Després de la tempesta...

Després de la tempesta, arriba la calma, una calma passatjera, que s’esvaïrà tan rapidament com ha arribat. Per ser més concrets estic justament endinsat dins l’ull de l’huracà, on es respira una calma tensa.

Ha passat el temut 25 i 26 de desembre, dos dies en els que no he obert un llibre amb finalitat d’estudi, i es compleix una setmana de l’última vegada que em vaig sentir inspirat per escriure, i la veritat és que aquests dies no ajuden a la inspiració. Només he tingut temps per llegir “1984” de George Orwel i “Relato de un náufrago” de Gabriel Garcia Márquez. Però d’altra banda em considero afortunat per haver pogut llegir dos llibres, que almenys m’han permès evadir-me per un moment de la bogeria nadalenca que s’havia format al meu voltant.

També val la pena mencionar que aquest any després que els meus pares em formulessin la pregunta de rigor anual “Nen, que vols per Nadal?”, em va esgarrifar pensar que realment no necessito res, i d’altra banda em va alegrar sentir-me independent de la necessitat de posseïr qualsevol tipus d’objecte material comprable. Si ho pensem fredament no ens fa falta res, i tot i que al final em van comprar un mòbil (La veritat és que el que tenia s’apagava sovint, però continuava fent el seu servei...), sento que no em manca res.

Qualsevol persona pensarà que el fet que no manqui res, pot ser entès com l’assoliment de la felicitat completa, però només serveix per fer-nos adonar que per culpa del consumisme que ens envolta, com més tenim menys feliços som, perquè donem menys importància a tot allò que s’ho mereix.

Per això el meu propòsit pel 2005 (Dels propòsits em proposo fer un capítol a part demà), és el de valorar allò que tinc, i no pas les coses materials, sinó les persones, els gestos, els sentiments.

A comprar regals?

Ja fa molts dies que no podia escriure per manca de temps material, i no és quelcom que m’agradi gaire. Però ara s’acosta el pitjor, el Nadal. Corre cap a qui volta per allà i pensa en comprar regals a la família. És com un malson. Pensar en un regal per a algú altre, és una bogeria. De fet, per més voltes que li dones al cap mai trobes el regal definitiu.

Però un cop et decideixes per un regal, encara et queda el pitjor, entregar-lo a la persona i veure la reacció en la seva cara. Hi ha gent que fingeix molt bé la cara de sorpresa i felicitat, però d’altra sembla no esforçar-se el més mínim per demostrar cap alegria. Són moments realment tensos.

Personalment, a mi el que més m’emprenya és ser jo el qui rep el regal, perquè encara que m’agradi molt, no transmeto mai la sensació d’estar satisfet amb el regal. Aquesta incapacitat, fa que la persona que m’ha comprat el regal no es senti feliç per la seva bona elecció.

Finalment, arribes a la conclusió que s’hauria de prohibir fer regals, perquè la única cosa que aporten són males estrugances.

Competitius

Ultimament m'adono de la competitivitat existent entre els participants de la meva carrera. Ho trobo patètic, ja que per sobre de tot hauriem de ser companys i ajudar-nos. Però lluny d'això sembla que això sigui una cursa en la qual no importa trepitjar o empentar a algú per arribar més lluny. És la llei de la selva, en la qual no em trobo gens confortable. Tothom a la seva, jo he fet allò, jo faig allò altre, no et deixo això, no miris el que porto, etc.

Em arribat al punt de preferir veure com es fot el veí que no pas ajudar-lo per satisfacció personal. Estic molt desencisat amb la forma de ser de la gent, i això em desmotiva molt. Som egoistes per natura? No ho sé, però començo a creure que la societat ens incita a ser-ho.

Si algú em demana algun treball o apunts per comprarar-los o fins i tot per plagiar-los amb certa cura, jo estic disposat a compartir. Així que ja sabeu on sóc!

El negoci del segle

Avui, he anat a un caixer automàtic, i després de posar saldo al mòbil, m'ha picat la curiositat de mirar les dades del meu compte corrent, a través de la pantalla. No estava en la meva sucursal, sinó en una de "La Caixa", i abans de sortir les dades, ha aparegut una pantalla on posava "Aquesta operació té un recàrrec de 0,45 Euros, vol continuar?".

Evidentment he pres la decisió racional, la del NO, un NO rotund, i que m'ha indignat. Com poden cobrar 0'45 Euros per posar a la pantalla unes xifres? No ho entenc. De fet, abans ja ho feien però sense avisar-te. Llavors a la fi de cada any observem els monstruosos beneficis que tenen aquestes institucions, i lliguem caps. És un negoci increïble. Tu els prestes diners, i ells fan el que volen amb ells a canvi d'una irrisòria quantitat d'interès. Per si no n'hi hagués prou, guanyen milers de milions a través d'operacions especulatives en borsa, ja que tenen l'avantatge de disposar de tals quantitas de capital que fan que el mercat vagi en la direcció que volen. Per tant juguen sobre segur. Amb els préstecs es dóna el mateix cas, ja que tot i que existeixi morositat, aquesta es veu compensada pels alts beneficis que aquestes operacions dóna a la institució. I si no com expliqueu l'anunci d'hipoteques del Banco de Santader, que es repeteix cada 2 minuts?

Per si no hi hagués prou, hi han les comissions. Si ens cobren 0'45 Euros per mirar els moviments dels nostres comptes corrents fora de la nostra entitat, hem de pagar i callar? Doncs no hi ha dret. I encara sort que no visc en una ciutat on no hi hagi cap sucursal de la meva caixa, perquè sinó ja hauria begut oli.

Per tant, si encara no us ha quedat prou clar, el negoci del segle és: El banc.

Això sí, espero que algun dia proliferin al nostre país entitats que es dediquin a promoure les finànces ètiques, perquè això no pot continuar així...

Pont passat per aigua

S’ha acabat el pont (més aviat aqueducte) de la purísima. Ha estat un pont atípic, plujós, fred, però ha servit per desconnectar del ritme infernal que havia agafat la meva vida darrerament.
Aquest petit parèntesi, m’ha permès agafar aire per tal d’enfrontar tot el que m’espera, ja que al gener ja tenim els exàmens, i està prohibit fallar. Jo crec que tinc més pressió que el Van Gaal la segona vegada que va tornar al Barça, perquè com suspengui alguna semestral, el món se’m pot caure a sobre.
Aquest panorama, unit a la meva qualitat de dropo, es presenta desalentador. És per això que haig de posar-me al cap que s’ha d’estudiar, perquè no vull clatellades inesperades.

Avui començo a posar-me les piles, tot escrivint aquí, després del pont, que tot i ésser tan llarg, se m’ha fet excessivament curt. Veurem com evolucionen els esdeveniments...

Romandreu informats.

Don Bush Quijote

“En un lugar de Texas, de cuyo nombre no quiero acordarme, no ha mucho tiempo que vivía un presidente de los de lanza en astillero, adarga antigua, rocín flaco y galgo corredor.”

Amb aquestes paraules començaria Miguel de Cervantes la seva gran obra si l’escrivís avui en dia. Parlaria sobre Don Bush Quijote, un president que va enfollir (tot i que no degut a la lectura com l’entranyable Don Quijote de la Mancha) i veia enemics on no n’hi havia, per tal de demostrar al món que ell era un salvador, un home de llegenda.
Acompanyat pel seu escuder Sancho Panza Cheney, que tot i saber de la follia del seu caballer, la ignorava per tal d’aconseguir un gran tresor.

Potser els primers capítols ens parlarien d’un atac a un poble (Nova York), i la consegüent aventura que el porta a terres Afganeses a la recerca i captura del seu gran enemic, Bin Laden. No sabem si aquest enemic és real, o fruit de la imaginació de Don Bush Quijote, però el cas és que el nostre caballer acaba de destrossar un país que ja estava pel camí de la desgràcia.

No content amb la seva primera aventura, Don Bush Quijote, segueix la seva particular creuada, aquesta vegada per les terres d’Iraq, un regne governat pel cruel Saddam Hussein, que poc o res té a veure amb el seu objectiu Bin Laden. Però Don Bush Quijote tenia al cap que aquell regne havia de ser destruit, i dit i fet, en una gran batalla, va capturar al malvat Saddam Hussein, i va sumir aquest regne en el més profund caos.

