dimecres, d’abril 27, 2005

Setmana a Canàries (3a part)

Amb una forta ressaca em vaig dirigir cap al meu hotel, on vaig arribar-hi a les 3 de la tarda. Només arribar em van comentar que haviem quedat amb uns argentins per jugar una patxanga.

El cas és que després del partidet, ja no hi havia ganes de res més que no fos banyar-se a la piscina i anar al llit fins que arribés l'hora d'anar a sopar i sortir de festa en la que seria l'última nit a Tenerife. El plan va ser anar a La Laguna (zona universitària), on vam sopar en un restaurant típic de la illa, per després comprovar l'ambient nocturn dels universitaris canaris.

Els pubs estaven plens de gom a gom, amb un ambient molt interessant, però la discoteca on vam anar posteriorment, no era res de l'altre món. Al final de la nit, ja només desitjava trobar-me amb el llit per refer-me del cansament acumulat.

L'endemà al matí haviem de preparar les coses per agafar l'avió al migdia, però la sorpresa va ser que la grua s'havia emportat un dels nostres cotxes (amb vòmits d'un dels nostres a dins), i em va tocar acompanyar al responsable del cotxe fins al dipòsit.

Tot i això, vam arribar a l'aeroport amb temps, per donar finalitzada la nostra aventura.

dimarts, d’abril 26, 2005

contrastos amb olor a kebab

Tenia moltes ganes d'anar-hi; de fet, Istanbul era la meva prioritat com a viatje de final de carrera. Tenia ganes d'apropar-me a la porta d'Àsia i empapar-me de lleus espurnes d'una cultura tan diferent a la nostra. En realitat, a Istanbul vaig poder-hi apreciar innumerables contrastos; es tracta d'una ciutat que reuneix l'essència, en declivi, de la cultura musulmana, intentada aniquilar pel creador de la pàtria -un Kemal Atatürk omnipresent- amb una brutal allau occidentalitzadora. Pels carrers caminen de costat la senyora encoberta de negre que només se li pot veure el nas amb la noia amb piercing i vestida a l'estil més modern dels carrers de la vell Europa.

Diuen que Turquia és com l'Estat espanyol, que tothom és catòlic però ningú va a missa. Doncs allà es veu que passa igual amb l'Islam. Ara bé, això no deixa que hi hagi unes mesquites precioses. A banda dels grans monuments arquitectònics i dels impressionants palaus dels sultans, la màgia d'Istanbul es troba en els seus aspectes culturals intrínsecs. Els kebabs, les pastetes dolces, els banys turcs, el nargile -la catximba d'aquí- i l'encidador Basar, d'on és impossible sortir-ne amb les mans buides. Llestos com ningú, els comerciants tenen apreses quatre paraules en català i parlen meravelles dels catalans, excepte quan veuen que no se'ns pren el pel que diuen que el català és "duro". Sempre t'intenten enradar i és pertinent l'art del regateig, perquè allò que comença valen 65 lires t'ho pots acabar quedant per 20 tranquil·lament.

Istanbul, l'antiga Constantinobla, és una ciutat que viu del petit comerç; tot són botiguetes i tothom té alguna cosa per vendre, i els carrers resten segrestats pels venedors ambulants i els cartells comercials omplen totes les façanes. A l'estanger sempre l'intenten prendre el pèl però val a dir que mai vam passar moments d'angoixa. I això que vam fer intents de sobres perquè ens passes quelcom...

Vam anar a veure la universitat d'Istanbul i em va donar força bona impressió. Salvant les diferències, tenia una retirada amb l'Autònoma. Em va agradar.

La influència d'Occident és immensa. Pels vestirs, per la música, pels hobbies importats; però en anar a un barri residencial religiós veiem l'altre Istanbul, el que a les 5 de la tarda, hora d'oracions, no hi ha ningú als carrers i només se senten els crits de les pregàries. Allí, malgrat mantenir la pervivència del petit comerç, els grans cartells comercials han deixat pas a l'austeritat i els carrers hi trobem moltes més senyores vestides de negre.

La nit abans de tornar, la ciutat vivia emocionada pel derbi entre el Fenerbaçhe -equip de la part asiàtica- i el Besiktas -d'un barri de classe mitja de la part europea moderna-; la victòria a domicili per 3-4 per l'equip blanc-i-negre. Per cert, vam poder comprovar la universalitat del Barça i en un bar prop de Taksim vam presenciar la segona part del Barça-Getafe. Aquesta Lliga no se'ns escapa!

dimarts, d’abril 19, 2005

Setmana a Canàries (2a part)

L'endemà ens vam aixecar, no sense cert cansament, disposats a donar la sorpresa davant la universidad de La Laguna. El partit va ser molt igualat, però un escàndol arbitral ens va privar de la victòria. Després de passar aquest mal tràngol, vam dinar i vam poder gaudir d'una tarda lliure, on mentre uns jugaven a la play (sense comentaris), altres vam preferir anar a voltar i fer la compra per l'apartament hotel.

A la nit, novament ambient discret, però ens ho vam passar molt bé amb alguns cubates de més. El dimecres jugavem davant la Universidad Complutense de Madrid, però necessitàvem un miracle per arribar a Màlaga. Tot i això, partit bonic i victòria per 4-1 que ens permetia somiar amb una classificació que no es produiria. Vam dinar com al dia anterior en un "comedor universitario", i posteriorment anavem a la platja de las Teresinas, una de les poques visites turístiques del viatge. També vam passar per Santa Cruz de Tenerife, de camí a la platja. Allà vam prendre una mica el sol (No gaire degut als núvols), i fins i tot vaig poder gaudir del primer bany de l'any!!

A la nit festa de la grossa, amb gran borratxera, que em faria arribar a les tres de la tarda de dijous al nostre aparthotel.

(Continuarà)

dilluns, d’abril 18, 2005

Setmana a Canàries (1a part)

El dilluns passat vaig emprendre la meva aventura en el món dels viatges pagats. El destí era Puerto la Cruz (Tenerife), i el motiu els campionats d'Espanya universitaris.

L'aventura va començar el diumenge, quan vaig anar a Barcelona a "no veure" el Madrid-Barça, perquè al bar on érem no els funcionava el digital. Després de la desfeta moral i sense temps a pensar-hi, vaig ficar-me al llit on passaria les últimes hores abans del vol a Tenerife.

El dilluns a la tarda, ben equipat, vaig arribar-me fins a l'aeroport, on ja esperava algun membre de l'equip amb visible nerviosisme. El vol es va fer etern, i les 3 hores enlairat van passar factura. Un cop a terres canàries, vam agafar els cotxes de lloguer i ens vam dirigir a Puerto La Cruz (Haviem aterrat a l'aeroport del Sud, on tot és més àrid.)

El trajecte va durar una mica més d'una hora, però com em va tocar anar el la furgoneta de 9 places vaig tenir temps a contrastar opinions amb els companys. Finalment vam arribar a l'hotel (apartament-hotel), on deixariem les coses per dirigir-nos a un bar a fer la primera cerveseta de la setmana. Vam sopar en una pizzeria, i vam sortir una estoneta pels pubs de Puerto de la cruz.

Em vaig adonar de vàries coses. La primera, que era dilluns a la nit i no hi havia excessiu ambient. La segona, que seria millor fer botellon, ja que els cubates que servien eren una barreja de garrafa i aigua. I la tercera, que les noies anaven sense complexes amb els nois.

La nit no va ser molt llarga, ja que a l'endemà teniem partit, i per tant, aquestes observacions van ser positives de cares a futures sortides nocturnes. Però era tot just la primera nit...

(Continuarà...)

divendres, d’abril 08, 2005

"4 funerales i 1 boda"

Va acabar la setmana santa, i en comptes de ressurrecció, estem veient una desfilada de mítics personatges difunts.
El primer va ser Juaquín Luqui, aquell entranyable personatge radiofònic que s'encarregava de dur-nos la millor música a les oïdes, altament conegut per la seva frase "besitos para ellas y abrazos para ellos".
Acte seguit el Papa, donant pas a una febre mediàtica incessant, fins al punt que vaig rebre el
següent SMS: "Esta noche concentración a las 12 delante de la catedral para pedir que resuciten al Papa y podamos ver algo en la tele. PÁSALO." Un SMS que em va semblar genial, perquè duu entre línies varis missatges molt interessants i divertits.
Seguidament, va morir en Rainiero, que la veritat que voleu que us digui. Ser el màxim mandatari d'un "país" de poc més d'un quilòmetre i mig de llargada, no és la meva il·lusió.
Ja tenim 3 funerals, i per fer la fàcil broma cinèfila, manca un funeral per completar la frase "4 funerales y una boda", ja que en Carlos i la Camilla es casen. La veritat és que podriem anomenar-ho "5 funerales" directament... Això sí, desitjo ferventment que no es decideixin a tenir un fill, ja que pobret ho tindria magre (La meva imaginació arriba a uns límits, i aquests no comprenen una barreja Carlos-Camilla.)
Però parlàvem de funerals, i el quart funeral esperem que sigui el diumenge al Bernabéu, quan el barça guanyi al prepotent conjunt blanc. De fet, Florentino Pérez, amic de la faràndula mediàtica podria haver exigit avançar el partit per avui, i d'aquesta manera enterrar a tots els de blanc junts. És la borma fàcil, però com el Madrid perdi, el retruc dels diaris de Madrid, serà similar (almenys en titulars) a la mort del Papa.
I ja per acabar amb aquest incisiu escrit, demanar a l'església catòlica que canvii l'anomenació de Papa. Perquè l'home que triaran no és ni el meu pare ni el de ningú. Així que la denominació és absurda.

dijous, d’abril 07, 2005

s'apropa el Clàssic

En tinc unes ganes... com m'agradaria guanyar al Madrid al Bernabéu, amb un gol d'Eto'o a l'últim minut! Potser és cert que el fútbol és l'opi del poble els nostres temps perquè quan rodi la pilota a partir de les 7 el diumenge tot es paralitzarà i l'endemà les portades de tots els diaris, sigui el resultat que sigui, dominaran els colors blanc, blau i grana. Oblidar els problemes quotidians i introduir-se en un món de passió i nervis, i amb aquest Barça, comença a ser habitual l'alegria i la diversió.

A vegades no sé què guanya, si l'amor pel Barça o les ganes que el Madrid fracassés. O potser sí que ho sé; abans, el Barça dels últims temps -el dels Gaspart, Van Gaal, Kluivert, Overmars i companyia- generava poca confiança en les possibilitats de l'equip i havíem de consolar-nos sempre amb les penes del Madrid, perquè els nostres no ens podien donar alegries. Masses vegades m'havia hagut de sentir de la Juventus, del Deportivo, del Mónaco... Però ara això ha canviat. Torna a haver-hi il·lusió i molta confiança en aquest equip. Podem tornar a saber una alineació de memòria, vibrar amb els jugadors, confiar en remuntar i sobretot saber que el Barça pot guanyar a qualsevol i que aquesta vegada serem nosaltres qui derroti a l'equip de Florentino. En definitiva, hem recuperat l'orgull amb l'equip, perquè l'amor pels colors sempre el portarem al cor. (buff, m'estic posant tonto)

De cara al clàssic de diumenge, preocupa la baixa de Deco -jugador imprescindible- però sort de recuperar el kàiser de Mitxuacán, que està realitzant una temporada increïble. Confio també que jugui Puyol i Ronaldinho que es posi Dodotis si cal però ha d'estar al camp, fent companyia a Xavi i un Eto'o que ha de silenciar el Bernabéu i fer pujar els colors a Florentino. Sense oblidar-nos de Valdés, us n'adoneu que avui d'aquest Barça podem destacar-ne un munt de jugadors, mentre que anys enrere tan sols podíem presumir de Rivaldo?

