Després de la tempesta, arriba la calma, una calma passatjera, que s’esvaïrà tan rapidament com ha arribat. Per ser més concrets estic justament endinsat dins l’ull de l’huracà, on es respira una calma tensa.
Ha passat el temut 25 i 26 de desembre, dos dies en els que no he obert un llibre amb finalitat d’estudi, i es compleix una setmana de l’última vegada que em vaig sentir inspirat per escriure, i la veritat és que aquests dies no ajuden a la inspiració. Només he tingut temps per llegir “1984” de George Orwel i “Relato de un náufrago” de Gabriel Garcia Márquez. Però d’altra banda em considero afortunat per haver pogut llegir dos llibres, que almenys m’han permès evadir-me per un moment de la bogeria nadalenca que s’havia format al meu voltant.
També val la pena mencionar que aquest any després que els meus pares em formulessin la pregunta de rigor anual “Nen, que vols per Nadal?”, em va esgarrifar pensar que realment no necessito res, i d’altra banda em va alegrar sentir-me independent de la necessitat de posseïr qualsevol tipus d’objecte material comprable. Si ho pensem fredament no ens fa falta res, i tot i que al final em van comprar un mòbil (La veritat és que el que tenia s’apagava sovint, però continuava fent el seu servei...), sento que no em manca res.
Qualsevol persona pensarà que el fet que no manqui res, pot ser entès com l’assoliment de la felicitat completa, però només serveix per fer-nos adonar que per culpa del consumisme que ens envolta, com més tenim menys feliços som, perquè donem menys importància a tot allò que s’ho mereix.
Per això el meu propòsit pel 2005 (Dels propòsits em proposo fer un capítol a part demà), és el de valorar allò que tinc, i no pas les coses materials, sinó les persones, els gestos, els sentiments.
Ha passat el temut 25 i 26 de desembre, dos dies en els que no he obert un llibre amb finalitat d’estudi, i es compleix una setmana de l’última vegada que em vaig sentir inspirat per escriure, i la veritat és que aquests dies no ajuden a la inspiració. Només he tingut temps per llegir “1984” de George Orwel i “Relato de un náufrago” de Gabriel Garcia Márquez. Però d’altra banda em considero afortunat per haver pogut llegir dos llibres, que almenys m’han permès evadir-me per un moment de la bogeria nadalenca que s’havia format al meu voltant.
També val la pena mencionar que aquest any després que els meus pares em formulessin la pregunta de rigor anual “Nen, que vols per Nadal?”, em va esgarrifar pensar que realment no necessito res, i d’altra banda em va alegrar sentir-me independent de la necessitat de posseïr qualsevol tipus d’objecte material comprable. Si ho pensem fredament no ens fa falta res, i tot i que al final em van comprar un mòbil (La veritat és que el que tenia s’apagava sovint, però continuava fent el seu servei...), sento que no em manca res.
Qualsevol persona pensarà que el fet que no manqui res, pot ser entès com l’assoliment de la felicitat completa, però només serveix per fer-nos adonar que per culpa del consumisme que ens envolta, com més tenim menys feliços som, perquè donem menys importància a tot allò que s’ho mereix.
Per això el meu propòsit pel 2005 (Dels propòsits em proposo fer un capítol a part demà), és el de valorar allò que tinc, i no pas les coses materials, sinó les persones, els gestos, els sentiments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada