dimecres, d’abril 27, 2005

Setmana a Canàries (3a part)

Amb una forta ressaca em vaig dirigir cap al meu hotel, on vaig arribar-hi a les 3 de la tarda. Només arribar em van comentar que haviem quedat amb uns argentins per jugar una patxanga.

El cas és que després del partidet, ja no hi havia ganes de res més que no fos banyar-se a la piscina i anar al llit fins que arribés l'hora d'anar a sopar i sortir de festa en la que seria l'última nit a Tenerife. El plan va ser anar a La Laguna (zona universitària), on vam sopar en un restaurant típic de la illa, per després comprovar l'ambient nocturn dels universitaris canaris.

Els pubs estaven plens de gom a gom, amb un ambient molt interessant, però la discoteca on vam anar posteriorment, no era res de l'altre món. Al final de la nit, ja només desitjava trobar-me amb el llit per refer-me del cansament acumulat.

L'endemà al matí haviem de preparar les coses per agafar l'avió al migdia, però la sorpresa va ser que la grua s'havia emportat un dels nostres cotxes (amb vòmits d'un dels nostres a dins), i em va tocar acompanyar al responsable del cotxe fins al dipòsit.

Tot i això, vam arribar a l'aeroport amb temps, per donar finalitzada la nostra aventura.

dimarts, d’abril 26, 2005

contrastos amb olor a kebab

Tenia moltes ganes d'anar-hi; de fet, Istanbul era la meva prioritat com a viatje de final de carrera. Tenia ganes d'apropar-me a la porta d'Àsia i empapar-me de lleus espurnes d'una cultura tan diferent a la nostra. En realitat, a Istanbul vaig poder-hi apreciar innumerables contrastos; es tracta d'una ciutat que reuneix l'essència, en declivi, de la cultura musulmana, intentada aniquilar pel creador de la pàtria -un Kemal Atatürk omnipresent- amb una brutal allau occidentalitzadora. Pels carrers caminen de costat la senyora encoberta de negre que només se li pot veure el nas amb la noia amb piercing i vestida a l'estil més modern dels carrers de la vell Europa.

Diuen que Turquia és com l'Estat espanyol, que tothom és catòlic però ningú va a missa. Doncs allà es veu que passa igual amb l'Islam. Ara bé, això no deixa que hi hagi unes mesquites precioses. A banda dels grans monuments arquitectònics i dels impressionants palaus dels sultans, la màgia d'Istanbul es troba en els seus aspectes culturals intrínsecs. Els kebabs, les pastetes dolces, els banys turcs, el nargile -la catximba d'aquí- i l'encidador Basar, d'on és impossible sortir-ne amb les mans buides. Llestos com ningú, els comerciants tenen apreses quatre paraules en català i parlen meravelles dels catalans, excepte quan veuen que no se'ns pren el pel que diuen que el català és "duro". Sempre t'intenten enradar i és pertinent l'art del regateig, perquè allò que comença valen 65 lires t'ho pots acabar quedant per 20 tranquil·lament.

Istanbul, l'antiga Constantinobla, és una ciutat que viu del petit comerç; tot són botiguetes i tothom té alguna cosa per vendre, i els carrers resten segrestats pels venedors ambulants i els cartells comercials omplen totes les façanes. A l'estanger sempre l'intenten prendre el pèl però val a dir que mai vam passar moments d'angoixa. I això que vam fer intents de sobres perquè ens passes quelcom...

Vam anar a veure la universitat d'Istanbul i em va donar força bona impressió. Salvant les diferències, tenia una retirada amb l'Autònoma. Em va agradar.

La influència d'Occident és immensa. Pels vestirs, per la música, pels hobbies importats; però en anar a un barri residencial religiós veiem l'altre Istanbul, el que a les 5 de la tarda, hora d'oracions, no hi ha ningú als carrers i només se senten els crits de les pregàries. Allí, malgrat mantenir la pervivència del petit comerç, els grans cartells comercials han deixat pas a l'austeritat i els carrers hi trobem moltes més senyores vestides de negre.