Ja parlaré dels fitxatges de cara a la propera temporada un altre dia. Només comentar la notícia del pressumpte interès del Reial Madrid per Mourinho. Us asseguro que abans que sortís a la premsa ja ho havia comentat; la mescla de l'entrenador portuguès i el club blanc no se'm fa gens difícil d'imaginar. És l'entrenador més odiós per l'aficionat blaugrana, seria un revulsiu per començar una nova etapa i té cert glamour, com agrada al president blanc. Aquest tiu encaixa a la banqueta del Bernabéu i, a més, és mediàtic. Si no aquest any, més endavant; però deixem-li temps al temps i veurem el portuguès al capdavant del Madrid.

Abans d'acomiadar-me una proposta esportiva per aquest cap de setmana, i per anar fent boca pel derbi. El dissabte a la tarda el Barça d'handbol juga al Palau la tornada de les semifinals de la Copa d'Europa contra el Celje eslovè. Partidàs assegurat. Seguiu el duel entre aquests dos homes: Iker Romero pel Barça -Laporta, pel que més vulguis, que no marxi al Ciudad Real l'any vinent!- i Rutenka per l'equip eslovè. L'anada va ser un partit preciós. I la tornada ho serà de ben segur. Hem de remunar tres gols de desavantatge. Difícil, però possible.
Els partits del Barça d'handbol els dissabte a la tarda pel 33 és una de les propostes esportives que més m'atrauen. És un espectacle i un gust veure aquest esport: ràpid, vibrant, estratègic, tècnic... no us ho perdeu, creieu-me!

dimecres, d’abril 06, 2005

empapats

Poc a poc el condol mediàtic va deixant pas a l'expectaciò pel conclave. Admeto que és fascinant el misteri que envolta aquesta cerimònia per escollir el cap espiritual de l'Església catòlica i el cap d'Estat del Vaticà. Un país d'allò més particular: molt petit (es troba dins d'una ciutat) i molt ric, tot ell és un museu d'art i un centre de poder immens. El seu sistema d'elecció, proper al d'una aristocràcia o una plutocràcia, amb la fumata negra i la fumata blanca, s'havia popularitzat amb la novel·la del pagà Dan Brown Àngels i Dimonis, així com la figura del camarlenc, que vés per on és un espanyol.

Molt s'ha parlat aquests dies sobre la figura del Papa Joan Pau II, que ja l'han començat a anomenar "El Gran". A mi particularment m'agrada més el qualificatiu de Joan XXIII, "El Bo". Malgrat tot, del polonès Karol Woyjtila n'és innegable la seva dimensió, encara que no crec que arribi a poder ser considerat el personatge més important del segle XX. Però això és tan subjectiu... Tan se val, el fet és que s'ha parlat molt d'ell aquests dies. N'he llegit moltes opinions. Els devots n'estan molt d'ell, només s'ha de veure les multituds de gent concentrades a la Plaça de Sant Pere d'aquests darrers dies. En destaquen, a banda de la seva doctrina moral, els seus esforços per fomentar el diàleg interreligiós i el seu bagatge viatjer -quina enveja...- arribant a tots els fidels d'arreu del planeta.
També s'ha destacat la seva oposició frontal al comunisme i el seu paper en la seva caiguda. Per cert, del tot desproporcionades les paraules d'Angelo Sodano l'endemà de la mort del Papa igualant el comunisme amb el nazisme; en tot cas hauria d'haver dit estalinisme. Igualment, s'ha fet ressò la premsa aquests darrers dies de les moderades crítiques del Papa al sistema capitalista.

Però aquests dies s'ha trobat a faltar potser un major pluralisme quant a les opinions al voltant de la figura del Papa. O no han parlat, o les veus crítiques s'han silenciat. En aquest sentit, cal destacar l'oposició del Pontífex a la Teologia de l'Alliberament i els impediments des de la Cúria vaticana al desenvolupament a Amèrica Llatina d'aquesta manera d'entendre el cristianisme. Tampoc en aspectes socials el Pontificat de Joan Pau II ha fet grans esforços per actualitzar als temps i les necessitats d'avui els postulats catòlics.

En definitiva, molta feina per al nou Papa. El meu pronòstic sobre qui sortirà elegit, d'entre tots els noms que han sortit a la llum pública darrerament, és el Cardenal de Sao Paulo Claudio Hummes. Ja veurem...

A tall d'humor, i per acabar, va fer-me gràcia un sms de l'estil Pásalo, que tant agrada a Rajoy i companyia, que em va ensenyar un amic i que deia "Concentració a la Catedral de BCN per exigir a Déu que ressuciti al Papa i puguem veure algo per la TV".

dimarts, de març 29, 2005

D'exàmens i xancletes

Un cop passada la Setmana Santa, torna la santa normalitat. Per a mi, no és tan normal com podria perquè entro de plè en època d'exàmens. Avui he fet el primer, que confio s'haurà superat. He fet un exàmen d'aquells que deixen triar una pregunta d'entre dues opcions. Quan això em passa, i s'hi suma que de les dues sé pràcticament el mateix, em poso molt nerviós i perdo molt de temps valorant quina opció escollir.

Sempre trigo molt a començar a respondre, i quan tothom ja porta mitja pàgina, jo tot just començo a escriure les paraules clau que no vull oblidar-me de posar. Penso en trivialitats diverses, observo la gent del voltant i llavors, quan me n'adono, ja ha passat mitja hora. Per això dec ser sempre dels últims a sortir.

A banda, les preguntes d'avui són d'aquelles que requereixen estar inspirat per omplir dues cares amb un parell de conceptes bàsics. Això, que se'm sol donar bé, m'esgota moltíssim psíquicament. Acabo els exàmens fet pols. I m'és impossible el mateix dia posar-me seriosament a estudiar el pròxim.

Per cert, avui ha arribat l'estiu a la Pompeu. "Que taxatiu!", pensareu. Ja sol ser tradició que comenci en acabar la Setmana Santa -aquí ens mengem la primavera- però veig que aquest any va de debò. Les erasmus han inaugurat l'estiu; han recuperat de l'armari aquelles xancletes que se subjecten tan sols pel dit gros i llueixen uns tops que maregen el personal.
I així, ja hem donat la benvinguda a l'estiu, quan si no m'equivoco tot just fa escasses setmanes que hem acomiadat l'hivern.

I quin paper jugo jo en aquesta onada de calor repentina? Doncs avui, tot atabalat per l'examen, no se m'acut res més que estrenar un jersei que em va comprar una meva tia. Un jersei que, tard, m'he adonat que és gruixudíssim! Quina calor! Ara, és clar, ja està fent companyia als apunts a la motxilla, i ajudant a preprarar futurs problemes d'esquena.

Abans d'acabar, que parlava de les Erasmus, a la Pompeu n'està ple! La majoria segueixen un mateix patró: estudiants nord-americanes, la majoria rosses, morenes de pell, que vesteixen i parlen igualíssim totes. Aviat la Pompeu semblarà l'Universitat de Stanford en petit o, això sí que no, la de Georgetown.

dilluns, de març 28, 2005

Timofònica

No soporto a la companyia de telèfon espanyola per excel·lència, la Timofònica. Ja em queia malament abans, amb el seu monopoli i tarifes elevades, o posteriorment amb l'amic Villalonga, que va pujar les tarifes abans de la privatització per fer-nos creure que els seus preus baixaven després.

Però no vull parlar de corrupció empresarial. Més aviat m'agradaria deixar anar unes preguntes a l'aire, que no espero que siguin respostes, però sí rumiades.

Resulta que a Movistar ens cobren per tots els serveis que fem servir, com el de consultar el saldo (2 cops al dia és gratuït). Em sembla bé, fins a cert punt. Però el que trobo il·lògic és el cobrament de serveis que no fem servir. Si jo truco a una persona i la trucada es creua per un problema a la centraleta (Que deu ser una centralassa, perquè no m'imagino jo una pobra dona donant connexió a totes les trucades que es realitzen a través de la companyia), és totalment injust el cobrament de la trucada, ja que es deu a un error d'ells. Així com quan es perd la cobertura (que asseguren que n'hi ha en un 99% del territori, i és mentida), que no et permet parlar amb qui truques, però res impedeix a la companyia seguir cobrant...

Em sembla indignant, això si no tant com els bancs, que ahir vaig mirar els moviments a la meva llibreta i vaig veure que em van treure 3,50 Euros de comissió cadascuna de les dues vegades que vaig retirar efectiu a una Caixa (de l'estrella) a Andorra! Quins lladregots.

dissabte, de març 26, 2005

Andorra, la vella?

Porto moltes hores sense poder asseure ni un sol moment per escriure el que he anat fent. Comencem pel principi. Abans d'ahir vaig anar a Andorra amb l'Anna, una petita escapadeta per desconnectar de l'estressant vida d'estudiant.

Moltes hores de cotxe, fins que vam arribar a Andorra. Encara que sembli mentida, mai havia anat a Andorra, i em va sorprendre molt l'estructura d'aquest peculiar país pirinenc. Només entrar-hi, vam haver de fer una cua quilomètrica fins arribar a Andorra la Vella. La missió era trobar l'hotel, i no semblava que seria gaire difícil donat el tamany de la ciutat. Vam anar baixant per un carrer, fins que em vaig decidir entrar pels petits carrers buscant l'hotel. Evidentment, com no el trobava, vaig decidir preguntar on estava l'hotel. Un senyora em va comentar que m'havia passat de poble, que allò era Escaldes. Jo no podia sortir de la meva sorpresa, ja que només havia recorregut 2 minuts per Andorra La Vella i ja l'havia passat de llarg!

Finalment va resultar que Escaldes i Andorra La Vella estan enganxats, (Menys mal, perquè si no serien 4 pisos cada un...) i l'hotel no va ser difícil de trobar. Ara només mancava aparcar, i just davant de l'hotel vam veure un pàrquing, on vam entrar. Però un cop dins vaig poder observar els preus (6 euros les 2 primeres hores!!!), i vaig decidir-me pel pàrquing municipal que hi havia a 500 metres de l'hotel, que va acabar costant un total de 8,50 Euros tota l'estància. Va ser la primera sorpresa, no hi ha llocs d'aparcament gratuit a Andorra. Amb la qual cosa es fan un munt de calers gràcies als pàrquings, que fa por.

Un cop a l'hotel vam anar a dinar, a deixar les coses i vam descansar una estona fins que vam decidir anar a Caldea per relaxar-nos una mica. Vam dirigir-nos a peu (Una de les avantatges del país.) fins a Caldea, mentre ja m'anava adonant de quanta raó tenia l'Anna quan em va dir que allò és com Platja d'Aro però en muntanya, ja que no hi havia cap part baixa de cap edifici sense cap negoci instal·lat. Com no feia dia d'esquí, tothom es va decidir per passejar i anar a Caldea (Les dues úniques coses que es pot fer.), amb la qual cosa no vam poder comprar entrada per aquella mateixa tarda, sinó que vam comprar pel dia següent al matí.

Per aprofitar el temps vam anar a mirar botigues, que són igual que les de Platja d'aro però un pèl més barates (No gaire més). Allà envoltats de gent pija de totes les procedències vam fer les úniques compres, una miqueta de xocolata i cartrons de tabac. Vam anar a prendre un cafè, i vam anar a l'hotel. Allà vam decidir on aniriem a sopar, i seguidament ens hi vam dirigir. Vam baixar el carrer (un dels pocs) principal fins un restaurant pizzeria que estava molt bé en relació qualitat-preu, i després de sopar vam fer un passeig fins a l'hotel.

