dimecres, de desembre 29, 2004

Tsunami

Bonica paraula que amaga un concepte devastador. Millor no haver-la conegut mai. És com paraules com "titadine" o "sunnita i xiïta" que només salten a la llum pública si van acompanyades de desgràcies o conflictes.
Però això del tsunami em penso que passa els límits de l'imaginable. Malauradament ens hem tornat quasi immunes a les notícies que ens arriben de la petita pentalla o dels diaris. Tot es redueix a una expressió de pena i condol automatitzada en escoltar les xifres de damnificats, acompanyada d'un "no hi ha dret". Es veu llunyà.
Però el que va passar fa uns dies al Sud-est asiàtic és molt greu; m'atreviria a dir que el més greu que he vist mai. Ara diuen que la catàstrofe ja s'ha cobrat prop de 65.000 víctimes, però aquesta xifra augmenta sense aturador. I potser mai s'acabarà de comptar del tot, deixant de banda que saber-ho del cert tampoc se sabrà. Encara ara hi ha unes xifres de desapareguts esfaraïdores, que em temo aniran passant a ser víctimes.
Però a més de tot això, l'amenaça d'epidèmies assola la zona i les pèrdues materials posen en perill la vida dels supervivents. Un panorama dessolador que necessita i exigeix d'una ajuda generosa de la comunitat internacional. Espero que les administracions que m'afecten, l'ajuntament, la Generalitat, el govern estatal i la UE no esmatimin esforços; ara és un oportunitat de posar en pràctica la "solidaritat" de la que sempre se n'omplen la boca.
I dels EUA, doncs m'imagino que seguint el seu esperit "salvador", que els portà a implicar-se en una guerra per fer fora a un dictador que exercia de tirà envers una població indefensa -amb unes despeses multimilionàries-, doncs ara veient que les xifres de víctimes reals i potencials del tsunami són immenses, espero que no escatimi recursos i dediqui tot el que tingui a l'abast per continuar amb aquest esperit "salvador" del qual va fer gala per treure Hussein i "portar la democràcia" a l'Iraq. O potser no els interessa res de Sri Lanka?
Siusplau, que les autoritats internacionals no s'estinguin amb tonteries i que ajudin de debò!

dilluns, de desembre 27, 2004

Després de la tempesta...

Després de la tempesta, arriba la calma, una calma passatjera, que s’esvaïrà tan rapidament com ha arribat. Per ser més concrets estic justament endinsat dins l’ull de l’huracà, on es respira una calma tensa.

Ha passat el temut 25 i 26 de desembre, dos dies en els que no he obert un llibre amb finalitat d’estudi, i es compleix una setmana de l’última vegada que em vaig sentir inspirat per escriure, i la veritat és que aquests dies no ajuden a la inspiració. Només he tingut temps per llegir “1984” de George Orwel i “Relato de un náufrago” de Gabriel Garcia Márquez. Però d’altra banda em considero afortunat per haver pogut llegir dos llibres, que almenys m’han permès evadir-me per un moment de la bogeria nadalenca que s’havia format al meu voltant.

També val la pena mencionar que aquest any després que els meus pares em formulessin la pregunta de rigor anual “Nen, que vols per Nadal?”, em va esgarrifar pensar que realment no necessito res, i d’altra banda em va alegrar sentir-me independent de la necessitat de posseïr qualsevol tipus d’objecte material comprable. Si ho pensem fredament no ens fa falta res, i tot i que al final em van comprar un mòbil (La veritat és que el que tenia s’apagava sovint, però continuava fent el seu servei...), sento que no em manca res.

Qualsevol persona pensarà que el fet que no manqui res, pot ser entès com l’assoliment de la felicitat completa, però només serveix per fer-nos adonar que per culpa del consumisme que ens envolta, com més tenim menys feliços som, perquè donem menys importància a tot allò que s’ho mereix.

Per això el meu propòsit pel 2005 (Dels propòsits em proposo fer un capítol a part demà), és el de valorar allò que tinc, i no pas les coses materials, sinó les persones, els gestos, els sentiments.

dilluns, de desembre 20, 2004

A comprar regals?

