divendres, de febrer 25, 2005

El segon esvoranc

Amb la tragèdia del Carmel com a escenari de fons, ahir es va escenificar el que els articulistes s'han afanyat a titular com la fi de l'oasi català. El que ahir va succeir al Parlament constitueix un cataclisme de grans dimensions en la vida política catalana. El greuge de les acusacions, certes o no, de Maragall a CiU és immens. L'expressió del "3%" ha generat un esvoranc menys tràgic que el del Carmel però d'una magnitud semblant. Però en aquest cas el forat està pel camí de generar unes ferides molt difícils de cicatritzar.

La fiscalia ja ha anunciat que investigarà l'afer. En cas de ser cert, suposaria un flagell tant als govern de CiU com a la democràcia en general, deteriorant encara més l'opinió de la ciutadania devers la política i posant a l'ull de l'huracà la federació nacionalista. Si en canvi no són certes les acusacions de malversació de fons públics, el President hauria comès un error imperdonable.

Les declaracions de Maragall insinuant el cobrament de comissions dels governs de CiU per l'adjudicació d'obres públiques són una temeritat. En cas de ser certes, l'obligació del President seria denunciar-ho a la Justícia i no pas utilitzar-ho com un argument partidista en el debat sobre l'enfondrament del Carmel. A més, se'l podria acusar d'ocultar aquesta informació, constitutiva de delicte, en haver retirat posteriorment l'acusació. I si no són certes, Maragall hauria comès una injúria en majúscules, una "maragallada" de les que ens té acostumats, però que aquest cop n'hauria fet un gra massa.

Per la seva banda, Convergència i Unió tampoc pot estar orgullosa. Se l'acusat de corrupció, un rumor extès en l'oasi però que mai s'havia expressat en públic. Si és certa l'acusació, el fet seria molt greu i suposaria una ombra molt grossa per la gestió dels 23 anys de CiU. En tot cas, la reacció de Mas ahir va ser vergonyosa. Va amenaçar el consens per l'Estatut i va fer un xantatge a Maragall, prioritzant els interessos del partit als del país.

Aquesta legislatura no estarà marcada pel cas Carod, com en un principi va semblar. El cas del Carmel i les seves conseqüències polítiques -els "danys col·laterals" que es diria en llenguatge bèlic nord-americà- marcaran el que resta de legislatura, si és que aquesta arriba al seu final.

L'oasi català trontolla. Sembla que penja d'un fil la política catalana. La manera de fer política, els seus protagonistes, la relació de forces, els temes de debat, els secrets a veus i els repartiments de poder.

Sabrem alguna vegada la veritat? Els ciutadans ens la mereixem, com ens mereixem uns millors polítics. I els veïns del Carmel es mereixen saber la veritat del primer esvoranc i, sobretot, es mereixen respecte i no passar aviat a l'oblit i ni al silenci.

dimecres, de febrer 23, 2005

Enlloc, arreu

Creuar fronteres, conèixer cultures. Descobrir indrets desconeguts. Passejar per un lloc nou, infiltrar-te en la rutina dels altres sense haver de demanar permís.
Deixar enrere els maldecaps del dia a dia. Deixar preocupacions, dedicar-te a aprendre, conèixer. Conèixer tradicions, llengües, somriures, històries... persones. Particularitats alienes que esdevenen temporalment costum.
Carrers amb anys d'història. Pedres escenaris de mil i una cançons. Per un instant, protagonista d'una crònica llunyana, avui propera.
Un tren, un destí.

dissabte, de febrer 19, 2005

No m'agrada gens

- no m'agrada com s'ha fet. A partir d'una Convenció d'escàs valor democràtic, no sorgida d'un procés constituent per part de la ciutadania europea. En la seva redacció, el Parlament hi ha pintat ben poc.

- no m'agrada que, per aprovar-se, no sigui preceptiu convocar referèndum als diversos països i siguin els estats qui decideixin si ratificar el Tractat constitutiu o no, sense haver de tenir en compte al ciutadà.

- no m'agrada gens la campanya de propaganda i desinformació del govern estatal. El govern ha evitat un debat seriós sobre aquest Tractat i ha optat per enradar al ciutadà amb cares mediàtiques que citaven articles que no són més que pura literatura.

- no m'agrada el repartiment de poder a la Unió. Les cireres es remenen al Consell Europeu, als Consells de Ministres i, sobretot, a la Comissió. El Parlament, únic organ d'arrel democràtica, té reservat un paper secundari i no hi pinta res.

- no m'agrada, i em fa por, el paper que tindrà el Banc Central Europeu. Els Estats de la zona euro han cedit plenament la sobirania en política monetària a una institució completament al marge de qualsevol control democràtic. Ni els seus membres tenen procedència democràtica, ni han de justificar les seves decisions davant ningú. El BCE està al servei del poder financer. I el pitjor, el text constitucional defineix com al seu objectiu únic objectiu la contenció de la inflació, i no la creació d'ocupació ni el creixement econòmic. Molt menys, la justícia social.