Al matí següent, esmorzar a l'hotel i caminada fins a Caldea (5 minuts), on vam gaudir de 2 hores i escaitx del relax que proporcionen els hidromassatges. Va ser la única cosa que em va agradar d'una sobreexplotada Andorra. Allà al bany exterior vaig poder observar com Andorra la Vella podia tenir la possibilitat de ser un país meravellós, si no fos per aquest excés de botigues i turisme, ja que en essència és un petit poblat envoltat d'altísimes muntanyes, i travessat per un riu cabdalós. Un paissatge de somni espatllat fins a límits insospitats. el curiós del cas és que es diu Andorra la Vella, quan de vella no en té res.

Després de dinar vam agafar el cotxe i vam tornar a Girona, on vam fer una deliciosa mariscada, i un cop sopats vam anar a fer el toc. Fent el toc em vaig trobar a Kapi i a Bicho, i vam sortir junts a L-Suit que tot i no agradar-me, és de les poques opcions que presenta la nit gironina. Allà em van presentar a Miss Espanya, que resulta que és gironina. És maca, però tampoc per llançar cohets. No sé, deu ser que els meus gustos són extranys, però no m'agrada ni Andorra la Vella ni la nova Miss Espanya.

dimecres, de març 23, 2005

Va de cine I

Que quedi clar que em cauen bé tant en Bardem com l'Aménabar, però això no significa que no cregui que se n'ha fet un grà massa amb Mar Adentro. És una bona pel·lícula, ben feta, però ja està. Passa amb els elogis a Mar adentro com amb les crítiques a la teledeixalla. Tothom en parla però pocs ho pensen. Personalment, de pel·lícula estrangera em va agradar més Los chicos del coro.

Però tot això no treu que em sembli magnífic que amb el cinema s'aprofiti per tractar temes socials com ha fet el recentment oscaritzat director.

El fet és que avui he vist Milion dolar baby. Molt bona, i a falta de veure El aviador i Entre Copas, encertada l'elecció de l'Oscar d'enguany; una història d'entrega cega per assolir més que un somni, l'únic alicient a la vida de la protagonista -Hilary Swank-, més un parell d'actorassos -Clint Eastwood i Morgan Freeman- que regenten un gimnàs i viuen de la seva passió per la boxa.
El més rellevant és que m'ha semblat que tractava el tema de l'eutanàsia molt millor que Mar Adentro. Planteja més bé el dilema moral els darrers trenta minuts de la pel·lícula, que Mar adentro amb dues hores. Els sentiments pels quals passa l'entrenador al final del film i la manera d'expressar la voluntat del malalt, i fins i tot l'opinió de l'Església, em sembla més encertat en la pel·lícula d'Eastwood que en la d'Amenábar. Per cert, un tema aquest de l'eutanàsia, que darrerament està de màxima actualitat, tant pel tracte en les dues pel·lícules premiades als Oscar, com pel cas de Terri Schiavo.

Avui però, he vist una altra pel·lícula: Descubriendo el Nunca Jamás. Preciosa! Un film fantàstic amb una interpretació boníssima de Johny Deep i Kate Winslet. Una oda als somnis i a la imaginació. Un crit a l'optimisme i a l'alegria. Imprescindible, i més havent vist també Milion Dolar Baby.

dilluns, de març 21, 2005

Dies de descans

Per fi he trobat de nou una estoneta per escriure. En tenia ganes. Gràcies al sistema intensiu per trimestres de la Pompeu, aquest curs m'han fet la broma de posar-me exàmens després de les vacances de Setmana Santa, amb la qual cosa això de les vacances m'ho han aigualit de mala manera. Per aquestes alçades del curs, sempre anava bé una escapada per alliberar tensions i conèixer una mica de món. Però aquest any m'haig de satisfer mirant l'Atlas de la Vanguardia i fent les meves cabòries sobre què fer aquest estiu.

Per abans de Setmana Santa tenia les entregues i presentacions dels nombrosos treballs que ens fan fer a la carrera de Polítiques. Han estat dies intensos, amb força feina i un nivell considerable d'agobiament. La sensació de que s'apropa el dia d'entrega i no s'enllesteix la feina és una tortura!

Per això, un cop enllestida la part de treballs, m'he agafat uns dies de repòs a Girona. L'afecte dels pares, la comoditat de casa, el caliu familiar, els bons àpats... A banda, una estona per poder quedar amb amistats amb qui tens ganes de quedar-hi; moments per a la lectura la música i per fer una mica de sofà amb televisió.
També he aprofitat per anar a la piscina i per fer un partidet de bàsquet (que vam jugar contra dos pares i els seus respectius fills, dignes d'un estudi psicològic!).
I gaudir una mica de la meva petita Girona, i de les coses que només poden passar-me aquí. Avui he trobat la mare d'un amic de la infància, amb qui he perdut una mica el contacte. En preguntar-li per ell, la mare tot decepcionada m'ha dit que no en sabia gaire res perquè havia marxat de casa. Total, una petita relliscada -de les quals en sóc un especialista- que només em poden passar a Girona.
I per petiteses immenses, quan vaig anar a buscar el tortell -preciosa tradició- a casa d'una meva tia, una de les meves àvies, tot innocència, em va etzibar un "encara estàs solter?". Entre rialles vaig encaixar aquesta onada de sinceritat.

Però aquests dies de distracció i d'absència de maldecaps aviat s'acaben. Dimecres cap a Barcelona per anar prenent contacte amb la matèria. brrrrr

Bones Notícies

Sembla mentida com passa el temps de ràpid, porto practicament 3 setmanes sense escriure res, i no per manca d'anècdotes, sinó per vagueria pura.

La veritat és que la notícia més ressenyable és que amb l'UdG som campions de Catalunya, i que gràcies a això marxem a Tenerife a disputar la primera fase dels campionats d'Espanya (tot pagat evidentment). A més, estem en plena setmana santa, la qual cosa maximitza el meu benestar fins a límits que no podia ni imaginar. Tot són flors i violes, gràcies a l'arribada de la primavera.

Per a total gaudiment, van retirar l'estàtua de Franco (Davant la ràbia dels franquistes, que segueixen encaparrats en que Espanya va viure una època daurada amb la dictadura), el Barça té mitja lliga a la butxaca (El trauma d'Stamford Bridge està oblidat).

Es nota que arriba el bon temps, i les ganes d'estar de bon humor es disparen!

dilluns, de març 14, 2005

Silenci

Quan preguntes per injustícies passades, sobre corrupcions, sobre negligències, sobre errors... sempre et trobes el silenci com a resposta. El silenci és un flagell a la veritat. Diuen que la ignoràcia fa la felicitat; si més no, la ignorància del poble permet la felicitat dels poderosos i la ignorància del poble l'aïlla de la dura realitat.

Quan es beneficien de la mateixa malifeta, dos es posen d'acord, callen i continuen aprofitant-se de la situació. Si s'investiga i es dóna llum a la veritat, tothom en sortiria escaldat, per tant, millor silenciar-ho tot. El problema és quan en Maragall patina i se li escapa, després es genera un enrenou que convé amainar quan més aviat millor. Ràpidament es posa l'estractor per absorvir tota la fumarel·la, i aquí no ha passat res.

Això del silenci no és cap broma. Allunyant el ciutadà de la veritat, simplement no dient-li allò que mereix saber, se l'aïlla en un món irreal, treient-li tota capacitat crítica i reduint-lo tant sols a la funció de consumidor. Propaganda enlloc d'informació, publicitat enlloc de comunicació, eslògans enlloc de notícies, manipulació enlloc de transparència, silenci enlloc de reconeixement, de justícia, de veritat.

Poder significa impunitat. Els anys posteriors a les dictadures, tant a Amèrica Llatina com en l'Estat espanyol, ha dominat la Llei del Silenci, l'oblit de les atrocitats. En nom de la por, s'ha optat per l'estratègia de fer veure que no ha passat res i passar pàgina. Enterrar les injustícies i els assassinats.

Qüestió de justícia històrica és reconèixer les víctimes i condemnar els botxins. Però la justícia topa amb el silenci. I llavors, el silenci esdevé injustícia.

Diu Eduardo Galeano que el poder té arrels més profundes i estructures més duraderes que els governs que entren i surten al ritme de les eleccions. Té raó. Es canvien les cares però els privilegis i els vicis del poder es mantenen. I mentrestant, els ciutadans no tenen res a dir-hi. A callar. Tampoc poden queixar-se, perquè no se'ls explica de la missa la meitat.

En temps de dictadures, es produïa la humiliació civil enfront del poder militar; avui, la força de les armes ja no governa però la humiliació civil continua. Es prohibia i es prohibeix recordar, s'impedia i s'impedeix investigar.
Per molt que vulguin destruir la memòria i la veritat, la història és tossuda i amb el temps, deixa cadascú allí on li pertoca.

Enlloc del silenci, memòria i veritat. Qüestió de justícia.

dissabte, de març 05, 2005

24 Hores

El dijous, coincidint amb el partit que havia de jugar amb la UdG a Barcelona, vam decidir fer-hi una llarga estada fins l'endemà a la tarda. Un total de 24 hores a Barcelona en les quals van passar moltes coses.

En primer lloc, partidet a futbol, més aviat una costellada. I cap a les 5 de la tarda dinar, amb un litre de cervesa per les meves venes. Encara hi era tot, però ja començava a sortir alguna tonteria de les meves paraules.

Posteriorment vaig anar amb un amic a Plaça Catalunya, que romania plena de gom a gom, esperant la nostra arribada, que tenia com a objectiu fer temps fins l'hora de sopar. Vam entrar en un supermercat a comprar unes pizzes, whisky, Ron Brugal, refrescs i també una Xibeca que ens permetès aguantar el tipus mentre passejavem.
Amb tot això ja eren les 9 del vespre, hora d'anar a casa d'en Narcís a sopar les pizzes.

Un cop al seu pis, vem conèixer a en Felipe, un dels dos companys de pis d'en Narcís, un andalús amb salero. Vam sopar mirant el Barça - Madrid (gran victòria blaugrana.), i bevent ron. Posteriorment vam baixar fent l'animal cap al centre en cotxe, cantant "soldadito marinero" a grans decibelis.

La nit acabava ràpid per en Narcís, a qui no li va entrar gaire bé el ron, però la nit era llarga, fins i tot més que la meva memòria, ja que només recordo entrar a una discoteca amb dues companyes de pis de la meva xicota i uns amics, i estar per allà fins les 6 del matí.

L'endemà, tren cap a Girona havent dinat i a entrenar. La veritat és que quan vaig agafar el llit, vaig quedar dormit a l'instant.

dimecres, de març 02, 2005

Enyorament Bachatil del tonto

Avui estic de bon humor, porto una setmaneta molt relaxada, i això es nota en la disminució de freqüència en els meus escrits. La veritat és que no em puc queixar.

Ara mateix davant de l'ordinador, sense cap preocupació estic escoltant de la millor música que tinc al disc dur. De tant en tant, sona alguna bachata que em desperta la nostalgia i les ganes de viatjar, en especial de tornar a la Dominicana. Haig de reconèixer que aquest setembre no creia que les ganes de retornar esdevinguéssin tant intenses, però m'acabo de sorprendre buscant vols d'anada i tornada a Santo Domingo per aquest agost.

Alguna màgia envolta a aquest país, que tothom en queda enamorat. Jo penso que la gent hi fa molt, però el clima i el colorit són factors molt importants. Però en aquesta ocasió són les ganes de retrobar-me amb amics que vam deixar allà. Oh! i ara sona una bachata a l'ordinador...ja em veig a la plaza prenent un jugo i tararejant les músiques que envolten la terrasseta. M'anyoro massa, algú s'apunta a fer una escapada?

divendres, de febrer 25, 2005

El segon esvoranc

Amb la tragèdia del Carmel com a escenari de fons, ahir es va escenificar el que els articulistes s'han afanyat a titular com la fi de l'oasi català. El que ahir va succeir al Parlament constitueix un cataclisme de grans dimensions en la vida política catalana. El greuge de les acusacions, certes o no, de Maragall a CiU és immens. L'expressió del "3%" ha generat un esvoranc menys tràgic que el del Carmel però d'una magnitud semblant. Però en aquest cas el forat està pel camí de generar unes ferides molt difícils de cicatritzar.

