dimarts, de març 29, 2005

D'exàmens i xancletes

Un cop passada la Setmana Santa, torna la santa normalitat. Per a mi, no és tan normal com podria perquè entro de plè en època d'exàmens. Avui he fet el primer, que confio s'haurà superat. He fet un exàmen d'aquells que deixen triar una pregunta d'entre dues opcions. Quan això em passa, i s'hi suma que de les dues sé pràcticament el mateix, em poso molt nerviós i perdo molt de temps valorant quina opció escollir.

Sempre trigo molt a començar a respondre, i quan tothom ja porta mitja pàgina, jo tot just començo a escriure les paraules clau que no vull oblidar-me de posar. Penso en trivialitats diverses, observo la gent del voltant i llavors, quan me n'adono, ja ha passat mitja hora. Per això dec ser sempre dels últims a sortir.

A banda, les preguntes d'avui són d'aquelles que requereixen estar inspirat per omplir dues cares amb un parell de conceptes bàsics. Això, que se'm sol donar bé, m'esgota moltíssim psíquicament. Acabo els exàmens fet pols. I m'és impossible el mateix dia posar-me seriosament a estudiar el pròxim.

Per cert, avui ha arribat l'estiu a la Pompeu. "Que taxatiu!", pensareu. Ja sol ser tradició que comenci en acabar la Setmana Santa -aquí ens mengem la primavera- però veig que aquest any va de debò. Les erasmus han inaugurat l'estiu; han recuperat de l'armari aquelles xancletes que se subjecten tan sols pel dit gros i llueixen uns tops que maregen el personal.
I així, ja hem donat la benvinguda a l'estiu, quan si no m'equivoco tot just fa escasses setmanes que hem acomiadat l'hivern.

I quin paper jugo jo en aquesta onada de calor repentina? Doncs avui, tot atabalat per l'examen, no se m'acut res més que estrenar un jersei que em va comprar una meva tia. Un jersei que, tard, m'he adonat que és gruixudíssim! Quina calor! Ara, és clar, ja està fent companyia als apunts a la motxilla, i ajudant a preprarar futurs problemes d'esquena.

Abans d'acabar, que parlava de les Erasmus, a la Pompeu n'està ple! La majoria segueixen un mateix patró: estudiants nord-americanes, la majoria rosses, morenes de pell, que vesteixen i parlen igualíssim totes. Aviat la Pompeu semblarà l'Universitat de Stanford en petit o, això sí que no, la de Georgetown.

dilluns, de març 28, 2005

Timofònica

No soporto a la companyia de telèfon espanyola per excel·lència, la Timofònica. Ja em queia malament abans, amb el seu monopoli i tarifes elevades, o posteriorment amb l'amic Villalonga, que va pujar les tarifes abans de la privatització per fer-nos creure que els seus preus baixaven després.

Però no vull parlar de corrupció empresarial. Més aviat m'agradaria deixar anar unes preguntes a l'aire, que no espero que siguin respostes, però sí rumiades.

Resulta que a Movistar ens cobren per tots els serveis que fem servir, com el de consultar el saldo (2 cops al dia és gratuït). Em sembla bé, fins a cert punt. Però el que trobo il·lògic és el cobrament de serveis que no fem servir. Si jo truco a una persona i la trucada es creua per un problema a la centraleta (Que deu ser una centralassa, perquè no m'imagino jo una pobra dona donant connexió a totes les trucades que es realitzen a través de la companyia), és totalment injust el cobrament de la trucada, ja que es deu a un error d'ells. Així com quan es perd la cobertura (que asseguren que n'hi ha en un 99% del territori, i és mentida), que no et permet parlar amb qui truques, però res impedeix a la companyia seguir cobrant...

Em sembla indignant, això si no tant com els bancs, que ahir vaig mirar els moviments a la meva llibreta i vaig veure que em van treure 3,50 Euros de comissió cadascuna de les dues vegades que vaig retirar efectiu a una Caixa (de l'estrella) a Andorra! Quins lladregots.

dissabte, de març 26, 2005

Andorra, la vella?

Porto moltes hores sense poder asseure ni un sol moment per escriure el que he anat fent. Comencem pel principi. Abans d'ahir vaig anar a Andorra amb l'Anna, una petita escapadeta per desconnectar de l'estressant vida d'estudiant.

Moltes hores de cotxe, fins que vam arribar a Andorra. Encara que sembli mentida, mai havia anat a Andorra, i em va sorprendre molt l'estructura d'aquest peculiar país pirinenc. Només entrar-hi, vam haver de fer una cua quilomètrica fins arribar a Andorra la Vella. La missió era trobar l'hotel, i no semblava que seria gaire difícil donat el tamany de la ciutat. Vam anar baixant per un carrer, fins que em vaig decidir entrar pels petits carrers buscant l'hotel. Evidentment, com no el trobava, vaig decidir preguntar on estava l'hotel. Un senyora em va comentar que m'havia passat de poble, que allò era Escaldes. Jo no podia sortir de la meva sorpresa, ja que només havia recorregut 2 minuts per Andorra La Vella i ja l'havia passat de llarg!

