dimecres, de desembre 29, 2004

Tsunami

Bonica paraula que amaga un concepte devastador. Millor no haver-la conegut mai. És com paraules com "titadine" o "sunnita i xiïta" que només salten a la llum pública si van acompanyades de desgràcies o conflictes.
Però això del tsunami em penso que passa els límits de l'imaginable. Malauradament ens hem tornat quasi immunes a les notícies que ens arriben de la petita pentalla o dels diaris. Tot es redueix a una expressió de pena i condol automatitzada en escoltar les xifres de damnificats, acompanyada d'un "no hi ha dret". Es veu llunyà.
Però el que va passar fa uns dies al Sud-est asiàtic és molt greu; m'atreviria a dir que el més greu que he vist mai. Ara diuen que la catàstrofe ja s'ha cobrat prop de 65.000 víctimes, però aquesta xifra augmenta sense aturador. I potser mai s'acabarà de comptar del tot, deixant de banda que saber-ho del cert tampoc se sabrà. Encara ara hi ha unes xifres de desapareguts esfaraïdores, que em temo aniran passant a ser víctimes.
Però a més de tot això, l'amenaça d'epidèmies assola la zona i les pèrdues materials posen en perill la vida dels supervivents. Un panorama dessolador que necessita i exigeix d'una ajuda generosa de la comunitat internacional. Espero que les administracions que m'afecten, l'ajuntament, la Generalitat, el govern estatal i la UE no esmatimin esforços; ara és un oportunitat de posar en pràctica la "solidaritat" de la que sempre se n'omplen la boca.
I dels EUA, doncs m'imagino que seguint el seu esperit "salvador", que els portà a implicar-se en una guerra per fer fora a un dictador que exercia de tirà envers una població indefensa -amb unes despeses multimilionàries-, doncs ara veient que les xifres de víctimes reals i potencials del tsunami són immenses, espero que no escatimi recursos i dediqui tot el que tingui a l'abast per continuar amb aquest esperit "salvador" del qual va fer gala per treure Hussein i "portar la democràcia" a l'Iraq. O potser no els interessa res de Sri Lanka?
Siusplau, que les autoritats internacionals no s'estinguin amb tonteries i que ajudin de debò!

dilluns, de desembre 27, 2004

Després de la tempesta...

Després de la tempesta, arriba la calma, una calma passatjera, que s’esvaïrà tan rapidament com ha arribat. Per ser més concrets estic justament endinsat dins l’ull de l’huracà, on es respira una calma tensa.

Ha passat el temut 25 i 26 de desembre, dos dies en els que no he obert un llibre amb finalitat d’estudi, i es compleix una setmana de l’última vegada que em vaig sentir inspirat per escriure, i la veritat és que aquests dies no ajuden a la inspiració. Només he tingut temps per llegir “1984” de George Orwel i “Relato de un náufrago” de Gabriel Garcia Márquez. Però d’altra banda em considero afortunat per haver pogut llegir dos llibres, que almenys m’han permès evadir-me per un moment de la bogeria nadalenca que s’havia format al meu voltant.

També val la pena mencionar que aquest any després que els meus pares em formulessin la pregunta de rigor anual “Nen, que vols per Nadal?”, em va esgarrifar pensar que realment no necessito res, i d’altra banda em va alegrar sentir-me independent de la necessitat de posseïr qualsevol tipus d’objecte material comprable. Si ho pensem fredament no ens fa falta res, i tot i que al final em van comprar un mòbil (La veritat és que el que tenia s’apagava sovint, però continuava fent el seu servei...), sento que no em manca res.

Qualsevol persona pensarà que el fet que no manqui res, pot ser entès com l’assoliment de la felicitat completa, però només serveix per fer-nos adonar que per culpa del consumisme que ens envolta, com més tenim menys feliços som, perquè donem menys importància a tot allò que s’ho mereix.

Per això el meu propòsit pel 2005 (Dels propòsits em proposo fer un capítol a part demà), és el de valorar allò que tinc, i no pas les coses materials, sinó les persones, els gestos, els sentiments.

dilluns, de desembre 20, 2004

A comprar regals?

Ja fa molts dies que no podia escriure per manca de temps material, i no és quelcom que m’agradi gaire. Però ara s’acosta el pitjor, el Nadal. Corre cap a qui volta per allà i pensa en comprar regals a la família. És com un malson. Pensar en un regal per a algú altre, és una bogeria. De fet, per més voltes que li dones al cap mai trobes el regal definitiu.

Però un cop et decideixes per un regal, encara et queda el pitjor, entregar-lo a la persona i veure la reacció en la seva cara. Hi ha gent que fingeix molt bé la cara de sorpresa i felicitat, però d’altra sembla no esforçar-se el més mínim per demostrar cap alegria. Són moments realment tensos.

Personalment, a mi el que més m’emprenya és ser jo el qui rep el regal, perquè encara que m’agradi molt, no transmeto mai la sensació d’estar satisfet amb el regal. Aquesta incapacitat, fa que la persona que m’ha comprat el regal no es senti feliç per la seva bona elecció.

Finalment, arribes a la conclusió que s’hauria de prohibir fer regals, perquè la única cosa que aporten són males estrugances.

diumenge, de desembre 19, 2004

S'apropa Nadal

Enguany es repeteix la història de cada any per aquestes dates. Els carrers s'engalanen, les televisions es mantenen fidels a les tradicions (entranyables repeticions, pel·lícules històriques, reculls de l'any que s'acaba, força música, algunes bones pel·lícules i molts anuncis), ens ve la dèria pel bon tiberi (quins àpats!) i la febre per la compra compulsiva, tenim estones de compartir amb la familia, ens venen els records de l'any que deixem enrere i els propòsits per l'any que ens dóna la benvinguda... potser és que em coincideixen aquestes dates per vacances però haig de dir que les espero amb il·lusió i, en acabar-se, les acomiado amb enyor.
Em representa un punt d'inflexió en l'estrès. Sembla que per fi en faci prou amb dies de 24 hores i ja no en necessiti trenta per poder fer tot el que vull i haig de fer. Acabo exàmens i deixo enrere la pressió. Puc estirar-me al sofà, sota la manta, ben calentó i acabar de mirar el Temps o començar a mirar una pel·lícula típica de tarda mentre primer un ull i després l'altre cauen rendits al plaer impagable d'una migdiada d'hivern.
A mi m'agrada el caliu familiar que es crea, estar de prop amb la teva gent i disposar d'estones lluires per dedicar a aquelles persones que surten de la teva rutina i només sigui possible coincidir al costat d'una tassa de cafè amb elles en aquestes dates excepcionals.
S'apropa Nadal i, a banda de les crítiques consumistes, que comparteixo, és una època que m'agrada...

dimecres, de desembre 15, 2004

Competitius

Ultimament m'adono de la competitivitat existent entre els participants de la meva carrera. Ho trobo patètic, ja que per sobre de tot hauriem de ser companys i ajudar-nos. Però lluny d'això sembla que això sigui una cursa en la qual no importa trepitjar o empentar a algú per arribar més lluny. És la llei de la selva, en la qual no em trobo gens confortable. Tothom a la seva, jo he fet allò, jo faig allò altre, no et deixo això, no miris el que porto, etc.

Em arribat al punt de preferir veure com es fot el veí que no pas ajudar-lo per satisfacció personal. Estic molt desencisat amb la forma de ser de la gent, i això em desmotiva molt. Som egoistes per natura? No ho sé, però començo a creure que la societat ens incita a ser-ho.

Si algú em demana algun treball o apunts per comprarar-los o fins i tot per plagiar-los amb certa cura, jo estic disposat a compartir. Així que ja sabeu on sóc!

diumenge, de desembre 12, 2004

El negoci del segle

Avui, he anat a un caixer automàtic, i després de posar saldo al mòbil, m'ha picat la curiositat de mirar les dades del meu compte corrent, a través de la pantalla. No estava en la meva sucursal, sinó en una de "La Caixa", i abans de sortir les dades, ha aparegut una pantalla on posava "Aquesta operació té un recàrrec de 0,45 Euros, vol continuar?".

Evidentment he pres la decisió racional, la del NO, un NO rotund, i que m'ha indignat. Com poden cobrar 0'45 Euros per posar a la pantalla unes xifres? No ho entenc. De fet, abans ja ho feien però sense avisar-te. Llavors a la fi de cada any observem els monstruosos beneficis que tenen aquestes institucions, i lliguem caps. És un negoci increïble. Tu els prestes diners, i ells fan el que volen amb ells a canvi d'una irrisòria quantitat d'interès. Per si no n'hi hagués prou, guanyen milers de milions a través d'operacions especulatives en borsa, ja que tenen l'avantatge de disposar de tals quantitas de capital que fan que el mercat vagi en la direcció que volen. Per tant juguen sobre segur. Amb els préstecs es dóna el mateix cas, ja que tot i que existeixi morositat, aquesta es veu compensada pels alts beneficis que aquestes operacions dóna a la institució. I si no com expliqueu l'anunci d'hipoteques del Banco de Santader, que es repeteix cada 2 minuts?

Per si no hi hagués prou, hi han les comissions. Si ens cobren 0'45 Euros per mirar els moviments dels nostres comptes corrents fora de la nostra entitat, hem de pagar i callar? Doncs no hi ha dret. I encara sort que no visc en una ciutat on no hi hagi cap sucursal de la meva caixa, perquè sinó ja hauria begut oli.

Per tant, si encara no us ha quedat prou clar, el negoci del segle és: El banc.

Això sí, espero que algun dia proliferin al nostre país entitats que es dediquin a promoure les finànces ètiques, perquè això no pot continuar així...

dissabte, de desembre 11, 2004

Estudiant

Fa uns dies que no escric. M'apena molt tenir descuidat el meu compromís d'escriure, i encara més, perquè cada dia passen moltes coses que m'agradaria comentar. Però no patiu que vaig apuntant-me-ho tot i aquest Nadal, que tindré temps, ja ho aniré exposant tot. I és que el dia a dia dóna per molt.. no us imagineu la de perles que, per exemple, es veuen diàriament al metro.
Però la crua realitat és que darrerament estic absorvit pels estudis. Passo molta estona davant apunts i fotocòpies. És com una lluita contra rellotge per acabar temaris, un trencaclosques per distribuir el temps que és finit amb les matèries que semblen infinites. Una cosa curiosa és que estudiant me n'adono de lo interessant que arriba a ser la carrera, i de que és una llàstima no haver-m'hi posat amb més temps d'antelació. Però això de deixar-ho pel final és un llast que afecta a tothom, exceptuant comptades excepcions, i que malgrat trimestre rere trimestre hi ha el propòsit que no passi, sempre acabes igual.
No m'extenc més perquè abans d'anar a fer nones vull acabar uns temes per poder-me dedicar demà a l'assignatura que en tinc el primer examen dilluns.
Sort del Barça! Aquest any guanyem aquells partits que em pensava que per llei estava fixat que només podia guanyar-los el Madrid. Per sort, als últims minuts, jugant malament.. Oh! i menció especial pel Barça d'handbol, que sí que he vist una estona. És una cosa que m'encanta, la Champions d'handbol. Les tardes dels dissabtes, al sofà de casona... i amb en Barrufet i companyia de protagonistes.
Apa, desitjeu sort pels exàmens..

dijous, de desembre 09, 2004

Pont passat per aigua

S’ha acabat el pont (més aviat aqueducte) de la purísima. Ha estat un pont atípic, plujós, fred, però ha servit per desconnectar del ritme infernal que havia agafat la meva vida darrerament.
Aquest petit parèntesi, m’ha permès agafar aire per tal d’enfrontar tot el que m’espera, ja que al gener ja tenim els exàmens, i està prohibit fallar. Jo crec que tinc més pressió que el Van Gaal la segona vegada que va tornar al Barça, perquè com suspengui alguna semestral, el món se’m pot caure a sobre.
Aquest panorama, unit a la meva qualitat de dropo, es presenta desalentador. És per això que haig de posar-me al cap que s’ha d’estudiar, perquè no vull clatellades inesperades.

Avui començo a posar-me les piles, tot escrivint aquí, després del pont, que tot i ésser tan llarg, se m’ha fet excessivament curt. Veurem com evolucionen els esdeveniments...

Romandreu informats.

divendres, de desembre 03, 2004

Don Bush Quijote

“En un lugar de Texas, de cuyo nombre no quiero acordarme, no ha mucho tiempo que vivía un presidente de los de lanza en astillero, adarga antigua, rocín flaco y galgo corredor.”

Amb aquestes paraules començaria Miguel de Cervantes la seva gran obra si l’escrivís avui en dia. Parlaria sobre Don Bush Quijote, un president que va enfollir (tot i que no degut a la lectura com l’entranyable Don Quijote de la Mancha) i veia enemics on no n’hi havia, per tal de demostrar al món que ell era un salvador, un home de llegenda.
Acompanyat pel seu escuder Sancho Panza Cheney, que tot i saber de la follia del seu caballer, la ignorava per tal d’aconseguir un gran tresor.

Potser els primers capítols ens parlarien d’un atac a un poble (Nova York), i la consegüent aventura que el porta a terres Afganeses a la recerca i captura del seu gran enemic, Bin Laden. No sabem si aquest enemic és real, o fruit de la imaginació de Don Bush Quijote, però el cas és que el nostre caballer acaba de destrossar un país que ja estava pel camí de la desgràcia.

No content amb la seva primera aventura, Don Bush Quijote, segueix la seva particular creuada, aquesta vegada per les terres d’Iraq, un regne governat pel cruel Saddam Hussein, que poc o res té a veure amb el seu objectiu Bin Laden. Però Don Bush Quijote tenia al cap que aquell regne havia de ser destruit, i dit i fet, en una gran batalla, va capturar al malvat Saddam Hussein, i va sumir aquest regne en el més profund caos.

El malvat Bin Laden seguia viu, i Don Bush Quijote era reelegit pel seu poble, que semblava haver enfollit juntament amb el seu valerós president, perquè si no, no hi havia altra explicació.

El més graciós de tot és que la història és verídica, i afortunadament no estic en la llista negra de Don Bush Quijote... I que almenys jo i en Narcís hem trobat on viu el seu enemic Bin Laden, però mantindrem el secret perquè Cervantes pugui completar la seva novel·la... (Pròximament la prova gràfica!!)

dijous, de desembre 02, 2004

Actes reflexes

Mentre caminava sense direcció concreta aquesta tarda per la universitat, he trobat a un company que feia temps que no veia. Concretant més, podria dir que no el veig des de juny, quan vam acabar exàmens. S'han produit les salutacions de rigor, amb la corresponent cara de felicitat (jo crec que la seva era fingida), i la consegüent pregunta que feia un mes que no sentia i que m'ha fet recordar moltes coses.
"Aquest estiu vas marxar a Dominicana amb una ONG no? Explica'm que tal!!"
A veure, ens hem trobat per un passadís de la facultat, imagino que tu tens coses a fer, i no crec que en dos minuts pugui resumir-te amb èxit el que han estat setmanes d'estada en un altre país. Si vols t'ho explico mentre ens prenem un cafè, però si m'acabes de dir que tens classe d'aquí cinc minuts, pots imaginar que la meva explicació no pot donar per a molt.
La veritat és que no ha estat la primera vegada que em passa, i són preguntes que fem sense pensar. Jo crec que són preguntes reflexes, que no passen pel cervell abans de ser formulades, perquè si hi passessin, de ben segur no es produirien.
És com quan hom et pregunta "Ja has arribat?", que penses, NO, sóc un hol·lograma, jo estic en camí.
També m'he trobat al terra després d'una patada monumental en el camp de futbol, fent crits de dolor, i que s'acosti algú per preguntar-me "Estàs bé?". Jo penso per a mi mateix "Si, el que passa és que m'agrada revolcar-me per terra mentre crido, sóc un depravat."
Una altra situació graciosa és quan algú comet una errada d'èpiques dimensions, es sol animar-lo amb un "NO passa res". A veure, com que no passa res?? Però si aquest tio acaba de trencar qualsevol perspectiva d'èxit!!!
Desenganyem-nos, som éssers que encara actuem per instint, m'atreviria a dir que sobretot els homes. Tot i que les dones no us salveu, ja que alguna vegada he escoltat a dir d'alguna noia "Quiero un hijo tuyo!!!" (i no us alarmeu, que no era a mi). Està clar que aquesta noia no ha pensat realment el que significa tenir un fill en aquell moment, perquè sinó segurament no el voldria tenir amb l'individu a qui va adreçat el crit. Però al cap i a la fi, són només suposicions.

dimecres, de desembre 01, 2004

1 de Desembre

Avui comença el desembre, un mes que particularment no m'agrada gaire. De fet quan m'he llevat aquest matí, he pogut comprovar com els núvols tapaven bona part del cel que amenaçava de ploure. L'amenaça s'ha convertit en un fet, i per tant ara ja puc dir que comencem el desembre amb fred, pluja i un cel gris.
Però no és només el clima hivernal l'únic fet que no m'agrada del desembre, sinó més especialment el Nadal. Ho sento, ho confesso, NO m'agrada el Nadal. L'única cosa positiva és tenir dies de festa.
Durant el Nadal hem d'aguantar inacabables dinars familiars, amb familia a qui t'estimes, però també amb aquella tieta falsa que notes que no et té un gran apreci, a qui li has de donar un regal fent cara de bon nen, aguantant comentaris com "sembles un pobre amb aquesta barba" o perles per l'estil. Demano novament disculpes, però el Nadal m'avorreix. És més, ara escriure nadal en minúscules perquè a mi no m'ha demostrat res com per donar-li més importància que a d'altres paraules: nadal, nadal, nadal. Trobo que el nadal promou la hipocresia, i no crec que m'apareguin els esperits del conte de Dickens per demostrar-me el contrari.
Per si fos poc l'ombra dels exàmens comença a planejar pel meu cap, i fa que la barreja sigui explosiva. Però paciència que això acaba de començar!!


Una setmaneta que necessito

Estic immers en la tremenda espiral d'estrès característica de la societat occidental. Tinc una agenda plena (no vull semblar pedant, que quedi clar que plena no significa interessant), se m'acaben deu mil terminis (que si haig d tornar un llibre, que si vull participar a un sorteig, que si s'acaba un termini d'inscripció, que si s'apropa el final d'una activitat que hauré acabat sense poder fer...), que si em coincideixen cites i acitvitats diverses, que si m'oblido d'això o arribo tard a allò... a part de tot això, estic en una societat que m'exigeix que em justifiqui per tot... que m'expliqui i doni els perquès a tot... que genera malentesos i segones intencions... una societat plena de tabús, complexes i estereotips que m'engoleixen com un peix gros es menja un peix petit.
I davant tot això recordo amb enyor i un sentiment de relativa enveja, l'experiència d'aquest darrer més d'agost. No sabeu lo bé que m'aniria passar una setmana a Padre las Casas o a las Cañitas. Per qui no sabeu de què us parlo es tracta de dos dels llocs que vaig anar aquest estiu, al centre rural de la República Dominicana. Aquell mes vaig saber el què significava realment desconnectar, i precisament ara això és el que més desitjo. Una setmaneta sense mòbil, sense notícies ni TV, sense burocràcia, sense haver de justificar-me, sense horaris, sense metro ni semàfors, sense bitllets ni targetes de crèdit, sense envejes ni recels ni odis ni impotències... una setmaneta sense privilegis, rentant-me amb una galleda i menjant arròs i un mango que hem trobat per terra de postres, parlant abans d'anar a dormir i no mirant la TV ni descansant pel cansament arrastrat al llarg del dia, saludant a tota la gent a qui em trobi, essent convidat a prendre un cafè a tot arreu on passi, contemplant les "lomas" (muntanyes) i no les carreteres i aprenent a ser hospitalari i a no preocupar-me per res més que allò estrictament necessari.
Però la pregunta és: ho canviaria? El pitjor és que, malgrat tot, em temo que només hi passaria una setmana.

dimarts, de novembre 30, 2004

Viatjar a Mónaco....o a Dominicana

Avui he recordat que abans d'ahir mentre mirava la televisió, vaig veure un anunci de República Dominicana, on s'anunciaven unes vacances a través de nosequina agència (Després consideren útil la publicitat...).

Potser no vaig recordar-ho degut a l'emprenyada que portava a sobre, però mentre encenia l'ordinador ( o el que és el mateix prement l'ON), m'ha vingut aquell moment al cap. Es tractava d'un anunci amb paisatges fantàstics, gent amb americanes i corbates, cotxes genials, camps de golf i fins i tot Casinos. Quan acabava l'anunci deia alguna cosa com "República Dominicana, conoce el verdadero Caribe."

Sort en vaig tenir que va especificar que es tractava de la República Dominicana i no de Mónaco, perquè m'ho hagués cregut. De fet, jo aquest estiu, juntament amb en Narcís i nou grans amics i amigues més, vam visitar la Dominicana a través de la ONG Setem. Gràcies al viatge vaig poder comprovar com la visió que ens donen els mitjans de comunicació sobre les diferents realitats, pot esdevenir molt esbiaixada.

Per a mi la Dominicana és un país verd, amb muntanyes, platges, i sobretot molta vida. La seva gent no és rica, ni condueix cotxes de luxe, ni juga al golf, però comparteixen tot allò que tenen. L'error més gran que hom pot cometre és de viatjar a aquest país per anar a un resort, on l'única cosa que coneixes és la piscina de l'hotel, i com a molt algun cambrer o cambrera.

Si em podeu imaginar enfadat per l'enorme dosis de publicitat al sofà, ara ja podeu imaginar-me amb una ràbia incontrolable, pensant en les mentides que ens fan empassar.

dilluns, de novembre 29, 2004

La mort de la televisió

Ahir com cada diumenge al vespre, em vaig acomodar al sofà de casa, tapat amb una manta, disposat a posar el pilot automàtic a les meves neurones, mentre mirava la televisió.

Però aquests possibles moments de calma i tranquil·litat, es van convertir en angoixa quan a la petita pantalla es projectava anunci rere anunci. La primera reacció va ser la de canviar de canal, però ara resulta que es posen tots d'acord per fer publicitat en el mateix moment!! La meva indignació anava en augment, em sentia fora de lloc, mentre em rondava la idea de fer una llista negra amb els anunciants, per tal de boicotejar els seus productes i no comprar-ne mai més(1).