El malvat Bin Laden seguia viu, i Don Bush Quijote era reelegit pel seu poble, que semblava haver enfollit juntament amb el seu valerós president, perquè si no, no hi havia altra explicació.

El més graciós de tot és que la història és verídica, i afortunadament no estic en la llista negra de Don Bush Quijote... I que almenys jo i en Narcís hem trobat on viu el seu enemic Bin Laden, però mantindrem el secret perquè Cervantes pugui completar la seva novel·la... (Pròximament la prova gràfica!!)

Actes reflexes

Mentre caminava sense direcció concreta aquesta tarda per la universitat, he trobat a un company que feia temps que no veia. Concretant més, podria dir que no el veig des de juny, quan vam acabar exàmens. S'han produit les salutacions de rigor, amb la corresponent cara de felicitat (jo crec que la seva era fingida), i la consegüent pregunta que feia un mes que no sentia i que m'ha fet recordar moltes coses.

"Aquest estiu vas marxar a Dominicana amb una ONG no? Explica'm que tal!!"

A veure, ens hem trobat per un passadís de la facultat, imagino que tu tens coses a fer, i no crec que en dos minuts pugui resumir-te amb èxit el que han estat setmanes d'estada en un altre país. Si vols t'ho explico mentre ens prenem un cafè, però si m'acabes de dir que tens classe d'aquí cinc minuts, pots imaginar que la meva explicació no pot donar per a molt.

La veritat és que no ha estat la primera vegada que em passa, i són preguntes que fem sense pensar. Jo crec que són preguntes reflexes, que no passen pel cervell abans de ser formulades, perquè si hi passessin, de ben segur no es produirien.

És com quan hom et pregunta "Ja has arribat?", que penses, NO, sóc un hol·lograma, jo estic en camí.

També m'he trobat al terra després d'una patada monumental en el camp de futbol, fent crits de dolor, i que s'acosti algú per preguntar-me "Estàs bé?". Jo penso per a mi mateix "Si, el que passa és que m'agrada revolcar-me per terra mentre crido, sóc un depravat."

Una altra situació graciosa és quan algú comet una errada d'èpiques dimensions, es sol animar-lo amb un "NO passa res". A veure, com que no passa res?? Però si aquest tio acaba de trencar qualsevol perspectiva d'èxit!!!

Desenganyem-nos, som éssers que encara actuem per instint, m'atreviria a dir que sobretot els homes. Tot i que les dones no us salveu, ja que alguna vegada he escoltat a dir d'alguna noia "Quiero un hijo tuyo!!!" (i no us alarmeu, que no era a mi). Està clar que aquesta noia no ha pensat realment el que significa tenir un fill en aquell moment, perquè sinó segurament no el voldria tenir amb l'individu a qui va adreçat el crit. Però al cap i a la fi, són només suposicions.

1 de Desembre

Avui comença el desembre, un mes que particularment no m'agrada gaire. De fet quan m'he llevat aquest matí, he pogut comprovar com els núvols tapaven bona part del cel que amenaçava de ploure. L'amenaça s'ha convertit en un fet, i per tant ara ja puc dir que comencem el desembre amb fred, pluja i un cel gris.

Però no és només el clima hivernal l'únic fet que no m'agrada del desembre, sinó més especialment el Nadal. Ho sento, ho confesso, NO m'agrada el Nadal. L'única cosa positiva és tenir dies de festa.

Durant el Nadal hem d'aguantar inacabables dinars familiars, amb familia a qui t'estimes, però també amb aquella tieta falsa que notes que no et té un gran apreci, a qui li has de donar un regal fent cara de bon nen, aguantant comentaris com "sembles un pobre amb aquesta barba" o perles per l'estil. Demano novament disculpes, però el Nadal m'avorreix. És més, ara escriure nadal en minúscules perquè a mi no m'ha demostrat res com per donar-li més importància que a d'altres paraules: nadal, nadal, nadal. Trobo que el nadal promou la hipocresia, i no crec que m'apareguin els esperits del conte de Dickens per demostrar-me el contrari.

Per si fos poc l'ombra dels exàmens comença a planejar pel meu cap, i fa que la barreja sigui explosiva. Però paciència que això acaba de començar!!