Finalment va resultar que Escaldes i Andorra La Vella estan enganxats, (Menys mal, perquè si no serien 4 pisos cada un...) i l'hotel no va ser difícil de trobar. Ara només mancava aparcar, i just davant de l'hotel vam veure un pàrquing, on vam entrar. Però un cop dins vaig poder observar els preus (6 euros les 2 primeres hores!!!), i vaig decidir-me pel pàrquing municipal que hi havia a 500 metres de l'hotel, que va acabar costant un total de 8,50 Euros tota l'estància. Va ser la primera sorpresa, no hi ha llocs d'aparcament gratuit a Andorra. Amb la qual cosa es fan un munt de calers gràcies als pàrquings, que fa por.

Un cop a l'hotel vam anar a dinar, a deixar les coses i vam descansar una estona fins que vam decidir anar a Caldea per relaxar-nos una mica. Vam dirigir-nos a peu (Una de les avantatges del país.) fins a Caldea, mentre ja m'anava adonant de quanta raó tenia l'Anna quan em va dir que allò és com Platja d'Aro però en muntanya, ja que no hi havia cap part baixa de cap edifici sense cap negoci instal·lat. Com no feia dia d'esquí, tothom es va decidir per passejar i anar a Caldea (Les dues úniques coses que es pot fer.), amb la qual cosa no vam poder comprar entrada per aquella mateixa tarda, sinó que vam comprar pel dia següent al matí.

Per aprofitar el temps vam anar a mirar botigues, que són igual que les de Platja d'aro però un pèl més barates (No gaire més). Allà envoltats de gent pija de totes les procedències vam fer les úniques compres, una miqueta de xocolata i cartrons de tabac. Vam anar a prendre un cafè, i vam anar a l'hotel. Allà vam decidir on aniriem a sopar, i seguidament ens hi vam dirigir. Vam baixar el carrer (un dels pocs) principal fins un restaurant pizzeria que estava molt bé en relació qualitat-preu, i després de sopar vam fer un passeig fins a l'hotel.

Al matí següent, esmorzar a l'hotel i caminada fins a Caldea (5 minuts), on vam gaudir de 2 hores i escaitx del relax que proporcionen els hidromassatges. Va ser la única cosa que em va agradar d'una sobreexplotada Andorra. Allà al bany exterior vaig poder observar com Andorra la Vella podia tenir la possibilitat de ser un país meravellós, si no fos per aquest excés de botigues i turisme, ja que en essència és un petit poblat envoltat d'altísimes muntanyes, i travessat per un riu cabdalós. Un paissatge de somni espatllat fins a límits insospitats. el curiós del cas és que es diu Andorra la Vella, quan de vella no en té res.

Després de dinar vam agafar el cotxe i vam tornar a Girona, on vam fer una deliciosa mariscada, i un cop sopats vam anar a fer el toc. Fent el toc em vaig trobar a Kapi i a Bicho, i vam sortir junts a L-Suit que tot i no agradar-me, és de les poques opcions que presenta la nit gironina. Allà em van presentar a Miss Espanya, que resulta que és gironina. És maca, però tampoc per llançar cohets. No sé, deu ser que els meus gustos són extranys, però no m'agrada ni Andorra la Vella ni la nova Miss Espanya.

dimecres, de març 23, 2005

Va de cine I

Que quedi clar que em cauen bé tant en Bardem com l'Aménabar, però això no significa que no cregui que se n'ha fet un grà massa amb Mar Adentro. És una bona pel·lícula, ben feta, però ja està. Passa amb els elogis a Mar adentro com amb les crítiques a la teledeixalla. Tothom en parla però pocs ho pensen. Personalment, de pel·lícula estrangera em va agradar més Los chicos del coro.

Però tot això no treu que em sembli magnífic que amb el cinema s'aprofiti per tractar temes socials com ha fet el recentment oscaritzat director.

El fet és que avui he vist Milion dolar baby. Molt bona, i a falta de veure El aviador i Entre Copas, encertada l'elecció de l'Oscar d'enguany; una història d'entrega cega per assolir més que un somni, l'únic alicient a la vida de la protagonista -Hilary Swank-, més un parell d'actorassos -Clint Eastwood i Morgan Freeman- que regenten un gimnàs i viuen de la seva passió per la boxa.
El més rellevant és que m'ha semblat que tractava el tema de l'eutanàsia molt millor que Mar Adentro. Planteja més bé el dilema moral els darrers trenta minuts de la pel·lícula, que Mar adentro amb dues hores. Els sentiments pels quals passa l'entrenador al final del film i la manera d'expressar la voluntat del malalt, i fins i tot l'opinió de l'Església, em sembla més encertat en la pel·lícula d'Eastwood que en la d'Amenábar. Per cert, un tema aquest de l'eutanàsia, que darrerament està de màxima actualitat, tant pel tracte en les dues pel·lícules premiades als Oscar, com pel cas de Terri Schiavo.