La fiscalia ja ha anunciat que investigarà l'afer. En cas de ser cert, suposaria un flagell tant als govern de CiU com a la democràcia en general, deteriorant encara més l'opinió de la ciutadania devers la política i posant a l'ull de l'huracà la federació nacionalista. Si en canvi no són certes les acusacions de malversació de fons públics, el President hauria comès un error imperdonable.

Les declaracions de Maragall insinuant el cobrament de comissions dels governs de CiU per l'adjudicació d'obres públiques són una temeritat. En cas de ser certes, l'obligació del President seria denunciar-ho a la Justícia i no pas utilitzar-ho com un argument partidista en el debat sobre l'enfondrament del Carmel. A més, se'l podria acusar d'ocultar aquesta informació, constitutiva de delicte, en haver retirat posteriorment l'acusació. I si no són certes, Maragall hauria comès una injúria en majúscules, una "maragallada" de les que ens té acostumats, però que aquest cop n'hauria fet un gra massa.

Per la seva banda, Convergència i Unió tampoc pot estar orgullosa. Se l'acusat de corrupció, un rumor extès en l'oasi però que mai s'havia expressat en públic. Si és certa l'acusació, el fet seria molt greu i suposaria una ombra molt grossa per la gestió dels 23 anys de CiU. En tot cas, la reacció de Mas ahir va ser vergonyosa. Va amenaçar el consens per l'Estatut i va fer un xantatge a Maragall, prioritzant els interessos del partit als del país.

Aquesta legislatura no estarà marcada pel cas Carod, com en un principi va semblar. El cas del Carmel i les seves conseqüències polítiques -els "danys col·laterals" que es diria en llenguatge bèlic nord-americà- marcaran el que resta de legislatura, si és que aquesta arriba al seu final.

L'oasi català trontolla. Sembla que penja d'un fil la política catalana. La manera de fer política, els seus protagonistes, la relació de forces, els temes de debat, els secrets a veus i els repartiments de poder.

Sabrem alguna vegada la veritat? Els ciutadans ens la mereixem, com ens mereixem uns millors polítics. I els veïns del Carmel es mereixen saber la veritat del primer esvoranc i, sobretot, es mereixen respecte i no passar aviat a l'oblit i ni al silenci.

dimecres, de febrer 23, 2005

Enlloc, arreu

Creuar fronteres, conèixer cultures. Descobrir indrets desconeguts. Passejar per un lloc nou, infiltrar-te en la rutina dels altres sense haver de demanar permís.
Deixar enrere els maldecaps del dia a dia. Deixar preocupacions, dedicar-te a aprendre, conèixer. Conèixer tradicions, llengües, somriures, històries... persones. Particularitats alienes que esdevenen temporalment costum.
Carrers amb anys d'història. Pedres escenaris de mil i una cançons. Per un instant, protagonista d'una crònica llunyana, avui propera.
Un tren, un destí.

dissabte, de febrer 19, 2005

No m'agrada gens

- no m'agrada com s'ha fet. A partir d'una Convenció d'escàs valor democràtic, no sorgida d'un procés constituent per part de la ciutadania europea. En la seva redacció, el Parlament hi ha pintat ben poc.

- no m'agrada que, per aprovar-se, no sigui preceptiu convocar referèndum als diversos països i siguin els estats qui decideixin si ratificar el Tractat constitutiu o no, sense haver de tenir en compte al ciutadà.

- no m'agrada gens la campanya de propaganda i desinformació del govern estatal. El govern ha evitat un debat seriós sobre aquest Tractat i ha optat per enradar al ciutadà amb cares mediàtiques que citaven articles que no són més que pura literatura.

- no m'agrada el repartiment de poder a la Unió. Les cireres es remenen al Consell Europeu, als Consells de Ministres i, sobretot, a la Comissió. El Parlament, únic organ d'arrel democràtica, té reservat un paper secundari i no hi pinta res.

- no m'agrada, i em fa por, el paper que tindrà el Banc Central Europeu. Els Estats de la zona euro han cedit plenament la sobirania en política monetària a una institució completament al marge de qualsevol control democràtic. Ni els seus membres tenen procedència democràtica, ni han de justificar les seves decisions davant ningú. El BCE està al servei del poder financer. I el pitjor, el text constitucional defineix com al seu objectiu únic objectiu la contenció de la inflació, i no la creació d'ocupació ni el creixement econòmic. Molt menys, la justícia social.

- no m'agrada perquè allò que distingia Europa i que la feia el mirall de referència, l'Estat del Benestar i les seves polítiques socials, es posen molt en perill. Aquest Tractat no tan sols no assegura el manteniment de l'Estat del Benestar, sinoó que deixa via lliure a la liberalització dels serveis socials.

- no m'agrada que aquesta "Constitució" té una clara orientació ideològica, la neoliberal. Aquest Tractat obre la porta a la flexibilització al mercat laboral i posa tots els instruments al servei de les grans corporacions i del poder financer. L'Europa dels drets socials passa a ser una economia "social" de mercat altament competitiva.

- en relació a això que s'omplen la boca a tothora dels Drets Fonamentals, no m'agrada el perillós llenguatge que practica la Unió de promoure i reconèixer drets, però no d'assegurar-los. Em ve al cap la Carta de DDHH de les Nacions Unides que tots els Estats subscriuen i que parla, per exemple, del dret a l'autodeterminació; i jo, no veig per enlloc que es compleixi. No és més que pura literatura que sol quedar en paper mullat.
I continuant sobre drets, enlloc fan referència als drets dels immigrants, evidenciant que els consideren ciutadans de segona. I un altre aspecte que no m'agrada, és que en la "Constitució" no prohibeix del tot la pena de mort.

- no m'agrada perquè demana un augment encara major de la despesa militar, fet que evidencia que s'aposta pel model dels EUA de resolució de conflictes. La UE no aposta per la pau i el diàleg. A més, admet l'ús de la força militar en casos preventius (sona això de guerra preventiva?) i se sotmet en política militar als dictats de l'OTAN, per extensió, dels EUA.

- no m'agrada gens perquè no em reconeix com el que sóc, com a català. És una Europa dels i pels Estats, i no reconeix Catalunya, no ja com a nació sinó ni tan sols com a poble. I amb aquest Tractat és encara més difícil el dia de demà la possibilitat legítima de la independència d'alguna de les nacions sense estat que la conformen.

- no m'agrada perquè no em puc identificar amb una entitat que no permet que la meva llengua, i l'oficial d'entre 7 i 10 milions de persones més, tingui caracter oficial. Suposa la negació de la meva llengua i, per extensió, de la meva cultura i la meva personalitat nacional.

- no m'agrada que un cop aprovat, sigui gairebé impossible tocar ni una coma del que allà hi ha escrit, i que per tant consagra tot allò del que ja m'he queixat: una Europa dels Estats, militarista, insolidària, neoliberal i, sobretot, poc democràtica.


Per tot això, ho tinc clar, NO a aquesta Constitució. I em considero tan europeista o més que tots aquells que votaran que sí. Perquè jo, a banda de voler una Europa unida, vull una Europa per les persones, democràtica i social. És una constitució que deixaria Europa lluny dels meus somnis i ideals; i és que aquí en sabem massa d'acceptar constitucions que no ens reconeixen o que no ens satisfan del tot. I no s'ha de tornar a cometre el mateix error.

M'imagino que d'entre els motius que he exposat, no n'hi ha cap que coincideixi amb les raons del NO de la néta de Mussolini o Le Pen; en canvi, precisament els motius del meu NO segurament deuen coincidir amb les raons del SÍ d'Aznar o Berlusconi. Què li sembla senyor Montilla?

I per acabar, també agrair els moviments i associacions que s'han mobilitzat per informar del que debò representa aquesta Constitució. Gràcies a ells, i no a Butragueño o el Loquillo, anirem a votar sabent el què se'ns demana votar.

dimecres, de febrer 16, 2005

Broques boges

El temps no para, no perdona ni un minut. He mirat la darrera vegada que vaig escriure i d'això ja fa dues setmanes!

Com tot trimestre estic en aquells dies d'impàs en què m'atabalo. Tinc un munt de feina al tinter per fer, i em marejo en pensar-hi. I dit sigui de passada, estic fent poquet perquè es rebaixi la pila. Treballs, treballs en grup -encara pitjor, coincidir per quedar, posar-se d'acord...quin horror!-, pràctiques periòdiques, apunts que falten, matèries que no me n'entero i sóc incapaç de posar-hi fil a l'agulla...

A més, el dubte permanent al voltant del meu futur. A més, s'ha posat de moda i és el tema recurrent a 4t. Tothom en parla, tothom et pregunta... el pitjor és veure algú que ho té clar i penses Què pagaria jo per tenir-ho així de clar! No sé què fer!!!! No en tinc ni idea i ara mateix el meu futur és d'allò més incert.

I també hi ha l'estiu. M'agradaria fer moltes coses però els diners i el temps són limitats. Vull fer calaix, vull -o haig- aprendre anglès, vull conèixer món, vull desconnectar, vull passar-m'ho bé, vull conèixer gent... Algú m'ho sap ajuntar tot en una fórmula màgica?

Després també tenim l'estrès. Dinar en 20 minuts perquè haig d'acabar una pràctica, anar al metro sabent que arribaré com a mínim 10 minuts tard al meu destí, quedar amb tal i veure que ja havies quedat amb qual, haver d'anar a comprar faltant 5 minuts perquè tanqui el supermercat i l'estrella, el mòbil. Que si haig de trucar a "x", que si haig de respondre a "y"...

Tinc ganes de llegir tranquil a l'aire lliure; tinc ganes de veure una bona pel·lícula.

Amb tot, en aquesta espiral frenètica s'agraeix infinitament un somriure, un "bon dia", un "perdó", una història divertida, una entremaliadura d'un infant, una mirada d'una noia... sort dels petits detalls, la salsa del dia a dia.

