels dissabtes a la tarda, que et feia creure que les gotes de sang del teu cos caminaven i parlaven, però la veritat és que era bastant entretingut. NOTA: 7’5

Oooohh!!! Los Diminutos, uns petits éssers que m’ho feien passar realment malament, perquè jo patia esperant la seva victòria. Els hi tenia un gran apreci i no volia que els dolents els enxampéssin. Encara recordo la cançó... NOTA: 8

I parlant d’exclamacions, inevitable paralar de dues sèries que jo tenia idealitzades. En primer lloc “Mazinger Z” que no entenc com em podia agradar tant, perquè la considero avorridíssima, i en segon lloc “Heman”, de qui no em perdia ni un sol capítol. NOTA : 5 i NOTA: 8

Evidentment van anar passant els anys i em vaig passar a les animacions en català de TV3, amb les quals vaig tenir el plaer de disfrutar de debò.

Abans de cap, penso que hauria d’anar la interminable “Bola de Drac” i les seves continuacions i repeticions. Val a dir que en la seva època daurada va ser la sèrie que més em va fer disfrutar. Li poso un 10 perquè és la sèrie que vaig viure més intensament.

Darrere del gegant de Bola de Drac, qui no recorda Arare, Musculman, El petit xef (Quina gana em feia venir), Fly, Tritó del Mar i d’altres que no recordo i de ben segur em van marcar també la infància.
I ja per acabar una llista d’altres sèries que també mereixen ésser anomenades: Los Frutis, Silvan, Vicky el Vikingo, Heidi, Marco, Dragones y Mazmorras, Abeja Maya, Chicho Terremoto, D’Artagnan y los Mosqueperros, Inspector Gadget, Mafalda, Supercampeones, Historia dels mundials, Snorkels, els barrufets, Lucky Lucke, Mofly (Em feia molta pena), els picapedra, Mundos de Yupi, Barri sèsam, Aurones, Fragel Rock, Calimero, autos Locos, comando G, caballeros del zodiaco, i molts més que la memòria no em permet recuperar...

El meu rànking: 1.- Bola de Drac, 2.- Oliver y Benji, 3.- Musculman, 4.- La vuelta al mundo en 80 días i 5.- HeMan

divendres, de gener 28, 2005

OVNI 2005

Només ens arriba allò que des de dalt volen que ens arribi. I és una pena, perquè la desinformació és una arma molt valuosa per controlar les masses. Mitges veritats, o directament mentides, tant se val, tot serveix per mantenir la població aïllada de la veritat. La ignorància i el desconeixement, són els principals aliats dels qui tenen el poder per mantenir les injustícies i els abusos de poder.

En aquest context de desinformació, se celebra a Barcelona la mostra de documentals sobre resistències anomenada OVNI. Dimecres vaig poder-hi anar. L'objectiu d'aquesta trobada és projectar vídeos que no tenen sortida en els mass media i que expliquen les realitats de països en els quals la població pateix injustícies. Arreu sorgeixen moviments de resistència que lluiten contra aitals injustícies, però aquests són silenciats i a Occident amb prou feines ens arriben ni els seus patiments ni la seva lluita diària per oposar-s'hi.

En l'actual societat de la informació, els mitjans de comunicació tenen un gran poder. Tenen a les seves mans la decisió de fer-se ressò dels esdeveniments que vulguin, i amb això, poden manipular les opinions de la gent.
A l'Estat espanyol ja es va veure en el tractament informatiu de l'11-M per part de TVE, o amb l'intent d'Aznar de fer creure als directors dels diversos diaris majoritaris de l'autoria d'ETA sobre l'atemptat de Madrid.
Igualment, un documental emès en l'OVNI sobre Veneçuela explicava el paper actiu i decisiu de les televisions privades en el cop d'estat de Pedro Carmona -auspiciat pels EUA- contra el govern legítim d'Hugo Chávez. Un vídeo imprescindible per conèixer la realitat de Veneçuela i de la revolució bolivariana de Chávez.

Des d'aquí permeteu-me recomanar-vos d'anar a passar una estona al CCCB abans de diumenge; l'OVNI projecta diversos documentals que fan arribar al públic injustícies silenciades i resistències contra l'ordre mundial sense ressò a Occident. Un diari visual, real i sincer. I sinó podeu anar-hi, properament seran consultables per internet els documents a la web http://www.desorg.org/

En definitiva, una necessària eina per lluitar contra el pensament únic; perquè el món no és d'un sol color, la realitat és una àmplia gamma formada de diversos matisos. I la nostra obligació és conèixer el que és i no el que volen que creguem que és.