La nit abans de tornar, la ciutat vivia emocionada pel derbi entre el Fenerbaçhe -equip de la part asiàtica- i el Besiktas -d'un barri de classe mitja de la part europea moderna-; la victòria a domicili per 3-4 per l'equip blanc-i-negre. Per cert, vam poder comprovar la universalitat del Barça i en un bar prop de Taksim vam presenciar la segona part del Barça-Getafe. Aquesta Lliga no se'ns escapa!

dimarts, d’abril 19, 2005

Setmana a Canàries (2a part)

L'endemà ens vam aixecar, no sense cert cansament, disposats a donar la sorpresa davant la universidad de La Laguna. El partit va ser molt igualat, però un escàndol arbitral ens va privar de la victòria. Després de passar aquest mal tràngol, vam dinar i vam poder gaudir d'una tarda lliure, on mentre uns jugaven a la play (sense comentaris), altres vam preferir anar a voltar i fer la compra per l'apartament hotel.

A la nit, novament ambient discret, però ens ho vam passar molt bé amb alguns cubates de més. El dimecres jugavem davant la Universidad Complutense de Madrid, però necessitàvem un miracle per arribar a Màlaga. Tot i això, partit bonic i victòria per 4-1 que ens permetia somiar amb una classificació que no es produiria. Vam dinar com al dia anterior en un "comedor universitario", i posteriorment anavem a la platja de las Teresinas, una de les poques visites turístiques del viatge. També vam passar per Santa Cruz de Tenerife, de camí a la platja. Allà vam prendre una mica el sol (No gaire degut als núvols), i fins i tot vaig poder gaudir del primer bany de l'any!!

A la nit festa de la grossa, amb gran borratxera, que em faria arribar a les tres de la tarda de dijous al nostre aparthotel.

(Continuarà)

dilluns, d’abril 18, 2005

Setmana a Canàries (1a part)

El dilluns passat vaig emprendre la meva aventura en el món dels viatges pagats. El destí era Puerto la Cruz (Tenerife), i el motiu els campionats d'Espanya universitaris.

L'aventura va començar el diumenge, quan vaig anar a Barcelona a "no veure" el Madrid-Barça, perquè al bar on érem no els funcionava el digital. Després de la desfeta moral i sense temps a pensar-hi, vaig ficar-me al llit on passaria les últimes hores abans del vol a Tenerife.

El dilluns a la tarda, ben equipat, vaig arribar-me fins a l'aeroport, on ja esperava algun membre de l'equip amb visible nerviosisme. El vol es va fer etern, i les 3 hores enlairat van passar factura. Un cop a terres canàries, vam agafar els cotxes de lloguer i ens vam dirigir a Puerto La Cruz (Haviem aterrat a l'aeroport del Sud, on tot és més àrid.)

El trajecte va durar una mica més d'una hora, però com em va tocar anar el la furgoneta de 9 places vaig tenir temps a contrastar opinions amb els companys. Finalment vam arribar a l'hotel (apartament-hotel), on deixariem les coses per dirigir-nos a un bar a fer la primera cerveseta de la setmana. Vam sopar en una pizzeria, i vam sortir una estoneta pels pubs de Puerto de la cruz.

Em vaig adonar de vàries coses. La primera, que era dilluns a la nit i no hi havia excessiu ambient. La segona, que seria millor fer botellon, ja que els cubates que servien eren una barreja de garrafa i aigua. I la tercera, que les noies anaven sense complexes amb els nois.

La nit no va ser molt llarga, ja que a l'endemà teniem partit, i per tant, aquestes observacions van ser positives de cares a futures sortides nocturnes. Però era tot just la primera nit...

(Continuarà...)

divendres, d’abril 08, 2005

"4 funerales i 1 boda"