Veient el meu enuig, la meva mare, va aprofitar per comentar-me que en certs programes, fins i tot posen la part més interessant per al públic seguidor del mateix, entre anuncis, per obligar a mirar-los tots. Davant la meva cara d'astorament, la meva mare va fer cara de parlar seriosament, fet que em va permetre comprovar que no es tractava d'una broma.

Així doncs, la televisió ha arribat al punt en el que els programes es fan entre anuncis, i no al revés. Jo personalment, creia que aquest moment mai arribaria, i que era més un recurs fàcil pels integrants del club de la comèdia, amants de l'exageració en els seus monòlegs, que no pas un fet realitzable.

Finalment, veient el panorama, vaig decidir apagar la televisió (descansi en pau), per posar-me al llit i llegir un llibre. Almenys en el llibre no hi ha pauses publicitàries...

---------------------------------------------------------------------------------------------
(1) Objectiu del tot impossible, per desgràcia

dissabte, de novembre 27, 2004

Sóc un tiu habitual

La confirmació definitiva d'una qüestió que no em fa la mínima gràcia va ser dijous passat a la classe d'àrab, quan el professor em va preguntar si l'any anterior ja havia fet classe amb ell, i en dir-li que no, va insistir preguntant-me si ens podíem haver vist abans pel seu barri. En resum, em tenia vist.
Això no seria de preocupar si no fos perquè una noia d'àrab em va dir dies abans que m'assemblava molt a un amic seu d'Andorra.
I la història es va repetint, sóc un tio habitual. Ja se m'està fent la familiar això de que t'"assembles molt a un amic meu" o "la teva cara em sona".
A veure, siguem sincers. A tothom agrada ser particular i diferent. Tenir trets distintius, vaja. I això que et vagi diguent que t'assembles a tot quisqui doncs desanima. Un fa esforços per distingir-se de la resta i que li diguin això.. doncs mira, no agrada!
Perquè el pitjor de tot és que després quan vaig a una discoteca qualsevol veig que tots els tios semblen fotocòpies i, en certa manera, ho critico. El mateix estil. I penso, si a mi ja m'ho diuen, aquests nois deuen estar tot el dia negant ser aquell a qui tant deuen assemblar-se.
Amb aquest tema tinc un parell d'anècdotes. Una vegada una amiga de classe em va dir una frase d'aquelles que es recorden durant temps. "un amic meu s'assembla molt a tu.. és molt guapo.. us assembleu en tot menys en el físic.." Una galleda d'aigua freda, sí.
I una altra anècdota, aquesta no tant divertida per a mi. Una vegada, a la Rambla de Girona, de nit, un grup de "quillos" em van aturar i se'm van dirigir a mi amb totes les ganes del món de fotre'm una bona pallissa. Jo no entenia d'on em queia la bronca. Llavors vaig entendre que van confondre'm amb un noi que dies enrere s'havien discutit i ara volien pegar-lo. Vaig aconseguir fer-los entendre, després de molt insistir, que jo no era aquell individu a qui volien fer-li una cara nova. Ja veieu que la broma ser un tio habitual també porta problemes.
I és que ser un tio habitual no m'agrada..

divendres, de novembre 26, 2004

Pensant

................processing............

La història es repeteix

Un altre dia sense poder reposar ni un moment. Ahir va tornar a ser un dia esgarrifós, d’aquells que no disposes de 10 minuts per asseure’t i assimilar tot allà que et passa. Em vaig llevar a les 8 del matí, una bona hora si no fos pel meu costum d’aixecar-me a les nou. Després d’endreçar i fer la higiene personal, em vaig dirigir al banc a cobrar un xec. Va ser la primera vegada que trepitjava Caja Madrid, i tenia curiositat per saber si aquella gent parlava català. Per la meva sorpresa, parlaven un català correctíssim (és ben bé que per calers aquesta gent aprèn fins i tot xinès). Després em vaig dirigir a la delegació d’hisenda a buscar un document sobre l’IVA, i acte seguit vaig posar-me en direcció al registre mercantil per buscar unes dades d’una empresa per fer un treball. Em sentia com un executiu important i tot. Però quan vaig sortir del registre, em va tocar anar a la universitat a començar una pràctica, i sense aturar-me a descansar, vaig marxar cap al col·legi on dono classes. A la una tornada cap a Girona, i dinar, però sense oblidar de fer la bossa d’entreno. A les tres començava la classe d’àrab, que va esdevenir força intensa, i degut a que vaig sortir amb retard vaig decidir que no em donava temps a arribar a classe. Aquesta hora de descans la vaig aprofitar per comprar un llibre, però va passar volant, perquè ja eren dos quarts de set, i em vaig dirigir cap a una conferència obligatòria sobre riscos laborals, organitzada per l’empresa que em té contractat per fer classes. En acabat, hi havia una taula plena de deliciosos tastets, que no vaig poder gaudir, ja que havia d’arribar a entreno. Total, que a les onze de la nit vaig arribar a casa, content perquè havia aconseguit passar un dia molt atapeït.

dimecres, de novembre 24, 2004

Inevitable sensació

Suposo que és la trempera habitual en tot nou projecte però el cert és que acabo d'escriure i tinc moltes ganes de continuar escrivint.
tinc un munt de feina i no trobo enlloc l'energia per posar-me a fer quelcom de profit. El bagatge de quatre anys de carrera passa factura. No és perquè no m'agradi el què faig -tot el contrari!-però noto una sensació de rutina i desencant en el meu dia a dia. El ritme de la Pompeu per trimestres és esgotador, les classes se'm fan més llargues que de costum, la universitat ja me la conec massa.. tot plegat em genera certa desmotivació. Arriben exàmens, una vegada més.
Però paradoxalment no vull que s'acabi. Aquí he creat un microcosmos que me l'aprecio massa. Suposo que es tracta de la gent. I d'un ritme de vida, que encara que pesi com una llosa sé que quan no el tingui el trobaré a faltar. Que no hi ha qui m'entengui? Això ho vaig descobrir ja fa temps.
S'apropa el final de carrera. I el percebo amb temor. Pànic al canvi, tristesa prematura per la imminent separació de camins amb la gent que m'he fet meva a la uni i, sobretot, una por immensa a haver-me de decidir! me n'adono que odio prendre decisions, per petites que siguin... imagineu-vos doncs la muntanya que se m'aixeca en haver de decidir què fer quan acabi la carrera.. què ser de gran!!
Ai ai!! estic perdent molt de temps. Ara hauria d'anar a la biblioteca a buscar un llibre que haig de resumir-ne un senyor capítol, després haig de llegir-me un text d'un tal Bernstein i fer-ne un resum -per un grup de resums comunitaris- per demà, després vull anar a veure una amiga a la residència, després veure el Barça.. ai quin horror! ja us explicaré què acabo fent. Porto un dia.. intens, estressant i amb força temps malgastat.
buff.. inevitable sensació de no aprofitar el temps

Conspiració

Ja portaven anys organitzant aquesta reunió, i semblava que finalment seria un èxit. Van aparèixer representants de tot tipus de material escolar i d’oficina.

En primer lloc van arribar els bolígrafs, amb la seva mirada prepotent, i és que són dels que es creuen que mai s’equivoquen. Seguidament van arribar els llapissos, acompanyats per les seves amigues les gomes, sempre disposades a esmenar els errors dels seus despistats i somiadors amics.

La sala començava a emplenar-se dels participants covidats a la reunió. Més encara quan van arribar amb l’alegria de costum els llapissos de colors, cantant i ballant mentre agafaven lloc per seure. Darrere d’ells arribaven els regles, amb gran parsimònia i serietat, formant una perfecta filera.

