L'Home Invisible

Avui és un dia d'aquells en els que et planteges el sentit de la teva existència. De fet, m'he aixecat una mica amb el peu esquerre (Bé, per ser més exactes vaig anar a dormir amb el peu esquerre).

A les 10 del matí tenia una tutoria amb una professora conjuntament amb el meu company de pràctica. Fins aquí tot molt bé, si no fos pel petit detall que la professora en qüestió, abans de dedicar-se a professora d'universitat li va donar per estar fent classes a l'institut del meu company. I a conseqüència del fet que el meu company és el tipic ensabonador, la professora li deu haver agafat molt d'apreci.

Estavem allà comentant la pràctica, i m'he sentit com l'home invisible. Era acollonant, i perdoneu l'expressió, però la professora m'ignorava en la seva cara. De fet, la tutoria semblava individual pel meu company, fins i tot se li escapaven algunes expressions en singular com "Aquí havies de posar això, Has de fer allò...". Jo estava aguantant estoicament, però em sentia com l'home invisible. Més concretament em sentia com quan vas al cine amb un amic i la seva xicota que no coneixes de res, una situació que és molt irritant. Però allà estava jo, assentint amb el cap els pocs segons que la professora em dirigia la mirada, acció que potser em feia sentir més estúpid encara.
La veritat és que tenia ganes de dir-li "Escolta, que la pràctica sense mi encara l'hauries d'anar a buscar", però el meu sentit comú evitava que ho fes.

El meu inacabable infern ha acabat, però al cap de dos minuts de marxar del despatx li he dit al meu company que aquesta era la meva última tutoria...
Per ser més exactes la meva primera i última tutoria.