- no m'agrada perquè allò que distingia Europa i que la feia el mirall de referència, l'Estat del Benestar i les seves polítiques socials, es posen molt en perill. Aquest Tractat no tan sols no assegura el manteniment de l'Estat del Benestar, sinoó que deixa via lliure a la liberalització dels serveis socials.

- no m'agrada que aquesta "Constitució" té una clara orientació ideològica, la neoliberal. Aquest Tractat obre la porta a la flexibilització al mercat laboral i posa tots els instruments al servei de les grans corporacions i del poder financer. L'Europa dels drets socials passa a ser una economia "social" de mercat altament competitiva.

- en relació a això que s'omplen la boca a tothora dels Drets Fonamentals, no m'agrada el perillós llenguatge que practica la Unió de promoure i reconèixer drets, però no d'assegurar-los. Em ve al cap la Carta de DDHH de les Nacions Unides que tots els Estats subscriuen i que parla, per exemple, del dret a l'autodeterminació; i jo, no veig per enlloc que es compleixi. No és més que pura literatura que sol quedar en paper mullat.
I continuant sobre drets, enlloc fan referència als drets dels immigrants, evidenciant que els consideren ciutadans de segona. I un altre aspecte que no m'agrada, és que en la "Constitució" no prohibeix del tot la pena de mort.

- no m'agrada perquè demana un augment encara major de la despesa militar, fet que evidencia que s'aposta pel model dels EUA de resolució de conflictes. La UE no aposta per la pau i el diàleg. A més, admet l'ús de la força militar en casos preventius (sona això de guerra preventiva?) i se sotmet en política militar als dictats de l'OTAN, per extensió, dels EUA.

- no m'agrada gens perquè no em reconeix com el que sóc, com a català. És una Europa dels i pels Estats, i no reconeix Catalunya, no ja com a nació sinó ni tan sols com a poble. I amb aquest Tractat és encara més difícil el dia de demà la possibilitat legítima de la independència d'alguna de les nacions sense estat que la conformen.

- no m'agrada perquè no em puc identificar amb una entitat que no permet que la meva llengua, i l'oficial d'entre 7 i 10 milions de persones més, tingui caracter oficial. Suposa la negació de la meva llengua i, per extensió, de la meva cultura i la meva personalitat nacional.

- no m'agrada que un cop aprovat, sigui gairebé impossible tocar ni una coma del que allà hi ha escrit, i que per tant consagra tot allò del que ja m'he queixat: una Europa dels Estats, militarista, insolidària, neoliberal i, sobretot, poc democràtica.


Per tot això, ho tinc clar, NO a aquesta Constitució. I em considero tan europeista o més que tots aquells que votaran que sí. Perquè jo, a banda de voler una Europa unida, vull una Europa per les persones, democràtica i social. És una constitució que deixaria Europa lluny dels meus somnis i ideals; i és que aquí en sabem massa d'acceptar constitucions que no ens reconeixen o que no ens satisfan del tot. I no s'ha de tornar a cometre el mateix error.

M'imagino que d'entre els motius que he exposat, no n'hi ha cap que coincideixi amb les raons del NO de la néta de Mussolini o Le Pen; en canvi, precisament els motius del meu NO segurament deuen coincidir amb les raons del SÍ d'Aznar o Berlusconi. Què li sembla senyor Montilla?

I per acabar, també agrair els moviments i associacions que s'han mobilitzat per informar del que debò representa aquesta Constitució. Gràcies a ells, i no a Butragueño o el Loquillo, anirem a votar sabent el què se'ns demana votar.

dimecres, de febrer 16, 2005

Broques boges

El temps no para, no perdona ni un minut. He mirat la darrera vegada que vaig escriure i d'això ja fa dues setmanes!

Com tot trimestre estic en aquells dies d'impàs en què m'atabalo. Tinc un munt de feina al tinter per fer, i em marejo en pensar-hi. I dit sigui de passada, estic fent poquet perquè es rebaixi la pila. Treballs, treballs en grup -encara pitjor, coincidir per quedar, posar-se d'acord...quin horror!-, pràctiques periòdiques, apunts que falten, matèries que no me n'entero i sóc incapaç de posar-hi fil a l'agulla...

A més, el dubte permanent al voltant del meu futur. A més, s'ha posat de moda i és el tema recurrent a 4t. Tothom en parla, tothom et pregunta... el pitjor és veure algú que ho té clar i penses Què pagaria jo per tenir-ho així de clar! No sé què fer!!!! No en tinc ni idea i ara mateix el meu futur és d'allò més incert.