dimecres, de gener 26, 2005

Quins pebrots

Ja només faltava això. En plena campanya de desinformació i propaganda a favor del "Tractat pel qual s'establix una Constitució per a Europa", surt el superministre català i hi posa cullerada. Desafortunat és poc, Montilla va comparar el vot que faran els seus companys en el Govern de Catalunya, amb el vot d'idèntic signe que emetran Haider, Le Pen o la filla de Mussolini. I es queda tan ample.
S'ha servit de la mateixa demagògia que en el seu moment el PP i la "Brunete" mediàtica van aplicar contra el seu partit pel cas Carod, relacionant Zapatero i ETA per mitjà de Maragall i Carod. Li sona la relació de que com que el PSC/PSOE pacta amb ERC, llavors el PSOE afavoreix el trencament d'Espanya... i hi està d'acord amb això Montilla?
Siguem seriosos. Però el preocupant del fet és que Montilla va haver de recórrer a un recurs demagògic perquè no disposa d'altres arguments que puguin convèncer a l'electorat. I menys al votant progressista. És com si per demanar el vot contrari es digués que amb el seu vot favorable, Montilla votarà el mateix que Zaplana o Berlusconi.
El govern estatal s'ha dedicat a vendre la constitució europea com si es tractés d'una tarifa de telefonia. S'ha servit de cares famoses en el marc d'una campanya de màrqueting. Anuncis en els quals es llegeixen els articles de decoració. I no s'ha propiciat un debat seriós i amb profunditat.
Ens trobem immersos en una allau de missatges que aquesta Constitució significa més democràcia. I això és faltar a la veritat. El poder estarà en mans de la Comissió i el BCE, que no són escollits per la ciutadania europea. Es dóna el poder al poder econòmic. I a més pretenen establir el lligam entre ser europeista i el "SÍ" a la Constitució, quan un "NO" també s'ha d'interpretar com un "NO a aquesta Constitució" però "SÍ a Europa".
I comentaris com el de Montilla només serveixen per enganyar el poble.. perdó! l'estat, que de pobles aquesta Constitució no en parla.
Malament anem, i poca raó es té, quan no queda més remei que recórrer a la demagògia.

dilluns, de gener 24, 2005

L'Eix s'amplia

Com aquell qui anuncia els finalistes a la gala dels Oscar, des del Departament d'Estat dels EUA han anunciat que la llista dels estats malvats que posen en perill la llibertat -ara que Bush no es treu aquesta paraula de la boca- al món han augmentat.
Ara, dels 3 integrants de l'antic Eix del Mal -Iraq, Iran i Corea del Nord- s'ha passat a sis estats. Hi ha sorpreses: Zimbabwe, Myanmar, Bielorrússia... i els ja coneguts enemics nord-americans Cuba, Corea del Nord i Iran.
No deixen de sorprendre'ns. Pocs comentaris respecte les novetats, simplement sorpresa. A banda, han inclòs els de sempre. Corea del Nord toca d'amenaçar-la, però dubto que hi vagin mai. No tenen petroli i en aquella zona, de moment no els interessa. Cuba representen molts interessos comercials i electorals, i és com un grà pels republicans que els encantaria d'esclafar. I Iran.. quina por que vulguin atacar-lo. Seria com fer foc al costat d'una benzinera, i mai millor dit. Iran no és Iraq, en cap sentit. Tenen uns mínims de democràcia, i un president reformista, Khatami. Però alhora la seva població és obertament anti-americana i molt religiosa, i davant un hipotètic atac no vull imaginar què passaria. Siusplau que se'n desdiguin, però comencen ja a avisar, com en el seu moment van començar amb l'Iraq.
Però sobretot destaquen les absències. Malgrat les immenses mancances en DDHH dels estats que surten al llista de la Condoleezza, sorprèn que no hi surtin, per exemple, Aràbia Saudita, Pakistan, Líbia o la Xina. Anem a passos. Aquests estats tenen tots presidències dictatorials. A més, Pakistan a l'igual que suposadament l'Iran té armament nuclear -amb el perill que Pakistan està enfrontat obertament amb la Índia pel Caixmir-. Potser també els altres en tenen. En cap d'aquests estats no-inclosos en la selecta llista els ciutadans poden triar el seu President, ni poden gaudir dels mínims drets fonamentals.
La hipocresia amb què elaboren aquests llistats és penosa. Perquè la Xina no hi surt? Que potser és un gegant comercial amb qui convé estar de bones, i més ara que han apostat pel capitalisme més ferotge. I Pakistan? Malgrat ser Musharraf un perill per la seguretat mundial i un dèspota amb la seva població, els deu anar bé de tenir-lo d'aliat estratègic en una zona tan conflictiva. I els terribles règims de Líbia i Aràbia Saudita? Serà que aquests tenen petroli, però són dels bons, amics del papa, oi G. W. Bush?
I segurament l'aspecte que més hauria d'alertar-nos és l'experiència de com l'Administració nord-americana entén que ha d'actuar en aquests països. L'experiència, bona consellera, ens remet als casos d'Afganistan i l'Iraq; i crec que hi haurà unanimitat en considerar que la situació amb l'arribada de l'oncle Sam no ha millorat, ans el contrari.
A més, el peculiar sistema d'actuació nord-americà, la invasió unilateral i la posterior ocupació, no és el més convenient per portar -si és que es pot "portar", com aquell qui porta tres quilos d'arròs- la llibertat, democràcia i prosperitat a aitals països. Deixa destrucció, morts, recels i odis. La llibertat no arriba. En tot cas arriben els tancs i les empreses nord-americanes a reconstruir el que prèviament s'han encarregat de deixar ben destruït. La democràcia, menys. O és que la pantomina prevista pel proper 30 de gener a l'"alliberat" Iraq algú s'atrevirà de qualificar-ho d'eleccions lliures? I de prosperitat.. bé, em penso que la vida a Kabul, Bagdad o Mossul no és precisament pròspera.
Quina por que fan els Rumsfeld, Cheeney, Wolfowitz, Rice i companyia.