Ja només quedaven uns minuts per donar inici a tan esperada reunió, i per la porta apareixien altres grups de material de pintura com els rotuladors, els dacs, plastidecors, i fins i tot pinzells acompanyats per pots de pintura.

El bullici es va apoderar d’una sala que començava a estar plena de gom a gom, mentre arribaven altres grups més minoritaris com la cola, sempre disposada a conciliar dues parts enfrontades, o altres com els clips i les grapadores.

Un cop semblava que no hi faltava ningú, la vella maquineta va pujar a l’estrada, visiblement emocionada per haver aconseguit reunir a tota la seva família, i després d’un petit instant de silenci, en el qual segurament va contindre un suspir de felicitat, va iniciar el seu discurs:

- Benvinguts i benvingudes, em sento molt feliç de poder-vos veure novament a tots després de tant de temps, i em plau veure noves cares conegudes com els retuladors d’allà al fons. Com tots sabeu, jo sóc el rellotge de la majoria de vosaltres. Els llapissos us aneu consumint a mida que us torno a fer punta, igual que als llapissos de colors, dacs i plastidecors. Les gomes us aneu consumint mentre esmeneu els errors dels vostres amics. En canvi vosaltres retuladors, bolígrafs i pintures heu sortit a la meva dona, la tinta, doncs ella forma part de vosaltres. Sou una minoria els que no heu heredat res de nosaltres, però no per això sou menys importants – La maquineta va dubtar un segon, ja que la porta de la gran sala es va obrir, i van aparèixer els retuladors fluorescents.- Ara em sembla que ja hi som tots!

El retulador negre, sempre seriós, va xiuxiuejar a cau d’orella del retulador gris:

- Aquests fluorescents sempre volen copçar el protagonisme...

Un cop els nouvinguts van trobar seients lliures, la maquineta va prosseguir amb el seu discurs:

- Bé, com anava dient, gràcies a tots per haver vingut. Com tots sabeu a la reunió d’avui tractarem d’escoltar les opinions de tots vosaltres, per tal de compartir experiències i buscar solució als possibles problemes que es plantegin. Dono la paraula al representant dels bolígrafs.

El representant dels bolígrafs va aixecar-se del seu seient, i va dirigir-se lentament a l’estrada, que la maquineta havia deixat lliure. Un cop va situar-se en el seu lloc, el bolígraf es va presentar a la sala i tot seguit va continuar el seu discurs:

- Com tots sabeu, els bolígrafs no tenim la sort dels llapissos, que tenen en les gomes unes grans aliades, nosaltres hem de mirar de no equivocar-nos mai. Però no és això el que ens preocupa, sinó que està creixent el nostre ús en qüestions que no ens agraden gens. Els humans ens fan servir per firmar declaracions de guerra, per firmar contractes que afecten al medi ambient, per despatxar treballadors, i un munt d’usos que ens fan sentir molt malament, sobretot als que estem en mans de persones poderoses. M’agradaria poder dir que tots pertanyem a persones que escriuen sobre sentiments bonics, sobre la pau, persones que ajuden a millorar el món, però no és així.

Entre els presents va formar-se una mica de rebonbori, i un mà es va aixecar més alt que qualsevol altra, la del llapis de color blau, que demanava la paraula. La maquineta li va concedir.

- Amic bolígraf, no serà que vosaltres heu col•laborat a acabar en aquestes mans contaminades pel poder, degut al vostre tarannà prepotent i al vostre orgull de rebutjar qualsevol estri que us pogués ajudar, com el Tipp-Ex? – El llapis de color blau no era el típic que es mossega la llengua – Mira’ns a nosaltres, els llapissos de color blau, majoritariament en mans de nens que ens usen per pintar cels de color blau, o mars en calma per on naveguen gengantins velers.

El llapis, que feia estona que escoltava atentament, va donar la seva opinió:

- És molt fàcil criticar al bolígraf des de la nostra posició, però com ens sentiriem el llapissos si no dispossessim de la nostra amiga goma? – El llapis va mirar de reüll a la goma, que somreia – Pensa que no és senzill viure en mans d’un dictador, o d’un empresari sense cor.

Un regle es va incorporar, per interrompre al llapis:

- Si és clar, vosaltres almenys sou molt independents, però nosaltres sempre necessitem a algú de vosaltres per poder ser útils, i com ja sabeu la nostra existència és molt monòtona, i jo ho considero pitjor que el problema del bolígraf.

Davant de la pujada de to de la reunió, la cola va tranquilitzar als assistents.

- Esteu tranquils, pel que veiga tots us agradaria caure en mans d’un poeta que fes sortir de vosaltes bonics versos, d’un pintor que permetés que la vostra pintura es distribuís de forma bella, o d’un nen que compartís amb vosaltres els seus somnis.
Jo proposo que inventem quelcom que augmentés les nostres possibilitats de caure en mans de pintors, poetes, nens o persones de bé.

Un silenci es va produir en la sala, un silenci d’aquells que va permetre a tots els presents poder comprovar la brillantesa de la idea proposada per la cola. Ràpidament, la maquineta va proposar posar-se a inventar quelcom que permetés que els bolígrafs, llapissos, retuladors, gomes, regles, acabessin en mans de poetes, pintors, nens, o almenys persones de bé.

La reunió es va llargar durant dies, fins que finalment van haver acabat. Amb aquest invent les persones poderoses, la gent que feia un ús pervers i avorrit de tot el material escolar o d’oficina, deixaria progressivament el seu ús, en favor de poetes, pintors, nens o persones de bé. Anomenarien a aquest invent l’ORDINADOR.

la meva estrena al "blog"

Com sempre amb retard, preocupantment habitual en mi, començo això d'escriure en un "blog", que m'havia proposat en Marcos, una autèntica mina en descobrir perles d'aquestes per internet.
Aquest nou projecte m'il·lusiona especialment; el fet de deixar pal·leses les meves impressions, sentiments i opinions per escrit, l'oportunitat de desconnectar un moment per estar sol amb la pantalla de l'ordinador i sincerar-me una mica amb mi mateix, la troballa d'un espai dedicat només a pensar i explorar per la meva ment i la possibilitat de que ho llegeixi gent amb poca feina, coneguda o desconeguda... tot això, m'agrada.
Ara em venen al cap molts temes a comentar, però avui em limitaré a presentar-me una mica. També aprofito per excusar-me abans d'hora per si deixo una mica abandonat el projecte del "blog" aquests primers dies. El que passa és que d'aquí poc més de dues setmanes començo exàmens i la feina se m'està acumulant sense pietat.
I també òbviament agrair a en Marcos que hagi pensat en mi per escriure junts el "blog". En Marcos el vaig conèixer a 3r d'ESO, vam anar quatre anys junts a classe -on ens divertíem molt, amb les nostres lligues "freaks"- i més recentment vam anar amb un grup de gent fantàstic a la República Dominicana, en una experiència senzillament maquíssima. Estic segur, de totes maneres, que ens esperen nous projectes en el futur!
ho deixo aquí de moment.. fins ben aviat

dimarts, de novembre 23, 2004

Esclaus del temps

Si us plau que algú premi el botó d'aturar el temps!!!!

Porto dos dies d'aquells en els quals no tens temps per aturar-te a reposar ni un sol instant. Desperta't, ves aquí, fes això, no t'oblidis de passar per aquí a fer allò altre, afanya't que sinó no sortiràs a temps per arribar a classe d'àrab, però no se t'acudeixi sortir impuntual, que sinó no arribes a temps a la classe de la universitat, marxa ràpid que tens entreno, dutxa't a cent per hora que no hi ha temps per perdre....PAREU!!!!