Avui però, he vist una altra pel·lícula: Descubriendo el Nunca Jamás. Preciosa! Un film fantàstic amb una interpretació boníssima de Johny Deep i Kate Winslet. Una oda als somnis i a la imaginació. Un crit a l'optimisme i a l'alegria. Imprescindible, i més havent vist també Milion Dolar Baby.

dilluns, de març 21, 2005

Dies de descans

Per fi he trobat de nou una estoneta per escriure. En tenia ganes. Gràcies al sistema intensiu per trimestres de la Pompeu, aquest curs m'han fet la broma de posar-me exàmens després de les vacances de Setmana Santa, amb la qual cosa això de les vacances m'ho han aigualit de mala manera. Per aquestes alçades del curs, sempre anava bé una escapada per alliberar tensions i conèixer una mica de món. Però aquest any m'haig de satisfer mirant l'Atlas de la Vanguardia i fent les meves cabòries sobre què fer aquest estiu.

Per abans de Setmana Santa tenia les entregues i presentacions dels nombrosos treballs que ens fan fer a la carrera de Polítiques. Han estat dies intensos, amb força feina i un nivell considerable d'agobiament. La sensació de que s'apropa el dia d'entrega i no s'enllesteix la feina és una tortura!

Per això, un cop enllestida la part de treballs, m'he agafat uns dies de repòs a Girona. L'afecte dels pares, la comoditat de casa, el caliu familiar, els bons àpats... A banda, una estona per poder quedar amb amistats amb qui tens ganes de quedar-hi; moments per a la lectura la música i per fer una mica de sofà amb televisió.
També he aprofitat per anar a la piscina i per fer un partidet de bàsquet (que vam jugar contra dos pares i els seus respectius fills, dignes d'un estudi psicològic!).
I gaudir una mica de la meva petita Girona, i de les coses que només poden passar-me aquí. Avui he trobat la mare d'un amic de la infància, amb qui he perdut una mica el contacte. En preguntar-li per ell, la mare tot decepcionada m'ha dit que no en sabia gaire res perquè havia marxat de casa. Total, una petita relliscada -de les quals en sóc un especialista- que només em poden passar a Girona.
I per petiteses immenses, quan vaig anar a buscar el tortell -preciosa tradició- a casa d'una meva tia, una de les meves àvies, tot innocència, em va etzibar un "encara estàs solter?". Entre rialles vaig encaixar aquesta onada de sinceritat.

Però aquests dies de distracció i d'absència de maldecaps aviat s'acaben. Dimecres cap a Barcelona per anar prenent contacte amb la matèria. brrrrr

Bones Notícies

Sembla mentida com passa el temps de ràpid, porto practicament 3 setmanes sense escriure res, i no per manca d'anècdotes, sinó per vagueria pura.

La veritat és que la notícia més ressenyable és que amb l'UdG som campions de Catalunya, i que gràcies a això marxem a Tenerife a disputar la primera fase dels campionats d'Espanya (tot pagat evidentment). A més, estem en plena setmana santa, la qual cosa maximitza el meu benestar fins a límits que no podia ni imaginar. Tot són flors i violes, gràcies a l'arribada de la primavera.

Per a total gaudiment, van retirar l'estàtua de Franco (Davant la ràbia dels franquistes, que segueixen encaparrats en que Espanya va viure una època daurada amb la dictadura), el Barça té mitja lliga a la butxaca (El trauma d'Stamford Bridge està oblidat).

Es nota que arriba el bon temps, i les ganes d'estar de bon humor es disparen!

dilluns, de març 14, 2005

Silenci

Quan preguntes per injustícies passades, sobre corrupcions, sobre negligències, sobre errors... sempre et trobes el silenci com a resposta. El silenci és un flagell a la veritat. Diuen que la ignoràcia fa la felicitat; si més no, la ignorància del poble permet la felicitat dels poderosos i la ignorància del poble l'aïlla de la dura realitat.

Quan es beneficien de la mateixa malifeta, dos es posen d'acord, callen i continuen aprofitant-se de la situació. Si s'investiga i es dóna llum a la veritat, tothom en sortiria escaldat, per tant, millor silenciar-ho tot. El problema és quan en Maragall patina i se li escapa, després es genera un enrenou que convé amainar quan més aviat millor. Ràpidament es posa l'estractor per absorvir tota la fumarel·la, i aquí no ha passat res.