divendres, de gener 21, 2005

l'Arcadi

Ahir vaig tornar a tenir el plaer d'escoltar a l'Arcadi Oliveres, en la xerrada que va fer a Ninetes. La veritat és que em va ajudar a desconnectar de tot el que envolta els exàmens, i tot i que els exemples i bromes que fa sempre solen ser els mateixos, no deixa de sorprendre'ns amb noves revel·lacions i pensaments.

El premi va ser anar a sopar amb ell, juntament amb els organitzadors de la xerrada i alguns amics. Per mi, va ser més important que anar a sopar amb en Ronaldinho, i tot i que no vaig poder intercanviar gaires paraules amb ell (per no dir practicament cap), degut a la meva mala situació a la taula, vaig quedar satisfet.

Un dia intens, però interessant. Des d'aquí recomano la lectura del seu llibre "Contra la guerra i la fam".

dimecres, de gener 19, 2005

Els exàmens

Avui he començat oficialment els exàmens. Si no fos per aquesta època, la vida d'estudiant fregaria els límits del paradís (sempre i quan l'economia ho permetés). Però gràcies als exàmens, he recordat unes quantes cosetes que no suporto relacionades amb aquestes dates:

1.- Em supera la gent que es posa a repassar com boja, tres minuts abans de l'examen. Sé que molts ho heu fet, i no cal dir que no ho suporto. Si no ho heu après en quatre mesos, no ho aprendreu en tres minuts!!

2.- No m'agrada la poca predisposició a "ajudar" que tenen els alumnes més brillants. Sembla que tenen la percepció de que com més diferència de nota hi hagi entre la seva i la de la resta, serà millor per ells.

3.- Em posa molt nerviós sortir d'un examen i que em preguntin que he posat a tal pregunta o a aquella altra. Si ho tens malament, ja te n'adonaràs!!!

4.- D'altra banda, i potser situats al cim de la meva piràmide d'insoportabilitat, situaria a aquells que surten amb cara de pomes agres dien "M'ha anat fatal", quan dies després veig que han tret un 8'5.

5.- Els profes no es salven, i no m'agraden els profes amb complexe de policies que et miren amb cara d'estar observant un possible terrorista. Sense anar més lluny, avui la professora m'ha fet canviar de lloc per una altra noia...

6.- No suporto acabar el primer l'examen i estar esperant interminables minuts per sortir i no donar la nota, havent acabat el primer. Desgraciadament, donada la meva rapidesa fent exàmens, em passa tot sovint.

7.- Tampoc m'agrada que quan no sé una pregunta, el del meu costat me la pregunti constantment, pequè al final entren ganes d'aixecar-se i dir-li en veu alta que no la sé.

8.- No m'agrada veure que la gent sembla satisfeta quan veu les preguntes de l'examen, mentre jo intento desxifrar si l'examen està en xinès, perquè no entenc ni una paraula.

9.- Odio els riures provocats pels nervis, que emet la gent abans de l'examen. Em posen més nerviós.

dimarts, de gener 18, 2005

Si tu vas al cel...

Estava trist, l’expressió dels seus ulls el delatava. Darrere aquells ulls sincers li resultava impossible d’amagar el seu sentiment de tristesa. Ell passejava pels amples i nets carrers celestials amb el seu Ferrari, que li van regalar només entrar al cel, ja que segons li va donar a entendre Déu, es lliurava vehicle segons el grau de fidelitat que havia mantingut durant el seu matrimoni.

El seu cas era exemplar, ell sempre havia fet costat a la seva dona i mai, absolutament mai l’havia mentit, i molt menys enganyar-la amb una altra persona. Quan Déu li va regalar el Ferrari, era dels homes més feliços que habitaven el cel, i no per el cotxe, sinó pel reconeixement de la seva fidelitat.

