dijous, de gener 06, 2005

"Caixa" Madrid

Ahir vaig anar a Caja Madrid a fer efectiu un xec, com cada mes faig després que me'l donguin, com a gratificació de les meves tasques d'entrenador. Normalment entro amb un "Bon dia" i pregunto si em poden fer efectiu el xec. Fins ara, un home gran d'aspcte bondadós, sempre em contestava en un català impecable (fet sorprenent tractant-se de Caja Madrid), i sense cap problema em feia efectiu el xec.

Però ahir era diferent. Vaig aparcar malament, confiat que la transacció no trigaria més dedos minuts. Em vaig dirigir a la sucursal, i pam! primer obstacle. Van trigar uns deu segons a obrir la porta. No li vaig donar importància i em vaig posar a la cua (Bé, si una fila de dos persones es pot anomenar cua.), que era atesa per una dona d'uns cinquanta anys, prima i de faccions marcades, amb cara de pomes agres. No hi havia aquell home que havia despertat en mi certa simpatia, fins i tot el trencament dels prejudicis que tenia envers Caja Madrid.

Al cap d'uns interminables dos minuts, vaig ésser atès per aquella senyora que semblava qualsevol dolenta de pel·lícula de dibuixos animats. Educadament li vaig dir "Voldria fer efectiu aquest xec"; i segons després de la meva demanda, es van realitzar les meves sospites. Em va contestar "¿Es tuya la cuenta corriente?".

"No, mire señora, es un cheque al portador, y por tanto sólo lo quiero cobrar." La senyora em va fulminar amb una mirada de superioritat, i em va etzibar un "Espera un minuto...", com si jo disposés de tot el matí per perdre. Es va aixecar amb parsimònia i amb un caminar xulesc va dirigir-se a una impresora que estava a la taula d'un cap seu, per imprimir la signatura digital o quelcom semblant per comprovar l'autenticitat del xec, mentre no deixava d'observar-me amb recel. Li va preguntar al seu cap si era correcte l'origen del xec, i em va preguntar si l'origen era el club on entreno. Evidentment vaig respondre que si.

Aquella senyora veient que les proves a favor meu eren concluents va retornar al seu lloc, amb un mig somriure d'aquells que es fa quan et fa mal haver perdut una batalla, però volguent fer veure que li restes importància. Va donar-me els diners, i amb un somriure als llavis li vaig deixar anar un "Adéu siau" que se li va clavar a les entranyes.

Vaig sortir i el cotxe seguia en el seu lloc. Dues victòries en un matí. Jo, 2 - Senyora de Caja Madrid, 0. Resultat just.

2 comentaris:

mesmarge ha dit...

Quina ràbia fa la senyora en qüestió, no?

Marcos ha dit...

Doncs la veritat és que si, és que la gent que es sent superior a tothom ja fa ràbia per si mateixa. Però a més la manera de fer és la que em va emprenyar més.
Per sort el xec ja està cobrat jeje