Uff! Quin descans, ara estic molt millor. Són els primers minuts en els quals puc estar assentat, en aquest cas davant la pantalla de l'ordinador, però sense cap pressió de cap mena. Ara hi penso, i les últimes 48 hores (potser menys, però m'agrada exagerar...) han estat d'un ritme massa atrafegat.

Són d'aquells moments en els quals desitges aturar el temps per prendre un repòs d'uns quants minuts, o fins i tot per marxar de vacances. I quan un pensa en vacances recorda les seves últimes vacances. I en el meu cas, en tinc massa bon record, i massa diferent del que em resulta la vida al món occidental. Per desgràcia em sembla molt més agradable la vida al món no-occidental, i això em provoca un neguit constant cada vegada que penso en on m'agradaria estar en aquests moments.

Ara, després d'aquests breus minuts de descans em disposo a posar en marxa novament el rellotge, que el podria considerar la meva presó, o potser la meva condemna, per tornar a dependre d'ell després d'aquests minuts d'evasió...

diumenge, de novembre 21, 2004

Poder, podria

S'acaven els recursos. Ara estic assentat davant l'ordinador, pensant en quelcom per escriure, però l'ambient no acompanya. I no és pel fet que no hi hagin coses per escriure, sinó més aviat al contrari.

Podria parlar de que el Barça va guanyar al Madrid, de "l'eix del mal d'en Bush", podria comentar alguna anècdota viscuda en el dia d'avui, o en el dia d'ahir mentre estava celebrant la victòria del Barça a Plaça Catalunya. (Els que vau llegir ahir heu de saber que hi ha coses del futbol que no m'agradan, però que guanyi el barça evidentment m'alegra. Ho sento, però és inevitable.)

També podria parlar una mica d'en Narcís que pròximament s'incorporarà com a redactor d'aquesta web, podria parlar sobre algun fet que em fa gràcia, podria fer publicitat "enganyosa", podria fer la descripció d'un indret a on m'agradaria estar ara mateix, podria explicar que penso de moltes coses.

Però no trobo el fil conductor que em permeti explicar alguna cosa. Suposo que sabeu de que parlo, ja que en moltes ocasions se'ns fa difícil escriure, per més que exprimim els nostres cervells.

Poder, podria, però no sé perquè no ho faig.

dissabte, de novembre 20, 2004

Barça - Madrid, ja sabem el resultat

Avui se'm fa difícil no parlar d'un aconteixement que aturarà durant dues hores, el transcórrer de la nostra vida quotidiana. Es tracta com no del partit per excelència, un Barça - Madrid.

I sabeu? Jo ja sé qui guanyarà i qui perdrà. En primer lloc, guanyaran els que el juguin, ja que sigui quin sigui el resultat, ells s'enduran un feix de bitllets que a nosaltres ens costaria mitja vida reunir. En segon lloc, guanyaran tots els xupòpters que giren al voltant dels jugadors (directius, entrenadors, mitjans de comunicació, etc.)

I per variar, perdran els de sempre. Els treballadors humils que es deixen una part important del sou per veure el partit en directe, la gent que no acabarà contenta amb el resultat o amb el mateix partit.

M'agrada molt el futbol, però estic desencisat amb el circ que hi ha al voltant, perquè sempre perdem els mateixos. Això sí, posats a demanar, almenys que guanyi el barça...

divendres, de novembre 19, 2004

Tardes de ressaca al sofa

Normalment, els divendres, després d'una intensa festa universitària la nit anterior, ens hem d'aixecar relativament aviat per complir amb les nostres obligacions. Això provoca un cansament acumulat com el que porto avui.

Però us juro que no hi ha res més reconfortant que en acabar de dinar estirar-se al sofà, tapat fins la barbeta amb una manta i la tele encesa per fer companyia mentre les teves parpelles cauen fins tancar els ulls.

Cal dir que aquestes migdiades són les millors que he gaudit mai, així que per avui ja n'hi ha prou, ja que necessito estirar-me al sofà...

dimecres, de novembre 17, 2004

L'Home Invisible

Avui és un dia d'aquells en els que et planteges el sentit de la teva existència. De fet, m'he aixecat una mica amb el peu esquerre (Bé, per ser més exactes vaig anar a dormir amb el peu esquerre).

A les 10 del matí tenia una tutoria amb una professora conjuntament amb el meu company de pràctica. Fins aquí tot molt bé, si no fos pel petit detall que la professora en qüestió, abans de dedicar-se a professora d'universitat li va donar per estar fent classes a l'institut del meu company. I a conseqüència del fet que el meu company és el tipic ensabonador, la professora li deu haver agafat molt d'apreci.

Estavem allà comentant la pràctica, i m'he sentit com l'home invisible. Era acollonant, i perdoneu l'expressió, però la professora m'ignorava en la seva cara. De fet, la tutoria semblava individual pel meu company, fins i tot se li escapaven algunes expressions en singular com "Aquí havies de posar això, Has de fer allò...". Jo estava aguantant estoicament, però em sentia com l'home invisible. Més concretament em sentia com quan vas al cine amb un amic i la seva xicota que no coneixes de res, una situació que és molt irritant. Però allà estava jo, assentint amb el cap els pocs segons que la professora em dirigia la mirada, acció que potser em feia sentir més estúpid encara.
La veritat és que tenia ganes de dir-li "Escolta, que la pràctica sense mi encara l'hauries d'anar a buscar", però el meu sentit comú evitava que ho fes.

El meu inacabable infern ha acabat, però al cap de dos minuts de marxar del despatx li he dit al meu company que aquesta era la meva última tutoria...
Per ser més exactes la meva primera i última tutoria.

dimarts, de novembre 16, 2004

Guerra preventiva

Imagino que ara no està de moda parlar sobre la guerra preventiva, però paradoxalment, jo m’he aixecat amb ganes d’escriure sobre ella.

En primer lloc, he buscat al diccionari Guerra, i m’he trobat que és una lluita armada entre països o grups de persones. Posteriorment m’he llançat a la recerca de la paraula preventiva, o més aviat prevenció, que segons el meu senzillet diccionari és allò que es fa per evitar que es pugi produir un mal.

Per tant ara ja sabem que el senyor Bush, per atacar a l’Iraq i l’Afghanistan, ha dut a terme una lluita armada entre països o grups de persones per tal d’evitar que es pugui produir un mal.

He llegit les anteriors tres línies prop d’una desena de vegades, i encara no hi trobo el sentit de l’expressió “guerra preventiva”. Sóc jo que perdo el sentit comú, o aquesta expressió no es sostè per enlloc?
Ara resultarà que una guerra evita que es pugui produir un mal. De fet si comptem el nombre de persones mortes a causa d’aquesta “guerra preventiva”, observarem que no hi ha hagut cap atac terrorista capaç de treure la vida a tanta gent.

Retorno sense voler a la crítica del modus operandi nordamericà, però si el que volen és un món en pau, haurien d’oblidar-se de la pràctica habitual de “primer disparo i després pregunto”. Però es clar, què podem esperar d’un país on els seus governants gaudeixen de tant elevat nivell d’incultura?

dilluns, de novembre 15, 2004

Retorn a la cosmòpoli

Avui he fet una escapadeta a Barcelona, degut a una reunió que havia de fer sobre OIKOCREDIT .

Allà havia quedat amb la Meritxell, a dos quarts de sis al Zurich (Un lloc força emblemàtic per quedar-hi). I com el temps em sobrava he decidit fer una volta per el Triangle, on es troba l'Fnac. Tenia pensat quedar-me una bona estona observant els milers de llibres que el componen, però he decidit que seria molt més interessant voltar i observar a la gent.