Però feia unes setmanes que el seu rostre, erosionat per les llàgrimes, donava un aire penòs, i era una ombra del seu rostre de felicitat anterior. La gent més propera a ell no es podia avenir, però ningú gosava a preguntar-li, per vergonya a pixar fora de test.
Van passar els dies, i la seva tristesa no minvava, més aviat ben al contrari, creixia i creixia davant l’astorament dels seus familiars i amics íntims, que no havien reunit el valor per preguntar el motiu de tan sobtat canvi d’ànims.

Es van reunir tots els seus coneguts per tractar d’ajuntar informacions, i treure’n l’aigua clara. Van discutir durant hores, sense arribar a cap conclusió, i van decidir que li preguntarien. Però no va ser necessari, perquè van poder comprovar amb els seus propis ulls els motius d’aquella immensa tristesa. En aquell moment, pel carrer on s’havien reunit, van veure la seva dona, que amb gran esforç pedalava amb un rovellat tricicle...

diumenge, de gener 16, 2005

El metro

Tinc ganes de parlar del metro. Tot i que avui estic a Girona i no l'he hagut d'agafar. Aquí no el necessitem perquè podem anar arreu a peu. De fet és un dels grans avantatges de la ciutat dels quatre rius, que podem arribar caminant al centre, al cinema o a comprar a les grans superfícies. Malgrat tot, ja va essent hora que em tregui el carnet de conduir, és ben vergonyós perquè amb els meus 21 anys ja en quedem pocs sense carnet. Però això són figues d'un altre paner i ara no toca parlar-ne.
M'agrada anar amb metro. El subterrani de les grans ciutats s'omple de vida cada dia. Un món apart esdevé entre parada i parada. Gent de tots colors. Gent de tota edat i condició. Milers d'històries que es creuen diàriament; il·lusions, patiments i sempre un destí que espera.
La parella que es mengen a petons sense tenir més ulls que l'un per l'altre; la senyora que porta una bossa de verdura fresca acabada de comprar al mercat; el noi connectat als auriculars escoltant música electrònica, jugant amb el mòbil i guardant entre les cames la maleta amb el portàtil; el senyor gran que llegeix el "20 Minutos" mentre no perd la vista de la finestra perquè no li passi de llarg la seva parada...
I més enllà dels seients propers a mi puc veure-hi altres clàssics: el jove executiu amb el maletí; les dues amigues equatorianes que conversen cridant de manera que les sent tot el vagó; el noi marroquí ben engalanat, amb roba de marca i el cabell engominat; la dona que no para de cruspir-se les pàgines de la darrera novel·la de Ferran Torrent; la mainada que torna d'escola i aprofita per berenar i... la noia de rostre bonic vestida amb gust que aguanta una atapeïda carpeta plena d'apunts amb l'esforç de les seves dues mans.
Desconec les històries que s'amaguen darrere cadascun d'ells. Però m'agrada imaginar-me-les. Observo, els escolto... el metro em permet per un moment presenciar en directe minuts d'una pel·lícula basada en fets reals.
Encara que sempre acaba guanyant la noia. Embadal·lit, la miro amb precaució de no ser enxampat, amb curiositat per allò desconegut. A vegades es creuen les mirades. Ràpidament, però, miro cap a un altre costat per por de la vermellor als pòmuls. A mesura que el comboi afluixa el ritme, sense saber-ho també significa el meu comiat silenciós de la noia. Els camins es desfan; baixa del vagó, jo hi continuo.
Això és el metro.

divendres, de gener 14, 2005

El cine i les pel·lis d'acció

Avui em vindria de gust anar al cinema, i degut a això, no he pogut evitar reflexionar sobre les pel·lícules. Aquests pensaments m’han portat a la conclusió que la majoria de projeccions d’acció utilitzen recursos arxiconeguts, i desenllaços molt repetitius.

En primer lloc estan les pelis d’acció, on els recursos arriba un punt que fan gràcia. Només entrar a la sala, ja sabem que el bo sobreviurà, i tot i que els guionistes redacten cada vegada situacions més difícils per l’heroi, aquest sempre se’n surt (A vegades per negligència del típic dolent menys dolent, o el dolent tonto). Si hi ha intercanvi de trets, no patiu que de 10.000 bales disparades pels “dolents”, cap l’atravessarà. I si cau en la desgràcia que el toquen, no patiu que serà al braç, i es recuperarà ràpidament. Això sí, si ell té 6 bales, matarà als sis dolents que li planten cara. (Com ningú l’acusarà d’homicidi, pot anar assassinant a tort i a dret)

En moltes ocasions, el nostre heroi agafarà un vehicle, amb el qual recorrerà carrers atapeïts de cotxes, a una velocitat digna d’un gran premi de fórmula 1, sense mai patir un accident. En canvi, els seus perseguidors solen caure en desgràcia col·lisionant amb cotxes de persones innocents que van cometre el pecat de passar per allà. (Com ningú l’acusarà de conducció temerària ni de les morts dels inocents que passaven per allà, ell segueix fent.)