PD: buff, al costat meu, a l'aula d'ordinadors de la universitat, hi ha un noi que des que ha arribat em té mig marejat. AXE tiu, que no costa res!!! (o el Nivea for men, que jo utilitzo i va de meravella!)

dimarts, de febrer 15, 2005

El meu dia (Inici d'una nova etapa)

Aquest segon semestre tinc nous propòsits, entre els quals està com a número u, estudiar una mica cada dia. Serà complicat, donda la meva escassa voluntat, però jo crec que ho haig d'intentar.
En primer lloc he deixat la feina, que no em permetia anar al matí a la universitat, i he dissenyat un pla d'estudi per poder recuperar les hores de classe a les quals no puc assistir a la tarda. Per ser el primer dia, ha anat tot rodat. M'he llevat a les 8.30 i a les 9 ja estava a la universitat (On per cert, ja no hi ha ni la meitat de coneguts que hi havien altres anys.) per estudiar i passar apunts durant una horeta i mitja, que es el que marquen els cànons del bon estudiant. Per tant a les 10.30 ja havia finalitzat els meus objectius del dia, i a partir de llavors he pogut gaudir d'un matí universitari fins que a les 13.45 he arribat a casa.
Ara, havent dinat aprofito per fer aquest repàs al dia, perquè a les 15.00 haig de començar la classe d'àrab, fins les 17.00. Però com a les 17.00 començo classe a la universitat, marxaré un xic abans per tal de no fallar. Si tot va segons el previst, acabaré a les 21.00 (Normalment ho faig una hora abans per no saltar-me entreno, però al professor li ha donat per fer una classe presencial obligatòria). Sortiré pitant cap a Salt, per poder arribar a entreno. Un dia llarg, però ben aprofitat...

dijous, de febrer 10, 2005

La constitució Europea

S'acosta el dia del referèndum de la constitució europea, i cada vegada em dóna l'extranya sensació de que no volen que en assebentem de què va. Surten famosos a la tele que llegeixen articles, com els il·lustres pensadors moderns Emilio Butragueño i Johan Cruyff, reconeguts per la seva gran trajectoria en el món de la política, i especialistes en dret constitucional. Però més enllà de les paraules buides i les afirmacions de "Sí, perquè hem d'entrar a Europa.", ningú raona en quins aspectes ens pot beneficiar o perjudicar aquesta constitució europea. Només si ens busquem la vida i ens interessem pel tema, podrem veure les "trampes" que pot amagar aquest text. Però la majoria de gent no es prèn tanta molèstia. I els governants no semblen estar interessats en el coneixement per part del poble d'aquesta nova constitució.
Ja em perdonaran, però tanta culpa tenen els governants, com la gent que votarà amb desconeixença, moguts per la patètica propaganda política engegada per certs partits, que aspiren a aconseguir vots mitjançants cartells amb la foto del número 1 de cada partit al costat d'un monosíl·lab afirmatiu o negatiu. Em sorprèn que molta gent sàpiga de memòria tots els arbres genealògics dels famosos de la premsa rosa, que no pas els avantatges o inconvenients de la constitució europea.
Fins que no vingui un governant i ens prengui el pèl no aprendrem novament que el nostre vot és important, i que encara ho és més posseïr conscipencia política. Però com la nostra memòria històrica pateix d'Alzheimer, bombardejada massivament amb dades irrellevants, provinents dels mitjans de comunicació, sembla que no serveixi de res la lluita dels nostres avantpassats per assolir la democràcia.

dimecres, de febrer 09, 2005

Herois do mar

Heróis do mar, nobre povo,
Nação valente, imortal,
Levantai hoje de novo
O esplendor de Portugal!
Entre as brumas da memória,
Ó Pátria sente-se a voz
Dos teus egrégios avós,
Que há-de guiar-te à vitória!

Às armas, às armas!
Sobre a terra, sobre o mar,
Às armas, às armas!
Pela Pátria lutar
Contra os canhões marchar, marchar!

Desfralda a invicta Bandeira,
À luz viva do teu céu!
Brade a Europa à terra inteira:
Portugal não pereceu
Beija o solo teu jucundo
O Oceano, a rugir d'amor,
E teu braço vencedor
Deu mundos novos ao Mundo!

Às armas, às armas!
Sobre a terra, sobre o mar,
Às armas, às armas!
Pela Pátria lutar
Contra os canhões marchar, marchar!

Saudai o Sol que desponta
Sobre um ridente porvir;
Seja o eco de uma afronta
O sinal do ressurgir.
Raios dessa aurora forte
São como beijos de mãe,
Que nos guardam, nos sustêm,
Contra as injúrias da sorte.

Às armas, às armas!
Sobre a terra, sobre o mar,
Às armas, às armas!
Pela Pátria lutar
Contra os canhões marchar, marchar!

dimarts, de febrer 08, 2005

Acaben Exàmens

Han acabat els exàmens, han estat unes setmanes eternes, i tot i els mals resultats, estic content d'haver finalitzat el martiri mental que suposa haver d'estudiar amb el neguit de fer un examen.

Això sí, mentre altres universitats catalanes fan almenys una setmana de vacances, nosaltres ja hem començat el segon quadrimestre. Sembla mentida, però no tenen pietat. A més porta dos dies sense parar de ploure, i comença a ser avorrit. Almenys la pluja ha servit per permetre'm uns minuts per poder seure davant l'ordinador, i escriure unes quantes línies.


dimecres, de febrer 02, 2005

Vergonyós

La imatge era deporable. Després es queixen del desencant i la llunyania de la població en relació a la política, el que els experts en diuen desafecció, però em sembla el més normal després de veure ahir la retransmissió de TVE (per cert, pèssima a nivell de so) sobre el debat entorn al Pla Ibarretxe.
Eren al voltant de les deu del vespre, a partir de quan va tocar el torn a Duran i Lleida, i a continuació els portaveus d'ERC, PNB, IU, ICV, etc. Les imatges que reflectien la petita pantalla parlaven per sí soles: un immens nombre de seients buits. Sí, la majoria de diputats havien deixat el seus respectius escons, principalment de les files del PP i del PSOE.
D'aquest fet se'n poden extreure dues lectures: d'una banda, una falta de respecte cap als ponents que es dirigien a l'hemicicle i, per extensió, als votants dels seus respectius partits. Es va produir la paradoxa que els diversos portaveus, i en especial Erkoreka, del PNB, es dirigien a Rajoy sense ell ser present als seients del Congrés, malgrat ser el cap de files del principal partit de l'oposició.
D'altra banda, és immoral que els representants polítics de la societat, que cobren importants quantitats de diners públics, no compleixin amb la feina per la qual els ciutadans van dipositar la seva confiança en ells. El debat sobre el Pla Ibarretxe va començar a les 16h i a les 22h el parlament espanyol estava més que mig buit. Si se sumen són menys de les vuit hores reglementàries. Aquests senyors no poden passar ni vuit hores asseguts en un seient còmode fent veure que escolten mentre hi ha personal mèdic que passa 24 hores seguides a la feina o personal de la constucció que es deixa la pell en la seva feina cada dia? Siusplau, és qüestió de tenir una mínima decència!
Però encara procupa més el tema si tenim en compte que això passava en un debat sobre un tema tan important a nivell mediàtic com el de reforma de l'Estatut basc. Això porta a pensar quin deu ser el grau d'absentisme quan es debaten qüestions com les prestacions socials als minusvàlids, per exemple, de gran importància pel benestar de les persones però de molta menys trascendència pública.
Les xifres d'absentisme són espantoses. És d'una falta de moral immensa. És deporable que aquells amb qui la ciutadania ha confiat perquè els representin i decideixin per ells en els afers d'importància general tinguin l'absència del seu escó com a norma general.
Últimament presenciem masses casos en què es posa en dubte la dignitat de la classe política. Em venen a la memòria les paraules de la portaveu de l'Associació de víctimes de l'11-M, Pilar Manjón, criticant els polítics per utilitzar amb fins electorals el terrorisme i fer d'una comissió d'investigació sobre una barbàrie com l'atemptat de Madrid un circ on els representants polítics es tiraven els plats pel cap sense respecte cap als grans dagnificats, les víctimes.
És urgent i necessari que canviï la situació, fer de la política allò que exclusivament ha de ser, la gestió del poder públic al servei de la ciutadania.

dissabte, de gener 29, 2005

Dibuixos animats

Estic nostàlgic, i és que avui m’adono que ens fem grans sense remei, i el temps ens envelleix inexorablement. Però com al mal temps s’ha de fer bona cara, reviurem una mica de dibuixos animats de la meva època. Alguns no us sonarà de res, no patiu, senyal que sou més joves o molt més grans que jo...

En primer lloc, em ve al cap “Los Trotamúsicos”, una mítica sèrie de TVE dels dissabtes a la tarda, on narraven les peripècies de Coki, Lupo, Burlón i Tonto, un gall, gos, gat i burro respectivament, que es dedicaven al món de la música. NOTA: 7

Repassant dibuixos de TVE, és impossible oblidar les aventures de Willy Fog a “La Vuelta al Mundo en 80 días”, amb en Rigodón, Tiko i Romi. Per mi el millor de la sèrie eren les seves cançons. NOTA: 8’5

Uf!! Acabo de recordar “David, el Gnomo”, que tot i que no m’acabava de fer el pes, la recordo amb força claredat, amb els horribles Trolls, que després es van posar de moda en clauers, i deien que portaven sort. NOTA: 6

Si alguna cançó recordo especialment, és la d’ ”Isidoro el gato”, un peculiar gat taronja que patia d’hiperactivitat, una mena d’antònim d’en Garfield. Jo disfrutava de sobremanera cada capítol d’aquest gat amb nom de president del Corte Inglés. NOTA: 7

Seguint en la línea de dibuixos animats que van marcar la meva infància, podria parlar d’Oliver y Benji, una exageració a la japonesa del món del futbol. Sí, si, ara tots critiquem la sèrie, que si estaven dos capítols per travessar el camp, que si eren uns flipats, però tots ens l’empassàvem, i la majoria encara recordem la cançó! NOTA: 9

“Érase una vez...” era el típic intent de programa educatiu de TVE pels dissabtes a la tarda, que et feia creure que les gotes de sang del teu cos caminaven i parlaven, però la veritat és que era bastant entretingut. NOTA: 7’5

Oooohh!!! Los Diminutos, uns petits éssers que m’ho feien passar realment malament, perquè jo patia esperant la seva victòria. Els hi tenia un gran apreci i no volia que els dolents els enxampéssin. Encara recordo la cançó... NOTA: 8

I parlant d’exclamacions, inevitable paralar de dues sèries que jo tenia idealitzades. En primer lloc “Mazinger Z” que no entenc com em podia agradar tant, perquè la considero avorridíssima, i en segon lloc “Heman”, de qui no em perdia ni un sol capítol. NOTA : 5 i NOTA: 8

Evidentment van anar passant els anys i em vaig passar a les animacions en català de TV3, amb les quals vaig tenir el plaer de disfrutar de debò.

Abans de cap, penso que hauria d’anar la interminable “Bola de Drac” i les seves continuacions i repeticions. Val a dir que en la seva època daurada va ser la sèrie que més em va fer disfrutar. Li poso un 10 perquè és la sèrie que vaig viure més intensament.

Darrere del gegant de Bola de Drac, qui no recorda Arare, Musculman, El petit xef (Quina gana em feia venir), Fly, Tritó del Mar i d’altres que no recordo i de ben segur em van marcar també la infància.
I ja per acabar una llista d’altres sèries que també mereixen ésser anomenades: Los Frutis, Silvan, Vicky el Vikingo, Heidi, Marco, Dragones y Mazmorras, Abeja Maya, Chicho Terremoto, D’Artagnan y los Mosqueperros, Inspector Gadget, Mafalda, Supercampeones, Historia dels mundials, Snorkels, els barrufets, Lucky Lucke, Mofly (Em feia molta pena), els picapedra, Mundos de Yupi, Barri sèsam, Aurones, Fragel Rock, Calimero, autos Locos, comando G, caballeros del zodiaco, i molts més que la memòria no em permet recuperar...

El meu rànking: 1.- Bola de Drac, 2.- Oliver y Benji, 3.- Musculman, 4.- La vuelta al mundo en 80 días i 5.- HeMan

divendres, de gener 28, 2005

OVNI 2005

Només ens arriba allò que des de dalt volen que ens arribi. I és una pena, perquè la desinformació és una arma molt valuosa per controlar les masses. Mitges veritats, o directament mentides, tant se val, tot serveix per mantenir la població aïllada de la veritat. La ignorància i el desconeixement, són els principals aliats dels qui tenen el poder per mantenir les injustícies i els abusos de poder.

En aquest context de desinformació, se celebra a Barcelona la mostra de documentals sobre resistències anomenada OVNI. Dimecres vaig poder-hi anar. L'objectiu d'aquesta trobada és projectar vídeos que no tenen sortida en els mass media i que expliquen les realitats de països en els quals la població pateix injustícies. Arreu sorgeixen moviments de resistència que lluiten contra aitals injustícies, però aquests són silenciats i a Occident amb prou feines ens arriben ni els seus patiments ni la seva lluita diària per oposar-s'hi.