Ja fa molts dies que no podia escriure per manca de temps material, i no és quelcom que m’agradi gaire. Però ara s’acosta el pitjor, el Nadal. Corre cap a qui volta per allà i pensa en comprar regals a la família. És com un malson. Pensar en un regal per a algú altre, és una bogeria. De fet, per més voltes que li dones al cap mai trobes el regal definitiu.

Però un cop et decideixes per un regal, encara et queda el pitjor, entregar-lo a la persona i veure la reacció en la seva cara. Hi ha gent que fingeix molt bé la cara de sorpresa i felicitat, però d’altra sembla no esforçar-se el més mínim per demostrar cap alegria. Són moments realment tensos.

Personalment, a mi el que més m’emprenya és ser jo el qui rep el regal, perquè encara que m’agradi molt, no transmeto mai la sensació d’estar satisfet amb el regal. Aquesta incapacitat, fa que la persona que m’ha comprat el regal no es senti feliç per la seva bona elecció.

Finalment, arribes a la conclusió que s’hauria de prohibir fer regals, perquè la única cosa que aporten són males estrugances.

diumenge, de desembre 19, 2004

S'apropa Nadal

Enguany es repeteix la història de cada any per aquestes dates. Els carrers s'engalanen, les televisions es mantenen fidels a les tradicions (entranyables repeticions, pel·lícules històriques, reculls de l'any que s'acaba, força música, algunes bones pel·lícules i molts anuncis), ens ve la dèria pel bon tiberi (quins àpats!) i la febre per la compra compulsiva, tenim estones de compartir amb la familia, ens venen els records de l'any que deixem enrere i els propòsits per l'any que ens dóna la benvinguda... potser és que em coincideixen aquestes dates per vacances però haig de dir que les espero amb il·lusió i, en acabar-se, les acomiado amb enyor.
Em representa un punt d'inflexió en l'estrès. Sembla que per fi en faci prou amb dies de 24 hores i ja no en necessiti trenta per poder fer tot el que vull i haig de fer. Acabo exàmens i deixo enrere la pressió. Puc estirar-me al sofà, sota la manta, ben calentó i acabar de mirar el Temps o començar a mirar una pel·lícula típica de tarda mentre primer un ull i després l'altre cauen rendits al plaer impagable d'una migdiada d'hivern.
A mi m'agrada el caliu familiar que es crea, estar de prop amb la teva gent i disposar d'estones lluires per dedicar a aquelles persones que surten de la teva rutina i només sigui possible coincidir al costat d'una tassa de cafè amb elles en aquestes dates excepcionals.
S'apropa Nadal i, a banda de les crítiques consumistes, que comparteixo, és una època que m'agrada...

dimecres, de desembre 15, 2004

Competitius

Ultimament m'adono de la competitivitat existent entre els participants de la meva carrera. Ho trobo patètic, ja que per sobre de tot hauriem de ser companys i ajudar-nos. Però lluny d'això sembla que això sigui una cursa en la qual no importa trepitjar o empentar a algú per arribar més lluny. És la llei de la selva, en la qual no em trobo gens confortable. Tothom a la seva, jo he fet allò, jo faig allò altre, no et deixo això, no miris el que porto, etc.

Em arribat al punt de preferir veure com es fot el veí que no pas ajudar-lo per satisfacció personal. Estic molt desencisat amb la forma de ser de la gent, i això em desmotiva molt. Som egoistes per natura? No ho sé, però començo a creure que la societat ens incita a ser-ho.

Si algú em demana algun treball o apunts per comprarar-los o fins i tot per plagiar-los amb certa cura, jo estic disposat a compartir. Així que ja sabeu on sóc!

diumenge, de desembre 12, 2004

El negoci del segle

Avui, he anat a un caixer automàtic, i després de posar saldo al mòbil, m'ha picat la curiositat de mirar les dades del meu compte corrent, a través de la pantalla. No estava en la meva sucursal, sinó en una de "La Caixa", i abans de sortir les dades, ha aparegut una pantalla on posava "Aquesta operació té un recàrrec de 0,45 Euros, vol continuar?".