Al final de la pel·lícula, si hi ha noia, l’heroi se la lliga, si s’ha de salvar el món, l’heroi el salva. Sigui quin sigui l’objectiu en el que es centra la pel·lícula, no patiu que l’heroi l’aconsegueix.

He arribat a la conclusió que veure pel·lícules d’acció, resulta soberanament avorrit, perquè vas al cinema assabentat de tot el que passarà, fet que provoca una pèrdua d’encant important.

dimecres, de gener 12, 2005

Una espurna d'esperança a la televisió

Ahir, en contra de la meva tradició d'anar al llit a llegir un llibre, abans de caure en els més profunds somnis, vaig decidir mirar la televisió, després de molt de temps.
El motiu era l'estrena del show de l'Andreu Buenafuente a Antena 3, que em picava la curiositat. El primer inconvenient és l'hora intempestiva d'inici del programa, ja que el feien a quarts d'una, un cop acabat un prorama d'aquests de convivència amb camères (o reality show com en diuen en catalanglish) de l'Àfrica, on vaig poder veure un dels pitjor programes que mai havia vist.
Disposaven d'una gravació de uns cinc minuts que posaven i posaven una i una altra vegada, sense preocupar-se de caure en l'avorriment. A més resultava que hi anaven uns que no eren famosos, i un dia d'aquests s'incorporen uns "famosos", i poso famosos entre cometes perquè només coneixia a la María Jimenez, perquè els altres no em sonaven de res. Patètic.
Quan ja semblava que el programa no acabava mai, i ja em maleïa per haver-me quedat despert davant de la televisió tanta estona, va aparèixer l'Andreu, i realment vaig notar una ràfega d'aire fresc que envoltava a la televisió. Per fi més enllà de Catalunya podran disfrutar d'un programa de televisió nocturn sense taules rodones del cor, gent que es tira les vaixelles per sobre, ni avorrides tertulies sobre vides personals. La veritat és que pels que portem seguint a l'Andreu durant tots aquests anys, el programa no va ser una gran novetat, però va ser la confirmació de que a la televisió encara li queda una petita esperança de vida. Ara restarà per veure si la gent s'atura en l'oasis que en Buenafuente ha instal·lat enmig del desert televisiu actual, o si l'ignoren per complet.
Confiem en el triomf de l'humor intel·ligent!

dilluns, de gener 10, 2005

Apocalipse Now

Comença la temuda època d’exàmens, i un any més se’m presenta amb la incògnita de saber si aprovaré o no. És curiós, ja que aprovar o no un examen depèn bàsicament de la meva inspiració i voluntat els tres dies abans. Per més que m’esforci, mai puc portar res al dia, quin desastre. Ara encara tinc 10 dies per engegar la maquinària, però el meu cervell té problemes per arrancar, com un cotxe antic que després d’uns mesos en desús, sembla impossible de posar en marxa.
Així sembla presentar-se el meu futur immediat, i espero pel meu bé que no es confirmi la catàstrofe personal que suposaria suspendre més de dos exàmens. Pròximament en tindreu més noticies.
Per cert, i canviant radicalment de tema, si algú de Girona s'anima, el dia 13 hi ha una interessant conferencia sobre finances ètiques al Cedre, a la plaça Josep Pla (Al costat del Punt Jove). Hi esteu convidats!!!

dissabte, de gener 08, 2005

Onades de destrucció

Res tan horrible com allò que precedeix
als ulls d'aquell infant plorós de Phuket
podria romandre ni rere el pitjor malson.

En les més temudes pors nocturnes
armes, fam, foc, tempestes... però tu no!
aigua, símbol de vida, avui escenari de mort.

Violents corrents que arrosseguen il·lusions
deixant misèria en pobles borrats dels mapes,
paradisos que esdevenen inferns.

La seva mirada trista només contempla runes
testimonis del pas d'una envestida dessoladora,
el seu somriure s'ha esvaït, orfe de cap motiu.

"Per què jo que sempre t'he cuidat
amb tot el què ens hem divertit junts!
que no t'en recordes? per què t'enfades amb mi, mar?"

La injustícia neda ara en aigües torbolentes
les llàgrimes s'evaporen davant les amenaces
d'un demà incert, amb el temor que sigui encara pitjor.

Rius de sang plens de cossos sense vida
existències que penjen tan sols d'un fil d'amor,
només resta l'anhel d'un món més just.

dijous, de gener 06, 2005

"Caixa" Madrid

Ahir vaig anar a Caja Madrid a fer efectiu un xec, com cada mes faig després que me'l donguin, com a gratificació de les meves tasques d'entrenador. Normalment entro amb un "Bon dia" i pregunto si em poden fer efectiu el xec. Fins ara, un home gran d'aspcte bondadós, sempre em contestava en un català impecable (fet sorprenent tractant-se de Caja Madrid), i sense cap problema em feia efectiu el xec.