I també hi ha l'estiu. M'agradaria fer moltes coses però els diners i el temps són limitats. Vull fer calaix, vull -o haig- aprendre anglès, vull conèixer món, vull desconnectar, vull passar-m'ho bé, vull conèixer gent... Algú m'ho sap ajuntar tot en una fórmula màgica?

Després també tenim l'estrès. Dinar en 20 minuts perquè haig d'acabar una pràctica, anar al metro sabent que arribaré com a mínim 10 minuts tard al meu destí, quedar amb tal i veure que ja havies quedat amb qual, haver d'anar a comprar faltant 5 minuts perquè tanqui el supermercat i l'estrella, el mòbil. Que si haig de trucar a "x", que si haig de respondre a "y"...

Tinc ganes de llegir tranquil a l'aire lliure; tinc ganes de veure una bona pel·lícula.

Amb tot, en aquesta espiral frenètica s'agraeix infinitament un somriure, un "bon dia", un "perdó", una història divertida, una entremaliadura d'un infant, una mirada d'una noia... sort dels petits detalls, la salsa del dia a dia.

PD: buff, al costat meu, a l'aula d'ordinadors de la universitat, hi ha un noi que des que ha arribat em té mig marejat. AXE tiu, que no costa res!!! (o el Nivea for men, que jo utilitzo i va de meravella!)

dimarts, de febrer 15, 2005

El meu dia (Inici d'una nova etapa)

Aquest segon semestre tinc nous propòsits, entre els quals està com a número u, estudiar una mica cada dia. Serà complicat, donda la meva escassa voluntat, però jo crec que ho haig d'intentar.
En primer lloc he deixat la feina, que no em permetia anar al matí a la universitat, i he dissenyat un pla d'estudi per poder recuperar les hores de classe a les quals no puc assistir a la tarda. Per ser el primer dia, ha anat tot rodat. M'he llevat a les 8.30 i a les 9 ja estava a la universitat (On per cert, ja no hi ha ni la meitat de coneguts que hi havien altres anys.) per estudiar i passar apunts durant una horeta i mitja, que es el que marquen els cànons del bon estudiant. Per tant a les 10.30 ja havia finalitzat els meus objectius del dia, i a partir de llavors he pogut gaudir d'un matí universitari fins que a les 13.45 he arribat a casa.
Ara, havent dinat aprofito per fer aquest repàs al dia, perquè a les 15.00 haig de començar la classe d'àrab, fins les 17.00. Però com a les 17.00 començo classe a la universitat, marxaré un xic abans per tal de no fallar. Si tot va segons el previst, acabaré a les 21.00 (Normalment ho faig una hora abans per no saltar-me entreno, però al professor li ha donat per fer una classe presencial obligatòria). Sortiré pitant cap a Salt, per poder arribar a entreno. Un dia llarg, però ben aprofitat...

dijous, de febrer 10, 2005

La constitució Europea

S'acosta el dia del referèndum de la constitució europea, i cada vegada em dóna l'extranya sensació de que no volen que en assebentem de què va. Surten famosos a la tele que llegeixen articles, com els il·lustres pensadors moderns Emilio Butragueño i Johan Cruyff, reconeguts per la seva gran trajectoria en el món de la política, i especialistes en dret constitucional. Però més enllà de les paraules buides i les afirmacions de "Sí, perquè hem d'entrar a Europa.", ningú raona en quins aspectes ens pot beneficiar o perjudicar aquesta constitució europea. Només si ens busquem la vida i ens interessem pel tema, podrem veure les "trampes" que pot amagar aquest text. Però la majoria de gent no es prèn tanta molèstia. I els governants no semblen estar interessats en el coneixement per part del poble d'aquesta nova constitució.
Ja em perdonaran, però tanta culpa tenen els governants, com la gent que votarà amb desconeixença, moguts per la patètica propaganda política engegada per certs partits, que aspiren a aconseguir vots mitjançants cartells amb la foto del número 1 de cada partit al costat d'un monosíl·lab afirmatiu o negatiu. Em sorprèn que molta gent sàpiga de memòria tots els arbres genealògics dels famosos de la premsa rosa, que no pas els avantatges o inconvenients de la constitució europea.
Fins que no vingui un governant i ens prengui el pèl no aprendrem novament que el nostre vot és important, i que encara ho és més posseïr conscipencia política. Però com la nostra memòria històrica pateix d'Alzheimer, bombardejada massivament amb dades irrellevants, provinents dels mitjans de comunicació, sembla que no serveixi de res la lluita dels nostres avantpassats per assolir la democràcia.

dimecres, de febrer 09, 2005

Herois do mar

Heróis do mar, nobre povo,
Nação valente, imortal,
Levantai hoje de novo
O esplendor de Portugal!
Entre as brumas da memória,
Ó Pátria sente-se a voz
Dos teus egrégios avós,
Que há-de guiar-te à vitória!

Às armas, às armas!
Sobre a terra, sobre o mar,
Às armas, às armas!
Pela Pátria lutar
Contra os canhões marchar, marchar!

Desfralda a invicta Bandeira,
À luz viva do teu céu!
Brade a Europa à terra inteira:
Portugal não pereceu
Beija o solo teu jucundo
O Oceano, a rugir d'amor,
E teu braço vencedor
Deu mundos novos ao Mundo!

Às armas, às armas!
Sobre a terra, sobre o mar,
Às armas, às armas!
Pela Pátria lutar
Contra os canhões marchar, marchar!

Saudai o Sol que desponta
Sobre um ridente porvir;
Seja o eco de uma afronta
O sinal do ressurgir.
Raios dessa aurora forte
São como beijos de mãe,
Que nos guardam, nos sustêm,
Contra as injúrias da sorte.

Às armas, às armas!
Sobre a terra, sobre o mar,
Às armas, às armas!
Pela Pátria lutar
Contra os canhões marchar, marchar!

dimarts, de febrer 08, 2005

Acaben Exàmens

Han acabat els exàmens, han estat unes setmanes eternes, i tot i els mals resultats, estic content d'haver finalitzat el martiri mental que suposa haver d'estudiar amb el neguit de fer un examen.

Això sí, mentre altres universitats catalanes fan almenys una setmana de vacances, nosaltres ja hem començat el segon quadrimestre. Sembla mentida, però no tenen pietat. A més porta dos dies sense parar de ploure, i comença a ser avorrit. Almenys la pluja ha servit per permetre'm uns minuts per poder seure davant l'ordinador, i escriure unes quantes línies.


dimecres, de febrer 02, 2005

Vergonyós

La imatge era deporable. Després es queixen del desencant i la llunyania de la població en relació a la política, el que els experts en diuen desafecció, però em sembla el més normal després de veure ahir la retransmissió de TVE (per cert, pèssima a nivell de so) sobre el debat entorn al Pla Ibarretxe.
Eren al voltant de les deu del vespre, a partir de quan va tocar el torn a Duran i Lleida, i a continuació els portaveus d'ERC, PNB, IU, ICV, etc. Les imatges que reflectien la petita pantalla parlaven per sí soles: un immens nombre de seients buits. Sí, la majoria de diputats havien deixat el seus respectius escons, principalment de les files del PP i del PSOE.
D'aquest fet se'n poden extreure dues lectures: d'una banda, una falta de respecte cap als ponents que es dirigien a l'hemicicle i, per extensió, als votants dels seus respectius partits. Es va produir la paradoxa que els diversos portaveus, i en especial Erkoreka, del PNB, es dirigien a Rajoy sense ell ser present als seients del Congrés, malgrat ser el cap de files del principal partit de l'oposició.
D'altra banda, és immoral que els representants polítics de la societat, que cobren importants quantitats de diners públics, no compleixin amb la feina per la qual els ciutadans van dipositar la seva confiança en ells. El debat sobre el Pla Ibarretxe va començar a les 16h i a les 22h el parlament espanyol estava més que mig buit. Si se sumen són menys de les vuit hores reglementàries. Aquests senyors no poden passar ni vuit hores asseguts en un seient còmode fent veure que escolten mentre hi ha personal mèdic que passa 24 hores seguides a la feina o personal de la constucció que es deixa la pell en la seva feina cada dia? Siusplau, és qüestió de tenir una mínima decència!
Però encara procupa més el tema si tenim en compte que això passava en un debat sobre un tema tan important a nivell mediàtic com el de reforma de l'Estatut basc. Això porta a pensar quin deu ser el grau d'absentisme quan es debaten qüestions com les prestacions socials als minusvàlids, per exemple, de gran importància pel benestar de les persones però de molta menys trascendència pública.
Les xifres d'absentisme són espantoses. És d'una falta de moral immensa. És deporable que aquells amb qui la ciutadania ha confiat perquè els representin i decideixin per ells en els afers d'importància general tinguin l'absència del seu escó com a norma general.
Últimament presenciem masses casos en què es posa en dubte la dignitat de la classe política. Em venen a la memòria les paraules de la portaveu de l'Associació de víctimes de l'11-M, Pilar Manjón, criticant els polítics per utilitzar amb fins electorals el terrorisme i fer d'una comissió d'investigació sobre una barbàrie com l'atemptat de Madrid un circ on els representants polítics es tiraven els plats pel cap sense respecte cap als grans dagnificats, les víctimes.
És urgent i necessari que canviï la situació, fer de la política allò que exclusivament ha de ser, la gestió del poder públic al servei de la ciutadania.