Evidentment he pres la decisió racional, la del NO, un NO rotund, i que m'ha indignat. Com poden cobrar 0'45 Euros per posar a la pantalla unes xifres? No ho entenc. De fet, abans ja ho feien però sense avisar-te. Llavors a la fi de cada any observem els monstruosos beneficis que tenen aquestes institucions, i lliguem caps. És un negoci increïble. Tu els prestes diners, i ells fan el que volen amb ells a canvi d'una irrisòria quantitat d'interès. Per si no n'hi hagués prou, guanyen milers de milions a través d'operacions especulatives en borsa, ja que tenen l'avantatge de disposar de tals quantitas de capital que fan que el mercat vagi en la direcció que volen. Per tant juguen sobre segur. Amb els préstecs es dóna el mateix cas, ja que tot i que existeixi morositat, aquesta es veu compensada pels alts beneficis que aquestes operacions dóna a la institució. I si no com expliqueu l'anunci d'hipoteques del Banco de Santader, que es repeteix cada 2 minuts?

Per si no hi hagués prou, hi han les comissions. Si ens cobren 0'45 Euros per mirar els moviments dels nostres comptes corrents fora de la nostra entitat, hem de pagar i callar? Doncs no hi ha dret. I encara sort que no visc en una ciutat on no hi hagi cap sucursal de la meva caixa, perquè sinó ja hauria begut oli.

Per tant, si encara no us ha quedat prou clar, el negoci del segle és: El banc.

Això sí, espero que algun dia proliferin al nostre país entitats que es dediquin a promoure les finànces ètiques, perquè això no pot continuar així...

dissabte, de desembre 11, 2004

Estudiant

Fa uns dies que no escric. M'apena molt tenir descuidat el meu compromís d'escriure, i encara més, perquè cada dia passen moltes coses que m'agradaria comentar. Però no patiu que vaig apuntant-me-ho tot i aquest Nadal, que tindré temps, ja ho aniré exposant tot. I és que el dia a dia dóna per molt.. no us imagineu la de perles que, per exemple, es veuen diàriament al metro.
Però la crua realitat és que darrerament estic absorvit pels estudis. Passo molta estona davant apunts i fotocòpies. És com una lluita contra rellotge per acabar temaris, un trencaclosques per distribuir el temps que és finit amb les matèries que semblen infinites. Una cosa curiosa és que estudiant me n'adono de lo interessant que arriba a ser la carrera, i de que és una llàstima no haver-m'hi posat amb més temps d'antelació. Però això de deixar-ho pel final és un llast que afecta a tothom, exceptuant comptades excepcions, i que malgrat trimestre rere trimestre hi ha el propòsit que no passi, sempre acabes igual.
No m'extenc més perquè abans d'anar a fer nones vull acabar uns temes per poder-me dedicar demà a l'assignatura que en tinc el primer examen dilluns.
Sort del Barça! Aquest any guanyem aquells partits que em pensava que per llei estava fixat que només podia guanyar-los el Madrid. Per sort, als últims minuts, jugant malament.. Oh! i menció especial pel Barça d'handbol, que sí que he vist una estona. És una cosa que m'encanta, la Champions d'handbol. Les tardes dels dissabtes, al sofà de casona... i amb en Barrufet i companyia de protagonistes.
Apa, desitjeu sort pels exàmens..

dijous, de desembre 09, 2004

Pont passat per aigua

S’ha acabat el pont (més aviat aqueducte) de la purísima. Ha estat un pont atípic, plujós, fred, però ha servit per desconnectar del ritme infernal que havia agafat la meva vida darrerament.
Aquest petit parèntesi, m’ha permès agafar aire per tal d’enfrontar tot el que m’espera, ja que al gener ja tenim els exàmens, i està prohibit fallar. Jo crec que tinc més pressió que el Van Gaal la segona vegada que va tornar al Barça, perquè com suspengui alguna semestral, el món se’m pot caure a sobre.
Aquest panorama, unit a la meva qualitat de dropo, es presenta desalentador. És per això que haig de posar-me al cap que s’ha d’estudiar, perquè no vull clatellades inesperades.