Però ahir era diferent. Vaig aparcar malament, confiat que la transacció no trigaria més dedos minuts. Em vaig dirigir a la sucursal, i pam! primer obstacle. Van trigar uns deu segons a obrir la porta. No li vaig donar importància i em vaig posar a la cua (Bé, si una fila de dos persones es pot anomenar cua.), que era atesa per una dona d'uns cinquanta anys, prima i de faccions marcades, amb cara de pomes agres. No hi havia aquell home que havia despertat en mi certa simpatia, fins i tot el trencament dels prejudicis que tenia envers Caja Madrid.

Al cap d'uns interminables dos minuts, vaig ésser atès per aquella senyora que semblava qualsevol dolenta de pel·lícula de dibuixos animats. Educadament li vaig dir "Voldria fer efectiu aquest xec"; i segons després de la meva demanda, es van realitzar les meves sospites. Em va contestar "¿Es tuya la cuenta corriente?".

"No, mire señora, es un cheque al portador, y por tanto sólo lo quiero cobrar." La senyora em va fulminar amb una mirada de superioritat, i em va etzibar un "Espera un minuto...", com si jo disposés de tot el matí per perdre. Es va aixecar amb parsimònia i amb un caminar xulesc va dirigir-se a una impresora que estava a la taula d'un cap seu, per imprimir la signatura digital o quelcom semblant per comprovar l'autenticitat del xec, mentre no deixava d'observar-me amb recel. Li va preguntar al seu cap si era correcte l'origen del xec, i em va preguntar si l'origen era el club on entreno. Evidentment vaig respondre que si.

Aquella senyora veient que les proves a favor meu eren concluents va retornar al seu lloc, amb un mig somriure d'aquells que es fa quan et fa mal haver perdut una batalla, però volguent fer veure que li restes importància. Va donar-me els diners, i amb un somriure als llavis li vaig deixar anar un "Adéu siau" que se li va clavar a les entranyes.

Vaig sortir i el cotxe seguia en el seu lloc. Dues victòries en un matí. Jo, 2 - Senyora de Caja Madrid, 0. Resultat just.

dimarts, de gener 04, 2005

La memòria

Un passeig per l’oblit sovint fa reviure moments que enceten segons de nostàlgia. Això és el que m’acaba de passar ara, tot mirant les fotografies del viatge d’aquest estiu. Tot sembla tan proper i alhora tan llunyà, que la contradicció entre l’aflicció i els bons records lluiten per fer-se un lloc en el meu pensament. Finalment no s’ha imposat cap dels dos, amb la qual cosa he continuat observant les moltes fotografies que anaven apareixent per la pantalla del meu ordinador, sense poder evitar un somriure o alguna cara de pena només de pensar que són moments que dificilment reviuré.

Però un raig de llum ha entrat per les finestres de la meva ment, potser adonant-se de certa tristesa habitant en el meu interior, fent que pensés que ara no tindria aquests bons records si no existís el passat, i que el seu encant és el de romandre intocable i immutable en una vitrina de vidre dins la nostra memòria. Per això si algun dia s’inventa la màquina del temps no penso fer-la servir, ja que trencariem els vidres que cobreixen els nostres records, enlletgint-los i fent que desapareixessin de la nostra memòria.

dilluns, de gener 03, 2005

Estimats reis mags

Estimats reis,

Enguany he intentat ser bo, no sé si ho he aconseguit, però com vosaltres ho veieu tot, no tindreu cap problema per jutjar-ho. Sé que normalment escrivia tot el bo i el dolent que havia fet durant l’any, però he arribat a la conclusió que ja que treballeu només un dia a l’any, podrieu fer quelcom més. Sobretot sabent que el tió i el pare Noel us han robat tot el protagonisme. Però potser així tindreu encara menys feina i podreu jutjar realment el que es mereix cada nen.

De fet, estic bastant en desacord amb el vostre modus operandi, ja que després d’una observació dels regals dels nens que conec, he arribat a la conclusió que doneu més i millors regals a aquells nens més rics, i que menys s’ho mereixen, o menys ho necessiten. M’agradaria recordar-vos que porteu molts anys passant de llarg els països de l’hemisferi Sud, on viuen nens que realment necessiten regals que els dibuixin somriures. Quan hi penso em poso de mal humor amb vosaltres. Ja sé que ara a l’hemisferi sud és estiu i fa calor, però penso que valdrien la pena unes gotes de suor per fer feliços a nens que realment ho necessiten, no creieu?

Una altra cosa que em sorprendrà és que no passeu per Iraq, Sudan, Txad, i països que us queden relativament més a prop que Estats Units, Regne Unit, Espanya o qualsevol altre país d’occident, quan els primers us venen de pas, i a més són ideals per arribar-hi en el vostre transport, el camell. I si em contesteu que no us dóna temps a arribar a tot arreu, us proposo associar-vos amb el tió i el pare Noel per tal de poder arribar a tot el món. Més fàcil impossible.