En l'actual societat de la informació, els mitjans de comunicació tenen un gran poder. Tenen a les seves mans la decisió de fer-se ressò dels esdeveniments que vulguin, i amb això, poden manipular les opinions de la gent.
A l'Estat espanyol ja es va veure en el tractament informatiu de l'11-M per part de TVE, o amb l'intent d'Aznar de fer creure als directors dels diversos diaris majoritaris de l'autoria d'ETA sobre l'atemptat de Madrid.
Igualment, un documental emès en l'OVNI sobre Veneçuela explicava el paper actiu i decisiu de les televisions privades en el cop d'estat de Pedro Carmona -auspiciat pels EUA- contra el govern legítim d'Hugo Chávez. Un vídeo imprescindible per conèixer la realitat de Veneçuela i de la revolució bolivariana de Chávez.

Des d'aquí permeteu-me recomanar-vos d'anar a passar una estona al CCCB abans de diumenge; l'OVNI projecta diversos documentals que fan arribar al públic injustícies silenciades i resistències contra l'ordre mundial sense ressò a Occident. Un diari visual, real i sincer. I sinó podeu anar-hi, properament seran consultables per internet els documents a la web http://www.desorg.org/

En definitiva, una necessària eina per lluitar contra el pensament únic; perquè el món no és d'un sol color, la realitat és una àmplia gamma formada de diversos matisos. I la nostra obligació és conèixer el que és i no el que volen que creguem que és.

dimecres, de gener 26, 2005

Quins pebrots

Ja només faltava això. En plena campanya de desinformació i propaganda a favor del "Tractat pel qual s'establix una Constitució per a Europa", surt el superministre català i hi posa cullerada. Desafortunat és poc, Montilla va comparar el vot que faran els seus companys en el Govern de Catalunya, amb el vot d'idèntic signe que emetran Haider, Le Pen o la filla de Mussolini. I es queda tan ample.
S'ha servit de la mateixa demagògia que en el seu moment el PP i la "Brunete" mediàtica van aplicar contra el seu partit pel cas Carod, relacionant Zapatero i ETA per mitjà de Maragall i Carod. Li sona la relació de que com que el PSC/PSOE pacta amb ERC, llavors el PSOE afavoreix el trencament d'Espanya... i hi està d'acord amb això Montilla?
Siguem seriosos. Però el preocupant del fet és que Montilla va haver de recórrer a un recurs demagògic perquè no disposa d'altres arguments que puguin convèncer a l'electorat. I menys al votant progressista. És com si per demanar el vot contrari es digués que amb el seu vot favorable, Montilla votarà el mateix que Zaplana o Berlusconi.
El govern estatal s'ha dedicat a vendre la constitució europea com si es tractés d'una tarifa de telefonia. S'ha servit de cares famoses en el marc d'una campanya de màrqueting. Anuncis en els quals es llegeixen els articles de decoració. I no s'ha propiciat un debat seriós i amb profunditat.
Ens trobem immersos en una allau de missatges que aquesta Constitució significa més democràcia. I això és faltar a la veritat. El poder estarà en mans de la Comissió i el BCE, que no són escollits per la ciutadania europea. Es dóna el poder al poder econòmic. I a més pretenen establir el lligam entre ser europeista i el "SÍ" a la Constitució, quan un "NO" també s'ha d'interpretar com un "NO a aquesta Constitució" però "SÍ a Europa".
I comentaris com el de Montilla només serveixen per enganyar el poble.. perdó! l'estat, que de pobles aquesta Constitució no en parla.
Malament anem, i poca raó es té, quan no queda més remei que recórrer a la demagògia.

dilluns, de gener 24, 2005

L'Eix s'amplia

Com aquell qui anuncia els finalistes a la gala dels Oscar, des del Departament d'Estat dels EUA han anunciat que la llista dels estats malvats que posen en perill la llibertat -ara que Bush no es treu aquesta paraula de la boca- al món han augmentat.
Ara, dels 3 integrants de l'antic Eix del Mal -Iraq, Iran i Corea del Nord- s'ha passat a sis estats. Hi ha sorpreses: Zimbabwe, Myanmar, Bielorrússia... i els ja coneguts enemics nord-americans Cuba, Corea del Nord i Iran.
No deixen de sorprendre'ns. Pocs comentaris respecte les novetats, simplement sorpresa. A banda, han inclòs els de sempre. Corea del Nord toca d'amenaçar-la, però dubto que hi vagin mai. No tenen petroli i en aquella zona, de moment no els interessa. Cuba representen molts interessos comercials i electorals, i és com un grà pels republicans que els encantaria d'esclafar. I Iran.. quina por que vulguin atacar-lo. Seria com fer foc al costat d'una benzinera, i mai millor dit. Iran no és Iraq, en cap sentit. Tenen uns mínims de democràcia, i un president reformista, Khatami. Però alhora la seva població és obertament anti-americana i molt religiosa, i davant un hipotètic atac no vull imaginar què passaria. Siusplau que se'n desdiguin, però comencen ja a avisar, com en el seu moment van començar amb l'Iraq.
Però sobretot destaquen les absències. Malgrat les immenses mancances en DDHH dels estats que surten al llista de la Condoleezza, sorprèn que no hi surtin, per exemple, Aràbia Saudita, Pakistan, Líbia o la Xina. Anem a passos. Aquests estats tenen tots presidències dictatorials. A més, Pakistan a l'igual que suposadament l'Iran té armament nuclear -amb el perill que Pakistan està enfrontat obertament amb la Índia pel Caixmir-. Potser també els altres en tenen. En cap d'aquests estats no-inclosos en la selecta llista els ciutadans poden triar el seu President, ni poden gaudir dels mínims drets fonamentals.
La hipocresia amb què elaboren aquests llistats és penosa. Perquè la Xina no hi surt? Que potser és un gegant comercial amb qui convé estar de bones, i més ara que han apostat pel capitalisme més ferotge. I Pakistan? Malgrat ser Musharraf un perill per la seguretat mundial i un dèspota amb la seva població, els deu anar bé de tenir-lo d'aliat estratègic en una zona tan conflictiva. I els terribles règims de Líbia i Aràbia Saudita? Serà que aquests tenen petroli, però són dels bons, amics del papa, oi G. W. Bush?
I segurament l'aspecte que més hauria d'alertar-nos és l'experiència de com l'Administració nord-americana entén que ha d'actuar en aquests països. L'experiència, bona consellera, ens remet als casos d'Afganistan i l'Iraq; i crec que hi haurà unanimitat en considerar que la situació amb l'arribada de l'oncle Sam no ha millorat, ans el contrari.
A més, el peculiar sistema d'actuació nord-americà, la invasió unilateral i la posterior ocupació, no és el més convenient per portar -si és que es pot "portar", com aquell qui porta tres quilos d'arròs- la llibertat, democràcia i prosperitat a aitals països. Deixa destrucció, morts, recels i odis. La llibertat no arriba. En tot cas arriben els tancs i les empreses nord-americanes a reconstruir el que prèviament s'han encarregat de deixar ben destruït. La democràcia, menys. O és que la pantomina prevista pel proper 30 de gener a l'"alliberat" Iraq algú s'atrevirà de qualificar-ho d'eleccions lliures? I de prosperitat.. bé, em penso que la vida a Kabul, Bagdad o Mossul no és precisament pròspera.
Quina por que fan els Rumsfeld, Cheeney, Wolfowitz, Rice i companyia.

divendres, de gener 21, 2005

l'Arcadi

Ahir vaig tornar a tenir el plaer d'escoltar a l'Arcadi Oliveres, en la xerrada que va fer a Ninetes. La veritat és que em va ajudar a desconnectar de tot el que envolta els exàmens, i tot i que els exemples i bromes que fa sempre solen ser els mateixos, no deixa de sorprendre'ns amb noves revel·lacions i pensaments.

El premi va ser anar a sopar amb ell, juntament amb els organitzadors de la xerrada i alguns amics. Per mi, va ser més important que anar a sopar amb en Ronaldinho, i tot i que no vaig poder intercanviar gaires paraules amb ell (per no dir practicament cap), degut a la meva mala situació a la taula, vaig quedar satisfet.

Un dia intens, però interessant. Des d'aquí recomano la lectura del seu llibre "Contra la guerra i la fam".

dimecres, de gener 19, 2005

Els exàmens

Avui he començat oficialment els exàmens. Si no fos per aquesta època, la vida d'estudiant fregaria els límits del paradís (sempre i quan l'economia ho permetés). Però gràcies als exàmens, he recordat unes quantes cosetes que no suporto relacionades amb aquestes dates:

1.- Em supera la gent que es posa a repassar com boja, tres minuts abans de l'examen. Sé que molts ho heu fet, i no cal dir que no ho suporto. Si no ho heu après en quatre mesos, no ho aprendreu en tres minuts!!

2.- No m'agrada la poca predisposició a "ajudar" que tenen els alumnes més brillants. Sembla que tenen la percepció de que com més diferència de nota hi hagi entre la seva i la de la resta, serà millor per ells.

3.- Em posa molt nerviós sortir d'un examen i que em preguntin que he posat a tal pregunta o a aquella altra. Si ho tens malament, ja te n'adonaràs!!!

4.- D'altra banda, i potser situats al cim de la meva piràmide d'insoportabilitat, situaria a aquells que surten amb cara de pomes agres dien "M'ha anat fatal", quan dies després veig que han tret un 8'5.

5.- Els profes no es salven, i no m'agraden els profes amb complexe de policies que et miren amb cara d'estar observant un possible terrorista. Sense anar més lluny, avui la professora m'ha fet canviar de lloc per una altra noia...

6.- No suporto acabar el primer l'examen i estar esperant interminables minuts per sortir i no donar la nota, havent acabat el primer. Desgraciadament, donada la meva rapidesa fent exàmens, em passa tot sovint.

7.- Tampoc m'agrada que quan no sé una pregunta, el del meu costat me la pregunti constantment, pequè al final entren ganes d'aixecar-se i dir-li en veu alta que no la sé.

8.- No m'agrada veure que la gent sembla satisfeta quan veu les preguntes de l'examen, mentre jo intento desxifrar si l'examen està en xinès, perquè no entenc ni una paraula.

9.- Odio els riures provocats pels nervis, que emet la gent abans de l'examen. Em posen més nerviós.

dimarts, de gener 18, 2005

Si tu vas al cel...

Estava trist, l’expressió dels seus ulls el delatava. Darrere aquells ulls sincers li resultava impossible d’amagar el seu sentiment de tristesa. Ell passejava pels amples i nets carrers celestials amb el seu Ferrari, que li van regalar només entrar al cel, ja que segons li va donar a entendre Déu, es lliurava vehicle segons el grau de fidelitat que havia mantingut durant el seu matrimoni.

El seu cas era exemplar, ell sempre havia fet costat a la seva dona i mai, absolutament mai l’havia mentit, i molt menys enganyar-la amb una altra persona. Quan Déu li va regalar el Ferrari, era dels homes més feliços que habitaven el cel, i no per el cotxe, sinó pel reconeixement de la seva fidelitat.

Però feia unes setmanes que el seu rostre, erosionat per les llàgrimes, donava un aire penòs, i era una ombra del seu rostre de felicitat anterior. La gent més propera a ell no es podia avenir, però ningú gosava a preguntar-li, per vergonya a pixar fora de test.
Van passar els dies, i la seva tristesa no minvava, més aviat ben al contrari, creixia i creixia davant l’astorament dels seus familiars i amics íntims, que no havien reunit el valor per preguntar el motiu de tan sobtat canvi d’ànims.