Avui començo a posar-me les piles, tot escrivint aquí, després del pont, que tot i ésser tan llarg, se m’ha fet excessivament curt. Veurem com evolucionen els esdeveniments...

Romandreu informats.

divendres, de desembre 03, 2004

Don Bush Quijote

“En un lugar de Texas, de cuyo nombre no quiero acordarme, no ha mucho tiempo que vivía un presidente de los de lanza en astillero, adarga antigua, rocín flaco y galgo corredor.”

Amb aquestes paraules començaria Miguel de Cervantes la seva gran obra si l’escrivís avui en dia. Parlaria sobre Don Bush Quijote, un president que va enfollir (tot i que no degut a la lectura com l’entranyable Don Quijote de la Mancha) i veia enemics on no n’hi havia, per tal de demostrar al món que ell era un salvador, un home de llegenda.
Acompanyat pel seu escuder Sancho Panza Cheney, que tot i saber de la follia del seu caballer, la ignorava per tal d’aconseguir un gran tresor.

Potser els primers capítols ens parlarien d’un atac a un poble (Nova York), i la consegüent aventura que el porta a terres Afganeses a la recerca i captura del seu gran enemic, Bin Laden. No sabem si aquest enemic és real, o fruit de la imaginació de Don Bush Quijote, però el cas és que el nostre caballer acaba de destrossar un país que ja estava pel camí de la desgràcia.

No content amb la seva primera aventura, Don Bush Quijote, segueix la seva particular creuada, aquesta vegada per les terres d’Iraq, un regne governat pel cruel Saddam Hussein, que poc o res té a veure amb el seu objectiu Bin Laden. Però Don Bush Quijote tenia al cap que aquell regne havia de ser destruit, i dit i fet, en una gran batalla, va capturar al malvat Saddam Hussein, i va sumir aquest regne en el més profund caos.

El malvat Bin Laden seguia viu, i Don Bush Quijote era reelegit pel seu poble, que semblava haver enfollit juntament amb el seu valerós president, perquè si no, no hi havia altra explicació.

El més graciós de tot és que la història és verídica, i afortunadament no estic en la llista negra de Don Bush Quijote... I que almenys jo i en Narcís hem trobat on viu el seu enemic Bin Laden, però mantindrem el secret perquè Cervantes pugui completar la seva novel·la... (Pròximament la prova gràfica!!)

dijous, de desembre 02, 2004

Actes reflexes

Mentre caminava sense direcció concreta aquesta tarda per la universitat, he trobat a un company que feia temps que no veia. Concretant més, podria dir que no el veig des de juny, quan vam acabar exàmens. S'han produit les salutacions de rigor, amb la corresponent cara de felicitat (jo crec que la seva era fingida), i la consegüent pregunta que feia un mes que no sentia i que m'ha fet recordar moltes coses.
"Aquest estiu vas marxar a Dominicana amb una ONG no? Explica'm que tal!!"
A veure, ens hem trobat per un passadís de la facultat, imagino que tu tens coses a fer, i no crec que en dos minuts pugui resumir-te amb èxit el que han estat setmanes d'estada en un altre país. Si vols t'ho explico mentre ens prenem un cafè, però si m'acabes de dir que tens classe d'aquí cinc minuts, pots imaginar que la meva explicació no pot donar per a molt.
La veritat és que no ha estat la primera vegada que em passa, i són preguntes que fem sense pensar. Jo crec que són preguntes reflexes, que no passen pel cervell abans de ser formulades, perquè si hi passessin, de ben segur no es produirien.
És com quan hom et pregunta "Ja has arribat?", que penses, NO, sóc un hol·lograma, jo estic en camí.
També m'he trobat al terra després d'una patada monumental en el camp de futbol, fent crits de dolor, i que s'acosti algú per preguntar-me "Estàs bé?". Jo penso per a mi mateix "Si, el que passa és que m'agrada revolcar-me per terra mentre crido, sóc un depravat."
Una altra situació graciosa és quan algú comet una errada d'èpiques dimensions, es sol animar-lo amb un "NO passa res". A veure, com que no passa res?? Però si aquest tio acaba de trencar qualsevol perspectiva d'èxit!!!
Desenganyem-nos, som éssers que encara actuem per instint, m'atreviria a dir que sobretot els homes. Tot i que les dones no us salveu, ja que alguna vegada he escoltat a dir d'alguna noia "Quiero un hijo tuyo!!!" (i no us alarmeu, que no era a mi). Està clar que aquesta noia no ha pensat realment el que significa tenir un fill en aquell moment, perquè sinó segurament no el voldria tenir amb l'individu a qui va adreçat el crit. Però al cap i a la fi, són només suposicions.

