Retorn a la cosmòpoli

Avui he fet una escapadeta a Barcelona, degut a una reunió que havia de fer sobre OIKOCREDIT .

Allà havia quedat amb la Meritxell, a dos quarts de sis al Zurich (Un lloc força emblemàtic per quedar-hi). I com el temps em sobrava he decidit fer una volta per el Triangle, on es troba l'Fnac. Tenia pensat quedar-me una bona estona observant els milers de llibres que el componen, però he decidit que seria molt més interessant voltar i observar a la gent.

Veritablement, ha estat profitosa la decisió d'observar, ja que m'he donat compte que Barcelona, o més aviat la seva gent, van un pas per davant del gironins. Només veient la seva forma de vestir o pentinar-se denota una àmplia diferència amb la gent d'aquí. M'ha semblat veure gent amb els típics barrets russos, noies amb pantalons militars i botes, cabells de tots colors i complements de tota mena. Amb tot aquest colorit i personatges, els aparadors de les botigues han de fer un veritable sobreesforç per no veure's en un segon pla.

Precissament ha estat en un aparador, on de reüll he vist un noi amb rastes, que en primera instància no m'ha cridat l'atenció, però després m'he adonat que era el "torito" o "torete", aquell noi amb accent de ses illes i rastes de tots colors, observant mobles en una botiga força cara.

He seguit voltant, i davant meu ha aparegut un noi que conec de vista de Girona, i que m'ha saludat força efusivament. Evidentment he complert expedient, i seguidament m'he situat a la boca del metro amb la mirada perduda en direcció al Zurich. Davant meu un noi amb faccions sudamericanes també esperava a algú, i com m'avorria m'he entretingut imaginant qui hauria quedat amb ell. Per la meva sorpresa se li ha apropat un jove amb el cabell engominat i ulleres de sol, amb jaqueta de motorista, que li ha clavat un petó a la boca just davant meu. No cal dir, que m'ha trencat totes les suposicions prèvies.

Després d'això ja m'he dirigit a la reunió, que s'ha dil·latat fins l'hora de marxar de Barcelona, amb la tensió d'haver d'agafar l'últim tren. Un cop al tren he reflexionat sobre tot allò que he observat i m'he donat compte de dues coses, la primera, que a Barcelona em sento com un ésser prehistòric, un graó per sota que la resta de barcelonins, i la segona que tampoc vull pujar aquest graó. De fet, he trobat sentit a l'expressió "Que pare el mundo que yo me bajo".

Finalment, quan ja semblava que el trajecte del tren no acabava, hem arribat a Girona. M'he aixecat del seient, i m'he posat darrere les set o vuit persones que formaven cua a la porta. Però vés per on, veia que la gent dels altres vagons marxava per la porta esquerra, i les set o vuit persones de davant meu entestades en obrir la porta de la dreta (On no hi havia andana). Finalment he gosat dir "I si proveu per l'altra porta?", per sort m'han escoltat i hem pogut baixar del tren. Ha estat l'únic moment que no m'he sentit un "bitxo raro".