Es van reunir tots els seus coneguts per tractar d’ajuntar informacions, i treure’n l’aigua clara. Van discutir durant hores, sense arribar a cap conclusió, i van decidir que li preguntarien. Però no va ser necessari, perquè van poder comprovar amb els seus propis ulls els motius d’aquella immensa tristesa. En aquell moment, pel carrer on s’havien reunit, van veure la seva dona, que amb gran esforç pedalava amb un rovellat tricicle...

diumenge, de gener 16, 2005

El metro

Tinc ganes de parlar del metro. Tot i que avui estic a Girona i no l'he hagut d'agafar. Aquí no el necessitem perquè podem anar arreu a peu. De fet és un dels grans avantatges de la ciutat dels quatre rius, que podem arribar caminant al centre, al cinema o a comprar a les grans superfícies. Malgrat tot, ja va essent hora que em tregui el carnet de conduir, és ben vergonyós perquè amb els meus 21 anys ja en quedem pocs sense carnet. Però això són figues d'un altre paner i ara no toca parlar-ne.
M'agrada anar amb metro. El subterrani de les grans ciutats s'omple de vida cada dia. Un món apart esdevé entre parada i parada. Gent de tots colors. Gent de tota edat i condició. Milers d'històries que es creuen diàriament; il·lusions, patiments i sempre un destí que espera.
La parella que es mengen a petons sense tenir més ulls que l'un per l'altre; la senyora que porta una bossa de verdura fresca acabada de comprar al mercat; el noi connectat als auriculars escoltant música electrònica, jugant amb el mòbil i guardant entre les cames la maleta amb el portàtil; el senyor gran que llegeix el "20 Minutos" mentre no perd la vista de la finestra perquè no li passi de llarg la seva parada...
I més enllà dels seients propers a mi puc veure-hi altres clàssics: el jove executiu amb el maletí; les dues amigues equatorianes que conversen cridant de manera que les sent tot el vagó; el noi marroquí ben engalanat, amb roba de marca i el cabell engominat; la dona que no para de cruspir-se les pàgines de la darrera novel·la de Ferran Torrent; la mainada que torna d'escola i aprofita per berenar i... la noia de rostre bonic vestida amb gust que aguanta una atapeïda carpeta plena d'apunts amb l'esforç de les seves dues mans.
Desconec les històries que s'amaguen darrere cadascun d'ells. Però m'agrada imaginar-me-les. Observo, els escolto... el metro em permet per un moment presenciar en directe minuts d'una pel·lícula basada en fets reals.
Encara que sempre acaba guanyant la noia. Embadal·lit, la miro amb precaució de no ser enxampat, amb curiositat per allò desconegut. A vegades es creuen les mirades. Ràpidament, però, miro cap a un altre costat per por de la vermellor als pòmuls. A mesura que el comboi afluixa el ritme, sense saber-ho també significa el meu comiat silenciós de la noia. Els camins es desfan; baixa del vagó, jo hi continuo.
Això és el metro.

divendres, de gener 14, 2005

El cine i les pel·lis d'acció

Avui em vindria de gust anar al cinema, i degut a això, no he pogut evitar reflexionar sobre les pel·lícules. Aquests pensaments m’han portat a la conclusió que la majoria de projeccions d’acció utilitzen recursos arxiconeguts, i desenllaços molt repetitius.

En primer lloc estan les pelis d’acció, on els recursos arriba un punt que fan gràcia. Només entrar a la sala, ja sabem que el bo sobreviurà, i tot i que els guionistes redacten cada vegada situacions més difícils per l’heroi, aquest sempre se’n surt (A vegades per negligència del típic dolent menys dolent, o el dolent tonto). Si hi ha intercanvi de trets, no patiu que de 10.000 bales disparades pels “dolents”, cap l’atravessarà. I si cau en la desgràcia que el toquen, no patiu que serà al braç, i es recuperarà ràpidament. Això sí, si ell té 6 bales, matarà als sis dolents que li planten cara. (Com ningú l’acusarà d’homicidi, pot anar assassinant a tort i a dret)

En moltes ocasions, el nostre heroi agafarà un vehicle, amb el qual recorrerà carrers atapeïts de cotxes, a una velocitat digna d’un gran premi de fórmula 1, sense mai patir un accident. En canvi, els seus perseguidors solen caure en desgràcia col·lisionant amb cotxes de persones innocents que van cometre el pecat de passar per allà. (Com ningú l’acusarà de conducció temerària ni de les morts dels inocents que passaven per allà, ell segueix fent.)

Al final de la pel·lícula, si hi ha noia, l’heroi se la lliga, si s’ha de salvar el món, l’heroi el salva. Sigui quin sigui l’objectiu en el que es centra la pel·lícula, no patiu que l’heroi l’aconsegueix.

He arribat a la conclusió que veure pel·lícules d’acció, resulta soberanament avorrit, perquè vas al cinema assabentat de tot el que passarà, fet que provoca una pèrdua d’encant important.

dimecres, de gener 12, 2005

Una espurna d'esperança a la televisió

Ahir, en contra de la meva tradició d'anar al llit a llegir un llibre, abans de caure en els més profunds somnis, vaig decidir mirar la televisió, després de molt de temps.
El motiu era l'estrena del show de l'Andreu Buenafuente a Antena 3, que em picava la curiositat. El primer inconvenient és l'hora intempestiva d'inici del programa, ja que el feien a quarts d'una, un cop acabat un prorama d'aquests de convivència amb camères (o reality show com en diuen en catalanglish) de l'Àfrica, on vaig poder veure un dels pitjor programes que mai havia vist.
Disposaven d'una gravació de uns cinc minuts que posaven i posaven una i una altra vegada, sense preocupar-se de caure en l'avorriment. A més resultava que hi anaven uns que no eren famosos, i un dia d'aquests s'incorporen uns "famosos", i poso famosos entre cometes perquè només coneixia a la María Jimenez, perquè els altres no em sonaven de res. Patètic.
Quan ja semblava que el programa no acabava mai, i ja em maleïa per haver-me quedat despert davant de la televisió tanta estona, va aparèixer l'Andreu, i realment vaig notar una ràfega d'aire fresc que envoltava a la televisió. Per fi més enllà de Catalunya podran disfrutar d'un programa de televisió nocturn sense taules rodones del cor, gent que es tira les vaixelles per sobre, ni avorrides tertulies sobre vides personals. La veritat és que pels que portem seguint a l'Andreu durant tots aquests anys, el programa no va ser una gran novetat, però va ser la confirmació de que a la televisió encara li queda una petita esperança de vida. Ara restarà per veure si la gent s'atura en l'oasis que en Buenafuente ha instal·lat enmig del desert televisiu actual, o si l'ignoren per complet.
Confiem en el triomf de l'humor intel·ligent!

dilluns, de gener 10, 2005

Apocalipse Now

Comença la temuda època d’exàmens, i un any més se’m presenta amb la incògnita de saber si aprovaré o no. És curiós, ja que aprovar o no un examen depèn bàsicament de la meva inspiració i voluntat els tres dies abans. Per més que m’esforci, mai puc portar res al dia, quin desastre. Ara encara tinc 10 dies per engegar la maquinària, però el meu cervell té problemes per arrancar, com un cotxe antic que després d’uns mesos en desús, sembla impossible de posar en marxa.
Així sembla presentar-se el meu futur immediat, i espero pel meu bé que no es confirmi la catàstrofe personal que suposaria suspendre més de dos exàmens. Pròximament en tindreu més noticies.
Per cert, i canviant radicalment de tema, si algú de Girona s'anima, el dia 13 hi ha una interessant conferencia sobre finances ètiques al Cedre, a la plaça Josep Pla (Al costat del Punt Jove). Hi esteu convidats!!!

dissabte, de gener 08, 2005

Onades de destrucció

Res tan horrible com allò que precedeix
als ulls d'aquell infant plorós de Phuket
podria romandre ni rere el pitjor malson.

En les més temudes pors nocturnes
armes, fam, foc, tempestes... però tu no!
aigua, símbol de vida, avui escenari de mort.

Violents corrents que arrosseguen il·lusions
deixant misèria en pobles borrats dels mapes,
paradisos que esdevenen inferns.

La seva mirada trista només contempla runes
testimonis del pas d'una envestida dessoladora,
el seu somriure s'ha esvaït, orfe de cap motiu.

"Per què jo que sempre t'he cuidat
amb tot el què ens hem divertit junts!
que no t'en recordes? per què t'enfades amb mi, mar?"

La injustícia neda ara en aigües torbolentes
les llàgrimes s'evaporen davant les amenaces
d'un demà incert, amb el temor que sigui encara pitjor.

Rius de sang plens de cossos sense vida
existències que penjen tan sols d'un fil d'amor,
només resta l'anhel d'un món més just.

dijous, de gener 06, 2005

"Caixa" Madrid

Ahir vaig anar a Caja Madrid a fer efectiu un xec, com cada mes faig després que me'l donguin, com a gratificació de les meves tasques d'entrenador. Normalment entro amb un "Bon dia" i pregunto si em poden fer efectiu el xec. Fins ara, un home gran d'aspcte bondadós, sempre em contestava en un català impecable (fet sorprenent tractant-se de Caja Madrid), i sense cap problema em feia efectiu el xec.

Però ahir era diferent. Vaig aparcar malament, confiat que la transacció no trigaria més dedos minuts. Em vaig dirigir a la sucursal, i pam! primer obstacle. Van trigar uns deu segons a obrir la porta. No li vaig donar importància i em vaig posar a la cua (Bé, si una fila de dos persones es pot anomenar cua.), que era atesa per una dona d'uns cinquanta anys, prima i de faccions marcades, amb cara de pomes agres. No hi havia aquell home que havia despertat en mi certa simpatia, fins i tot el trencament dels prejudicis que tenia envers Caja Madrid.

Al cap d'uns interminables dos minuts, vaig ésser atès per aquella senyora que semblava qualsevol dolenta de pel·lícula de dibuixos animats. Educadament li vaig dir "Voldria fer efectiu aquest xec"; i segons després de la meva demanda, es van realitzar les meves sospites. Em va contestar "¿Es tuya la cuenta corriente?".

"No, mire señora, es un cheque al portador, y por tanto sólo lo quiero cobrar." La senyora em va fulminar amb una mirada de superioritat, i em va etzibar un "Espera un minuto...", com si jo disposés de tot el matí per perdre. Es va aixecar amb parsimònia i amb un caminar xulesc va dirigir-se a una impresora que estava a la taula d'un cap seu, per imprimir la signatura digital o quelcom semblant per comprovar l'autenticitat del xec, mentre no deixava d'observar-me amb recel. Li va preguntar al seu cap si era correcte l'origen del xec, i em va preguntar si l'origen era el club on entreno. Evidentment vaig respondre que si.

Aquella senyora veient que les proves a favor meu eren concluents va retornar al seu lloc, amb un mig somriure d'aquells que es fa quan et fa mal haver perdut una batalla, però volguent fer veure que li restes importància. Va donar-me els diners, i amb un somriure als llavis li vaig deixar anar un "Adéu siau" que se li va clavar a les entranyes.

Vaig sortir i el cotxe seguia en el seu lloc. Dues victòries en un matí. Jo, 2 - Senyora de Caja Madrid, 0. Resultat just.

dimarts, de gener 04, 2005

La memòria

Un passeig per l’oblit sovint fa reviure moments que enceten segons de nostàlgia. Això és el que m’acaba de passar ara, tot mirant les fotografies del viatge d’aquest estiu. Tot sembla tan proper i alhora tan llunyà, que la contradicció entre l’aflicció i els bons records lluiten per fer-se un lloc en el meu pensament. Finalment no s’ha imposat cap dels dos, amb la qual cosa he continuat observant les moltes fotografies que anaven apareixent per la pantalla del meu ordinador, sense poder evitar un somriure o alguna cara de pena només de pensar que són moments que dificilment reviuré.

Però un raig de llum ha entrat per les finestres de la meva ment, potser adonant-se de certa tristesa habitant en el meu interior, fent que pensés que ara no tindria aquests bons records si no existís el passat, i que el seu encant és el de romandre intocable i immutable en una vitrina de vidre dins la nostra memòria. Per això si algun dia s’inventa la màquina del temps no penso fer-la servir, ja que trencariem els vidres que cobreixen els nostres records, enlletgint-los i fent que desapareixessin de la nostra memòria.

dilluns, de gener 03, 2005

Estimats reis mags

Estimats reis,

Enguany he intentat ser bo, no sé si ho he aconseguit, però com vosaltres ho veieu tot, no tindreu cap problema per jutjar-ho. Sé que normalment escrivia tot el bo i el dolent que havia fet durant l’any, però he arribat a la conclusió que ja que treballeu només un dia a l’any, podrieu fer quelcom més. Sobretot sabent que el tió i el pare Noel us han robat tot el protagonisme. Però potser així tindreu encara menys feina i podreu jutjar realment el que es mereix cada nen.

De fet, estic bastant en desacord amb el vostre modus operandi, ja que després d’una observació dels regals dels nens que conec, he arribat a la conclusió que doneu més i millors regals a aquells nens més rics, i que menys s’ho mereixen, o menys ho necessiten. M’agradaria recordar-vos que porteu molts anys passant de llarg els països de l’hemisferi Sud, on viuen nens que realment necessiten regals que els dibuixin somriures. Quan hi penso em poso de mal humor amb vosaltres. Ja sé que ara a l’hemisferi sud és estiu i fa calor, però penso que valdrien la pena unes gotes de suor per fer feliços a nens que realment ho necessiten, no creieu?

Una altra cosa que em sorprendrà és que no passeu per Iraq, Sudan, Txad, i països que us queden relativament més a prop que Estats Units, Regne Unit, Espanya o qualsevol altre país d’occident, quan els primers us venen de pas, i a més són ideals per arribar-hi en el vostre transport, el camell. I si em contesteu que no us dóna temps a arribar a tot arreu, us proposo associar-vos amb el tió i el pare Noel per tal de poder arribar a tot el món. Més fàcil impossible.

També m’agradaria saber com poden els nens analfabets escriure-us si no saben escriure, i el Corte Inglés més proper per poder parlar amb algun patge està a més de 10.000 quilòmetres de distància de casa seva? Novament poseu moltes facilitats als nens rics del nord. Sense oblidar que el vostre millor regal a un nen pobre ha estat incens, mirra i or, a un nen recén nascut fa més de dos mil anys. Que volieu que fes el nen? Menjar-ho? Us demanaria que tinguéssiu una mica més de tacte amb els regals, que al cap i a la fi, només passeu un cop l’any, i tot i això seguiu vivint com reis, i teniu a la vostra disposició més empleats que la Coca Cola. I parlant de la Coca Cola, digueu-li al Pare Noel de part meva que deixi de ser tan influenciable pel capitalisme i que retorni al seu típic vestit blanc, i que deixi el vermell (promogut per Coca Cola).
Com veieu, no demano res per mi, sinó que demano que mireu al vostre interior, i reflexioneu si la vostra feina la porteu a terme correctament.
Moltes Gràcies.

La doble condició

És igual d'on vingui. Podria ser del Marroc, de la Xina o d'Equador. Deixa enrere casa seva, la seva vida, la seva gent, la seva familia. Aquest any la dona d'en Mohammed tindria el tercer fill. O aquest any la nena de la Marisa aniria a la capital per estudiar a l'escola. Vides intenses, plenes de sentiments, de persones, de vincles afectius.
Però han de marxar. En recerca d'un millor esdevenir. D'uns ingressos inaccessibles al seu país d'origen que necessiten per la seva familia i que aniran a buscar on calgui.
Una gran ciutat de la rica Espanya serà el destí. Allà segur que troben allò que tant necessiten i que no poden aconseguir a casa seva. Serà dur separar-se, però aviat podran tornar amb "plata" o reunir la seva família allí on vagin.
No saben què trobaran. Els entristeix deixar-ho tot. Però confien que aviat podran fruir d'allò que els arriba per la televisió. Els luxes d'Occident al seu abast.
Arriben amb avió, o amb pastera. La terminal de l'aeroport, o l'estret, els transforma a l'instant d'emigrants en recerca d'una millor sort en immigrants. Ara són immigrants, ara són un número més. Abans eren persones amb noms i cognoms i una història darrera. Ara són cabrons que venen a treure'ns la feina o, simplement, quotes per omplir els llocs de treball que ningú vol i per assegurar la viabilitat de la Seguretat Social.
No s'imaginaven un infern així. Hores de cua per demanar uns papers que mai arriben. Una misèria de contractes per una infinitat d'hores de feina. I el pitjor, la mirada recelosa i amb despreci dels autòctons.
Les persones qui més estimen les tenen a milers de quilòmetres. Viuen en barris degradats de les grans ciutats, però el pensament, el cor, s'ha quedat allà.
L'emigrant torna, només queda l'immigrant.

Repàs de l'any

Deixem enrere l'any 2004. Tant de bo s'hagués acabat una setmana abans i haguéssim pogut evitar la tragèdia del tsunami. Perquè el 2004 ens ha reservat el pitjor malson pel final. Ha estat una catàstrofe natural sense precedents, la magnitud de la qual és incalculable. Morts, misèria, destrucció i epidèmies són el llegat del pas del tsunami per les costes del sud-est asiàtic.

Però malauradament, de desgràcies no només en tenim de naturals. L'home hi ajuda, i massa. La postguerra a l'Iraq -amb segrestos de civils innocents i tortures per part dels ocupants incloses-, la violència al Pròxim Orient, l'horror a l'escola de Beslan -amb culpa tant de la guerrilla txetxena com del govern de Putin- o la crisi de Darfur al Sudan, en són alguns exemples.

Un 2004 políticament intens a nivell internacional. La incomprensible reelecció de Bush no podia ser pitjor notícia per encarar els reptes de futur. El seu nou govern, a més, suposa un gir encara més a la dreta.

També un nou escenari per una UE sense rumb: l'ampliació a 25, l'inici de negociacions amb Turquia, la signatura d'un tractat constitucional i l'elecció de Durao Barroso al capdavant de la Comissió.

I més incògnites a nivell internacional: la revolució taronja de Iusxenko, l'esdevenir a Palestina sense Arafat o l'evolució d'una Amèrica Llatina dirigida majoritàriament per governs teòricament d'esquerres.

Anant reduint el cercle d'influència ens trobem l'àmbit estatal. Un dia, un fet, ha marcat l'any. Els atemptats del terrorisme integrista islàmic de l'11-M a Madrid. Una barbàrie que va conmocionar tot l'Estat espanyol. Davant aquesta tragèdia, el govern d'Aznar va mentir la població, que després de protagonitzar les manifestacions de condemna i rebuig més nombroses de la història va decidir dir prou i va exigir la veritat el dia de reflexió en unes reivindicacions espontànies davant les seus del Partit Popular d'arreu. L'endemà, el 14-M, Zapatero surt elegit president.

L'inici de legislatura comença amb la promesa d'un nou tarannà i la formació d'un govern paritari. Des de llavors, l'Estat espanyol manté un nivell de tensió alt, amb el PP de Rajoy radicalitzat amb Zaplana i Acebes d'estandards, problemes interns -Madrid, Galícia i País valencià- i la demagògia com a arma política, i un PSOE amb les eternes contradiccions internes, i la responsabilitat de governar un estat amb territoris que no encaixen i baralles entre sectors socials.

Mentrestant, retorn de les tropes d'Iraq, el testimoni impecable de la representant de les víctimes de l'11-M a la Comissió d'investigació, la detenció de la cúpula d'ETA i l'aprovació del Pla Ibarretxe al Parlament basc.

El casament del Príncep, la polèmica pel retorn dels Papers, el joc brut amb les seleccions, boicots rancis o la rebel·lió de l'Església més conservadora, demostren que encara avui veiem massa sovint tics de la vella Espanya.

En l'escenari català, el primer any de tripartit. De moment, ni prou catalanista ni prou d'esquerres. Han mostrat però, símptomes de millora i, diuen, s'ha reforçat en superar la crisi pel cas Carod. Gran polseguerra la que ha aixecat, un Carod avui desubicat, per la reunió amb ETA a Perpinyà. I Convergència i Unió, sense rumb. Un any en què s'ha parlat molt de l'Estatut, que sabrem com acaba l'any vinent. Això sí que promet espectacle. I l'any del Fòrum que acaba amb fracàs, deixant tocat un Clos que té tan d'esquerres com Dalí de realista.


Només em queda confiar que el 2005 serà, segur, millor.

dissabte, de gener 01, 2005

Any nou, vida nova

Després d’una interminable nit de cap d’any a Barcelona, reprenc el fil de la meva vida, amb els examens molt propers i un munt de feina per fer.
Segurament pensareu que m’he proposat organitzar-me millor, estudiar una mica cada dia, o qualsevol dels típics propòsits que es fan en aquestes dates. Però res més lluny de la realitat, ja que no soc propens a fer aquest tipus de coses, ja que només s’acaven complint en un percentatge molt baix dels casos.

Deixant de banda tot aquest seguit de novetats envers la meva vida, dono el tret de sortida a uns instants de reflexió, per tal que tots parem durant uns minuts de fer el que estem fent , i posem en funcionament la nostra memòria que ens transporti al passat any, amb la finalitat de valorar el 2004.

Imagino que han passat almenys deu minuts des de la lectura de les anteriors línies, i us disposeu a llegir la meva valoració de l’any. Us vull dir que la tinc escrita, a bolígraf, però per motius de ganes ( i no personals, com algunes ments morboses hauran pensat), no l’escric a continuació. Només dir que el 2004 no ha estat globalment parlant un any perfecte. S’han millorat alguns aspectes, però altres han empitjorat. A mode de resum:
  • Vida personal: En aquest aspecte és impossible ser objectiu, i donat el meu tarannà positivista, penso que ha estat un any millor que l’anterior, he conegut gent nova que valia la pena conèixer, i he fet coses que volia fer. En l’aspecte negatiu recordo molt pocs fets dignes de comentari, potser perquè oblido amb facilitat tot allò que no m’agrada recordar.
  • Vida del meu voltant: Penso que a la majoria de gent que m’envolta, el 2004 ha estat un any equilibrat, ja que per uns ha estat molt fluix i per d’altres ha estat un bon any, però en aquest aspecte no hi entro amb profunditat, ja que no conec el cent per cent dels casos.
  • Vida regional i nacional: Com cada any ha seguit morint gent innocent, i l’odi i la por són sentiments que estan a l’ordre del dia. D’altra banda, com aspecte positiu esmentaria el més important que s’ha donat al nostre territori, com és l’ascens dels partits d’esquerres, i la marxa del PP del govern.
  • Vida internacional: Desastrós. Cada vegada que mirava les noticies internacionals, apareixien males notícies. Tsunami, Haití, Iraq, Sierra Leona, huracans, sequeres, contaminació, reelecció de Bush, fam, morts, i un llarg eccètera que han fet que l’any 2004 hagi estat un any de despropòsits. Tant de bo que serveixi de lliçò perquè el 2005 pugui significar un punt d’inflecció cap al progrés global. Per desgràcia mentre dic això penso en la utopia que significa que les meves paraules esdevinguin una realitat.