Estava trist, l’expressió dels seus ulls el delatava. Darrere aquells ulls sincers li resultava impossible d’amagar el seu sentiment de tristesa. Ell passejava pels amples i nets carrers celestials amb el seu Ferrari, que li van regalar només entrar al cel, ja que segons li va donar a entendre Déu, es lliurava vehicle segons el grau de fidelitat que havia mantingut durant el seu matrimoni.
El seu cas era exemplar, ell sempre havia fet costat a la seva dona i mai, absolutament mai l’havia mentit, i molt menys enganyar-la amb una altra persona. Quan Déu li va regalar el Ferrari, era dels homes més feliços que habitaven el cel, i no per el cotxe, sinó pel reconeixement de la seva fidelitat.
Però feia unes setmanes que el seu rostre, erosionat per les llàgrimes, donava un aire penòs, i era una ombra del seu rostre de felicitat anterior. La gent més propera a ell no es podia avenir, però ningú gosava a preguntar-li, per vergonya a pixar fora de test.
Van passar els dies, i la seva tristesa no minvava, més aviat ben al contrari, creixia i creixia davant l’astorament dels seus familiars i amics íntims, que no havien reunit el valor per preguntar el motiu de tan sobtat canvi d’ànims.
Es van reunir tots els seus coneguts per tractar d’ajuntar informacions, i treure’n l’aigua clara. Van discutir durant hores, sense arribar a cap conclusió, i van decidir que li preguntarien. Però no va ser necessari, perquè van poder comprovar amb els seus propis ulls els motius d’aquella immensa tristesa. En aquell moment, pel carrer on s’havien reunit, van veure la seva dona, que amb gran esforç pedalava amb un rovellat tricicle...
1 comentari:
It is remarkable, a useful piece
Publica un comentari a l'entrada