També m’agradaria saber com poden els nens analfabets escriure-us si no saben escriure, i el Corte Inglés més proper per poder parlar amb algun patge està a més de 10.000 quilòmetres de distància de casa seva? Novament poseu moltes facilitats als nens rics del nord. Sense oblidar que el vostre millor regal a un nen pobre ha estat incens, mirra i or, a un nen recén nascut fa més de dos mil anys. Que volieu que fes el nen? Menjar-ho? Us demanaria que tinguéssiu una mica més de tacte amb els regals, que al cap i a la fi, només passeu un cop l’any, i tot i això seguiu vivint com reis, i teniu a la vostra disposició més empleats que la Coca Cola. I parlant de la Coca Cola, digueu-li al Pare Noel de part meva que deixi de ser tan influenciable pel capitalisme i que retorni al seu típic vestit blanc, i que deixi el vermell (promogut per Coca Cola).
Com veieu, no demano res per mi, sinó que demano que mireu al vostre interior, i reflexioneu si la vostra feina la porteu a terme correctament.
Moltes Gràcies.

La doble condició

És igual d'on vingui. Podria ser del Marroc, de la Xina o d'Equador. Deixa enrere casa seva, la seva vida, la seva gent, la seva familia. Aquest any la dona d'en Mohammed tindria el tercer fill. O aquest any la nena de la Marisa aniria a la capital per estudiar a l'escola. Vides intenses, plenes de sentiments, de persones, de vincles afectius.
Però han de marxar. En recerca d'un millor esdevenir. D'uns ingressos inaccessibles al seu país d'origen que necessiten per la seva familia i que aniran a buscar on calgui.
Una gran ciutat de la rica Espanya serà el destí. Allà segur que troben allò que tant necessiten i que no poden aconseguir a casa seva. Serà dur separar-se, però aviat podran tornar amb "plata" o reunir la seva família allí on vagin.
No saben què trobaran. Els entristeix deixar-ho tot. Però confien que aviat podran fruir d'allò que els arriba per la televisió. Els luxes d'Occident al seu abast.
Arriben amb avió, o amb pastera. La terminal de l'aeroport, o l'estret, els transforma a l'instant d'emigrants en recerca d'una millor sort en immigrants. Ara són immigrants, ara són un número més. Abans eren persones amb noms i cognoms i una història darrera. Ara són cabrons que venen a treure'ns la feina o, simplement, quotes per omplir els llocs de treball que ningú vol i per assegurar la viabilitat de la Seguretat Social.
No s'imaginaven un infern així. Hores de cua per demanar uns papers que mai arriben. Una misèria de contractes per una infinitat d'hores de feina. I el pitjor, la mirada recelosa i amb despreci dels autòctons.
Les persones qui més estimen les tenen a milers de quilòmetres. Viuen en barris degradats de les grans ciutats, però el pensament, el cor, s'ha quedat allà.
L'emigrant torna, només queda l'immigrant.

Repàs de l'any

Deixem enrere l'any 2004. Tant de bo s'hagués acabat una setmana abans i haguéssim pogut evitar la tragèdia del tsunami. Perquè el 2004 ens ha reservat el pitjor malson pel final. Ha estat una catàstrofe natural sense precedents, la magnitud de la qual és incalculable. Morts, misèria, destrucció i epidèmies són el llegat del pas del tsunami per les costes del sud-est asiàtic.

Però malauradament, de desgràcies no només en tenim de naturals. L'home hi ajuda, i massa. La postguerra a l'Iraq -amb segrestos de civils innocents i tortures per part dels ocupants incloses-, la violència al Pròxim Orient, l'horror a l'escola de Beslan -amb culpa tant de la guerrilla txetxena com del govern de Putin- o la crisi de Darfur al Sudan, en són alguns exemples.

Un 2004 políticament intens a nivell internacional. La incomprensible reelecció de Bush no podia ser pitjor notícia per encarar els reptes de futur. El seu nou govern, a més, suposa un gir encara més a la dreta.

També un nou escenari per una UE sense rumb: l'ampliació a 25, l'inici de negociacions amb Turquia, la signatura d'un tractat constitucional i l'elecció de Durao Barroso al capdavant de la Comissió.

I més incògnites a nivell internacional: la revolució taronja de Iusxenko, l'esdevenir a Palestina sense Arafat o l'evolució d'una Amèrica Llatina dirigida majoritàriament per governs teòricament d'esquerres.