dimecres, de desembre 01, 2004

1 de Desembre

Avui comença el desembre, un mes que particularment no m'agrada gaire. De fet quan m'he llevat aquest matí, he pogut comprovar com els núvols tapaven bona part del cel que amenaçava de ploure. L'amenaça s'ha convertit en un fet, i per tant ara ja puc dir que comencem el desembre amb fred, pluja i un cel gris.
Però no és només el clima hivernal l'únic fet que no m'agrada del desembre, sinó més especialment el Nadal. Ho sento, ho confesso, NO m'agrada el Nadal. L'única cosa positiva és tenir dies de festa.
Durant el Nadal hem d'aguantar inacabables dinars familiars, amb familia a qui t'estimes, però també amb aquella tieta falsa que notes que no et té un gran apreci, a qui li has de donar un regal fent cara de bon nen, aguantant comentaris com "sembles un pobre amb aquesta barba" o perles per l'estil. Demano novament disculpes, però el Nadal m'avorreix. És més, ara escriure nadal en minúscules perquè a mi no m'ha demostrat res com per donar-li més importància que a d'altres paraules: nadal, nadal, nadal. Trobo que el nadal promou la hipocresia, i no crec que m'apareguin els esperits del conte de Dickens per demostrar-me el contrari.
Per si fos poc l'ombra dels exàmens comença a planejar pel meu cap, i fa que la barreja sigui explosiva. Però paciència que això acaba de començar!!


Una setmaneta que necessito

Estic immers en la tremenda espiral d'estrès característica de la societat occidental. Tinc una agenda plena (no vull semblar pedant, que quedi clar que plena no significa interessant), se m'acaben deu mil terminis (que si haig d tornar un llibre, que si vull participar a un sorteig, que si s'acaba un termini d'inscripció, que si s'apropa el final d'una activitat que hauré acabat sense poder fer...), que si em coincideixen cites i acitvitats diverses, que si m'oblido d'això o arribo tard a allò... a part de tot això, estic en una societat que m'exigeix que em justifiqui per tot... que m'expliqui i doni els perquès a tot... que genera malentesos i segones intencions... una societat plena de tabús, complexes i estereotips que m'engoleixen com un peix gros es menja un peix petit.
I davant tot això recordo amb enyor i un sentiment de relativa enveja, l'experiència d'aquest darrer més d'agost. No sabeu lo bé que m'aniria passar una setmana a Padre las Casas o a las Cañitas. Per qui no sabeu de què us parlo es tracta de dos dels llocs que vaig anar aquest estiu, al centre rural de la República Dominicana. Aquell mes vaig saber el què significava realment desconnectar, i precisament ara això és el que més desitjo. Una setmaneta sense mòbil, sense notícies ni TV, sense burocràcia, sense haver de justificar-me, sense horaris, sense metro ni semàfors, sense bitllets ni targetes de crèdit, sense envejes ni recels ni odis ni impotències... una setmaneta sense privilegis, rentant-me amb una galleda i menjant arròs i un mango que hem trobat per terra de postres, parlant abans d'anar a dormir i no mirant la TV ni descansant pel cansament arrastrat al llarg del dia, saludant a tota la gent a qui em trobi, essent convidat a prendre un cafè a tot arreu on passi, contemplant les "lomas" (muntanyes) i no les carreteres i aprenent a ser hospitalari i a no preocupar-me per res més que allò estrictament necessari.
Però la pregunta és: ho canviaria? El pitjor és que, malgrat tot, em temo que només hi passaria una setmana.