Va acabar la setmana santa, i en comptes de ressurrecció, estem veient una desfilada de mítics personatges difunts.
El primer va ser Juaquín Luqui, aquell entranyable personatge radiofònic que s'encarregava de dur-nos la millor música a les oïdes, altament conegut per la seva frase "besitos para ellas y abrazos para ellos".
Acte seguit el Papa, donant pas a una febre mediàtica incessant, fins al punt que vaig rebre el
següent SMS: "Esta noche concentración a las 12 delante de la catedral para pedir que resuciten al Papa y podamos ver algo en la tele. PÁSALO." Un SMS que em va semblar genial, perquè duu entre línies varis missatges molt interessants i divertits.
Seguidament, va morir en Rainiero, que la veritat que voleu que us digui. Ser el màxim mandatari d'un "país" de poc més d'un quilòmetre i mig de llargada, no és la meva il·lusió.
Ja tenim 3 funerals, i per fer la fàcil broma cinèfila, manca un funeral per completar la frase "4 funerales y una boda", ja que en Carlos i la Camilla es casen. La veritat és que podriem anomenar-ho "5 funerales" directament... Això sí, desitjo ferventment que no es decideixin a tenir un fill, ja que pobret ho tindria magre (La meva imaginació arriba a uns límits, i aquests no comprenen una barreja Carlos-Camilla.)
Però parlàvem de funerals, i el quart funeral esperem que sigui el diumenge al Bernabéu, quan el barça guanyi al prepotent conjunt blanc. De fet, Florentino Pérez, amic de la faràndula mediàtica podria haver exigit avançar el partit per avui, i d'aquesta manera enterrar a tots els de blanc junts. És la borma fàcil, però com el Madrid perdi, el retruc dels diaris de Madrid, serà similar (almenys en titulars) a la mort del Papa.
I ja per acabar amb aquest incisiu escrit, demanar a l'església catòlica que canvii l'anomenació de Papa. Perquè l'home que triaran no és ni el meu pare ni el de ningú. Així que la denominació és absurda.

dijous, d’abril 07, 2005

s'apropa el Clàssic

En tinc unes ganes... com m'agradaria guanyar al Madrid al Bernabéu, amb un gol d'Eto'o a l'últim minut! Potser és cert que el fútbol és l'opi del poble els nostres temps perquè quan rodi la pilota a partir de les 7 el diumenge tot es paralitzarà i l'endemà les portades de tots els diaris, sigui el resultat que sigui, dominaran els colors blanc, blau i grana. Oblidar els problemes quotidians i introduir-se en un món de passió i nervis, i amb aquest Barça, comença a ser habitual l'alegria i la diversió.

A vegades no sé què guanya, si l'amor pel Barça o les ganes que el Madrid fracassés. O potser sí que ho sé; abans, el Barça dels últims temps -el dels Gaspart, Van Gaal, Kluivert, Overmars i companyia- generava poca confiança en les possibilitats de l'equip i havíem de consolar-nos sempre amb les penes del Madrid, perquè els nostres no ens podien donar alegries. Masses vegades m'havia hagut de sentir de la Juventus, del Deportivo, del Mónaco... Però ara això ha canviat. Torna a haver-hi il·lusió i molta confiança en aquest equip. Podem tornar a saber una alineació de memòria, vibrar amb els jugadors, confiar en remuntar i sobretot saber que el Barça pot guanyar a qualsevol i que aquesta vegada serem nosaltres qui derroti a l'equip de Florentino. En definitiva, hem recuperat l'orgull amb l'equip, perquè l'amor pels colors sempre el portarem al cor. (buff, m'estic posant tonto)

De cara al clàssic de diumenge, preocupa la baixa de Deco -jugador imprescindible- però sort de recuperar el kàiser de Mitxuacán, que està realitzant una temporada increïble. Confio també que jugui Puyol i Ronaldinho que es posi Dodotis si cal però ha d'estar al camp, fent companyia a Xavi i un Eto'o que ha de silenciar el Bernabéu i fer pujar els colors a Florentino. Sense oblidar-nos de Valdés, us n'adoneu que avui d'aquest Barça podem destacar-ne un munt de jugadors, mentre que anys enrere tan sols podíem presumir de Rivaldo?

Ja parlaré dels fitxatges de cara a la propera temporada un altre dia. Només comentar la notícia del pressumpte interès del Reial Madrid per Mourinho. Us asseguro que abans que sortís a la premsa ja ho havia comentat; la mescla de l'entrenador portuguès i el club blanc no se'm fa gens difícil d'imaginar. És l'entrenador més odiós per l'aficionat blaugrana, seria un revulsiu per començar una nova etapa i té cert glamour, com agrada al president blanc. Aquest tiu encaixa a la banqueta del Bernabéu i, a més, és mediàtic. Si no aquest any, més endavant; però deixem-li temps al temps i veurem el portuguès al capdavant del Madrid.