Veritablement, ha estat profitosa la decisió d'observar, ja que m'he donat compte que Barcelona, o més aviat la seva gent, van un pas per davant del gironins. Només veient la seva forma de vestir o pentinar-se denota una àmplia diferència amb la gent d'aquí. M'ha semblat veure gent amb els típics barrets russos, noies amb pantalons militars i botes, cabells de tots colors i complements de tota mena. Amb tot aquest colorit i personatges, els aparadors de les botigues han de fer un veritable sobreesforç per no veure's en un segon pla.

Precissament ha estat en un aparador, on de reüll he vist un noi amb rastes, que en primera instància no m'ha cridat l'atenció, però després m'he adonat que era el "torito" o "torete", aquell noi amb accent de ses illes i rastes de tots colors, observant mobles en una botiga força cara.

He seguit voltant, i davant meu ha aparegut un noi que conec de vista de Girona, i que m'ha saludat força efusivament. Evidentment he complert expedient, i seguidament m'he situat a la boca del metro amb la mirada perduda en direcció al Zurich. Davant meu un noi amb faccions sudamericanes també esperava a algú, i com m'avorria m'he entretingut imaginant qui hauria quedat amb ell. Per la meva sorpresa se li ha apropat un jove amb el cabell engominat i ulleres de sol, amb jaqueta de motorista, que li ha clavat un petó a la boca just davant meu. No cal dir, que m'ha trencat totes les suposicions prèvies.

Després d'això ja m'he dirigit a la reunió, que s'ha dil·latat fins l'hora de marxar de Barcelona, amb la tensió d'haver d'agafar l'últim tren. Un cop al tren he reflexionat sobre tot allò que he observat i m'he donat compte de dues coses, la primera, que a Barcelona em sento com un ésser prehistòric, un graó per sota que la resta de barcelonins, i la segona que tampoc vull pujar aquest graó. De fet, he trobat sentit a l'expressió "Que pare el mundo que yo me bajo".

Finalment, quan ja semblava que el trajecte del tren no acabava, hem arribat a Girona. M'he aixecat del seient, i m'he posat darrere les set o vuit persones que formaven cua a la porta. Però vés per on, veia que la gent dels altres vagons marxava per la porta esquerra, i les set o vuit persones de davant meu entestades en obrir la porta de la dreta (On no hi havia andana). Finalment he gosat dir "I si proveu per l'altra porta?", per sort m'han escoltat i hem pogut baixar del tren. Ha estat l'únic moment que no m'he sentit un "bitxo raro".

divendres, de novembre 12, 2004

Jo vull ser...

Tots els nens es trobaven escoltant a la professora, com els explicava amb una delicada veu, les diferents característiques dels animals.
Ells ja eren prou grans, de fet molts d'ells ja passaven dels tretze anys, i trobaven una mica absurda la pregunta que havia formulat la professora, sobre triar un animal amb el que els agradaria que els comparéssin, per després explicar les característiques de l'animal.

Cap dels preadolescents va voler manifestar el seu entusiasme, però tots ells es van posar a rumiar en un animal que els identifiqués. La majoria de nois s'imaginaven lleons i tigres de grans dimensions i d'una força envejable. Alguns de més somiadors imaginaven que eren ocells i volaven lliurement pel cel blau. Altres s'imaginaven essent dofins fent cabrioles enmig de l'oceà.
Semblava que el temps s'hagués aturat en aquella classe de biologia, en la que el silenci s'havia fet amo absolut de la situació.

Finalment, la professora va trencar el silenci, però sense desfer la màgia del moment, tot fent sortir a davant de la classe a en Pere, un noi tímid, a qui li costava molt establir noves amistats. Un cop en Pere va arribar al davant de la classe, la professora va formular la pregunta de quin animal voldria ser, i quines eren les raons que li empenyien a voler ser aquell animal.

En Pere va vacil·lar un instant, víctima de la vergonya d'haver de parlar en públic davant de tots els seus companys i companyes de classe. Però després d'uns segons d'incertesa, va deixar anar "Si fós animal m'agradaria ésser un salmó." i tot seguit va abaixar el cap.
Es va produir un curt instant de dubte, fins que un dels nois de l'última fila va deixar anar una sonora riallada, que va ser seguida per la majoria de la classe, i que es va clavar com un punyal al cor d'en Pere. La professora per evitar problemes, no va gosar a preguntar-li a en Pere perquè havia triat el salmó, i el va fer seure mentre cridava a un altre alumne.

És possible que a la gent li sonés absurd triar el salmó, però en aquella classe es va demostrar que no savien que el salmó és un animal que tot i nèixer en les confortables aigües dolces de riu, neda fins arribar a les salades aigües del mar, llar de milers de perills, fins que emprèn el viatge de tornada, nedant a CONTRACORRENT, fins a tornar a les aigües que el van veure nèixer, que el veuran descansar en pau.

Pocs exemples tenim més clars de valor, força i sacrifici en el món animal. En Pere va arribar a casa trist, però el seu avi el va consolar mentre li explicava totes aquestes característiques del salmó. Llavors, enmig de les llàgrimes, va aparèixer una guspira de llum, que va provocar l'inici d'un somriure a la cara d'en Pere.

dijous, de novembre 11, 2004

Distribució normal

En la societat actual, dóna la sensació que vivim en un món totalment dominat per una màquina de crear fotocòpies. Aquesta màquina s'anomena Estats Units d'Amèrica. ( o USA com a ells els agradaria que tothom els anomenés.)

En aquest punt, molts de vosaltres probablement penseu (pufff! Un altre escrit antinordamericà...), però m'agradaria puntualitzar que no vull fer una crítica negativa als Estats Units d'Amèrica (Tot i que podria fer-ho.), sinó que desitjo mostrar un fet que em sembla d'una importància relativament gran dins la nostra societat.

El cas és que fa uns anys (diga-li anys, diga-li dècades), dóna la sensació que tots els trets socioculturals que importem, els importem provinents de la mateixa direcció. Parlo evidentment de la innecessària necessitat que ens han creat des de l'altra banda de l'Atlàntic, de ser una còpia seva.
Avui en dia sembla que tothom ha d'anar vestit amb texans, portar la camisa amb el coll aixecat de l'estil Elvis Presley, o els pantalons caiguts, amb un jersei d'una marca esportiva, emulant al conegut Eminem. A més a més de la tendència en el vestir, s'imposa la cultura del "Fast Food", una bonica manera d'espatllar la nostra equilibrada alimentació mediterrània.
Per si fos poc, les pel·lícules provinents de Hollywood, siguin com siguin, romandran molt més temps en cartellera que qualsevol producció estrangera. Aquesta llista la podriem completar amb qualsevol altra faceta de les nostres vides.

Evidentment, al final, tots semblarem fotocòpies, perquè a més d'aprendre anglès, estudiar empresarials i consumir tot tipus de productes o tradicions importades dels nordamericans, oblidarem els nostres orígens, facilitant molt les coses als que duen la paella pel mànec, ja que un ramat dòcil i homogeni és molt fàcil de portar.

Està clar que finalment buscar dobles no resultarà tan complicat com ara...

dimecres, de novembre 10, 2004

Retrobaments (in)desitjats i/o forçats

Durant aquestes dues últimes setmanes eren les festes de Girona. Molta gent de fora de ben segur les coneix, i els que hi han anat alguna vegada probablement esbossi una ganyota com de fàstic o indiferència seguida de la frase "Doncs, jo hi he anat i no n'hi ha per tant". Ho comprenc, però en cap cas ho comparteixo.