Això del silenci no és cap broma. Allunyant el ciutadà de la veritat, simplement no dient-li allò que mereix saber, se l'aïlla en un món irreal, treient-li tota capacitat crítica i reduint-lo tant sols a la funció de consumidor. Propaganda enlloc d'informació, publicitat enlloc de comunicació, eslògans enlloc de notícies, manipulació enlloc de transparència, silenci enlloc de reconeixement, de justícia, de veritat.

Poder significa impunitat. Els anys posteriors a les dictadures, tant a Amèrica Llatina com en l'Estat espanyol, ha dominat la Llei del Silenci, l'oblit de les atrocitats. En nom de la por, s'ha optat per l'estratègia de fer veure que no ha passat res i passar pàgina. Enterrar les injustícies i els assassinats.

Qüestió de justícia històrica és reconèixer les víctimes i condemnar els botxins. Però la justícia topa amb el silenci. I llavors, el silenci esdevé injustícia.

Diu Eduardo Galeano que el poder té arrels més profundes i estructures més duraderes que els governs que entren i surten al ritme de les eleccions. Té raó. Es canvien les cares però els privilegis i els vicis del poder es mantenen. I mentrestant, els ciutadans no tenen res a dir-hi. A callar. Tampoc poden queixar-se, perquè no se'ls explica de la missa la meitat.

En temps de dictadures, es produïa la humiliació civil enfront del poder militar; avui, la força de les armes ja no governa però la humiliació civil continua. Es prohibia i es prohibeix recordar, s'impedia i s'impedeix investigar.
Per molt que vulguin destruir la memòria i la veritat, la història és tossuda i amb el temps, deixa cadascú allí on li pertoca.

Enlloc del silenci, memòria i veritat. Qüestió de justícia.

dissabte, de març 05, 2005

24 Hores

El dijous, coincidint amb el partit que havia de jugar amb la UdG a Barcelona, vam decidir fer-hi una llarga estada fins l'endemà a la tarda. Un total de 24 hores a Barcelona en les quals van passar moltes coses.

En primer lloc, partidet a futbol, més aviat una costellada. I cap a les 5 de la tarda dinar, amb un litre de cervesa per les meves venes. Encara hi era tot, però ja començava a sortir alguna tonteria de les meves paraules.

Posteriorment vaig anar amb un amic a Plaça Catalunya, que romania plena de gom a gom, esperant la nostra arribada, que tenia com a objectiu fer temps fins l'hora de sopar. Vam entrar en un supermercat a comprar unes pizzes, whisky, Ron Brugal, refrescs i també una Xibeca que ens permetès aguantar el tipus mentre passejavem.
Amb tot això ja eren les 9 del vespre, hora d'anar a casa d'en Narcís a sopar les pizzes.

Un cop al seu pis, vem conèixer a en Felipe, un dels dos companys de pis d'en Narcís, un andalús amb salero. Vam sopar mirant el Barça - Madrid (gran victòria blaugrana.), i bevent ron. Posteriorment vam baixar fent l'animal cap al centre en cotxe, cantant "soldadito marinero" a grans decibelis.

La nit acabava ràpid per en Narcís, a qui no li va entrar gaire bé el ron, però la nit era llarga, fins i tot més que la meva memòria, ja que només recordo entrar a una discoteca amb dues companyes de pis de la meva xicota i uns amics, i estar per allà fins les 6 del matí.

L'endemà, tren cap a Girona havent dinat i a entrenar. La veritat és que quan vaig agafar el llit, vaig quedar dormit a l'instant.

dimecres, de març 02, 2005

Enyorament Bachatil del tonto

Avui estic de bon humor, porto una setmaneta molt relaxada, i això es nota en la disminució de freqüència en els meus escrits. La veritat és que no em puc queixar.

Ara mateix davant de l'ordinador, sense cap preocupació estic escoltant de la millor música que tinc al disc dur. De tant en tant, sona alguna bachata que em desperta la nostalgia i les ganes de viatjar, en especial de tornar a la Dominicana. Haig de reconèixer que aquest setembre no creia que les ganes de retornar esdevinguéssin tant intenses, però m'acabo de sorprendre buscant vols d'anada i tornada a Santo Domingo per aquest agost.

Alguna màgia envolta a aquest país, que tothom en queda enamorat. Jo penso que la gent hi fa molt, però el clima i el colorit són factors molt importants. Però en aquesta ocasió són les ganes de retrobar-me amb amics que vam deixar allà. Oh! i ara sona una bachata a l'ordinador...ja em veig a la plaza prenent un jugo i tararejant les músiques que envolten la terrasseta. M'anyoro massa, algú s'apunta a fer una escapada?