Anant reduint el cercle d'influència ens trobem l'àmbit estatal. Un dia, un fet, ha marcat l'any. Els atemptats del terrorisme integrista islàmic de l'11-M a Madrid. Una barbàrie que va conmocionar tot l'Estat espanyol. Davant aquesta tragèdia, el govern d'Aznar va mentir la població, que després de protagonitzar les manifestacions de condemna i rebuig més nombroses de la història va decidir dir prou i va exigir la veritat el dia de reflexió en unes reivindicacions espontànies davant les seus del Partit Popular d'arreu. L'endemà, el 14-M, Zapatero surt elegit president.

L'inici de legislatura comença amb la promesa d'un nou tarannà i la formació d'un govern paritari. Des de llavors, l'Estat espanyol manté un nivell de tensió alt, amb el PP de Rajoy radicalitzat amb Zaplana i Acebes d'estandards, problemes interns -Madrid, Galícia i País valencià- i la demagògia com a arma política, i un PSOE amb les eternes contradiccions internes, i la responsabilitat de governar un estat amb territoris que no encaixen i baralles entre sectors socials.

Mentrestant, retorn de les tropes d'Iraq, el testimoni impecable de la representant de les víctimes de l'11-M a la Comissió d'investigació, la detenció de la cúpula d'ETA i l'aprovació del Pla Ibarretxe al Parlament basc.

El casament del Príncep, la polèmica pel retorn dels Papers, el joc brut amb les seleccions, boicots rancis o la rebel·lió de l'Església més conservadora, demostren que encara avui veiem massa sovint tics de la vella Espanya.

En l'escenari català, el primer any de tripartit. De moment, ni prou catalanista ni prou d'esquerres. Han mostrat però, símptomes de millora i, diuen, s'ha reforçat en superar la crisi pel cas Carod. Gran polseguerra la que ha aixecat, un Carod avui desubicat, per la reunió amb ETA a Perpinyà. I Convergència i Unió, sense rumb. Un any en què s'ha parlat molt de l'Estatut, que sabrem com acaba l'any vinent. Això sí que promet espectacle. I l'any del Fòrum que acaba amb fracàs, deixant tocat un Clos que té tan d'esquerres com Dalí de realista.


Només em queda confiar que el 2005 serà, segur, millor.

dissabte, de gener 01, 2005

Any nou, vida nova

Després d’una interminable nit de cap d’any a Barcelona, reprenc el fil de la meva vida, amb els examens molt propers i un munt de feina per fer.
Segurament pensareu que m’he proposat organitzar-me millor, estudiar una mica cada dia, o qualsevol dels típics propòsits que es fan en aquestes dates. Però res més lluny de la realitat, ja que no soc propens a fer aquest tipus de coses, ja que només s’acaven complint en un percentatge molt baix dels casos.

Deixant de banda tot aquest seguit de novetats envers la meva vida, dono el tret de sortida a uns instants de reflexió, per tal que tots parem durant uns minuts de fer el que estem fent , i posem en funcionament la nostra memòria que ens transporti al passat any, amb la finalitat de valorar el 2004.

Imagino que han passat almenys deu minuts des de la lectura de les anteriors línies, i us disposeu a llegir la meva valoració de l’any. Us vull dir que la tinc escrita, a bolígraf, però per motius de ganes ( i no personals, com algunes ments morboses hauran pensat), no l’escric a continuació. Només dir que el 2004 no ha estat globalment parlant un any perfecte. S’han millorat alguns aspectes, però altres han empitjorat. A mode de resum:
  • Vida personal: En aquest aspecte és impossible ser objectiu, i donat el meu tarannà positivista, penso que ha estat un any millor que l’anterior, he conegut gent nova que valia la pena conèixer, i he fet coses que volia fer. En l’aspecte negatiu recordo molt pocs fets dignes de comentari, potser perquè oblido amb facilitat tot allò que no m’agrada recordar.
  • Vida del meu voltant: Penso que a la majoria de gent que m’envolta, el 2004 ha estat un any equilibrat, ja que per uns ha estat molt fluix i per d’altres ha estat un bon any, però en aquest aspecte no hi entro amb profunditat, ja que no conec el cent per cent dels casos.
  • Vida regional i nacional: Com cada any ha seguit morint gent innocent, i l’odi i la por són sentiments que estan a l’ordre del dia. D’altra banda, com aspecte positiu esmentaria el més important que s’ha donat al nostre territori, com és l’ascens dels partits d’esquerres, i la marxa del PP del govern.
  • Vida internacional: Desastrós. Cada vegada que mirava les noticies internacionals, apareixien males notícies. Tsunami, Haití, Iraq, Sierra Leona, huracans, sequeres, contaminació, reelecció de Bush, fam, morts, i un llarg eccètera que han fet que l’any 2004 hagi estat un any de despropòsits. Tant de bo que serveixi de lliçò perquè el 2005 pugui significar un punt d’inflecció cap al progrés global. Per desgràcia mentre dic això penso en la utopia que significa que les meves paraules esdevinguin una realitat.