Certament, les festes de Girona tenen com a punt concèntric les "Barraques" que formen un llarg collar blanc, rematat per la gegant estructura que constitueix l'escenari, seu de múltiples concerts diaris durant les festes. Potser és poc impressionant, i la gent que ve s'espera un xic més després de tant rebonbori, però la veritable essència de les barraques rau en el fet de poder retrobar-te amb aquelles persones que sempre penses "M'agradaria veure a aquell amic que fa tant que no veig" " Aquell/a noi/a tan especial, etc". De fet, això es produeix força sovint, perquè no conec cap persona de Girona que es perdi les barraques. Tot és molt bonic i alegre, però anem a parlar una mica de la vessant negativa (diga'm NEGATIU!).

Moltes vegades entre el bullici de gent que et rodeja, i els litres de cubates que resideixen en el teu ventre i afecten al teu sistema nerviós, apareix la figura d'una persona amb la qual no tens ganes de parlar o simplement no hi ha conversa possible. Que fas?? En primer lloc, si tens la sort de veure'l arribar de reüll, pots fer servir la tàctica de marxar del lloc on feia dues hores que no et movies, com si algú et reclamés a l'altra punta de l'espai geogràfic. Si ets d'aquells que saben fer les coses subtilment, quan estiguis a una distància prudencial pots girar el cap, com mogut per una força superior i fixar la mirada en l'individu que venia a saludar-te, i llavors fer un somriure i alçar la mà efusivament en senyal de "et saludo, em caus molt bé, però no puc venir a parlar amb tu." Si la jugada surt bé quedes com un senyor.

Una segona opció, menys fàcil d'eludir, és quan el subjecte en qüestió està situat tan a prop teu, que la opció primera és inútil, i lletja d'aplicar. En aquesta opció s'obren dues vies. La primera, si ambdós us esteu movent, o amb algun destí concret, sol anar molt bé un "Hola Que tal??" força efusiu, seguit d'un "Me'n vaig que sinó perdo els amics amb els que estic." seguit d'una cara de "M'agradaria aturar-me però no puc". Novament si surt bé pots quedar satisfet. D'altra banda si tu estàs aturat sense rumb concret, ja pots preparar-te per la típica conversa forçada amb silencis llargs i inacabables, molt difícils de trencar.
Però com les barraques són les barraques, sempre pots tallar ràpid la conversa amb el pretext que la teva embriaguesa t'impedeix parlar coherentment.

I és que per barraques tot s'hi val!!!

dimarts, de novembre 09, 2004

Tota la vida buscant dobles....

Després d'uns quants anys de vida universitària, l'esport més practicat per jo i els meus companys, ha estat la recerca de dobles. Ja sabeu, persones que resulten fisicament similars a d'altres.

El fet és que no vull fer un recull, sinó una observació induïda per un amic meu fa escassos dies, mentre l'alcohol corria lliurement per les nostres venes com en qualsevol nit universitària apreciable. La observació té origen en la arxiconegut serial televisiu "Lois y Clark", i rau en el fet de la inaptitut per part de la Lois (o la tia era la Clark??) per distingir al Superman de torn, tot i que l'únic canvi apreciable eren unes ulleres i una americana i corbata.

Aquell Superman només s'havia de posar roba normal i ulleres per ser un total desconegut...Llavors penso que porto mitja vida buscant dobles i resulta que tota la ciutat de Nova york era incapaç de veure la similitut entre un tio amb ulleres i el mateix tio sense ulleres, amb vestit de dubtós gust. Potser resulta que tothom es quedava embadalit mirant aquells calçotets llampants que sobresortien per sobre dels leotards de color blau...

El cas és que davant de la situació, s'obren dos camins a la meva vida. O desmitifico la sèrie i la llenço al bagul de l'oblit, o em replantejo tota una institució dins la meva vida universitària, com és la recerca de dobles. No cal ésser un geni per saber la resposta...
Per cert, no trobeu que Koffi Annan és clavat a Morgan Freeman??

Sessió Doble (El Convidat Solitari)

Bé, com resulta que és el primer dia del blog, podriem fer la típica sessió doble, que demostra l'entusiasme que posem la majoria d'humans en el moment que iniciem algun projecte. Desitjo que aquest entusiasme no es dil·lueixi i perduri en el temps.
Com he començat el meu primer missatge posant com a exemple una festa, m'agradaria que els lectors observéssiu un cas concret en el qual segurament us he trobat alguna vegada en les vostres vides. I si negueu haver-vos trobat en una situació semblant, no patiu, us hi trobareu.
El cas és que tothom ha convidat o estat convidat en una festa en la qual la persona convidada no coneix a ningú (Com en el primer missatge). Em centraré en la visió de l'amfitrió de la festa, ja que és la situació que em queda més propera.
Pot semblar que la desgràcia sigui pel convidat, però voldria dir-vos que no és així. Quan convideu a algú que no coneix a la resta d'integrants de la festa, es produeix l'enutjosa situació en la qual l'amfitrió (tu) has de fer costat al convidat, per fer-li digerir el mal moment que pot estar passant.
Podriem dir que has de tenir un ull sempre fixat en ell, per evitar el seu més que probable avorriment i aclaparament. Això provoca que la teva pròpia festa, esdevingui en un segon pla, i no puguis gaudir al 100% de la mateixa.
Potser algú no està d'acord amb les meves paraules, i té tota la raó. Hi ha una cosa pitjor que ser el convidat solitari o el seu anfitrió en una festa. Pots ser el típic convidat que coneix al convidat solitari. En aquest cas et pots posar a tremolar, ja que en l'anterior cas, essent l'anfitrió, gaudeixes del comodí d'haver d'estar per masses afers alhora, i el convidat solitari no t'ho tindrà tant en compte si el deixes una mica abandonat.
Però ai de tu que essent l'únic convidat que coneix al nostre convidat solitari no està suficientment per ell!!! Els remordiments poden ser de dimensions èpiques.
La veritat és que és molt dur hipotecar les esperances de qualsevol esdeveniment positiu (diversió, festeig, etc.) degut a un conegut al qual no tens un especial apreci, en una festa que portaves setmanes esperant.
Si us trobeu en una situació semblant, busqueu sempre presentar-li al convidat solitari la vostre amic que s'enrotlla com una persiana, que de ben segur que us treu un problema de sobre. Si no, sempre us queda el consol que potser algun dia sereu el convidat solitari i algú es solidaritzarà amb vosaltres...

El que no pot ser és això

Hi ha moments en els quals un no sap com presentar-se, i per posar-vos un exemple, menys quan es tracta de la típica situació d'una festa en la que no coneixem a ningú, i tractem de construir la millor estratègia per tal d'apropar-nos a algú amb l'excusa pertinent, amb la única finalitat de causar una bona impresió, i de passada establir el primer contacte, que podria servir per crear un llaç afectiu, o almenys un recolzament, per evitar sentir-nos uns marginats enmig de la festivitat que ens envolta.

Salvant totes les diferències, un sentiment semblant és el que sento mentre escric aquestes paraules. La finalitat, causar bona impresió i no semblar el típic "friki" incapaç de transmetre qualsevol altre tipus de sentiment no relacionat amb la indiferència i l'avorriment. La veritat és que resulta força difícil, ja que com tots sabem el que més costós és expressar les pròpies opinions. Per contra, llegir-les és molt més senzill, i fins i tot pot resultar interessant, i perquè no dir-ho, morbós.

Amb aquesta estrena, espero que els milers de persones que llegireu les meves línies (Anireu coneixent la meva ironia), podeu trobar-hi tot allò que busqueu, tant si és felicitat, diversió, odi, ràbia, comprensió, curiositat, morbo, avorriment, entreteniment com si busqueu desconnectar una miqueta de tot allò que ens envolta.