Abans d'acomiadar-me una proposta esportiva per aquest cap de setmana, i per anar fent boca pel derbi. El dissabte a la tarda el Barça d'handbol juga al Palau la tornada de les semifinals de la Copa d'Europa contra el Celje eslovè. Partidàs assegurat. Seguiu el duel entre aquests dos homes: Iker Romero pel Barça -Laporta, pel que més vulguis, que no marxi al Ciudad Real l'any vinent!- i Rutenka per l'equip eslovè. L'anada va ser un partit preciós. I la tornada ho serà de ben segur. Hem de remunar tres gols de desavantatge. Difícil, però possible.
Els partits del Barça d'handbol els dissabte a la tarda pel 33 és una de les propostes esportives que més m'atrauen. És un espectacle i un gust veure aquest esport: ràpid, vibrant, estratègic, tècnic... no us ho perdeu, creieu-me!

dimecres, d’abril 06, 2005

empapats

Poc a poc el condol mediàtic va deixant pas a l'expectaciò pel conclave. Admeto que és fascinant el misteri que envolta aquesta cerimònia per escollir el cap espiritual de l'Església catòlica i el cap d'Estat del Vaticà. Un país d'allò més particular: molt petit (es troba dins d'una ciutat) i molt ric, tot ell és un museu d'art i un centre de poder immens. El seu sistema d'elecció, proper al d'una aristocràcia o una plutocràcia, amb la fumata negra i la fumata blanca, s'havia popularitzat amb la novel·la del pagà Dan Brown Àngels i Dimonis, així com la figura del camarlenc, que vés per on és un espanyol.

Molt s'ha parlat aquests dies sobre la figura del Papa Joan Pau II, que ja l'han començat a anomenar "El Gran". A mi particularment m'agrada més el qualificatiu de Joan XXIII, "El Bo". Malgrat tot, del polonès Karol Woyjtila n'és innegable la seva dimensió, encara que no crec que arribi a poder ser considerat el personatge més important del segle XX. Però això és tan subjectiu... Tan se val, el fet és que s'ha parlat molt d'ell aquests dies. N'he llegit moltes opinions. Els devots n'estan molt d'ell, només s'ha de veure les multituds de gent concentrades a la Plaça de Sant Pere d'aquests darrers dies. En destaquen, a banda de la seva doctrina moral, els seus esforços per fomentar el diàleg interreligiós i el seu bagatge viatjer -quina enveja...- arribant a tots els fidels d'arreu del planeta.
També s'ha destacat la seva oposició frontal al comunisme i el seu paper en la seva caiguda. Per cert, del tot desproporcionades les paraules d'Angelo Sodano l'endemà de la mort del Papa igualant el comunisme amb el nazisme; en tot cas hauria d'haver dit estalinisme. Igualment, s'ha fet ressò la premsa aquests darrers dies de les moderades crítiques del Papa al sistema capitalista.

Però aquests dies s'ha trobat a faltar potser un major pluralisme quant a les opinions al voltant de la figura del Papa. O no han parlat, o les veus crítiques s'han silenciat. En aquest sentit, cal destacar l'oposició del Pontífex a la Teologia de l'Alliberament i els impediments des de la Cúria vaticana al desenvolupament a Amèrica Llatina d'aquesta manera d'entendre el cristianisme. Tampoc en aspectes socials el Pontificat de Joan Pau II ha fet grans esforços per actualitzar als temps i les necessitats d'avui els postulats catòlics.

En definitiva, molta feina per al nou Papa. El meu pronòstic sobre qui sortirà elegit, d'entre tots els noms que han sortit a la llum pública darrerament, és el Cardenal de Sao Paulo Claudio Hummes. Ja veurem...

A tall d'humor, i per acabar, va fer-me gràcia un sms de l'estil Pásalo, que tant agrada a Rajoy i companyia, que em va ensenyar un amic i que deia "Concentració a la Catedral de BCN per exigir a Déu que ressuciti al Papa i puguem veure algo per la TV".