Un passeig per l’oblit sovint fa reviure moments que enceten segons de nostàlgia. Això és el que m’acaba de passar ara, tot mirant les fotografies del viatge d’aquest estiu. Tot sembla tan proper i alhora tan llunyà, que la contradicció entre l’aflicció i els bons records lluiten per fer-se un lloc en el meu pensament. Finalment no s’ha imposat cap dels dos, amb la qual cosa he continuat observant les moltes fotografies que anaven apareixent per la pantalla del meu ordinador, sense poder evitar un somriure o alguna cara de pena només de pensar que són moments que dificilment reviuré.
Però un raig de llum ha entrat per les finestres de la meva ment, potser adonant-se de certa tristesa habitant en el meu interior, fent que pensés que ara no tindria aquests bons records si no existís el passat, i que el seu encant és el de romandre intocable i immutable en una vitrina de vidre dins la nostra memòria. Per això si algun dia s’inventa la màquina del temps no penso fer-la servir, ja que trencariem els vidres que cobreixen els nostres records, enlletgint-los i fent que desapareixessin de la nostra memòria.
Però un raig de llum ha entrat per les finestres de la meva ment, potser adonant-se de certa tristesa habitant en el meu interior, fent que pensés que ara no tindria aquests bons records si no existís el passat, i que el seu encant és el de romandre intocable i immutable en una vitrina de vidre dins la nostra memòria. Per això si algun dia s’inventa la màquina del temps no penso fer-la servir, ja que trencariem els vidres que cobreixen els nostres records, enlletgint-los i fent que desapareixessin de la nostra memòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada